2009/12/29

'The winter journey'

2009/12/29

Aclariment. Els altres Viatge(s) d'hivern recents que conec —els llibres de Juan Benet i Jaume Cabré— fan referència als cicles de lieder Winterreise (Viatge d'hivern) del compositor romàntic Franz Schubert. No així el títol d'aquest blog. L'origen del qual es refereix al sentit metafòric que Apsley Cherry-Garrard, explorador polar i escriptor, atribueix al viatge —èpic— que va fer, en companyia del Dr. Edward A. Wilson* i el Tinent 'Birdie' Bowers*, al Cap Crozier, l'hivern antàrtic de 1911. L'objectiu del qual era recollir ous de pingüí emperador per estudiar la seva reproducció —ho fa a l'estació fosca i de condicions metereològiques més adverses. Però el sentit amb què Cherry-Garrard l'utilitza es comprèn amb la lectura de la cita que encapçala la pàgina "l'autor" d'aquest blog i la qual utilitzo per resumir la seva "filosofia".

La narració de The Winter Journey (Viatge hivernal) es  troba a The Worst Journey In The World (El peor viaje del mundo) d'Apsley Cherry-Garrard, un dels llibres més emocionants d'expedicions polars que s'han escrit mai —si no el que més— i, sens dubte, un dels meus preferits. El que ho vulgui gaudir on-line, el pot trobar als següents enllaços:
*Dos anys més tard, ambdos moriran amb Robert F. Scott en el viatge de tornada del Pol Sud i Apsley formarà part del grup de rescat que trobarà els seus cossos.

2009/12/21

Entre copes...

2009/12/21
Dinar de Nadal amb S.&Co. El lloc —una masia a Collserola amb ínfules—  maco, modern, però amb el més bàsic, el servei i fer bé el menjar, no se'n surten prou. En el fons, un carn a la brasa "maquillat" dels de tota la vida.

S. i les seves amigues són l'element aglutinador de la reunió; cadascuna feliç amb el seu nen/a —amb la satisfacció d'haver fet els "deures"— i les que, encara, no el tenen: a la recerca; cosa que no sempre és fàcil... els avortaments espontanis són més comuns del que em pensava a la nostra edat —la veritat és que tampoc no hi havia pensat gaire, és un món que em resulta tan aliè hores d'ara... l'ambient fa "olor" de calor de niu. Els homes som els secundaris de la pel·lícula, millor dit, els "terciaris" darrera dels nens; llei de vida. En definitiva, una tocada —absoluta— de peus a terra; m'ho prenc com una experiència formativa del procés d'"humanització"...

Tot i que el pessimisme que em domina aquests dies em fa pensar quantes d'aquestes parelles, tan compenetrades ara, continuaran juntes d'aquí deu anys... és pura estadística. L'instint de procreació és indiscutible, la resta: una moda passatgera que acaba (bé, de vegades); però, a fi de comptes, això hi resta valor?

A la nit, a casa, em quedo a veure Entre copas (Sideways) a la televisió. És colpidora i trista sota l'aparença de comèdia. M'encanta l'escena quan parlen, el Miles i la Maya, del pinaud noir;  perquè els hi agrada, s'expressen tantes coses sense dir. És una pel·lícula que no em canso de veure-la i avui la trobo, fins i tot, autobiogràfica, hi ha frases demolidores... Paul Giamatti està superb. I el final, intel·ligent, coherent, sense concessions, alhora que deixa la porta oberta a l'esperança.

2009/12/18

Subtilesa

2009/12/18
"Subtilesa". La de certa gent que per dir que fa tard a una cita, quan arriba l'hora a la qual s'havia quedat i no hi és, truca i, amb veu aflautada —imprescindible—, pregunta: «A quina hora havíem quedat? A dos quarts... o a la una?».

Impressionant!

2009/11/27

'Terra dels homes'

2009/11/27
«Ser home és, precisament, ser responsable. És conèixer una vergonya davant d'una misèria que no semblava pas dependre d'un mateix. És estar orgullós d'una victòria que han obtingut els companys. És sentir, en posar la pròpia pedra, que es contribueix a construir el món.»
Terra dels homes
(Antoine de Saint-Exupéry)

Saint-Exupéry sempre m'enlluerna amb la seva saviesa. És d'aquests escriptors que els imagino més "persona" que altres, més evolucionat. Estic segur que si féssim un barem d'humanitat, a la part alta, hi ocuparia un lloc destacat, perquè n'és molta la que els seus llibres em transmeten. I Terra dels Homes n'és un bon exemple.

Pocs com ell han explorat, tan bé, en què consisteix l'essència de la condició humana: la conciència de formar part d'una comunitat, els éssers humans, on cal prioritzar el bé col·lectiu per sobre de l'individual. I és per això que visito Saint-Exupéry amb regularitat. El "venero" com a una mena de Sant-Laic amb la capacitat d'obrar el miracle de fer-me mantenir la il·lusió i l'esperança —encara que hi hagi moments em que resulti una tasca titànica...

Però, si només hagués estat un Home Bo que reflexiona acuradament —d'aquests n'hi ha hagut uns quants—, no em fascinaria com ho fa. M'atrau, sobretot, com sap comunicar-ho d'una manera poètica, bella —la bellesa és el reflex de la veritat—, sense ser ni cursi, ni "il·luminat"; cosa difícil d'aconseguir quan es tracta de temes tan delicats... Això ho poden fer els aventurers o els artistes: Saint-Exupéry era ambdues coses.

Es nota que l'admiro? (Resposta). Llavors crec que no cal que insisteixi més...

2009/11/15

'Viaje en autobús'

2009/11/15
M'havia proposat que aquest bloc, entre d'altres objectius, fos un quadern de bitàcola —com m'agrada aquesta paraula!— de lectures, cosa que últimament he descuidat. I no perquè no hagi llegit res d'interessant, ans al contrari, sinó perquè escriure del viatge a Algèria i la pròpia lectura m'han "robat" el temps necessari per fer-ho. He de posar-hi remei; anem per feina, doncs, que n'hi ha un bon stock acumulat.

Per sort, no hi vaig començar a llegir Pla amb Viaje en autobús, ja que d'haver-ho fet, n'hauria perdut les ganes, de continuar, per una temporada llarga i no patiria la fal·lera planiana que experimento des que el vaig "descobrir" —un dels esdeveniments que recordaré amb més estima d'aquests anys (grisos). Pla ha esdevingut una "religió" que professo amb gust, però aquest llibre no és el més indicat per iniciar-se en un escriptor que mai no deixa indiferent.

Viaje en autobús
—en l'edició original en castellà de 1941— és el llibre seu que menys m'ha interessat (dels que n'he llegit); no em sembla el més reeixit. Si bé són presents l'estil característic i l'extraordinària capacitat d'observació; Pla en castellà és com llegir català escrit en castellà, fins i tot hi ha frases fetes traduïdes literalment del català del tipus «querer la luna en un cuévano» —de la manera tan grollera que està fet, em queda el dubte de si no serà intencionat. En fi, que trobo que perd quan escriu en castellà; allò que en català flueix, en castellà grinyola una mica.

Així i tot, allò que m'ha cridat més l'atenció del llibre és el conservadorisme ranci —rijoso— que destil·la i que en altres seus, no hi he trobat —Pla no va ser mai un "progre", però tampoc el "cavernícola" que s'acostuma a descriure. Vull pensar que és conseqüència del moment; acabada la Guerra Civil, intentava fer-se un lloc per al seu projecte literari —el llibre de l'Enric Vila sobre Pla, també pendent de resenya, m'ha ajudat a entendre'l més bé. Des d'aquest punt de vista, Viaje en autobús em sembla un document excepcional de l'ambient (sòrdid) imperant, al país, a la postguerra.

2009/10/18

(2n) Viatge a Algèria. Part I: Alger.

2009/10/18
«I era cert. Sempre m'ha agradat el desert. T'asseus en una duna de sorra. No es veu res. No se sent res. I tanmateix alguna cosa resplendeix en silenci...
—El que fa bonic el desert —va dir el petit príncep, és que en algun lloc amaga un pou...»
El petit príncep
(Antoine de Saint-Exupéry)

A poc a poc penjaré, en aquesta sèrie d'entrades, fotografies i algunes impressions relacionades amb els llocs visitats en aquest segon viatge a Algèria. No pretenen ser ni exhaustives, ni representatives del viscut —escriptura i vivències són independents—; ni per suposat un retrat del país, si de cas de mi... Són evocacions d'alguna anècdota que em ve al cap —generalment, una "desgràcia": són més amenes de llegir—, ara que ja han passat uns dies des què en vaig tornar i amb l'única intenció de fer-te passar una (bona) estona.

1. La suite.
Alger © Viatge hivernal
El taxi m'ha deixat a la Place Port Said, on es troben el conegut cafè 'Tantonville' i l'antic Teatre de l'Òpera; punt de reunió de desvagats —els parterres elevats proporcionen llocs per seure a llegir el diari o matar el temps (un bé preuat a Alger)— i de negociants que, de manera il·lícita, es guanyen la vida amb el canvi de divises. És la zona on vull allotjar-me, ja que es concentren un bon nombre d'hotels econòmics i és, a més, a tocar de la Casbah, la qual visitaré demà.

Després de visitar-ne un parell —al vespre, la majoria ja són plens—, finalment trobo habitació al 'C. T.'. Les millors ja estaven ocupades i no n'hi havia massa per escollir; però l'amabilitat del recepcionista, un ambient que recordava haver viscut temps millors i que no tinc més ganes de voltar-hi —perquè no dir-ho—, tot plegat fa que m'hi quedi.

L'habitació 128 està a l'última planta: la setena; mai no vaig entendre quina era la relació que n'hi havia entre el número d'habitació i la planta a la qual hi era..., ja que tampoc no n'hi havia tantes per justificar-ho. Hi pujo, entre sotragades, amb l'ascensor situat al forat de l'elegant escala de marbre; les "portes" del qual són dues reixes plegables... si algú s'en deixa una mal tancada: et toca pujar-hi a peu.

Més aviat petita, está reculada del pla de façana, cosa que fa que tingui una terrassa al davant amb unes vistes impressionants. Les parets, estampades de mosquits suïcidats fins a l'alçada d'un home amb el braç estès, són d'un verd pàl·lid amortitzat fa molts anys. Les canonades d'aigua són vistes, del mateix color, però sense l'estampat —els artistes nocturns no arribem tan alt. Un gran llit de matrimoni, dues tauletes de nit, una taula d'escriptori, un parell de cadires diferents —una de l'altra—, un armari, una mena de banc per desar les sabates, un penja robes, una llar de foc —tapiada—, un rentamans amb un mirall de vores esfilagarsades i un bidet formen el mobiliari d'edat i procedència incerta. Tants mobles en tan poc espai que resulta dificíl moure-s'hi —en farien falta dues com aquesta per encabir-los bé, si més no les dues que n'hi ha en vertical col·locar-les en horitzontal—, cosa que invita a estar-se a la terrassa; o a dormir-hi, com faran els meus veïns —la calor n'és l'altra raó decisiva.

2009/10/12

(2n) Viatge a Algèria. Part II: Oran.

2009/10/12
2. Una de freda i una de calenta. 
 Oran ©Viatge d'hivern
He de reconèixer-ho, com s'acostuma a dir, esperava una altra cosa d'Oran..., però no ens avancem als esdeveniments.

Vaig arribar-hi amb el rapide de les 7:45. L'estació de ferrocarril, un edifici d'estil "neo-morisc", és una excel·lent porta d'entrada a la ciutat. Fora, sota un sol de justícia, m'hi va rebre una munió de cotxes, de gent i de pols en suspensió. El camí cap al centre era senzill, només havia de caminar pendent avall cap el mar.

[Parlant de portes. De l'invent de la porta, entesa com l'element que relaciona allò que s'ha separat previament, ningú no en parla. Invent sense el qual, el mur és un absurd. Podem imaginar un món sense rodes, sense mòbil, sense internet; però sense portes... Per cert, els murs que se n'han construït sense, ja es veu que la intenció gaire bona no n'és. Tornem-hi al relat.]

Havent trobat allotjament, vaig anar a dinar a ‘La Comète‘. Un restaurant démodé amb vells cambrers amatents vestits amb americana blanca, llacet i bigoti —també semblava incloure's a l'uniforme. L’amo, des d'una taula situada en un racó, hi vigilava la marxa del negoci. L'ambient traslladava als anys cinquanta del segle passat, tot i que de clientela: poca. Només hi érem un parell de comercials —un d'ells, un italià amb moltes ganes de conversa—, una família celebrant alguna cosa i jo; hi havia més personal de sala que clients. La meva idea inicial era demanar la paelle valenciane que figurava a la carta —l'italià se n'estava empassant una que feia molt bona fila—, però, després de parlar-ne amb el maître, vaig haver de canviar d'idea; havia fet tard, eren gairebé les dues tocades —després de mi, havien baixat la persiana perquè no hi entrés més gent!— i ja no en feien. Contratemps que vaig oblidar, ràpidament, amb l'arribada de la..., el que havia demanat finalment (imagineu la menja que més us agradi). Presentada en una mena de safata daurada —un antiquari s'hauria barallat per aconseguir-la— el cambrer, amb molta delicadesa, va servir-me'n una ració i va deixar-la allà per si en volia més... I TANT QUE EN VOLIA MÉS! Estava al cel.

L'endemà, vaig visitar la part baixa de la ciutat —el lloc on havia nascut la música Raï—, assentada en una vall que, custodiada a una banda pel Fuerte de Santa Cruz i a l'altra pel Castillo Nuevo, descendeix abruptament des de l'altiplà  —sobre els penya-segats de la costa— on es situa la part més moderna de la ciutat cap al port de pescadors. El que vaig trobar-hi, va ser desolació: un munt de solars buits, cases estintolades per enderrocar i molta calma. Poca cosa quedava de l'esplendor de temps passats i del futur, no n'hi havia notícies; com si, encara, no s'hagués recuperat del terratremol de 1790. Feia l'aspecte de què, últimament, no n'hagués passat res, ni  de bo, ni de dolent. Res a veure amb l'ambient frenètic de la Place du 1 Novembre —plaça de l'ajuntament, centre actual a la part alta. Fins i tot, el mercat urbà que neixia en un dels extrems de la Place "Rabah" i s'enfilava fins a prop de la desacralitzada església de Saint-Louis era poc bulliciós. Vaig anar-me'n, doncs, convençut de què havia desaparegut tot el que allò havia estat en un altre temps. Bé: tot no, els carrers costeruts i el record,  hi quedaven...

2009/10/08

(2n) Viatge a Algèria. Part III: Tlemcen.

2009/10/08
3. Vol sense motor.
Tomba de Sidi Boumediene © Viatge hivernal
Sí, Tlemcen és el lloc on vaig iniciar-me en el món de l'aviació... i també —inshallah— on el dono per acabat. Amb una vegada n'hi ha prou. I és que l'experiència no va ser pas massa reixida que diguem... Per tornar-ho a provar, primer hauria de millorar la maniobra de l'aterratge; l'enlairament sembla ser una habilitat innata.

Enlairar-me, com deia, ho vaig fer perfecte; l'últim que en vaig veure abans, van ser uns esglaons de pedra tan desgastats pel trepig de la gent, que es veia l'os si n'haguessin tingut. De tan polits que n'estaven, brillaven sota els raigs de sol com si fossin de metall. «Mira que macos», vaig pensar. El següent que recordo és un dolor profund a la zona de la rabada i una cremor intensa a les mans. Havia baixat, de cop, fins al primer replà l'escala que salvava el desnivell entre dos carrers del mercat. Encara no entenia, ben bé, que m'havia succeït, quan l'home que tenia la parada al peu de l'escala em va preguntar si em trobava bé.
—Très bien —li vaig contestar—, a Barcelona sempre les hi baixem així...

Bé: això és el que m'hauria agradat estar capaç de contestar... la veritat és que li vaig fer un gest abaixant, lleugerament, el cap i movent-lo a banda i banda mentre amb la mà em tapava els ulls. Estava atordit sense poder, gairebé, articular paraula. Llavors, l'únic en què pensava era que, tant de bo, no m'hagués trencat alguna cosa. Van ser uns instants eterns.

Quan vaig tornar-me a ubicar —després de fer una avaluació dels danys—, com vaig poder, vaig aixecar-me; vaig eixugar-me la sang de les esgarrapades de les mans i dolorit —al cos, i a l'ànima per l'estúpit sentit del ridícul que m'invaeix quan ensopego—, arrossegant els peus,  hi vaig marxar d'allà. La resta del viatge, en seure cada vegada, vaig recordar-me de la maleïda escala.

Per sort, Tlemcen tenia molt més que oferir-me... per exemple: l'orgull maternal dels cuidadors de la mesquita i la tomba del veneradíssim  Sidi Boumediene mentre me les ensenyaven; el taxista amb el qual vaig tornar de Sidi Boumediene, quan pluvia, bon coneixedor —com altres compatriotes de la zona— de la ruta "turística" Almeria-Alicante-Lleida (que, a més, vés a saber perquè no va voler cobrar-me: «es gratis»); el microclima benigne, els arbres —no s'entén la història de Tlemcen sense l'entorn on s'ubica— i sobretot les terrasses dels seus cafès.

No recordo haver-ne vist una profusió igual enlloc d'Algèria. Qualsevol mínim eixamplament de la vorera, a l'ombra, significava l'establiment d'una terrassa —d'aquestes davant de les quals pots passar mil vegades sense recordar un sol detall precís. Ocupada —indeflectiblement— per homes, en petits grups o —la majoria dels casos— per solitaris de got buit i despesa magra, tan mimetitzats amb el mobiliari que no podies destriar on acabava la persona i on començava la cadira. La simbiosi era perfecta i la pressa, un concepte desterrat. S'ha de tenir un sentit del temps diferent de l'occidental  per ocupar, amb dignitat, una d'aquestes cadires. Nosaltres em sembla que tenim atrofiada aquesta competència —com moltes altres—; per la meva part, vaig fer-ne un master intensiu.

2009/10/07

(2n) Viatge a Algèria. Part IV: Aïn Sefra.

2009/10/07
4. "Font groga": la porta del desert.

Aïn Sefra © Viatge hivernal
Afeccionat com sóc a la literatura de viatges, la raó principal de fer escala a Aïn Sefra, i no a Mecheria (on vaig canviar de mitjà de transport) o a Bechar (més al sud), camí de Taghit —un dels punts ineludibles del meu viatge—, va ser la de conèixer on va morir Isabelle Eberhardt. Aventurera i escriptora, de començaments del segle XX, que va recórrer tot el Sàhara —vestida amb robes d'home— i que va morir aquí ofegada, en una avinguda —cruel paradoxa del destí—, quan s'hi recuperava de la malària. Un personatge prou interessant encara que no hagués escrit cap dels seus llibres i articles... i això que només tenia  27 anys quan va morir! La meva estança a Aïn Sefra, per tant, va ser el meu (morbós) homenatge.

L'Aïn Sefra actual atesora l'encant dels llocs que no en tenen, és a dir, el de la quotidianitat. Carrers nous desproporcionadament amples pel clima i l'escàs trànsit existent, alguns arbres vulgars, cases anodines com a màxim de dues plantes i on sembla que si bé no n'hi ha massa a fer —el tedi s'endevinava a la cara dels seus habitants—, tampoc no s'hi passa misèria.

Són els llocs com aquest, precisament, els que em donen la sensació de viatjar, per "innecessaris".  Hi ha llocs que no m'he de perdre: els que marquen la ruta, però són les escales intermitges (no convé arribar massa ràpid a allò que es desitja) les que em proporcionen la sensació d'exclusivitat, de "descobriment" necessària a tot viatge. Als "ineludibles", hi sé una mica el que trobaré; als "innecessaris", hi trobo la felicitat de no haver de veure, visitar, experimentar, provar res a priori, per "obligació", només ser-hi amb els ulls ben oberts. Són els "temps morts" que m'interessen i que sóc incapaç de descriure...

Atenció: no n'hi ha cap hotel dintre del poble —el que hi havia està tancat. L'únic que resta obert, El-Mekhter, està a uns dos kilòmetres a les afores, travessant el oued, al costat de la dunes. Un hotel de l'època colonial, atrotinat, però tot i així amb el tarannà dels hotels d'aquella època. Les habitacions, gràcies a la singular distribució de passadissos semi-soterrats i patis, disposen totes de ventilació creuada i d'un solàrium privat. És perfecte per retirar-se a llegir o a escriure una temporada. Sense comptar que, per estar a tocar —literalment— de les dunes, permet, de camí cap al sud, tenir el primer contacte amb la sorra.

P.S. Font groga és la traducció de Aïn Sefra. Sempre em sorprén la força poètica d'aquests topònims tan exòtics —si més no per a mi. Què pot haver-hi de més d'important que una font en un lloc tan àrid?

2009/10/06

(2n) Viatge a Algèria. Part V: Tarigh.

2009/10/06
5. El primer oasi (Tarigh)

Tarigh © Viatge hivernal
Tarigh: el palmerar, el Ksar, el Gran Erg (Occidental) a l'esquena... o al davant segons es miri. L'aire es palpa. La calor, tan aclaparadora, és un fluid al qual nedes. Estic a casa...

2009/09/20

(2n) Viatge a Algèria. Part VII: Timimoun.

2009/09/20
7. Jamal-Le Chameau

Llac salat © Viatge hivernal
Aquí, una d'aquestes coses absurdes que fas quan estàs fora de casa i no et veu ningú... Ens el vam trobar passejant el seu amo, a un bonic i frondós paratge —la pista que travessa el llac salat de Timimoun—, quan tornaven de fer Le Gourara Circuit. La idea de fer-nos plegats la foto va ser del xofer que m'acompanyava; va pensar que tot bon turista l'havia de tenir i com no tinc voluntat, ja ho sabeu —ni vergonya—, vaig accedir-hi sense oposar gaire resistència.

Al principi, Jamal-Le Chameau —així em va dir després que es deia— estava amb el morro baix i cara de pocs amics, però va ser posar-me al seu davant que, tot d'una, com un professional de la passarel·la, va aixecar el cap i va somriure —el punyeter sembla que em faci burla. Més tard, en confiança, em va dir que era de la broma i que li agradava prendre el pèl... als estrangers.


2009/09/10

(2n) Viatge a Algèria. —2009—

2009/09/10

BCN-Alger / Alger-Oran / Oran-Tlemcen / Tlemcen-Mecheria-Aïn Sefra / Aïn Sefra-Béchar-Taghit / Taghit-Bechar-Beni Abbés / Beni Abbés-Timimoun (Gourara Circuit) / Timimoun-El-meniaa / El-meniaa-Vall de M'zab (Ghardaïa, Melika, Bou-Noura, El Atteuf, Beni Isguen) / Vall de M'zab-Ourgla / Ourgla-El-oued / El-oued-Batna (Timgad) / Batna-Constantine / Constantine-Setif / Setif-Alger / Alger-BCN

2009/09/04

(2n) Viatge a Algèria.

2009/09/04
Beni Abbès © Viatge d'hivern
Ja estic de tornada del viatge a Algèria. Un país proper geogràficament, però alhora desconegut i escassament "explotat" turísticament —els "negres" anys noranta van aturar moltes expectatives i encara hi resten algunes seqüeles. La bellesa del qual és, podríem dir, gregària, ja que radica més en els conjunts, siguin paisatgístics, arquitectònics o humans, que en els elements que els hi integren per separat.

A més, a l'experiència del viatge, s'hi ha afegit la possibilitat de viure el Ramadà —un al·licient més—, cosa que per a un no musulmà suposa algun inconvenient; tot i que es compensa amb la vivència de què significa aquest esdeveniment tan important al món islàmic.

Quan em "recuperi" una mica, el mes d'agost no és precisament el moment de l'any més còmode per anar-hi —la calor és extrema a les zones de desert—, n'explicaré alguna cosa...

2009/07/30

'Un lector vampiro'

2009/07/30

A pocs dies d'emprendre el viatge d'estiu d'enguany, acabo de llegir un article del Javier Cercas amb el qual m'he sentit molt identificat. Particularment, en allò sobre la incapacitat d'escriure una resenya mínimament decent del llibres que m'agraden —com acostumo a fer en aquest blog. En fí, que sóc un lector vampiro i no ho sabia... No em desagrada pas la idea.

2009/07/17

'La vida amarga'

2009/07/17
«Ens allunyàrem, ell d'un cantó i jo d'un altre. Abans de girar el xamfrà vaig tombar el cap. El senyor Boca també s'havia tombat. Ens miràrem de lluny, un segon llarg. Érem amics, desconeguts i estranys. A la fi, vaig arronsar-me d'espatlles i vaig continuar el meu camí.»
La vida amarga
(Josep Pla)

Un veritable escriptor és aquell que és capaç de tenir un univers particular, ja sigui real o imaginari, en el qual es desenvolupin les seves obres. Conrad tenia el mar i els tròpics; Faulkner: el comtat de Yoknapatawpha; Benet: Región... i Josep Pla: les pensions —les «dispeses», utilitzant la paraula que ell hi fa servir—, ja siguin a Madrid, Berlin o Florència... on sigui si és que en prenem com a referència La vida amarga. Un recull de contes de dispeses, d'històries dels personatges que hi viuen, o millor dit, que hi malviuen.

Un llibre que traspua misèria, repressió —la que devia impregnar tota l'època— i olor d'espais amb manca de llum; coses que mai no fa explícites i que, per a mi, és el gran encert. Són contes de perdedors, als quals, malgrat tot, retrata amb una tendresa implícita, ja que no hi carrega mai les tintes —prou pateixen devia pensar. Simplement es limita a descriure'ls i la descripció que en fa és demolidora.

És sorprenent com diu tant d'un món, a priori, tan reduït — un món encaixat entre quatre parets— i, alhora, parla d'una època sencera. Senzillament brutal. Quan més llegeixo Pla, més m'agrada. Em sembla que serem bons amics.

2009/07/07

(1r) Viatge Algèria: Tassili Tin-rerho. —2007—

2009/07/07

2009/07/06

'Irán, tres décadas después'

2009/07/06
El tractament que els mitjans de comunicació dispensen a les notícies —sempre negatives, per descomptat— de països que no siguin europeus o EEUU és més que discutible; durant una setmana ocupen primeres planes, que sembla que s'acabi el món, i després la notícia en desapareix.

Els esdeveniments a l'Iran, arran de les eleccions fraudulentes, hi estan seguint aquest patró; hores d'ara han desaparegut de la televisió i dels diaris. L'única excepció en premsa (escrita) és el País, el qual a través de la seva corresponsal permanent, Angeles Espinosa, n'està fent un seguiment prou digne.

Ara bé, el que m'ha impulsat a escriure aquesta entrada no és això, sinó un altre fenomen que s'acostuma a produir de manera paral·lela: els articles d'anàlisi sobre l'esdeveniment en qüestió escrits per "grans experts". Experts que tant escriuen d'Iran, com d'Hondures o de Xina —admiro com són capaços d'omplir una plana senzera de diari sense dir-ne res. Si els analitzes són "reflexions de bar" envernissades amb un llenguatge seriós. No hi aporten res; hi pots canviar el nom del país i en serveixen per a qualsevol.

Per això, quan en trobes un —realment— interessant, paga la pena destacar-ho. És el cas de l'article de Juan Goytisolo: Iran, tres décadas después, publicat al diari El País, en el qual aporta reflexió i coneixement sobre un país tan complex com l'Iran, més enllà dels tòpics. És un model del que haurien de ser aquesta mena d'articles i la lectura del qual em sembla molt recomanable, si és que es té interès pel tema, és clar.

2009/06/20

L'onada verda

2009/06/20

Tots aquests dies, segueixo amb interès els esdeveniments que s'estan succeint a Iran —país pel qual sento grans simpaties— arran de les eleccions celebrades (cada dia que passa més convençut de què les han manipulades matusserament). Tinc la sensació de què estem vivim un moment històric, de canvi —si més no, és el que desitjo.

Ben bé no sé que hi passarà, el que sí era previsible és com s'està actuant la joventut, cosa que qualsevol amb una mica interès capta en viatjar per Iran en veure la seva vitalitat.

M'agradaria —i tinc l'esperança— que, com país de gent amable i educada, els iranians trobessin una solució a les expectatives de tothom —s'entén de la majoria— lliurament, sense vessaments de sang, i que no sigui, sobretot, passar d'un extrem a l'altre —ni retornar a temps passats de la Revolució, ni del Sha—, és a dir, que creïn alguna cosa nova conservant la seva singularitat. En definitiva, que no es quedi només en un «quítate tu, 'pa' ponerme yo» entre "germans".

2009/05/29

'El petit príncep'

2009/05/29
Des que era un nen —a prop de l'adolescència— i el vaig conèixer, El petit príncep és un llibre que freqüento amb regularitat —i ja han transcorregut uns quants anys. Ha crescut amb mi i jo amb ell. En cada visita, hi he trobat un llibre diferent; en obrir-lo, cada cop, tinc la sensació que hi haguessin afegit pàgines noves —mai no llegides anteriorment—, les quals em revelen continguts desconeguts fins aleshores.

De la lectura que he fet ara, tot i això, em quedo amb un detall en què mai no havia parat atenció altres vegades: la dedicatòria que n’hi ha a l’inici. N'és una de les maques que n'he vist mai —últimament, m'ha donat per fixar-m'hi. Sens dubte Léon Werth, a qui Antoine de Saint-Exupéry va dedicar El petit príncep, va ser un home (nen) afortunat per tenir un amic que li escrigués unes paraules tan sentides.

Havia pensat reproduir-la —com sempre faig amb fragments que m'agraden—, però, després de meditar-ho, m’ha semblat que seria trair l’essència del llibre —avui estic "purista". Ara que la majoria, per qüestions d'edat, hi hem perdut la capacitat de «veure els bens a través de les caixes», si més no, "obliguem-nos" a visitar-lo. (Primer, dic que no el vull citar i després el cito: pura contradicció. «Decididament —com diu el petit príncep—, les persones grans són molt estranyes»)

2009/05/25

'La dolce vita'

2009/05/25
Fa un any, tal dia com avui, Sébastien Tellier m'hi va acompanyar. Per instaurar la tradició (o no), torna ser-hi. Aquesta vegada amb La dolce vita —m'encanta aquesta canço— que pertany al CD, LP, àlbum (mai no sé com dir-ho): Sessions (2006). Salut.

2009/05/20

A peu per la Segarra

2009/05/20

«És tan bonic no haver d’inventar, no haver de tenir pensaments genials sobre la vida i la mort, i poder ser, només, el puntual anotador de les inesperades paraules dels altres…»

A peu per la Segarra
(Josep M. Espinàs)
L'Espinàs —quina familiaritat!— em fa ràbia (d’enveja), no ho puc evitar. Escriu tan fluid i endreçat que produeix la impressió que fer-ho és molt senzill, cosa que és incerta —no cal anar-hi massa lluny per adonar-se'n. Amb quatre anècdotes viscudes, una mica de documentació —ben assimilada— i un parell reflexions pròpies, en té prou per bastir un llibre. Un bon exemple n'és A peu per la Segarra, en què relata el viatge que va fer per la comarca de la Segarra l’any 1962 —com "amaga" el títol: a peu—, i del qual he extrec algunes reflexions que m’han cridat l’atenció.

Sobre les dreceres:
«[...] No han après —no aprendran mai— que al bon caminador el que l’importa és el camí, no el punt d’arribada, i que per tant «guanyar temps» és una expressió sense cap sentit. S’agafarà una drecera si el camí és interessant per ell mateix, “encara” que escurci el viatge. [...]»
Sobre "Emmagatzemar" emocions:
«Però la gent normal hem d’evitar, davant d’indrets com aquest, la temptació d’immortalitzar-los gràficament. És una pretensió inútil. El resultat —el dibuix, la fotografia— no paga la pena, perquè només recull «la cosa», però no recull la nostra emoció davant la cosa.»
Sobre relacionar-se quan es viatja:
«Més endavant , en una mena d’era, veiem una família, i repetim la pregunta, no pas perquè dubtem de la noia d’abans, sinó per complir la norma del caminant, que és preguntar sempre, per sentir la veu de la gent i aprendre cada vegada una cosa nova.»

Les trobo, totes tres, encertadíssimes («Quina sorpresa!», si he estat jo qui les ha triades!) com a píndoles de saviesa extrapolable a altres àmbits, més enllà dels límits del fet, concret, de viatjar. L’Espinàs ja té això, amb una imatge que transmet serenitat i una certa despreocupació de les coses mundanes, és d’aquesta gent que sembla haver-ne trobat la fórmula, de la felicitat.

2009/05/06

'El quadern gris'

2009/05/06
«[...] Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat en darrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.»
El quadern gris
(Josep Pla)

Fa gairebé una setmana que vaig acabar de llegir El quadern gris i encara no l'he paït totalment. Quan el vaig encetar, no imaginava pas que hi trobaria res de semblant: un text colpidor carregat de matisos. Entrar-hi ha estat senzill. He trobat, en Josep Pla —l'autor—, una ànima afí: un altre «infeliç» (l'apel·latiu és seu), cosa que m’ha facilitat molt la “feina” de comprendre’l —si més no la il·lusió d'aconseguir-ho.
N’havia sentit sempre grans elogis. Així i tot, no em decidia a llegir-lo per prejudicis absurds —Pla no està gaire benvist políticament per l’esquerra i, ja no en parlem, pels ‘...istes’. Però quan es va publicar en edició de butxaca —en dates recents—, m’hi vaig engrescar definitivament. En vaig tenir prou amb les primeres pàgines per adonar-me que havia estat una ximpleria no haver-ho fet abans. Hi he passat tantes bones estones de lectura que em plantejo: si no serà que no sóc tan d’esquerres com em pensava...?

Bromes a part, (mal) resumeixo El quadern gris —un llibre sense trama (és un dietari)— com un tros de la "realitat" del jove Josep Pla i al qual es toquen gran varietat de temes, que van des dels propis d’un diari personal (activitats diàries, angoixes, pensaments) fins a records d'infantesa, reflexions sobre creació literària o estades a «cases de senyoretes»..., però sempre amb la passió per l’escriptura com a nexe d'unió del conjunt. A més, puntejat amb pinzellades d'un agut sentit d’humor: «[...] —Señores, señores —deia, amb una punta d’angoixa a la cara—, guarden estos aplausos para cuando lleguemos a la síntesis del ácido cítrico. [...]» i sentències demolidores del tipus: «[...] la vida és una estona més aviat llarga, de mal camí». Tot hi cap, tot hi és. No crec pas que s’hi pugui demanar més.

Pla m'ha enganxat —ho reconec— i és per ser capaç d'omplir de vida tot allò que escriu utilitzant un estil clar i, sobretot, precís; encara que, més aviat, hauria de fer servir el verb «descriure» en comptes d'«escriure», ja que segons ell: «[...] La qüestió és mirar les coses, mirar-les bé, observar-les i després escriure-les».

2009/04/28

Turista / viatger

2009/04/28

Avui he trobat, a l'entrevista que Santiago Roncagliolo hi fa a l'escriptor de viatges Paul Theroux, l'explicació més aproximada, que n'he llegit mai, sobre quina és la diferència entre "turista" i "viatger":
[...]
—¿Cuál es la diferencia entre un viajero y un turista?
—El turismo se hace para pasarla bien. Los viajes de verdad se hacen para pasarla mal. Un viaje pone a prueba tu ingenio, tu fuerza y tu capacidad de supervivencia.
[...]
 Jo no sóc tan dràstic. Per a mi un viatger afronta i gaudeix tant els bons moments com els dolents, ja que no pot haver-hi uns sense els altres.

2009/04/25

Etiquetes

2009/04/25

—...una, dues...

Un petit plaer és: desenganxar l'etiqueta del preu d'un llibre acabat de comprar. Va més enllà de la mera acció física; fins que no ho faig, no el considero meu.

Pagar-lo a la llibreria, no em serveix de gaire... bé —no exagerem—, em serveix per no tenir problemes legals, és a dir, per no haver de sortir a corre-cuita de La Central amb la caixera al darrere.... Però és quan arribo a casa i en trec l'etiqueta que —de debó— el sento meu. Llavors respiro tranquil. Fins aleshores, és com si estigués als llimbs dels llibres, sense batejar, subjecte a tots els "perills" que es troben pel camí.

Tanmateix, la cosa no acaba aquí. Un cop separada l'etiqueta del llibre; la rebrego en forma de boleta; l'alineo amb les dels altres llibres comprats —sempre que n'hagi adquirit més d'un, esclar— i llavors, a poc a poc, les compto: una, dues... Quina satisfacció!

D'altra banda, si alguna vegada m'he oblidat de treure-les, constato que no envelleixen bé. El pas del temps que ennobleix el llibre embruta —indefectiblement— l'etiqueta, que com fulles de roure, caduca. És depriment trobar-ne una encara enganxada.

2009/04/18

Vida sana

2009/04/18
Sentit al Quimet: «Posa'm, sisplau! Un cigaló de ron Pujol... amb sacarina». Constato, amb satisfacció, que els consells de les autoritats mèdiques han calat entre el "jovent" que el freqüenta.

2009/04/11

Melody Gardot

2009/04/11

Melody Gardot ha estat, per a mi, el descobriment musical del que va d'any. La vaig sentir, per primer cop, farà un parell de mesos i des d'aleshores que la escolto continuament. La veu encisadora i l'estil malenconiós —barreja exquisida de jazz i blues— són irresistibles; creen addició.

La comparen amb Norah Jones, però jo la trobo —musicalment— més estilitzada, més sofisticada i amb un punt cool de gran dama del jazz que la diferencia. Salvant totes les distàncies de gènere musical, em recorda a Beth Gibbons, però menys "turmentada".

No sóc pas partidari, en general, d'establir relacions entre obra i biografia (de l'autor) per justificar resultats —l'obra se n'ha de defensar per si mateixa. Però en el cas de Melody Gardot, crec que sí és oportú perquè els seus inicis musicals estan vinculats a l'accident que va sofrir quan tenia 19 anys. Un atropellament —quan anava en bicicleta— que a punt va estar de costar-li la vida. Li va causar greus lesions —les ulleres fosques i el bastó que utilitza quan està dempeus, en són conseqüència—, arran de les quals, en el procés de recuperació, els metges li van prescriure la música com a teràpia rehabilitadora. D'aquesta experiència va néixer el primer disc, de títol i contingut al·lusiu: Some Lessons - The Bedroom Sessions (2005) —les cançons les va compondre al llit. Després, n'ha editat dos més: Worrisome Heart (2008) —de caire intimista— i My One and Only Thrill (2009) —que es caracteritza per uns arranjaments orquestrals que hi donen una sonoritat vintage.


2009/04/07

Dilema

2009/04/07
Plou. Lent, sense presses. Sento l'aigua picar —tènuement— sobre el passamà metàl·lic de la barana de la terrassa. Melodia elegant que invita a continuar la lectura... o bé —una idea millor—, a gaudir-la des del llit. Què faig? Decidit: em quedo amb la suau música de terrats i l'escalfor de flassades (sí, ho sé, no ha quedat gaire poètic, però és que la meva expressivitat és limitada, limitadíssima).
Bona nit.

2009/04/02

El gat

2009/04/02

Joooder! —murmura en pujar-hi.
Hi era allà de nou. Els cabells rossos recollits, la cara pàl·lida, les botes blanques..., l'amplificador sobre el carret de rodes, el micròfon...

... El gato que estaaaá
triste y AZUUUUL,
nunca se olviiiida
que fuiste miiiía...

(Pròxima estació —sona pels altaveus del vagó—: Clot. Enllaç Línia 2 i Rodalies Renfe.)
No se la podrà treure del cap en un parell de dies.

...El gato que estaaaá.

2009/03/22

L'11

2009/03/22

Al fons, on són els seients encarats dos a dos, en queda un de lliure.
—Em permet —dic a l’home amb galtes de trompetista i pantalons de camuflatge que, eixancarrat, ocupa part del seient lliure.
«Gràcies», responc al seu gest en asseure'm-hi. Ell, encorbat endavant —absort—, trasteja al mòbil que té a la mà.

Passades quatre o cinc parades, es gira i em diu:
—Te voy a enseñar la foto de una mujer.
M'apropa el mòbil i un primer pla de la cara d’una dona amb els ulls tancats omple tota la pantalla.
¿Verdad que es guapa? —em pregunta.
—Sí —contesto més per sortir del pas que per veritable convicció.
—Es mi mujer... está muerta.
—Ho sento —dic, entre sorprès i confús per la inesperada informació, expectant per quin pot ser el desenllaç d'aquesta situació.

Perdona que te haya molestado —diu cinc minuts després, com si la meva resposta hagués trigat tot aquest temps en arribar al seu cervell—.
»Te enseño otra —continua dient, quan semblava que la conversa s'havia esgotat.
Busca en el mòbil i em mostra una altra de la mateixa dona —vestida amb una bata rosa— asseguda en un sofà.
Es de tres días antes... —afegeix amb un petit somriure—.
»Perdona que te haya molestado. —Es torna a disculpar.
(La noia asseguda davant nostre fuig el contacte amb la mirada.)

L'home reprèn el monòleg:
­ —Papa (ella me llamaba así —especifica—) no me encuentro bien
»Cuando llego la ambulancia... ya estaba muerta.

»Si es un cáncer estás preparadopero de esta manera, de repente...
I després d'una pausa afegeix:
Explicarlo, me desahoga —es justifica mentre faig un gest de condol amb el cap.

La parada de 'La Maquinista' està passat el semàfor.
Canvia a verd, m'aixeco.
—Adéu —li dic, sentint-me en deute per la confessió, de la qual m'ha fet partícip involuntari.
La resposta no em sorprèn: «Perdona la molestia».

2009/03/14

'El collar de la paloma'

2009/03/14

" Con la mirada se aleja y se atrae, se promete y se amenaza, se reprende y se da aliento, se ordena y se da veda, se fulmina a los criados, se previene contra los espias, se ríe y se llora, se pregunta y se responde, se concede y se niega. Cada una de estas situaciones tiene un signo especial en la mirada; pero estos signos no pueden ser definidos, de no verlos, ni pueden ser pintados ni descritos sino en muy pequeña parte.
Voy tan sólo a declarar aquellas cosas que son más fáciles: Una seña con el rabillo de un solo ojo denota veto de la cosa pedida. Una mirada lánguida es prueba de aceptación. La persistencia de la mirada es indicio de pesar y tristeza. La mirada de refilón es signo de alegría. El entornar los ojos da a entender amenaza. El volver la pupila a una parte cualquiera y retirarla al punto es para llamar la atención sobre lo que se ha mirado. La seña furtiva con el rabillo de los dos ojos denota súplica. El mover la pupila con rapidez desde el centro del ojo hacia la comisura interna indica imposibilidad. Mover ambas pupilas desde el centro de los ojos es prohibición absoluta. Las demás no pueden comprenderse sino viéndolas.
Sabe que los ojos hacen, a menudo, veces de mensajeros y que con ellos se da a entender lo que se quiere. Si los otros cuatro sentidos son puertas que conducen al corazón y aberturas que llevan al alma, la vista es, entre todos, el más sutil y de fiar como guía, y el de más eficaces resultados. Avanzada certera es del alma, su adalid orientador, y clarísimo espejo en que ella conoce las realidades, percibe las cualidades y analiza las sensaciones. "


Fragment del capítol: 9. Sobre las señas hechas con los ojos
El collar de la paloma. Tratado sobre el amor y los amantes
Ibn Hazm de Còrdova
(traducció de Emilio García Gómez)


Tenir la fortuna —perquè d'una sort es tracta— de llegir El collar de la paloma, és un viatge a la Còrdova del Califat dels Omeies per conèixer com entenien l’amor i adonar-nos que, potser, les coses no han canviat gaire. En tot cas, no tant com en podríem pensar pel salt temporal i cultural que ens separa. Cosa que hem d'agrair al poeta i filòsof andalusí Ibn Hazm de Còrdova —home de caràcter rebel i contestatari— que el va escriure a principis del segle XI, quan es trobava "exiliat" a Xàtiva. Seus són els versos, representatius de la seva forma de ser, que va escriure quan enemics seus, i en va tenir molts, van cremar obres seves:
Aunque queméis el papel, no podréis quemar
lo que encierra, porque lo llevo en mi pecho...

El collar de la paloma, escrit per encàrrec d’un amic —l'autor ho diu al pròleg—, és una Risāla —epístola— sobre l'amor. Un tractat “científic” en què Ibn Hazm, a la manera d’un "naturalista", descriu la fenomenologia de l'amor; més els símptomes, que no en què en consisteix. És una mena d’”enciclopèdia” de les manifestacions d’aquest sentiment. Bona mostra, és com està organitzat el llibre; dividit en 30 capítols —precedits d’un pròleg i clausurats per un epíleg— molt explícits, ja des del títol, quan al seu contingut: La esencia del amor; sobre las señales del amor; sobre quien se enamora en sueños; sobre quien se enamora por oír hablar del ser amado; sobre quien se enamora por una sola mirada; sobre quien no se enamora sino con el largo trato; sobre quien habiendo amado una cualidad determinada, no puede amar ya luego ninguna otra contraria; sobre las alusiones verbales; sobre las señas hechas con los ojos; sobre la correspondencia; sobre el mensajero; sobre la guarda del secreto; sobre la divulgación del secreto; sobre la sumisión; sobre la contradicción; sobre el que saca faltas; sobre el amigo favorable; sobre el espía; sobre el calumniador; sobre la unión amorosa; sobre la ruptura; sobre la lealtad; sobre la traición; sobre la separación; sobre la conformidad; sobre la enfermedad; sobre el olvido; sobre la muerte; sobre la fealdad del pecado; sobre la excelencia de la castidad. Però no és només interessant pel que diu, sinó per la manera com ho diu: una combinació —plena de moments de lucidesa— de prosa i poesia.
Aprovecha la ocasión, porque has de saber
que las ocasiones pasan más deprisa que el relampago.
¿Cuántas cosas que eran hacederas dejé para más tarde,
y luego, una vez idas, se hicieron nudos en mi garganta!
Date prisa a coger el tesoro que hallaste;
arrebata la presa como el halcón en acecho.

L’altre gran valor que hi trobo és que totes les històries que Ibn Hazm utilitza per il·lustrar el relat, es basen en la seva experiència personal o en la d'amics de confiança. En cert moment, diu al pròleg:
“Perdóname que no traiga a cuento las historias de los beduinos o de los antiguos, pues sus caminos son muy diferentes de los nuestros. Podría haber usado las noticias sin número que sobre ellos corren; pero no acostumbro a fatigar más cabalgadura que la mía, ni a lucir joyas prestadas.”
Fet que fa del Collar de la paloma, una crònica social dels últims anys del Califat de Còrdova, alhora que un relat autobiogràfic i personal. Una societat en què les relacions amoroses dels homes eren la majoria de vegades amb dones esclaves, de les quals el llibre va ple. Paradoxalment, les dones d'aquesta condició disposàvem de més llibertat per relacionar-se i mostrar-se en públic que les “dones lliures”, que en restar tancades a casa, per garantir l’honor familiar, tenien menys d'oportunitats de relacionar-se. Sembla ser que l’amor no estava gaire associat amb el matrimoni... O assabentar-nos, entre d’altres curiositats, que gairebé tots els Califes tenien els cabells rossos i sentien preferència per dones d'aquest tipus, quan no és el que a priori hauríem imaginat.

2009/03/04

Pepe Rubianes

2009/03/04

Nene, això no es fa. Què farem ara "los solteros" sense el nostre gurú. Quina putada!!

2009/02/27

Tom Crean

2009/02/27

A la galeria de personatges —de la més rabiosa actualitat— que m’hauria agradat conèixer, hi és amb lletres d'or: Tom Crean (1877-1938), mariner irlandès que representa magníficament l'Època Heroica de l’exploració polar. Un paio —sempre amb la pipa, la porta en gairebé totes les fotografies que n'hi ha— d'una gran fortalesa física i mental. Caroline Alexander, al llibre Atrapados en el Hielo, quan en parla diu: “Crean era tan indestructible como puede llegar a serlo un hombre”, però si m'interessa no és simplement per aquestes qualitats.

El que el fa especial per a mi no són, només, les proeses polars —que no són poques—, sinó la modèstia de la qual va fer gala tota la vida. M’agrada pensar que Tom Crean és el Dean Martin de l’exploració polar. Sense complicar-se la vida més enllà del necessari, amb un notable sentit de la lleialtat i l’amistat, incapaç de perdre mai el sentit de l’humor que el caracteritzava i amb unes dubtoses habilitats per al món de la interpretació melòdica —Ernest , a les ordres del qual va servir, explica que Crean es va passar tota l’expedició de 1914 a 1916 taral·lejant una cançó i que no van aconseguir-hi esbrinar-ne quina era—, en això se'n diferenciaria de Martin (ningú no és perfecte).

Un altre aspecte que trobo destacable és que un cop acabada l’etapa polar va iniciar una vida familiar, cosa que dins de la categoria d’homes que parlem, molt pocs van aconseguir-ne —molts van tenir un final més o menys tràgic o problemes d’adaptació. Va ser-ne dels pocs que va morir "al llit".

Forma part d’aquest segon nivell d'exploradors, a l’ombra dels grans noms, que no acostuma a sortir als llibres en grans lletres. Individus com Edward Wilson, Campbell, Crozier, Franz Wild, F.A. Worsley, Svedrup, Johansen* “el Tom Crean noruec”, entre altres. Gent d'una gran qualitat humana per tot allò que en sabem.

Crean va participar en tres de les quatre grans expedicions britàniques  que es van realitzar a l'Antàrtida a l’època coneguda com a Heroica de l'exploració polar. Excepte a la del Nimrod de Shackleton, va ser-hi a la del Discovery (1901-1904), a la del Terra Nova (1911-1913) —ambdues comandades per Scott— i a la de l’Endurance (1914-1916) —dirigida Shackleton. Segurament és dels éssers vivents —si exceptuem el pingüí Emperador, però aquest juga amb avantatge perquè hi viu tot l'any— que més temps va passar a l’Antàrtida quan es parla de l’Època Heroica. Però no avancem esdeveniments i comencen...

Va néixer el mateix dia que Sir Edmund Hilary, coincidències del destí, en una granja a prop d'Annascaul, comtat de Kerry, en una família de pagesos que no nedaven precisament en l’abundància i amb la "sort" de tenir nou germans més per jugar... Quan li faltaven pocs dies per complir els setze, mentint sobre l'edat, es va allistar a l’Armada Britànica, en la qual va començar servint a l'Impregnable. En 1901, quan formava part de la tripulació del Ringarooma —vaixell d'avituallament del Discovery—, la deserció d’un mariner de l’expedició de Robert Scott va propiciar que n'ocupés el lloc i formés part de l'expedició Discovery (1901-1904) al continent gelat. Fet que canviarà la seva vida.

Des del primer moment, pel seu caràcter impertorbable i bromista, i per l'actitud per al treball físic es va adaptar perfectament al grup, en el qual va causar una grata impressió, tant entre els companys com en Scott. Cosa que, a la tornada a la Gran Bretanya, li va significar la primera de les medalles polars que aconseguirà.

A la següent expedició que va organitzar Scott, la del Terra Nova (1910-1911) —i última, Scott morirà en dramàtiques circumstàncies—, conscient de la vàlua de Crean, una de les primeres coses que va fer és assegurar-se'n la participació. Crean no va decebre, cosa que va quedar demostrada amb dos heroïcitats “marca de la casa”. La primera, quan en una de les “excursions” preparatòries van quedar aïllats —a la deriva— en una placa de glaç i Crean va anar saltant d’una placa de glaç a una altra, fins arribar a terra ferma, per demanar ajuda. I la segona, la més coneguda, quan formava part de l’últim grup de suport de l'expedició de Scott amb Bill Lashly i Edgar Evans; en el viatge de tornada —després d’un cúmul de desgràcies (accident a la glacera Beardmore, ceguesa d’Evans, manca d’aliments, empitjorament de la salut d’Evans a causa de l’escorbut)—, per salvar la vida dels dos companys, i amics, va estar caminant 18 hores seguides en mig de la rufada per arribar a “la punta de la Cabana”—amb poc més que una mica de xocolata, unes galetes i sense res per resguardar-se. Des d’on es va organitzar un grup d'homes que va poder rescatar-los amb vida. Mesos més tard, serà un dels onze homes que trobaran, sense vida, Scott i els seus acompanyants. Fets que faran que rebés la segona medalla polar.

L’última expedició en què va participar va ser la de l’Endurance (1914-1916). Dirigida, en aquest cas, per Shackleton. Ambdós havien coincidit a l’expedició del Discovery i Shackleton coneixia perfectament els fets protagonitzats per Crean a la del Terra Nova, així que el va invitar a afegir-s'hi, segur que la participació de Crean n'augmentava les possibilitats d’èxit. En l’èpica expedició de l’Endurance, esdevindrà un dels homes claus —Crean i F. Wild seran els dos en què Shackleton confiarà plenament durant tota l'expedició— i acompanyarà a Shackleton —F.A. Worsley, serà l'altre acompanyant no diví— en la “caminada mística” de 36 hores, a través de la desconeguda orografia de l’illa de Geòrgia del Sud, que suposarà l’inici de la salvació de tots els components de l’expedició. Tot això, una vegada més, li suposarà una tercera medalla polar.

Tant Scott com Shackleton, dues personalitats tan oposades, van coincidir en què Crean era un dels pocs homes en els quals es podia confiar cegament quan les coses anaven malament de veritat.

Un cop de tornada de l’expedició de l’Endurance sans i estalvis, participa a la Primera Guerra Mundial i sobreviu. Molts companys d’expedició moriran a les trinxeres —paradoxes del destí. El 1917, es casarà amb Ellen Herlihy a Annascaul.

El 1920, Shackleton que està organitzant la que serà la seva última expedició, la del Quest (1921), —en la qual morirà d’un cobriment de cor de camí a l’Antàrtida— l’invita a participar-hi, però Crean devia pensar que ja havia vist prou pingüins, llavors ja tenia dues filles, i en rebutja la invitació. Aquell mateix any, les seqüeles d’una caiguda li deixen uns problemes de visió que precipiten la retirada de l’Armada Britànica, després de 27 anys de servei. Obre amb la seva dona un pubel South Pole Inn —encara existeix— a Annascaul, on viurà fins a la seva mort a l’edat de 61 anys d’unes complicacions d’una operació d’apendicitis.

Un cop retirat a Annascaul, amb la humilitat que el va caracteritzar tota la vida es va guardar les medalles i mai més parlarà de les experiències a l’Antàrtida. De fet, no n'hi ha cap entrevista, ni cap escrit. Sembla ser que ni tan sols les va explicar a les seves filles.

El 2003, dues filles que encara són vives —de les tres que va tenir, una altra va morir quan tenia 4 anys— van inaugurar una estàtua d'homenatge davant del South Polar Inn, a la qual van assistir familiars i descendents dels que van ser companys seus a l’Antàrtida.

En fi, un tipus d’allò el més interessant i no prou reconegut, si més no, fora d'Irlanda on és un heroi nacional en companyia de l'altre irlandès famós de l'exploració polar: Shackleton. A tall d'anècdota, hi ha una cervesa amb el seu nom i, fins i tot, s'ha fet un anunci de la Guinness parodiant la proesa més coneguda, en el qual es dóna a entendre que els motius reals de Crean per fer-ne el que va fer, van ser-ne uns altres... en té gràcia i em sembla que com a bon irlandès també li hauria agradat.

Hjalmar Johansen com succeeix amb Tom Crean, te’l trobes a tots els esdeveniments importants; tot i que mai va ser prou reconeguda la seva vàlua, cosa que va influir en el seu trist final. Va ser l’acompanyant de Nansen al “passeig” que van fer plegats per l’Àrtic. Després serà un dels integrants de l'expedició amb la qual Amundsen arribarà al Pol Sud, malgrat que aquest per diferències l'apartarà del grup final —Amundsen que mai el va voler portar, ho va fer per petició de Nansen, li va faltar grandesa per reconeixer la seva vàlua i li va fer fins i tot llum de gas en el retorn de l'expedició a Noruega. Anys més tard, tindrà un final tràgic: es suicidarà. Nansen, a la sentida nota necrològica que li va dedicar, va dir: «Hjalmar Johansen era un hombre sin doblez, un alma leal». La Royal Geographical Society en un article elogiòs a la seva tasca d'explorador va dir: «aunque no tenía madera de líder, era el hombre en quien sus jefes siempre podían confiar». En fí, un cas semblant, encara que malograt, al de Crean.


Per saber-ne més:

2009/02/15

'El terror'

2009/02/15

El 19 de maig de 1845, els vaixells de l'armada britànica HMS Erebus i HMS Terror comandats per Sir John Franklin, un dels més coneguts exploradors britànics de tots els temps, salpaven amb l'objectiu de navegar el Pas del Nord-oest. Per terra, ja s'havia fet, però mancava fer-ho per mar. Mai més se'ls tornaria a veure amb vida. Els cent trenta-sis homes que componien les dues tripulacions van desaparèixer. Des d'aleshores, l'expedició de Franklin ha esdevingut un dels grans misteris de l'exploració àrtica.

A l'època, en un fet sense precedents, es van organitzar desenes d'expedicions per rescatar-los. Tot va ser inútil, no se'ls va trobar i encara es busquen indicis de què va succeir-hi. L'agost passat, sense anar més lluny, un diari publicava la notícia d'una expedició organitzada pel govern canadenc per trobar les despulles del mític explorador. Encara que, en aquesta última, s'amagen interessos espuris del Canadà per reclamar la sobirania dels territoris àrtics que es coneixen com les "Terres de Franklin".

Com ja s'ha dit, no se'n sap gran cosa. Tot i això, amb les poques restes trobades fins ara —ha estat de gran ajuda la nota, descoberta a l'illa del Rei Guilem, escrita pel capità Crozier— s'ha fet una reconstrucció d'allò que, possiblement, va succeir-hi: la mort de Franklin en 1847, els dos hiverns consecutius atrapats a la banquisa, els problemes amb el segellat defectuós de les llaunes de conserves, l'abandonament dels vaixells quan es van esgotar els aliments i el carbó, l'escorbut, els episodis de canibalisme, la disgregació de les tripulacions, els intents d'alguns supervivents d'arribar al riu Great Fish i remuntar-lo com a salvació...

I és amb aquest material i amb l'afegit d'un element fantàstic-ecològic, d'origen cinèfil —del gran Howard Hawks!—, barrejant fantasia i realitat que Dan Simmons construeix l'entretinguda novel·la: El terror. Un relat en què el capità Francis Rawdon Moira Crozier (foto), mític explorador polar britànic d'origen irlandès i capità del HMS Terror, és el fil conductor i un dels protagonistes principals. Vuit-centes pàgines plenes d'aventura, amb un final digne d'aquests personatges i de la condició humana: del millor i del pitjor. En fi, aventures polars de l'època en què encara quedaven regions als mapes en blanc, sense saber què hi havia i què s'hi trobaria, i on s'anava amb poc més que una muda extra de roba interior —literalment— per enfrontar-se als rigors del clima àrtic.

2009/01/30

'Rat Pack. Viviendo a su manera'

2009/01/30

"No me digas lo que debo hacer. Si quieres, sugiérelo, pero no me lo ordenes."
Frank Sinatra
Si de vegades es té la sensació que l'amistat, quan es supera una certa edat, és una cosa que passa a un segon terme en detriment de la feina, la família o l'amor. Rat Pack. Viviendo a su manera és el "medicament" indicat per refutar aquesta creença.

L'amistat, com tot bé escàs, amb el pas dels anys es torna més valuosa i no deixa de meravellar-te quan sorgeix i perdura. Un bon exemple n'és al llibre de Javier Márquez. Relat amè de les relacions —amb els seus alts i baixos— dels integrants del Rat Pack. El nucli central del qual estava integrat per un tal Frank Sinatra, del qual no s'ha sentit parlar gaire; Dean Martin, un altre "desconegut" (sóc admirador seu per la interpretació que va fer a 'Rio Bravo' —un dels millors western que s'han fet mai—, i després de conèixer la seva filosofia de vida, encara més); Sammy Davis Jr., el més talentós del grup —al vídeo interpreta una de les meves cançons favorites: Mr. Bojangles; Peter Lawford i Joey Bishop. I de com aquests es van organitzar la vida 'a su manera' perquè la feina fos una simple excusa per reunir-se i passar-ho bé. Talent, elegància i diversió, un model a seguir.

2009/01/19

'El mundo'

2009/01/19
"Casi todo en al vida empieza por una necesidad de orden personal a la que luego encontramos motivaciones históricas. Primero hacemos las cosas y después las justificamos. Te levantas pronto porque te lo pide el cuerpo, pero con el tiempo encuentras una teoría sobre el levantarse pronto e inviertes las cosas, es decir, que te crees que te levantas pronto para seguir un programa, una religión, unos principios."

Tinc un problema amb el Juan José Millás. M'encanta quan escriu i opina a la premsa, però, en canvi, amb la literatura la satisfacció no és igual. La gaudeixo, però no pas d'una manera similar.

Allò que em fa "desintonitzar" és el seu món "irreal". Entenc que és substancial, però és que no em resulta prou creïble. No perquè sigui irreal, sinó perquè no em sembla versemblant. Pot semblar contradictori, però, per a mi, és un dels elements fonamentals. L'important no és si el que s'explica és real o imaginari, sinó que el món proposat per l'autor —l'univers particular— pogués existir.

Una altra explicació, senzillament, pot ésser desinterès per aquest món irreal. No vol dir que no sigui valuosa la seva obra, sinó que no hi connecto. Un cas semblant, en cinema, em passa amb John Ford. Li reconec el valor, però l'univers personal que reflecteixen les seves pel·lícules em repel·leix.

I tot això, a propòsit de l'última novel·la que ha publicat, El mundo. Interessant quan escriu sense "fantasia", menys captivadora quan fabula i és ocurrent. Llavors tenen més força les idees que les paraules. És com si es veiés massa el truc i la idea es mengés l'estil. És la part que menys m'agrada. Fins i tot l'eliminaria. La novel·la resultaria menys comprensible, però més poètica.

Després, està tota la metaliteratura; innecessària, també, segons el meu parer per a algú amb la seva capacitat d'observació i talent per escriure. De manera semblant a com es diu de les pel·lícules, amb un vint-i-cinc per cent menys de pàgines seria una novel·la encara més bona del que és ara.

2009/01/09

'Breu història de l'islam'

2009/01/09

Quan allò que predomina és el desconeixement, un assaig com Breu història de l'islam resulta imprescindible per tenir una visió global i formar-se una opinió pròpia sobre una fe com l'islam. Dóna les claus per entendre'l, com va néixer, perquè, en quin context —una religió en àrab pels àrabs—, en què consisteix —a diferència del cristianisme, i com també succeeix amb el judaisme, són més una manera determinada de viure que la creença en uns dogmes— i sobre tot, què és substancial i què ha estat tergiversat. Tot explicat d'una manera entenedora i imparcial.

El llibre és un relat dels esdeveniments polítics a què l'islam ha estat sotmès, ja des dels inicis en temps del profeta Mahoma, i la influència que n'han tingut en el desenvolupament, atès que són d'una importància cabdal, ja que és un ideal religiós que ha fet de la sacralització de la història —ben diferent que al cristianisme i altres religions que minusvaloren el món terrenal— una de les seves característiques principals. Karen amstrong, l'autora, diu:
"A l'islam, els musulmans han buscat Déu en la història. La seva escriptura sagrada, l'Alcorà, els va donar una missió històrica. El seu deure principal era crear una comunitat justa en la que tots els membres, fins i tot els més febles i vulnerables, fossin tractats amb un respecte absolut. L'experiencia de construir una societat així i viure-hi els proporcionaria indicis d'allò diví, perquè la seva vida s'acordaria amb la voluntat de de Déu. Un musulmà havia de redimir la història, i això significava que els afers d'estat no eren una distracció de l'espiritualitat sinó la substància de la mateixa religió. El benestar polític de la comunitat musulmana era una qüestió de summa importància. Com qualsevol ideal religiós, era d'una dificultat que feia gairebé impossible dur-lo a terme en les condicions imperfectes i tràgiques de la història, però després de cada fracàs, els musulmans s'havien d'aixecar i tornar a començar."

Particularment interessant, és el capítol dedicat als problemes actuals de l'islam. Entre ells, el de construir un estat islàmic modern, encara no resolt, i al qual no han ajudat, en cap moment, les ingerències occidentals. L'autora assenyala que la imposició de models i ritmes occidentals a societats que provenen d'un context històric, social, econòmic i cultural totalment diferent als nostres, no ha estat més que font de conflictes. A part de casos flagrants d'una doble moral afegeixo jo. Només cal recordar l'Orient Mitjà, Algèria als anys 90, la integració de Turquia a la Comunitat Europea, Iran, Hamàs a Gaza, etc.