2009/10/07

(2n) Viatge a Algèria. Part IV: Aïn Sefra.

2009/10/07
4. "Font groga": la porta del desert.

Aïn Sefra © Viatge hivernal
Afeccionat com sóc a la literatura de viatges, la raó principal de fer escala a Aïn Sefra, i no a Mecheria (on vaig canviar de mitjà de transport) o a Bechar (més al sud), camí de Taghit —un dels punts ineludibles del meu viatge—, va ser la de conèixer on va morir Isabelle Eberhardt. Aventurera i escriptora, de començaments del segle XX, que va recórrer tot el Sàhara —vestida amb robes d'home— i que va morir aquí ofegada, en una avinguda —cruel paradoxa del destí—, quan s'hi recuperava de la malària. Un personatge prou interessant encara que no hagués escrit cap dels seus llibres i articles... i això que només tenia  27 anys quan va morir! La meva estança a Aïn Sefra, per tant, va ser el meu (morbós) homenatge.

L'Aïn Sefra actual atesora l'encant dels llocs que no en tenen, és a dir, el de la quotidianitat. Carrers nous desproporcionadament amples pel clima i l'escàs trànsit existent, alguns arbres vulgars, cases anodines com a màxim de dues plantes i on sembla que si bé no n'hi ha massa a fer —el tedi s'endevinava a la cara dels seus habitants—, tampoc no s'hi passa misèria.

Són els llocs com aquest, precisament, els que em donen la sensació de viatjar, per "innecessaris".  Hi ha llocs que no m'he de perdre: els que marquen la ruta, però són les escales intermitges (no convé arribar massa ràpid a allò que es desitja) les que em proporcionen la sensació d'exclusivitat, de "descobriment" necessària a tot viatge. Als "ineludibles", hi sé una mica el que trobaré; als "innecessaris", hi trobo la felicitat de no haver de veure, visitar, experimentar, provar res a priori, per "obligació", només ser-hi amb els ulls ben oberts. Són els "temps morts" que m'interessen i que sóc incapaç de descriure...

Atenció: no n'hi ha cap hotel dintre del poble —el que hi havia està tancat. L'únic que resta obert, El-Mekhter, està a uns dos kilòmetres a les afores, travessant el oued, al costat de la dunes. Un hotel de l'època colonial, atrotinat, però tot i així amb el tarannà dels hotels d'aquella època. Les habitacions, gràcies a la singular distribució de passadissos semi-soterrats i patis, disposen totes de ventilació creuada i d'un solàrium privat. És perfecte per retirar-se a llegir o a escriure una temporada. Sense comptar que, per estar a tocar —literalment— de les dunes, permet, de camí cap al sud, tenir el primer contacte amb la sorra.

P.S. Font groga és la traducció de Aïn Sefra. Sempre em sorprén la força poètica d'aquests topònims tan exòtics —si més no per a mi. Què pot haver-hi de més d'important que una font en un lloc tan àrid?

1 comentaris:

MAR BERNAD ALBAS ha dit...
27 de desembre de 2011 a les 3:00

Quanta saviesa - No convé arribar massa ràpid a allò que es desitja -

Publica un comentari a l'entrada