2009/10/12

(2n) Viatge a Algèria. Part II: Oran.

2009/10/12
2. Una de freda i una de calenta. 
 Oran ©Viatge d'hivern
He de reconèixer-ho, com s'acostuma a dir, esperava una altra cosa d'Oran..., però no ens avancem als esdeveniments.

Vaig arribar-hi amb el rapide de les 7:45. L'estació de ferrocarril, un edifici d'estil "neo-morisc", és una excel·lent porta d'entrada a la ciutat. Fora, sota un sol de justícia, m'hi va rebre una munió de cotxes, de gent i de pols en suspensió. El camí cap al centre era senzill, només havia de caminar pendent avall cap el mar.

[Parlant de portes. De l'invent de la porta, entesa com l'element que relaciona allò que s'ha separat previament, ningú no en parla. Invent sense el qual, el mur és un absurd. Podem imaginar un món sense rodes, sense mòbil, sense internet; però sense portes... Per cert, els murs que se n'han construït sense, ja es veu que la intenció gaire bona no n'és. Tornem-hi al relat.]

Havent trobat allotjament, vaig anar a dinar a ‘La Comète‘. Un restaurant démodé amb vells cambrers amatents vestits amb americana blanca, llacet i bigoti —també semblava incloure's a l'uniforme. L’amo, des d'una taula situada en un racó, hi vigilava la marxa del negoci. L'ambient traslladava als anys cinquanta del segle passat, tot i que de clientela: poca. Només hi érem un parell de comercials —un d'ells, un italià amb moltes ganes de conversa—, una família celebrant alguna cosa i jo; hi havia més personal de sala que clients. La meva idea inicial era demanar la paelle valenciane que figurava a la carta —l'italià se n'estava empassant una que feia molt bona fila—, però, després de parlar-ne amb el maître, vaig haver de canviar d'idea; havia fet tard, eren gairebé les dues tocades —després de mi, havien baixat la persiana perquè no hi entrés més gent!— i ja no en feien. Contratemps que vaig oblidar, ràpidament, amb l'arribada de la..., el que havia demanat finalment (imagineu la menja que més us agradi). Presentada en una mena de safata daurada —un antiquari s'hauria barallat per aconseguir-la— el cambrer, amb molta delicadesa, va servir-me'n una ració i va deixar-la allà per si en volia més... I TANT QUE EN VOLIA MÉS! Estava al cel.

L'endemà, vaig visitar la part baixa de la ciutat —el lloc on havia nascut la música Raï—, assentada en una vall que, custodiada a una banda pel Fuerte de Santa Cruz i a l'altra pel Castillo Nuevo, descendeix abruptament des de l'altiplà  —sobre els penya-segats de la costa— on es situa la part més moderna de la ciutat cap al port de pescadors. El que vaig trobar-hi, va ser desolació: un munt de solars buits, cases estintolades per enderrocar i molta calma. Poca cosa quedava de l'esplendor de temps passats i del futur, no n'hi havia notícies; com si, encara, no s'hagués recuperat del terratremol de 1790. Feia l'aspecte de què, últimament, no n'hagués passat res, ni  de bo, ni de dolent. Res a veure amb l'ambient frenètic de la Place du 1 Novembre —plaça de l'ajuntament, centre actual a la part alta. Fins i tot, el mercat urbà que neixia en un dels extrems de la Place "Rabah" i s'enfilava fins a prop de la desacralitzada església de Saint-Louis era poc bulliciós. Vaig anar-me'n, doncs, convençut de què havia desaparegut tot el que allò havia estat en un altre temps. Bé: tot no, els carrers costeruts i el record,  hi quedaven...

0 comentaris:

Publica un comentari