Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Món islàmic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Món islàmic. Mostrar tots els missatges

2013/09/21

'El Viaje a la Tradición Mediterránea'

2013/09/21
Fa un parell de diumenges, a La 2, a una hora una mica intempestiva, vaig ensopegar amb 'El Viaje a la Tradición Mediterránea'. Una magnifica serie documental sobre els valors que compartim tots els que vivim al voltant del Mediterrani -i tinc la sospita que més enllà, també. Valors perennes, independents dels temps, de la immediatesa, fronteres, religions, llengua, etc i que molts s'entesten a negar. Valors intemporals que, com diu una de les participants en el pròleg -video inserit a continuació-, fa que sentis una idea de familiaritat en moura't per la mediterrània, encara que no estiguis al teu país, no coneguis les tradicions, ni la llengua, ni practiquis o estiguis immers en determinada tradició religiosa. En fi, el que fa que sigui l'àmbit preferit per als meus viatges. Nord, sud, est, oest, tan hi fa.

Pròleg



Font: RTVE a la carta

2013/02/14

A Nasreddin story

2013/02/14
Nasreddin at last reached the home of an Ottoman official who had invited him to dinner. He had travelled a long distance on his donkey, and his clothes were dirty. However, as it was very late and he didn't have time to change, he knocked on the front door. When it was opened, he saw that the guests had already come. But before he could introduce himself, his host told him that beggars were not welcome and shut the door in Nasreddin's face.

Nasreddin then went to the saddlebag on his donkey and slowly changed into his finest clothes. Looking magnificent in them, he knocked on the door again. This time, his host welcomed him with many courtesies, and led him to the main table.

When the food was served, everyone watched in amazement as Nasreddin poured a bowl of soup into one pocket of his silk robe. He was placing his roast meat on top of the fur on his sleeves, murmuring "Eat, fur, eat!", when the host, horrified, asked him for an explanation. Nasreddin replied he was feeding his clothes: from the way he had been treated before, it was clear that the host had invited his clothes, not him.

2012/12/09

'Women without men'

2012/12/09
Ho diré d'entrada: muda, guanya. Després de visionar 'Women without men' (2009) de Shirin Neshat, és el primer que se m'ocurreix. Res de versió original, encara que dominis el farsi, millor sense so. Per què? Perquè no aporta res. Els diàlegs sobren, fins i tot a mi que m'agrada l'espessor del cinema francès o iranià, com és el cas. I el que és pitjor, resten.

Expliquen fets o accions que ja s'entenen. Malbaraten la feina feta amb la imatge. Bellíssima en línia amb el realisme màgic de la novel·la origen i que tan bé lliga amb el món de la directora. Queda clar que és on està còmoda —és una artista visual reconeguda—, però d'explicar històries encara ha d'insistir-hi una mica més.

Els personatges són plans i ni la potència de les imatges amaga les seves carències. El suposat retrat acurat de la dona en la societat iraniana prèvia al cop d'estat de 1953, encarnat en les quatre protagonistes, està construït amb estereotips absents d'ànima, previsibles fins a l'avorriment. I a l'altre gran protagonista, el jardí, li manca l'aire de paradís terrenal dels jardins perses, per molt que hi posis boira.

L'ambientació, cosa que hauria de passar desapercebuda, no col·labora tampoc. Calien les escenes de masses que fan més pena que glòria? Casablanca, on esta rodada, no passa per ser el Teheran del cop d'estat. Les teulades inclinades de l'inici generen una sensació d'inverosimilitud notable. Potser es filar massa prim, però si has estat als dos llocs ho notes, són d'una mena que mai no trobaries allà. Sé que és de pressupost ajustat i que no podien rodar a Iran, però es podia haver solucionat d'una altra manera: és cinema! En resum, una pel·lícula sobrevalorada que m'alegro d'haver-la vista, ja que amb una vegada n'hi ha prou.

2012/10/28

'Le Grand Voyage'

2012/10/28
No té efectes especials, no intervenen actors coneguts, no passen coses excepcionals ni singulars, ni tan sols divertides i malgrat tot això, o precisament per tot això, i per la senzillesa i honestedat amb la que està filmada, perquè és una bona història, 'Le grand Voyage' (2004) m'ha entusiasmat.

Un relat incòmode, a estones, del pelegrinatge (Hajj) d'un ancià d'origen marroquí, des del sud de França a La Meca, per carretera!!, acompanyat del seu fill adolescent que li fa, contra la seva voluntat, de xofer. Un viatge iniciàtic, tant per al pare com per al fill, on travessaran gran part d'Europa, Turquia i els països de l'Orient Mitjà fins arribar a l'Aràbia Saudita. Una contraposició entre dues maneres de veure el món, la del jove i la del vell, la del creient i la de l'agnòstic, la de l'europeu i la de l'àrab. Gens complaent amb els personatges i que els mostra amb la seves inquietuds, anhels i complexitats, mesquins i generosos alhora per exemple. Amb detalls cinematogràfics gens casuals, com que el cotxe que utilitzen tingui una porta d'un altre color recuperada d'un desguàs, on comença la història. L'element desubicat que no encaixa amb la resta, com el vell a Europa o el jove a l'Aràbia, però que malgrat tot tiren endavant.

A més a més, la pel·licula té l'alicient de haver estat la primera de ficció filmada amb permís de les autoritats saudíes, durant els dies del Hajj, a La Meca. El que també li afegeix un valor documental en permetre conèixer l'ambient i com es viu per molts musulmans aquesta recomanació.

2012/06/24

L'estil alpí d'aventura

2012/06/24
[Imatge: Cua per ascendir a l'Everest ©Ralf Dujmovits]

Com ha canviat el conte! L'estiu de 1853 Richard F. Burton aconseguia ser un dels primers europeus en visitar els llocs sants de l'Islam a Medina i La Meca —prohibits per a qualsevol que no fos musulmà—, cosa que aleshores va ser un esdeveniment. Ara, això mateix, tot i que continua estant prohibit, es fa en taxi. Així ens ho explica l'enviada especial del diari El Mundo, A. Figueras, en un bon i actualitzat relat —en la que segur que hi ha estat una experiència inesborrable.

Aquesta aventura de l'Amanda em fa pensar en la manera d'aconseguir les coses i ràpid em venen al cap les llargues cues de turistes, amb oxigen, pujant l'Everest que es formen cada primavera. Reconec que cadascú  de nosaltres tenim motivacions diferents en plantejar-nos els reptes i que totes són comprensibles, però, hores d'ara quin sentit hi continuen tenint certs objectius, quan gairebé tot és possible tècnicament? Sense importar el com, no els banalitzem? Per què ha de pujar tothom, si té mitjans econòmics, sigui com sigui a l'Everest?

Per mi, l'aventura si té algun sentit encara està en l'estil d'abordar-la i no en els objectius. I aquí jo prefereixo "l'estil alpí"; és a dir, el que compta només amb els recursos personals i l'actitud. En el cas de l'Everest, sense oxigen i portant a sobre tot el necessàri, és a dir a, a l'estil alpí, com metafòricament utilitzo les paraules de Ralf Dujmovits. Un estil que no impedeix que cadascú pugui assolir el seu Everest personal, ja que no participa de la necessitat dels "trofeus" i on no importa més la fita que el camí fet per assolir-la. L'estil alpí valora l'aventura en funció de les condicions físiques i mentals de la persona: d'on surt, i no tant d'on arriba. Sense menystenir l'objectiu, però entenent-lo només com a conseqüència de la feina feta.

En tot cas, m'agradi més o menys, és un signe dels temps que vivim. Si no s'arriba a un objectiu visible, el procés sembla no tenir valor i és una pena: n'hi ha veritables fileres de màrtirs d'aquesta manera de patir l'aventura.

Actualització (15/7/2012):
Ó. Gogorza pública, a El Pais Semanal, incidint en el mateix tema: '¿Quién da la vez...'.

2012/05/25

'Halili'

2012/05/25


25 de maig, un més. La tradició mana i aquesta vegada amb una altra de les meves cançons favorites: 'Halili' de Cheb Mami, interpretada a duo amb Zaho. Una versió que millora amb el pas del temps..., com un servidor.

2012/03/10

'El edificio Yacobián'

2012/03/10
Per què s'hauria de veure El edificio Yacobián (2006), pel·lícula egípcia basada en la novel·la homònima d'Alaa Al-Aswany? Perquè aporta comprensió, a una mirada occidental, sobre la contradictòria i complexa societat egípcia actual.

Toca la discriminació de la dona, l'homosexualitat, la corrupció política, també no podia faltar una història d'amor... tot i que el tema més interessant és el de la relació entre manca d'oportunitats i fonamentalisme religiós. Cóm la pobresa, la injustícia social o el classisme ajuden a desenvolupar postures extremes. Ben és cert que no són l'única causa, tampoc en l'islamisme radical, però sí hi acostumen a ser presents a les arrels d'aquests moviments que afecten a totes les confessions religioses. Són el brou on s'han cuit moltes vegades.

L'esser humà sempre cerca solució als seus anhels de supervivència física i social, i si no poden ser-ne saciats en la societat que l'envolta, intentarà canviar-la per satisfer-los; de vegades, amb violència. Injustificable en qualsevol cas, però humanament comprensible en un context en què l'individu no veu altres possibilitats. Tot i que a la llarga en resulti perjudicial, ja que engendra venjança i aquesta, més violència; un cercle virtuós malèfic que no resolt els problemes i sí complica solucionar-los. Cosa que queda ben patent a la pel·lícula.

Vista al 2012, sembla premonitoria i un retrat encertat del clima previ a l'enderrocament del règim de Hosni Mubarak en l'esclat de la Primavera Àrab —malgrat la seva estètica de culebró. D'una banda, destaca la importància que els Germans Musulmans (islamistes) han tingut com a mobilitzadors d'una part de la societat i d'una altra, el del temut aparell de seguretat de l'estat i l'exercit, ambdos elements claus en aquest procés de transició i potser part del problema actual, més que no pas els propis Germans Musulmans. En fí, més que recomanable.

2011/08/03

'La banda nos visita'

2011/08/03
Que la comèdia és el millor camí per abordar temes delicats, ho és de ben cert. Un exemple n'és la pel·lícula israeliana: La banda nos visita de Eran Kolirin. Una d'aquelles amb les quals ets sents una mica més humà després de veure-la, ja que toca les nostres preocupacions més íntimes.

L'argument és senzill: un grup de músics en hores baixes, la Banda Cerimonial de la Policia d'Alexandria (Egipte), van a fer un concert a Israel. Pel camí es perden i acaben a una desolada ciutat hebrea on interactuaran amb els habitants.

La gràcia de l'assumpte és que, contràriament al que estem acostumats, destaca el que comparteixen àrabs i jueus: la seva humanitat; més que no pas les seves diferències. Que més enllà dels trets ètnics, culturals o religiosos, tots els éssers humans tenim inquietuds i problemes semblants: l'assumpció del passat, la preocupació pel futur, les expectatives, la dificultat de viure el present... I tot tractat amb delicadesa, evitant els estereotips i amb un sentit de l'humor entranyable. En fi, una delícia.

2010/12/14

'Caramel: Succar Ya Banat'

2010/12/14

Pocs idiomes em resulten tan suggeridors, musicalment, com l'àrab. I aquesta peça de la bellíssima banda sonora de Caramel, composada per Khaled Mouzanar, n'és un deliciós exemple. Quan a la pel·lícula de Nadine Labaki, paga la pena veure-la encara que fos sense la música; però, amb ella, hi és especial. De l'erotisme del pòster, no cal afegir-ne cap comentari...

PS: Disculpeu la inexactitud de classificar-la a la categoria de Món islàmic. Ni tots els àrabs són musulmans, també n'hi ha de cristians —com és el context en què està ambientat aquest film—, ni tots els musulmans són àrabs; suposo que entendreu la llicència poètica.

2010/07/19

Pòster

2010/07/19
(Vist a Lebrecord)
Perquè és maco, perquè m'hi fa somiar..., perquè sí.

2009/07/06

'Irán, tres décadas después'

2009/07/06
El tractament que els mitjans de comunicació dispensen a les notícies —sempre negatives, per descomptat— de països que no siguin europeus o EEUU és més que discutible; durant una setmana ocupen primeres planes, que sembla que s'acabi el món, i després la notícia en desapareix.

Els esdeveniments a l'Iran, arran de les eleccions fraudulentes, hi estan seguint aquest patró; hores d'ara han desaparegut de la televisió i dels diaris. L'única excepció en premsa (escrita) és el País, el qual a través de la seva corresponsal permanent, Angeles Espinosa, n'està fent un seguiment prou digne.

Ara bé, el que m'ha impulsat a escriure aquesta entrada no és això, sinó un altre fenomen que s'acostuma a produir de manera paral·lela: els articles d'anàlisi sobre l'esdeveniment en qüestió escrits per "grans experts". Experts que tant escriuen d'Iran, com d'Hondures o de Xina —admiro com són capaços d'omplir una plana senzera de diari sense dir-ne res. Si els analitzes són "reflexions de bar" envernissades amb un llenguatge seriós. No hi aporten res; hi pots canviar el nom del país i en serveixen per a qualsevol.

Per això, quan en trobes un —realment— interessant, paga la pena destacar-ho. És el cas de l'article de Juan Goytisolo: Iran, tres décadas después, publicat al diari El País, en el qual aporta reflexió i coneixement sobre un país tan complex com l'Iran, més enllà dels tòpics. És un model del que haurien de ser aquesta mena d'articles i la lectura del qual em sembla molt recomanable, si és que es té interès pel tema, és clar.

2009/06/20

L'onada verda

2009/06/20

Tots aquests dies, segueixo amb interès els esdeveniments que s'estan succeint a Iran —país pel qual sento grans simpaties— arran de les eleccions celebrades (cada dia que passa més convençut de què les han manipulades matusserament). Tinc la sensació de què estem vivim un moment històric, de canvi —si més no, és el que desitjo.

Ben bé no sé que hi passarà, el que sí era previsible és com s'està actuant la joventut, cosa que qualsevol amb una mica interès capta en viatjar per Iran en veure la seva vitalitat.

M'agradaria —i tinc l'esperança— que, com país de gent amable i educada, els iranians trobessin una solució a les expectatives de tothom —s'entén de la majoria— lliurament, sense vessaments de sang, i que no sigui, sobretot, passar d'un extrem a l'altre —ni retornar a temps passats de la Revolució, ni del Sha—, és a dir, que creïn alguna cosa nova conservant la seva singularitat. En definitiva, que no es quedi només en un «quítate tu, 'pa' ponerme yo» entre "germans".

2009/03/14

'El collar de la paloma'

2009/03/14

" Con la mirada se aleja y se atrae, se promete y se amenaza, se reprende y se da aliento, se ordena y se da veda, se fulmina a los criados, se previene contra los espias, se ríe y se llora, se pregunta y se responde, se concede y se niega. Cada una de estas situaciones tiene un signo especial en la mirada; pero estos signos no pueden ser definidos, de no verlos, ni pueden ser pintados ni descritos sino en muy pequeña parte.
Voy tan sólo a declarar aquellas cosas que son más fáciles: Una seña con el rabillo de un solo ojo denota veto de la cosa pedida. Una mirada lánguida es prueba de aceptación. La persistencia de la mirada es indicio de pesar y tristeza. La mirada de refilón es signo de alegría. El entornar los ojos da a entender amenaza. El volver la pupila a una parte cualquiera y retirarla al punto es para llamar la atención sobre lo que se ha mirado. La seña furtiva con el rabillo de los dos ojos denota súplica. El mover la pupila con rapidez desde el centro del ojo hacia la comisura interna indica imposibilidad. Mover ambas pupilas desde el centro de los ojos es prohibición absoluta. Las demás no pueden comprenderse sino viéndolas.
Sabe que los ojos hacen, a menudo, veces de mensajeros y que con ellos se da a entender lo que se quiere. Si los otros cuatro sentidos son puertas que conducen al corazón y aberturas que llevan al alma, la vista es, entre todos, el más sutil y de fiar como guía, y el de más eficaces resultados. Avanzada certera es del alma, su adalid orientador, y clarísimo espejo en que ella conoce las realidades, percibe las cualidades y analiza las sensaciones. "


Fragment del capítol: 9. Sobre las señas hechas con los ojos
El collar de la paloma. Tratado sobre el amor y los amantes
Ibn Hazm de Còrdova
(traducció de Emilio García Gómez)


Tenir la fortuna —perquè d'una sort es tracta— de llegir El collar de la paloma, és un viatge a la Còrdova del Califat dels Omeies per conèixer com entenien l’amor i adonar-nos que, potser, les coses no han canviat gaire. En tot cas, no tant com en podríem pensar pel salt temporal i cultural que ens separa. Cosa que hem d'agrair al poeta i filòsof andalusí Ibn Hazm de Còrdova —home de caràcter rebel i contestatari— que el va escriure a principis del segle XI, quan es trobava "exiliat" a Xàtiva. Seus són els versos, representatius de la seva forma de ser, que va escriure quan enemics seus, i en va tenir molts, van cremar obres seves:
Aunque queméis el papel, no podréis quemar
lo que encierra, porque lo llevo en mi pecho...

El collar de la paloma, escrit per encàrrec d’un amic —l'autor ho diu al pròleg—, és una Risāla —epístola— sobre l'amor. Un tractat “científic” en què Ibn Hazm, a la manera d’un "naturalista", descriu la fenomenologia de l'amor; més els símptomes, que no en què en consisteix. És una mena d’”enciclopèdia” de les manifestacions d’aquest sentiment. Bona mostra, és com està organitzat el llibre; dividit en 30 capítols —precedits d’un pròleg i clausurats per un epíleg— molt explícits, ja des del títol, quan al seu contingut: La esencia del amor; sobre las señales del amor; sobre quien se enamora en sueños; sobre quien se enamora por oír hablar del ser amado; sobre quien se enamora por una sola mirada; sobre quien no se enamora sino con el largo trato; sobre quien habiendo amado una cualidad determinada, no puede amar ya luego ninguna otra contraria; sobre las alusiones verbales; sobre las señas hechas con los ojos; sobre la correspondencia; sobre el mensajero; sobre la guarda del secreto; sobre la divulgación del secreto; sobre la sumisión; sobre la contradicción; sobre el que saca faltas; sobre el amigo favorable; sobre el espía; sobre el calumniador; sobre la unión amorosa; sobre la ruptura; sobre la lealtad; sobre la traición; sobre la separación; sobre la conformidad; sobre la enfermedad; sobre el olvido; sobre la muerte; sobre la fealdad del pecado; sobre la excelencia de la castidad. Però no és només interessant pel que diu, sinó per la manera com ho diu: una combinació —plena de moments de lucidesa— de prosa i poesia.
Aprovecha la ocasión, porque has de saber
que las ocasiones pasan más deprisa que el relampago.
¿Cuántas cosas que eran hacederas dejé para más tarde,
y luego, una vez idas, se hicieron nudos en mi garganta!
Date prisa a coger el tesoro que hallaste;
arrebata la presa como el halcón en acecho.

L’altre gran valor que hi trobo és que totes les històries que Ibn Hazm utilitza per il·lustrar el relat, es basen en la seva experiència personal o en la d'amics de confiança. En cert moment, diu al pròleg:
“Perdóname que no traiga a cuento las historias de los beduinos o de los antiguos, pues sus caminos son muy diferentes de los nuestros. Podría haber usado las noticias sin número que sobre ellos corren; pero no acostumbro a fatigar más cabalgadura que la mía, ni a lucir joyas prestadas.”
Fet que fa del Collar de la paloma, una crònica social dels últims anys del Califat de Còrdova, alhora que un relat autobiogràfic i personal. Una societat en què les relacions amoroses dels homes eren la majoria de vegades amb dones esclaves, de les quals el llibre va ple. Paradoxalment, les dones d'aquesta condició disposàvem de més llibertat per relacionar-se i mostrar-se en públic que les “dones lliures”, que en restar tancades a casa, per garantir l’honor familiar, tenien menys d'oportunitats de relacionar-se. Sembla ser que l’amor no estava gaire associat amb el matrimoni... O assabentar-nos, entre d’altres curiositats, que gairebé tots els Califes tenien els cabells rossos i sentien preferència per dones d'aquest tipus, quan no és el que a priori hauríem imaginat.

2009/01/09

'Breu història de l'islam'

2009/01/09

Quan allò que predomina és el desconeixement, un assaig com Breu història de l'islam resulta imprescindible per tenir una visió global i formar-se una opinió pròpia sobre una fe com l'islam. Dóna les claus per entendre'l, com va néixer, perquè, en quin context —una religió en àrab pels àrabs—, en què consisteix —a diferència del cristianisme, i com també succeeix amb el judaisme, són més una manera determinada de viure que la creença en uns dogmes— i sobre tot, què és substancial i què ha estat tergiversat. Tot explicat d'una manera entenedora i imparcial.

El llibre és un relat dels esdeveniments polítics a què l'islam ha estat sotmès, ja des dels inicis en temps del profeta Mahoma, i la influència que n'han tingut en el desenvolupament, atès que són d'una importància cabdal, ja que és un ideal religiós que ha fet de la sacralització de la història —ben diferent que al cristianisme i altres religions que minusvaloren el món terrenal— una de les seves característiques principals. Karen amstrong, l'autora, diu:
"A l'islam, els musulmans han buscat Déu en la història. La seva escriptura sagrada, l'Alcorà, els va donar una missió històrica. El seu deure principal era crear una comunitat justa en la que tots els membres, fins i tot els més febles i vulnerables, fossin tractats amb un respecte absolut. L'experiencia de construir una societat així i viure-hi els proporcionaria indicis d'allò diví, perquè la seva vida s'acordaria amb la voluntat de de Déu. Un musulmà havia de redimir la història, i això significava que els afers d'estat no eren una distracció de l'espiritualitat sinó la substància de la mateixa religió. El benestar polític de la comunitat musulmana era una qüestió de summa importància. Com qualsevol ideal religiós, era d'una dificultat que feia gairebé impossible dur-lo a terme en les condicions imperfectes i tràgiques de la història, però després de cada fracàs, els musulmans s'havien d'aixecar i tornar a començar."

Particularment interessant, és el capítol dedicat als problemes actuals de l'islam. Entre ells, el de construir un estat islàmic modern, encara no resolt, i al qual no han ajudat, en cap moment, les ingerències occidentals. L'autora assenyala que la imposició de models i ritmes occidentals a societats que provenen d'un context històric, social, econòmic i cultural totalment diferent als nostres, no ha estat més que font de conflictes. A part de casos flagrants d'una doble moral afegeixo jo. Només cal recordar l'Orient Mitjà, Algèria als anys 90, la integració de Turquia a la Comunitat Europea, Iran, Hamàs a Gaza, etc.

2008/10/19

'El coleccionista de mundos'

2008/10/19
"—No acierto a comprender qué os satisface tanto en estas historias, noche tras noche, hasta el punto de descuidar a vuestras familias. Garzas muertas, pelos cortados y un infiel por cuya boca habla el diablo.
—Aprendemos del mundo, imán ¿cómo puede perjudicarnos eso?
—Creo que el imán obra según el proverbió: La persona que nada sabe, nada duda."

És paradoxal que allò que em va incitar a llegir la novel·la d'Ilija Trojanow, a posteriori, sigui el que menys m'ha interessat. M'explico. Basada en la vida de Sir Richard Francis Burton —viatger incansable entre moltes altres coses, conegut també pel malnom de: "el diable"— està estructurada al voltant de tres moments de la vida de Burton: la seva estada inicial a l'Índia, el pelegrinatge a la Meca i l'expedició a la recerca de les fonts del Nil amb Speke.

Com a "fan" d'aquest fascinant personatge del segle XIX, em va semblar una magnífica oportunitat de conèixe'l més. Però no ha estat així. No m'ha aportat res de nou. Per saber més del personatge real, el més adient és anar a l'excel·lent biografia: El Capitán Richard F. Burton d'Edward Rice, la millor que conec. Així com als propis llibres de Burton, entre els quals destaca l'impressionant: Relat Personal d'un Pelegrinatge a Medina i la Meca.

Dit això, el millor per gaudir la rica prosa de la novel·la és oblidar-se de Burton, ja que és quan s'allunya de la realitat i és pura ficció, que resulta més interessant. Quan ofereix el punt de vista dels habitants dels llocs per on va viatjar Burton i imagina com el deurien veure, ja que el relat es construeix mitjantçant dos punts de vista: el de Burton i el dels habitants autòctons. I és al de la gent del país, el dels servents que el van acompanyar en aquests periples, on està la força del llibre. Més que al de Burton, que per tractar-se d'un personatge històric l'autor es troba més lligat de mans i no té el mateix grau de llibertat per recrear-lo literàriament. El relat potser seria més potent si Burton fos un personatge de ficció, ja que d'aquesta manera Trojanow s'atreviria a elucubrar-hi més.

A fi de comptes, la idea principal del llibre és la trobada entre cultures diferents. Com els europeus veien aquests llocs i com els autòctons veien la gent que arribava de fora. La relació entre la cultura occidental, representada per la britànica, i l'autòctona. Tant podria ser Burton com qualsevol altre, és —penso— circumstancial. L'elecció, em sembla més un homenatge de l'autor a Burton i la seva curiositat infinita que una altra cosa, atès que el veritable valor i protagonisme al llibre no recau en ell, sinó en ensenyar el punt de vista local, l'encert del llibre: narrar la història des de l'altra banda.

2008/10/14

Iran

2008/10/14
Kashan © Viatge hivernal

Ha dado y dará muchas vueltas la historia,
al inteligente no le atrae el mundo.
¡Oh tú! que tienes poder haz algo,
antes de que seas incapaz.
Es mejor que quede la buena memoria de la persona
que una casa dorada y bonita.
¿Quién sabe si vivirá al año que viene,
o dónde se habrá ido el que era nuestro amigo?
¡Oh hermano mío! tener una bella apariencia no es nada,
ofrece una bonita belleza interior.
Si el cielo te otorga grandeza y superioridad,
custodia a los inferiores por siempre.
Sa’dí Širāzi

De tant en tant, t'emportes una petita alegria. Avui, ha estat l'article de La Vanguardia sobre l'Iran: "Fui vestida de chico hasta los 16" de Gemma Saura.

Em sembla interessant perquè coincideix força amb la idea que em vaig formar després d'estar viatjant per tot el país. Arriba a unes conclusions semblants i dóna una visió real —més de la que estem acostumats per aquí— sobre l'Iran. Un país extraordinari, en molts sentits, que disposa d'una joventut ben preparada amb ganes d'en sortir-se a la vida, autèntic problema del govern iranià i a la qual ha de respondre si no vol tenir problemes seriosos a mitjà termini.

En aquests moments, m'enrecordo del meu amic Pei, el qual per les últimes notícies que en tinc havia aconseguit emigrar a Turquia finalment —encara que, de moment, les condicions laborals no estaven a l'alçada de la seva formació.

Iran és un país que és jutjat per la ideologia dels seus dirigents, la qual no coincideix amb el sentir majoritari de la població. I on vaig trobar la mitjana més alta de gent educada, respectuosa i hospitalària dels que en conec. És injust el tracte que rep. És com si a nosaltres, se'ns identifiqués per les actuaccions aberrants de l'anterior President de Govern, amic íntim del més nefast President dels Estats Units, políglota reconegut i últimament dedicat al culturisme.

No hi ha com anar-hi per destruir la visió esbiaixada que —per interessos obscurs— es té de determinats països a occident.

1. La foto està feta a Kashan, citada a l'article. Una petita ciutat a prop de Qom coneguda perquè s'hi pot visitar el jardí: Bagh-e Tarikhi-ye Fin. Però, per a mi, molt més interessant per les espectaculars cases de comerciants del segle XIX que n'hi ha, i a un dels patis de les quals correspon la foto. A més, és la base ideal per fer una excursió d'un dia a Abyaneh, interessantíssim poblet situat a a uns 90 km, cap al sud, a les muntanyes.
2. Font del poema: 'Lengua Persa'

2008/07/02

'El caçador d'estels'

2008/07/02

«Recorda-ho, Amir agha. No hi ha cap monstre, només un sol radiant.»

Ambientada a l’Afganistan, al període que va dels anys previs al final de la monarquia fins a la intauració del govern dels Talibans, la novel·la de Khaled Hosseini té com a fil argumentar la relació entre dos nens, que creixen plegats, de diferent classe social.

Més enllà de la localització, sobre la qual tornaré més endavant, allò que la fa notable és el tractament de conceptes tan universals com l'amistat, el sacrifici o la covardia. És una novel·la molt bella que aconsegueix, en molts moments, crear-te un nus a la gola per la duresa dels esdeveniments. Si hagués de posar-li un però, seria que la part final em resulta previsible en voler tancar totes les trames. És massa explícita, encara que això no impedeix tenir-te totalment enganxat a la història, ja que és molt potent, però hi fa perdre força poètica. Potser es nota massa la vocació de guió cinematogràfic; no és gens estrany que recentment l'hagin portada al cinema. Malgrat tot, la primera meitat fins a la tornada del protagonista a l’Afganistan és extraordinària.

D’entrada, per a mi, aquesta novel·la ja tenia molt de guanyat pel fet d’estar localitzada a un territori estimat: Àsia Central. I les referències a la cultura persa clàssica —a personatges com Rumi, Jayyam, Saadi, Hafez— no fan més que augmentar el plaer, en alimentar el meu desig de saber-ne més. El colofó són les històries del mul·là Nasrudín, conegudes a tots aquells països, que salvant totes les distàncies són els acudits de "Leperos" de la zona en una primera lectura superficial purament còmica, però que en lectures posteriors més profundes són un camí de creixement espiritual. De l'esmentat mul·là, per cert, n'hi ha una estàtua acompanyat del seu inseparable ruc a Bukhara, al costat d’aquelles de camells —força kitsch— que envolten la bassa del Labi Hauz. És l’únic personatge que, sense comptar Amir Temur —l’heroi oficial nacional—, té estàtues a l'Uzbekistan, la qual cosa per a la idiosincràsia d'allà em sembla excepcional.

2008/05/23

'Istanbul. Ciutat i records'

2008/05/23

M'agrada Istanbul. Ja m'agradava abans haver-hi estat, o sigui que massa objectivitat no n'hi ha. Es pot dir que hi he estat cinc vegades, ja que compto les estones que he passat al seu aeroport —de camí o de tornada a destins més llunyans— i és que fins i tot esperar-hi, m'emociona.

Istanbul. Ciutat i records d'Orhan Pamuk —personatge peculiar— m'ha ajudat a entendre una mica més el perquè. A Istanbul, entre d'altres coses, és possible trobar la convivència, sense transició, entre un passat excepcional —no massa llunya— i un present molt vital. Encara es pot gaudir de llocs amb personalitat sense "museificar", potser no gaire macos, però plens de vida i d'altres de nous que, per a mi, tenen un encant particular: com la "terrassa de l'aparcament" on, a la nit, hi ha una vista fantàstica dels barris il·luminats de la Banya d'Or.

A part d'això, m'ha fet gràcia que parlés de barris com a Fener i Balat (fotos) —que em van entusiasmar—, testimonis d'un passat multicultural en un present globalitzat. Per cert, em quedo amb la idea de Pamuk segons la qual no existeix millor manera de saber qui som que a través dels que ens veuen des de fora.

En definitiva, un llibre imprescindible tant si és per preparar un viatge a Istanbul, com si l'únic que es desitja és saber una mica més d'aquesta gran ciutat; si més no, llibre sempre interessant per conèixer més a Pamuk i gaudir la seva prosa, ja que són, també, les seves memòries d'infantesa i joventut.

PD: Un objectiu futur és tornar-la a visitar nevada, o com a mínim: plovent.