2009/07/17

'La vida amarga'

2009/07/17
«Ens allunyàrem, ell d'un cantó i jo d'un altre. Abans de girar el xamfrà vaig tombar el cap. El senyor Boca també s'havia tombat. Ens miràrem de lluny, un segon llarg. Érem amics, desconeguts i estranys. A la fi, vaig arronsar-me d'espatlles i vaig continuar el meu camí.»
La vida amarga
(Josep Pla)

Un veritable escriptor és aquell que és capaç de tenir un univers particular, ja sigui real o imaginari, en el qual es desenvolupin les seves obres. Conrad tenia el mar i els tròpics; Faulkner: el comtat de Yoknapatawpha; Benet: Región... i Josep Pla: les pensions —les «dispeses», utilitzant la paraula que ell hi fa servir—, ja siguin a Madrid, Berlin o Florència... on sigui si és que en prenem com a referència La vida amarga. Un recull de contes de dispeses, d'històries dels personatges que hi viuen, o millor dit, que hi malviuen.

Un llibre que traspua misèria, repressió —la que devia impregnar tota l'època— i olor d'espais amb manca de llum; coses que mai no fa explícites i que, per a mi, és el gran encert. Són contes de perdedors, als quals, malgrat tot, retrata amb una tendresa implícita, ja que no hi carrega mai les tintes —prou pateixen devia pensar. Simplement es limita a descriure'ls i la descripció que en fa és demolidora.

És sorprenent com diu tant d'un món, a priori, tan reduït — un món encaixat entre quatre parets— i, alhora, parla d'una època sencera. Senzillament brutal. Quan més llegeixo Pla, més m'agrada. Em sembla que serem bons amics.

0 comentaris:

Publica un comentari