2009/03/22

L'11

2009/03/22

Al fons, on són els seients encarats dos a dos, en queda un de lliure.
—Em permet —dic a l’home amb galtes de trompetista i pantalons de camuflatge que, eixancarrat, ocupa part del seient lliure.
«Gràcies», responc al seu gest en asseure'm-hi. Ell, encorbat endavant —absort—, trasteja al mòbil que té a la mà.

Passades quatre o cinc parades, es gira i em diu:
—Te voy a enseñar la foto de una mujer.
M'apropa el mòbil i un primer pla de la cara d’una dona amb els ulls tancats omple tota la pantalla.
¿Verdad que es guapa? —em pregunta.
—Sí —contesto més per sortir del pas que per veritable convicció.
—Es mi mujer... está muerta.
—Ho sento —dic, entre sorprès i confús per la inesperada informació, expectant per quin pot ser el desenllaç d'aquesta situació.

Perdona que te haya molestado —diu cinc minuts després, com si la meva resposta hagués trigat tot aquest temps en arribar al seu cervell—.
»Te enseño otra —continua dient, quan semblava que la conversa s'havia esgotat.
Busca en el mòbil i em mostra una altra de la mateixa dona —vestida amb una bata rosa— asseguda en un sofà.
Es de tres días antes... —afegeix amb un petit somriure—.
»Perdona que te haya molestado. —Es torna a disculpar.
(La noia asseguda davant nostre fuig el contacte amb la mirada.)

L'home reprèn el monòleg:
­ —Papa (ella me llamaba así —especifica—) no me encuentro bien
»Cuando llego la ambulancia... ya estaba muerta.

»Si es un cáncer estás preparadopero de esta manera, de repente...
I després d'una pausa afegeix:
Explicarlo, me desahoga —es justifica mentre faig un gest de condol amb el cap.

La parada de 'La Maquinista' està passat el semàfor.
Canvia a verd, m'aixeco.
—Adéu —li dic, sentint-me en deute per la confessió, de la qual m'ha fet partícip involuntari.
La resposta no em sorprèn: «Perdona la molestia».

0 comentaris:

Publica un comentari