Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cinema. Mostrar tots els missatges
2015/02/04
2013/10/31
2013/04/06
Jean Seberg
2013/04/06
[via My Vintage Book Collection, del llibre 'Godard' de Richard Roud]
La malauradament turmentada Jean Seberg en un fotograma de Jean-Luc Godard —veure 'À bout de souffle' és un mustdo. Segurament l'actriu més bella de tota la història del cinema en una de les imatges més precioses mai creades.
2013/03/03
'Up'
2013/03/03
"Espero que no lleguemos nunca a considerarnos expertos porque siempre se aprende algo nuevo en cada película”.Igual que hi ha llibres de capçalera, i cadascú té els seus, també n'hi ha de pel·lícules. 'Up' n'és una de les meves. La vaig descobrir fa poc —si ho sé, últimament no estic gaire al dia de cinema— i em meravello cada vegada que la veig, el flashback de l'inici és un d'aquests moments cinematogràfics difícils d'oblidar!
—Pete Docter, director de 'Up'
Descriu, com a poques, el que per a mi és l'esperit d'aventura. No tant com a proesa atlètica, la forma com s'entén ara, sinó com a estat mental de consciència que no coneix condició, classe ni edat. Perquè aventura és escollir entre diferents opcions (quotidianes) sense oblidar els somnis. Somnis, que com bé 'Up' ensenya, sempre som a temps de materialitzar-los, si no perdem el Sud —en sóc més de suds que no pas de nords.
2012/12/09
'Women without men'
2012/12/09
Ho diré d'entrada: muda, guanya. Després de visionar 'Women without men' (2009) de Shirin Neshat, és el primer que se m'ocurreix. Res de versió original, encara que dominis el farsi, millor sense so. Per què? Perquè no aporta res. Els diàlegs sobren, fins i tot a mi que m'agrada l'espessor del cinema francès o iranià, com és el cas. I el que és pitjor, resten.
Expliquen fets o accions que ja s'entenen. Malbaraten la feina feta amb la imatge. Bellíssima en línia amb el realisme màgic de la novel·la origen i que tan bé lliga amb el món de la directora. Queda clar que és on està còmoda —és una artista visual reconeguda—, però d'explicar històries encara ha d'insistir-hi una mica més.
Els personatges són plans i ni la potència de les imatges amaga les seves carències. El suposat retrat acurat de la dona en la societat iraniana prèvia al cop d'estat de 1953, encarnat en les quatre protagonistes, està construït amb estereotips absents d'ànima, previsibles fins a l'avorriment. I a l'altre gran protagonista, el jardí, li manca l'aire de paradís terrenal dels jardins perses, per molt que hi posis boira.
L'ambientació, cosa que hauria de passar desapercebuda, no col·labora tampoc. Calien les escenes de masses que fan més pena que glòria? Casablanca, on esta rodada, no passa per ser el Teheran del cop d'estat. Les teulades inclinades de l'inici generen una sensació d'inverosimilitud notable. Potser es filar massa prim, però si has estat als dos llocs ho notes, són d'una mena que mai no trobaries allà. Sé que és de pressupost ajustat i que no podien rodar a Iran, però es podia haver solucionat d'una altra manera: és cinema! En resum, una pel·lícula sobrevalorada que m'alegro d'haver-la vista, ja que amb una vegada n'hi ha prou.
Expliquen fets o accions que ja s'entenen. Malbaraten la feina feta amb la imatge. Bellíssima en línia amb el realisme màgic de la novel·la origen i que tan bé lliga amb el món de la directora. Queda clar que és on està còmoda —és una artista visual reconeguda—, però d'explicar històries encara ha d'insistir-hi una mica més.
Els personatges són plans i ni la potència de les imatges amaga les seves carències. El suposat retrat acurat de la dona en la societat iraniana prèvia al cop d'estat de 1953, encarnat en les quatre protagonistes, està construït amb estereotips absents d'ànima, previsibles fins a l'avorriment. I a l'altre gran protagonista, el jardí, li manca l'aire de paradís terrenal dels jardins perses, per molt que hi posis boira.
L'ambientació, cosa que hauria de passar desapercebuda, no col·labora tampoc. Calien les escenes de masses que fan més pena que glòria? Casablanca, on esta rodada, no passa per ser el Teheran del cop d'estat. Les teulades inclinades de l'inici generen una sensació d'inverosimilitud notable. Potser es filar massa prim, però si has estat als dos llocs ho notes, són d'una mena que mai no trobaries allà. Sé que és de pressupost ajustat i que no podien rodar a Iran, però es podia haver solucionat d'una altra manera: és cinema! En resum, una pel·lícula sobrevalorada que m'alegro d'haver-la vista, ja que amb una vegada n'hi ha prou.
2012/10/28
'Le Grand Voyage'
2012/10/28
No té efectes especials, no intervenen actors coneguts, no passen coses excepcionals ni singulars, ni tan sols divertides i malgrat tot això, o precisament per tot això, i per la senzillesa i honestedat amb la que està filmada, perquè és una bona història, 'Le grand Voyage' (2004) m'ha entusiasmat.
Un relat incòmode, a estones, del pelegrinatge (Hajj) d'un ancià d'origen marroquí, des del sud de França a La Meca, per carretera!!, acompanyat del seu fill adolescent que li fa, contra la seva voluntat, de xofer. Un viatge iniciàtic, tant per al pare com per al fill, on travessaran gran part d'Europa, Turquia i els països de l'Orient Mitjà fins arribar a l'Aràbia Saudita. Una contraposició entre dues maneres de veure el món, la del jove i la del vell, la del creient i la de l'agnòstic, la de l'europeu i la de l'àrab. Gens complaent amb els personatges i que els mostra amb la seves inquietuds, anhels i complexitats, mesquins i generosos alhora per exemple. Amb detalls cinematogràfics gens casuals, com que el cotxe que utilitzen tingui una porta d'un altre color recuperada d'un desguàs, on comença la història. L'element desubicat que no encaixa amb la resta, com el vell a Europa o el jove a l'Aràbia, però que malgrat tot tiren endavant.
A més a més, la pel·licula té l'alicient de haver estat la primera de ficció filmada amb permís de les autoritats saudíes, durant els dies del Hajj, a La Meca. El que també li afegeix un valor documental en permetre conèixer l'ambient i com es viu per molts musulmans aquesta recomanació.
Un relat incòmode, a estones, del pelegrinatge (Hajj) d'un ancià d'origen marroquí, des del sud de França a La Meca, per carretera!!, acompanyat del seu fill adolescent que li fa, contra la seva voluntat, de xofer. Un viatge iniciàtic, tant per al pare com per al fill, on travessaran gran part d'Europa, Turquia i els països de l'Orient Mitjà fins arribar a l'Aràbia Saudita. Una contraposició entre dues maneres de veure el món, la del jove i la del vell, la del creient i la de l'agnòstic, la de l'europeu i la de l'àrab. Gens complaent amb els personatges i que els mostra amb la seves inquietuds, anhels i complexitats, mesquins i generosos alhora per exemple. Amb detalls cinematogràfics gens casuals, com que el cotxe que utilitzen tingui una porta d'un altre color recuperada d'un desguàs, on comença la història. L'element desubicat que no encaixa amb la resta, com el vell a Europa o el jove a l'Aràbia, però que malgrat tot tiren endavant.
A més a més, la pel·licula té l'alicient de haver estat la primera de ficció filmada amb permís de les autoritats saudíes, durant els dies del Hajj, a La Meca. El que també li afegeix un valor documental en permetre conèixer l'ambient i com es viu per molts musulmans aquesta recomanació.
2012/04/17
La bogeria de l'emperador
2012/04/17
De tant en tant, es desconeix per què, un pingüí emperador es comporta raro. En comptes de seguir el camí per alimentar-se, que el duu des de la seva colònia fins al mar, de sobte s'atura i després d'una estona en què sembla rumiar-s'ho —aparentment "desorientat"—, gira cua i s'endinsa a l'interior del continent. Una decisió que el duu directe cap a la mort. Qualsevol intent d'ajudar-lo a trobar la direcció correcta és inútil; sempre escollirà la ruta suïcida.
A priori, pensava que m'interessarien més les històries humanes de 'Encuentros en el fin del mundo': les de les persones que viuen i treballen a l'Antàrtida. Al final, el comportament dels emperadors n'ha estat la metàfora més colpidora.
2012/03/10
'El edificio Yacobián'
2012/03/10
Per què s'hauria de veure El edificio Yacobián (2006), pel·lícula egípcia basada en la novel·la homònima d'Alaa Al-Aswany? Perquè aporta comprensió, a una mirada occidental, sobre la contradictòria i complexa societat egípcia actual.
Toca la discriminació de la dona, l'homosexualitat, la corrupció política, també no podia faltar una història d'amor... tot i que el tema més interessant és el de la relació entre manca d'oportunitats i fonamentalisme religiós. Cóm la pobresa, la injustícia social o el classisme ajuden a desenvolupar postures extremes. Ben és cert que no són l'única causa, tampoc en l'islamisme radical, però sí hi acostumen a ser presents a les arrels d'aquests moviments que afecten a totes les confessions religioses. Són el brou on s'han cuit moltes vegades.
L'esser humà sempre cerca solució als seus anhels de supervivència física i social, i si no poden ser-ne saciats en la societat que l'envolta, intentarà canviar-la per satisfer-los; de vegades, amb violència. Injustificable en qualsevol cas, però humanament comprensible en un context en què l'individu no veu altres possibilitats. Tot i que a la llarga en resulti perjudicial, ja que engendra venjança i aquesta, més violència; un cercle virtuós malèfic que no resolt els problemes i sí complica solucionar-los. Cosa que queda ben patent a la pel·lícula.
Vista al 2012, sembla premonitoria i un retrat encertat del clima previ a l'enderrocament del règim de Hosni Mubarak en l'esclat de la Primavera Àrab —malgrat la seva estètica de culebró. D'una banda, destaca la importància que els Germans Musulmans (islamistes) han tingut com a mobilitzadors d'una part de la societat i d'una altra, el del temut aparell de seguretat de l'estat i l'exercit, ambdos elements claus en aquest procés de transició i potser part del problema actual, més que no pas els propis Germans Musulmans. En fí, més que recomanable.
Toca la discriminació de la dona, l'homosexualitat, la corrupció política, també no podia faltar una història d'amor... tot i que el tema més interessant és el de la relació entre manca d'oportunitats i fonamentalisme religiós. Cóm la pobresa, la injustícia social o el classisme ajuden a desenvolupar postures extremes. Ben és cert que no són l'única causa, tampoc en l'islamisme radical, però sí hi acostumen a ser presents a les arrels d'aquests moviments que afecten a totes les confessions religioses. Són el brou on s'han cuit moltes vegades.
L'esser humà sempre cerca solució als seus anhels de supervivència física i social, i si no poden ser-ne saciats en la societat que l'envolta, intentarà canviar-la per satisfer-los; de vegades, amb violència. Injustificable en qualsevol cas, però humanament comprensible en un context en què l'individu no veu altres possibilitats. Tot i que a la llarga en resulti perjudicial, ja que engendra venjança i aquesta, més violència; un cercle virtuós malèfic que no resolt els problemes i sí complica solucionar-los. Cosa que queda ben patent a la pel·lícula.
Vista al 2012, sembla premonitoria i un retrat encertat del clima previ a l'enderrocament del règim de Hosni Mubarak en l'esclat de la Primavera Àrab —malgrat la seva estètica de culebró. D'una banda, destaca la importància que els Germans Musulmans (islamistes) han tingut com a mobilitzadors d'una part de la societat i d'una altra, el del temut aparell de seguretat de l'estat i l'exercit, ambdos elements claus en aquest procés de transició i potser part del problema actual, més que no pas els propis Germans Musulmans. En fí, més que recomanable.
2011/08/03
'La banda nos visita'
2011/08/03
L'argument és senzill: un grup de músics en hores baixes, la Banda Cerimonial de la Policia d'Alexandria (Egipte), van a fer un concert a Israel. Pel camí es perden i acaben a una desolada ciutat hebrea on interactuaran amb els habitants.
La gràcia de l'assumpte és que, contràriament al que estem acostumats, destaca el que comparteixen àrabs i jueus: la seva humanitat; més que no pas les seves diferències. Que més enllà dels trets ètnics, culturals o religiosos, tots els éssers humans tenim inquietuds i problemes semblants: l'assumpció del passat, la preocupació pel futur, les expectatives, la dificultat de viure el present... I tot tractat amb delicadesa, evitant els estereotips i amb un sentit de l'humor entranyable. En fi, una delícia.
2010/12/14
'Caramel: Succar Ya Banat'
2010/12/14
Pocs idiomes em resulten tan suggeridors, musicalment, com l'àrab. I aquesta peça de la bellíssima banda sonora de Caramel, composada per Khaled Mouzanar, n'és un deliciós exemple. Quan a la pel·lícula de Nadine Labaki, paga la pena veure-la encara que fos sense la música; però, amb ella, hi és especial. De l'erotisme del pòster, no cal afegir-ne cap comentari...
PS: Disculpeu la inexactitud de classificar-la a la categoria de Món islàmic. Ni tots els àrabs són musulmans, també n'hi ha de cristians —com és el context en què està ambientat aquest film—, ni tots els musulmans són àrabs; suposo que entendreu la llicència poètica.
2010/03/11
'De huizen van Hristina'
2010/03/11
(Sèrie: Lloyd Hotel) ©Hristina Tasheva |
Tot i així, el que més crida la atenció és la fortalesa, la determinació, que la Hristina transmet; amagada, això si, sota el somriure trist permanent —per no plorar— que utilitza quan parla i l'aparença enganyosa de fragilitat física —és primeta, sense corbes. Hi quedes encisat, és deliciós quan parla en anglès...
PD: Sembla que la Hristina se n'està sortint —l'ajuda del documental ha estat important—, està clar que s'ho mereix i me n'alegro molt.
Per saber-ne més:
- Web de la Hristina Tasheva.
- Per veure el documental: De Huizen van Hristina de Suzanne Raes (en anglès i holandès). No n'he parlat de la Suzanne Raes, la directora, i és injust, té el gran mèrit d'haver sabut captar el potencial de la Hristina.
2009/12/21
Entre copes...
2009/12/21
Dinar de Nadal amb S.&Co. El lloc —una masia a Collserola amb ínfules— maco, modern, però amb el més bàsic, el servei i fer bé el menjar, no se'n surten prou. En el fons, un carn a la brasa "maquillat" dels de tota la vida.
S. i les seves amigues són l'element aglutinador de la reunió; cadascuna feliç amb el seu nen/a —amb la satisfacció d'haver fet els "deures"— i les que, encara, no el tenen: a la recerca; cosa que no sempre és fàcil... els avortaments espontanis són més comuns del que em pensava a la nostra edat —la veritat és que tampoc no hi havia pensat gaire, és un món que em resulta tan aliè hores d'ara... l'ambient fa "olor" de calor de niu. Els homes som els secundaris de la pel·lícula, millor dit, els "terciaris" darrera dels nens; llei de vida. En definitiva, una tocada —absoluta— de peus a terra; m'ho prenc com una experiència formativa del procés d'"humanització"...
Tot i que el pessimisme que em domina aquests dies em fa pensar quantes d'aquestes parelles, tan compenetrades ara, continuaran juntes d'aquí deu anys... és pura estadística. L'instint de procreació és indiscutible, la resta: una moda passatgera que acaba (bé, de vegades); però, a fi de comptes, això hi resta valor?
A la nit, a casa, em quedo a veure Entre copas (Sideways) a la televisió. És colpidora i trista sota l'aparença de comèdia. M'encanta l'escena quan parlen, el Miles i la Maya, del pinaud noir; perquè els hi agrada, s'expressen tantes coses sense dir. És una pel·lícula que no em canso de veure-la i avui la trobo, fins i tot, autobiogràfica, hi ha frases demolidores... Paul Giamatti està superb. I el final, intel·ligent, coherent, sense concessions, alhora que deixa la porta oberta a l'esperança.
S. i les seves amigues són l'element aglutinador de la reunió; cadascuna feliç amb el seu nen/a —amb la satisfacció d'haver fet els "deures"— i les que, encara, no el tenen: a la recerca; cosa que no sempre és fàcil... els avortaments espontanis són més comuns del que em pensava a la nostra edat —la veritat és que tampoc no hi havia pensat gaire, és un món que em resulta tan aliè hores d'ara... l'ambient fa "olor" de calor de niu. Els homes som els secundaris de la pel·lícula, millor dit, els "terciaris" darrera dels nens; llei de vida. En definitiva, una tocada —absoluta— de peus a terra; m'ho prenc com una experiència formativa del procés d'"humanització"...
Tot i que el pessimisme que em domina aquests dies em fa pensar quantes d'aquestes parelles, tan compenetrades ara, continuaran juntes d'aquí deu anys... és pura estadística. L'instint de procreació és indiscutible, la resta: una moda passatgera que acaba (bé, de vegades); però, a fi de comptes, això hi resta valor?
A la nit, a casa, em quedo a veure Entre copas (Sideways) a la televisió. És colpidora i trista sota l'aparença de comèdia. M'encanta l'escena quan parlen, el Miles i la Maya, del pinaud noir; perquè els hi agrada, s'expressen tantes coses sense dir. És una pel·lícula que no em canso de veure-la i avui la trobo, fins i tot, autobiogràfica, hi ha frases demolidores... Paul Giamatti està superb. I el final, intel·ligent, coherent, sense concessions, alhora que deixa la porta oberta a l'esperança.
2008/12/26
'La Bûche'
2008/12/26
En dates com aquestes en què les cadenes de televisió ens bombardegen amb pel·lícules "nadalenques", —anava a dir bavoses quan el problema és que són dolentes— si n'hagués d'escollir una relacionada amb el Nadal em quedaria amb 'La Bûche' (Cena de Navidad) de Danièle Thompson.
Una pel·li de 1999 sobre les relacions de tres germanes ( Sabine Azéma, Emmanuelle Béart —abans que es desfigurés amb uns llavis "impossibles"— , i Charlotte Gainsbourg) i les persones del seu entorn, els dies previs al Sopar de Nadal.
El que m'agrada, a part de la bona estona que et fa passar, és que tots els esdeveniments importants s'expliquen amb silencis i mirades, sense paraules; malgrat que és una pel·lícula "francesa" en què, en certs moments, s'utilitza el recurs teatral de què els actors parlin directament a càmera. Però és la manera cinematogràfica de narrar, com només el cinema pot fer el que m'interessa. Transmetre sentiments amb imatges. Un silenci, una caiguda d'ulls ens diu tot allò que hem de saber.
Arribats a aquest punt, destacaria la interpretació de Sabine Azéma (Louba), magnífica. Fins i tot està bé Charlotte Gainsbourg (Milla) que no és sant de la meva devoció. En fi, una excel.lent combinació de subtilesa i la dosi de bons sentiments esperables en una història ambientada en aquestes dates. Una comèdia nadalenca per a adults sense fals sentimentalisme. Tan difícil és fer-ho? Sembla que sí, perquè no n'hi ha gaires.
Ah! me n'oblidava, em sembla genial el fet de regalar làmpades de tauleta i si són de pell de lleopart molt millor; detall que hi serveix per retratar un personatge. Quan a algú que se l'hi ocurreix incloure-ho és lògic que després sigui capaç de fer un film notable.
2008/11/04
'Italiano para principiantes'
2008/11/04
Hi ha pel·lícules que hauria de ser obligatori veure-les com a mínim una vegada. Italiano para principiantes (2000) n'és una. És la segona vegada que la veig i m'ha emocionat tant com la primera. És una petita joia del cinema europeu dels últims anys, una delícia dit en poques paraules.
És càlida, tendra i amb un peculiar sentit de l'humor —més si tenim en compte que està ambientada en un gèlid poble danès, al qual sembla que mai no passi res—. L'argument gira al voltant d'una sèrie de personatges —amb vides no massa reeixides— que decideixen, un cop per setmana, anar a aprendre l'italià al centre social, i com aquesta cita setmanal actua com a element catalitzador de les seves vides.
Un altre punt destacable, que a priori pot resultar contradictori per ser una comèdia, és que es tracta d'un film 'dogma', amb les exigències que hi implica, però a les quals, la directora Lone Scherfig, amb talent i sensibilitat, li sap treure tot el suc possible. Tot això, sense infravalorar la magnífica interpretació dels actors —el recepcionista de l’hotel és difícil d’oblidar—. En resum, és una demostració de com es pot fer una bona comèdia romàntica amb pocs mitjans. Segurament, és una de les pel·lícules 'dogma' més interessants —com l'escruixidora Celebration (1998) en un altre gènere— de les que s'han fet sota aquest “paraigua”.
La següent pel·lícula de Lone Scherfig: Wilbur se quiere suicidar (2002), —per ara l'última que ha fet, que sàpiga— és una altra meravella. Més dramàtica, però amb la mateixa sensibilitat i que et deixa el mateix regust de felicitat que Italiano para principiantes.
És càlida, tendra i amb un peculiar sentit de l'humor —més si tenim en compte que està ambientada en un gèlid poble danès, al qual sembla que mai no passi res—. L'argument gira al voltant d'una sèrie de personatges —amb vides no massa reeixides— que decideixen, un cop per setmana, anar a aprendre l'italià al centre social, i com aquesta cita setmanal actua com a element catalitzador de les seves vides.
Un altre punt destacable, que a priori pot resultar contradictori per ser una comèdia, és que es tracta d'un film 'dogma', amb les exigències que hi implica, però a les quals, la directora Lone Scherfig, amb talent i sensibilitat, li sap treure tot el suc possible. Tot això, sense infravalorar la magnífica interpretació dels actors —el recepcionista de l’hotel és difícil d’oblidar—. En resum, és una demostració de com es pot fer una bona comèdia romàntica amb pocs mitjans. Segurament, és una de les pel·lícules 'dogma' més interessants —com l'escruixidora Celebration (1998) en un altre gènere— de les que s'han fet sota aquest “paraigua”.
La següent pel·lícula de Lone Scherfig: Wilbur se quiere suicidar (2002), —per ara l'última que ha fet, que sàpiga— és una altra meravella. Més dramàtica, però amb la mateixa sensibilitat i que et deixa el mateix regust de felicitat que Italiano para principiantes.
2008/10/11
'À bout de souffle'
2008/10/11
"Yo improviso, sin duda, pero con materiales que poseo desde hace tiempo. Durante años se reúnen cantidades de cosas y de pronto se las introduce en lo que se está haciendo."
Jean-Luc Godard
Absolutament hipnòtica. À bout de souffle (Al final de la escapada) és d'aquelles pel·lícules que per molt que l'hagi vista m'enganxa cada vegada hi ensopego a la televisió. Podria ser muda sense que l'atracció minvés, tal és la potència de les seves imatges.
Gran part del mèrit és de la parella protagonista: Jean Paul Belmondo i Jean Seberg, els quals amb la seva presència física omplen per si sols la pantalla. Semblen, fins i tot, innecessaris argument i diàlegs. I és que la càmera es comporta com una brúixola on el seu nord magnètic fos Jean Seberg, a la qual no pot deixar d'enfocar. Una actriu que tenia un gran magnetisme i una biografia passional i autodestructiva al mateix nivell.
La pel·lícula de Godard és va rodar el 1959 i és tan moderna com quan es va filmar; ha envellit prou bé. No sembla que hagin passat gairebé 50 anys. És més moderna en concepció, diàlegs, imatge que la majoria del cinema que es fa ara.
2008/08/15
'Nothing to lose'
2008/08/15
Mentre escric el relat del Camí de Santiago, que començaré a publicar d'aquí poc, que millor que sentir aquesta cançó, una de les meves favorites de Henry Mancini, interpretada per Claudine Longet —actriu amb una biografia
més que singular. Forma part de la banda sonora de la gran pel·lícula: The Party (El Guateque) de Blake Edwards, la qual he vista desenes de vegades i em continua fent riure com la primera vegada.
2008/06/18
'Le Rayon Vert'
2008/06/18
Ahir vaig estar veient la pel·lícula d'Éric Rohmer: Le Rayon Vert (El Raig Verd). Feia cosa d’un any que l'havia vista per última vegada. Rohmer és un dels pocs directors, dels quals m’agrada tot el que han fet, fins i tot les pel·lícules menys reixides. Mai és banal i quan l’encerta és sublim.
Les seves pel·lícules explicades d’una manera simplista —tota la seva obra són com a variacions sobre un mateix tema— van d’escollir les actrius més maques de l'època i fer-les parlar de temes interessants. Són cants a la bellesa, a la exterior i a la interior, farcits d'un erotisme domèstic, sense artificis. La filmografia de Rohmer és una mena d'inventari de la bellesa juvenil francesa de la segona meitat del segle xx.
El seu cinema es caracteritza per una depurada posada en escena i una transparència en la concepció, que totes juntes defineixen un llenguatge cinematogràfic singular, subordinat sempre a una idea principal. I és aquesta conjunció entre idea i materialització que fa que sigui un gran director i alhora tan modern.
A títol de curiositat, aquesta pel·lícula neix d'una llegenda romàntica, procedent d’una novel·la de Jules Verne, amb el mateix títol, segons la qual la persona que veu el raig verd* no s'equivocarà mai en qüestions amoroses, ja que podrà veure amb claretat a l'interior del seu cor i al dels altres.
Les seves pel·lícules explicades d’una manera simplista —tota la seva obra són com a variacions sobre un mateix tema— van d’escollir les actrius més maques de l'època i fer-les parlar de temes interessants. Són cants a la bellesa, a la exterior i a la interior, farcits d'un erotisme domèstic, sense artificis. La filmografia de Rohmer és una mena d'inventari de la bellesa juvenil francesa de la segona meitat del segle xx.
El seu cinema es caracteritza per una depurada posada en escena i una transparència en la concepció, que totes juntes defineixen un llenguatge cinematogràfic singular, subordinat sempre a una idea principal. I és aquesta conjunció entre idea i materialització que fa que sigui un gran director i alhora tan modern.
A títol de curiositat, aquesta pel·lícula neix d'una llegenda romàntica, procedent d’una novel·la de Jules Verne, amb el mateix títol, segons la qual la persona que veu el raig verd* no s'equivocarà mai en qüestions amoroses, ja que podrà veure amb claretat a l'interior del seu cor i al dels altres.
*El raig verd és un fenomen òptic que es produeix a la posta de sol, en condicions molt específiques, i consisteix en què el sol en amagar-se per l’horitzó, l’últim raig que es veu és de color verd.
2008/06/01
'Wakapoogee'
2008/06/01
Vaig estar dubtant de posar-li wakapoogee al blog. No ho vaig fer. He preferit reservar aquesta paraula, que només sentir-la em fa somriure. Té aquesta màgia. No tant per la paraula en sí, és el nom d'un llac, com pel record al qual la tinc associada.
Quin és l'origen no ho revelaré —per ara—, aquestes coses s'han de descobrir per un mateix. Cadascú tenim les nostres fonts de saviesa i felicitat —a visitar cada cert temps—, en les quals trobem grans "veritats" del tipus: «pescador que toma demasiados martinis, sólo pesca aceitunas». Del mateix lloc, també, prové la meva passió pel nom Abigail, però això és una altra història...
2008/05/27
'Broken flowers'
2008/05/27
Broken Flowers —road-movie de Jim Jarmush— és una d'aquestes pel·lícules que plantegen preguntes senzilles per obtenir respostes complicades, cosa que ja la fa recomanable; encara que, si no fos per això, només per l'excel·lent banda sonora, ja paga la pena veura-la... i escoltar-la. Hi ha des del Rèquiem de G. Fauré a aquest tema de The Greenhornes —amb la veu
de Holly Golightly— que obre la pel.lícula: There's an end. Les imatges del vídeo són de la formació actual, The Racounters, amb la incorporació de Jack White als integrants inicials.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)