2009/05/06

'El quadern gris'

2009/05/06
«[...] Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat en darrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.»
El quadern gris
(Josep Pla)

Fa gairebé una setmana que vaig acabar de llegir El quadern gris i encara no l'he paït totalment. Quan el vaig encetar, no imaginava pas que hi trobaria res de semblant: un text colpidor carregat de matisos. Entrar-hi ha estat senzill. He trobat, en Josep Pla —l'autor—, una ànima afí: un altre «infeliç» (l'apel·latiu és seu), cosa que m’ha facilitat molt la “feina” de comprendre’l —si més no la il·lusió d'aconseguir-ho.
N’havia sentit sempre grans elogis. Així i tot, no em decidia a llegir-lo per prejudicis absurds —Pla no està gaire benvist políticament per l’esquerra i, ja no en parlem, pels ‘...istes’. Però quan es va publicar en edició de butxaca —en dates recents—, m’hi vaig engrescar definitivament. En vaig tenir prou amb les primeres pàgines per adonar-me que havia estat una ximpleria no haver-ho fet abans. Hi he passat tantes bones estones de lectura que em plantejo: si no serà que no sóc tan d’esquerres com em pensava...?

Bromes a part, (mal) resumeixo El quadern gris —un llibre sense trama (és un dietari)— com un tros de la "realitat" del jove Josep Pla i al qual es toquen gran varietat de temes, que van des dels propis d’un diari personal (activitats diàries, angoixes, pensaments) fins a records d'infantesa, reflexions sobre creació literària o estades a «cases de senyoretes»..., però sempre amb la passió per l’escriptura com a nexe d'unió del conjunt. A més, puntejat amb pinzellades d'un agut sentit d’humor: «[...] —Señores, señores —deia, amb una punta d’angoixa a la cara—, guarden estos aplausos para cuando lleguemos a la síntesis del ácido cítrico. [...]» i sentències demolidores del tipus: «[...] la vida és una estona més aviat llarga, de mal camí». Tot hi cap, tot hi és. No crec pas que s’hi pugui demanar més.

Pla m'ha enganxat —ho reconec— i és per ser capaç d'omplir de vida tot allò que escriu utilitzant un estil clar i, sobretot, precís; encara que, més aviat, hauria de fer servir el verb «descriure» en comptes d'«escriure», ja que segons ell: «[...] La qüestió és mirar les coses, mirar-les bé, observar-les i després escriure-les».

0 comentaris:

Publica un comentari