A peu per la Segarra

«És tan bonic no haver d’inventar, no haver de tenir pensaments genials sobre la vida i la mort, i poder ser, només, el puntual anotador de les inesperades paraules dels altres…»

A peu per la Segarra
(Josep M. Espinàs)

L'Espinàs —quina familiaritat!— em fa ràbia (d’enveja), no ho puc evitar. Escriu tan fluid i endreçat que produeix la impressió que fer-ho és molt senzill, cosa que és incerta —no cal anar-hi massa lluny per adonar-se'n. Amb quatre anècdotes viscudes, una mica de documentació —ben assimilada— i un parell reflexions pròpies, en té prou per bastir un llibre. Un bon exemple n'és A peu per la Segarra, en què relata el viatge que va fer per la comarca de la Segarra l’any 1962 —com "amaga" el títol: a peu—, i del qual he extrec algunes reflexions que m’han cridat l’atenció.

Sobre les dreceres:

«[...] No han après —no aprendran mai— que al bon caminador el que l’importa és el camí, no el punt d’arribada, i que per tant «guanyar temps» és una expressió sense cap sentit. S’agafarà una drecera si el camí és interessant per ell mateix, “encara” que escurci el viatge. [...]»

Sobre "Emmagatzemar" emocions:

«Però la gent normal hem d’evitar, davant d’indrets com aquest, la temptació d’immortalitzar-los gràficament. És una pretensió inútil. El resultat —el dibuix, la fotografia— no paga la pena, perquè només recull «la cosa», però no recull la nostra emoció davant la cosa.»

Sobre relacionar-se quan es viatja:

«Més endavant , en una mena d’era, veiem una família, i repetim la pregunta, no pas perquè dubtem de la noia d’abans, sinó per complir la norma del caminant, que és preguntar sempre, per sentir la veu de la gent i aprendre cada vegada una cosa nova.»

Les trobo, totes tres, encertadíssimes («Quina sorpresa!», si he estat jo qui les ha triades!) com a píndoles de saviesa extrapolable a altres àmbits, més enllà dels límits del fet, concret, de viatjar. L’Espinàs ja té això, amb una imatge que transmet serenitat i una certa despreocupació de les coses mundanes, és d’aquesta gent que sembla haver-ne trobat la fórmula, de la felicitat.