2009/04/11

Melody Gardot

2009/04/11

Melody Gardot ha estat, per a mi, el descobriment musical del que va d'any. La vaig sentir, per primer cop, farà un parell de mesos i des d'aleshores que la escolto continuament. La veu encisadora i l'estil malenconiós —barreja exquisida de jazz i blues— són irresistibles; creen addició.

La comparen amb Norah Jones, però jo la trobo —musicalment— més estilitzada, més sofisticada i amb un punt cool de gran dama del jazz que la diferencia. Salvant totes les distàncies de gènere musical, em recorda a Beth Gibbons, però menys "turmentada".

No sóc pas partidari, en general, d'establir relacions entre obra i biografia (de l'autor) per justificar resultats —l'obra se n'ha de defensar per si mateixa. Però en el cas de Melody Gardot, crec que sí és oportú perquè els seus inicis musicals estan vinculats a l'accident que va sofrir quan tenia 19 anys. Un atropellament —quan anava en bicicleta— que a punt va estar de costar-li la vida. Li va causar greus lesions —les ulleres fosques i el bastó que utilitza quan està dempeus, en són conseqüència—, arran de les quals, en el procés de recuperació, els metges li van prescriure la música com a teràpia rehabilitadora. D'aquesta experiència va néixer el primer disc, de títol i contingut al·lusiu: Some Lessons - The Bedroom Sessions (2005) —les cançons les va compondre al llit. Després, n'ha editat dos més: Worrisome Heart (2008) —de caire intimista— i My One and Only Thrill (2009) —que es caracteritza per uns arranjaments orquestrals que hi donen una sonoritat vintage.


0 comentaris:

Publica un comentari