Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats. Mostrar tots els missatges

2011/10/27

«El Buda»

2011/10/27
Casualitat o no, cada vegada que passo per la zona esportiva de la Vall d'Hebron, hi és. És d'una fidelitat absoluta al seu banc —si més no a les hores en què l'acostumo a veure, al vespre. Un banc situat sota una de les passeres-mirador, tot just darrera les cobertes de Miralles, on seu d'una manera característica: amb les cames obertes, formant una perfecta be baixa invertida amb el cos, i els braços estesos al llarg del respatller, com si tot el que hi ha al davant (Barcelona) fos seu; sense ser-ne, ni semblar pas necessitar-ho.

Ara, me n'adono que de manera impulsiva el vaig anomenar «el Buda», un malnom que no li escau. S'assembla més a un Pare Noel —en bermudes i samarreta—, o a un jubilat nord-americà de creuer, que no pas a un Buda. Suposo que quan l'hi vaig posar, la panxa enorme va captivar-me més que no pas la llarga barba blanca, els abundants cabells del mateix color o l'edat avançada, que li donen en conjunt un aire de venerabilitat, de savi d'altres temps. Potser aquest és l'origen de la inexactitud.

I allà continua mirant al davant, amb un malnom inapropiat —tots ho són— i l'única companyia d'un carret d'anar al mercat on desa les escasses pertinences. En què deu pensar tantes hores?

2011/09/01

Miratge

2011/09/01
He passat un munt de cops davant seu, però mai hi havia parat gran atenció. Parlo del monument dedicat a Antonio López y López, el que està situat a la plaça del mateix nom, al costat de la Llotja de Mar. Edifici que per cert és d'una tristor finíssima, com n'hi ha pocs a Barcelona; tot i que prefereixo més els porxats del davant seu, els de l'altra vorera del Passeig d'Isabel II. Potser degut a què, quan era petit, eren on acompanyava els pares a comprar, un rellotge o un transistor, als nombrosos basars que hi havia en aquella zona —quant més minúscul era l'establiment, més andròmines hi cabien! Era l'excursió al paradís consumista d'aleshores.

Fins fa poc, com deia, només m'havia fixat en l'absurditat de les quatre petites rampes —de dubtosa utilitat— que n'hi ha al monument. Una a cada cara i que salven, només, el primer graó de les escales per pujar a la plataforma on descansa. El que em va cridar l'atenció, aquesta vegada, va ser un assumpte diferent: la inscripció gravada al pedestal, al cantó enfrontat als edificis porxats comentats abans. I que vaig veure, per casualitat, des de l'autobús tot just abans de què girés per Via Laietana. El cas és que vaig llegir: «GRAN NAVIERO, SOÑADOR VITALICIO Y PRIMER MARQUÉS DE COMILLAS». No m'ho podia creure, «SOÑADOR VITALICIO», quin prodigi de bellesa! Que magnífic panegíric! N'és difícil trobar cap, de millor, de més poètic... L'encanteri no va durar pas gaire.

L'endemà —encara captivat per la sorpresa— vaig passar-hi de nou. La llum havia canviat, les ombres eren diferents, i també les lletres eren unes altres. Clarament hi deia: «SENADOR VITALICIO». Una llàstima, m'agradava més abans. Tot i que confesso que m'havia estranyat tanta lírica en un home que havia aconseguit part de la seva fortuna amb el negoci d'esclaus... Encara que, ara que ho penso, poden ser compatibles una cosa i l'altra; l'ésser humà és capaç d'aquestes complexitats.

2011/08/24

El laberint

2011/08/24
Pujar a un lloc elevat és una de les maneres de distanciar-me de les preocupacions. En cas d'emergència, enfilar-se  a una cadira, dempeus, també hi serveix; però si es té una mica més de temps, recomano buscar qualsevol espai enlairat que permeti tenir la visió d'un horitzó llunyà —a major camp visual, més gran n'és l'efecte. L'objectiu és guanyar espai físic amb la mirada, ampliar els límits que els maldecaps redueixen; al capdavall, modificar-ne la proporció amb l'espai on creixen, és això el que els resta transcendència.

Iniciar l'ascensió té beneficis des del primer moment. Pel camí en vas deixant i n'arribes dalt gairebé net; no perquè les preocupacions es quedin abaix  —t'acompanyen on vagis—, sinó que, per la disminució progressiva d'oxigen que hi ha quan t'allunyes del nivell del mar, s'hi asfixien  —m'agrada imaginar-les així. I les que resten, les veritablement importants, amb la nova contextualització, doncs, deixen ser-ho... tant.

En el meu cas, anar a la Vall d'Hebron, als jardins que envolten el Velòdrom, és la destinació que tinc més a mà. Des d'aquí veig un panorama sensacional. Emmarcat per xiprers, pins pinyoners i plataners, en primer pla la severitat cartesiana del col·legi dels Salesians; darrere gran part de les façanes mitgeres de Barcelona —les que defineixen el caràcter real d'una ciutat—; més enllà, tot just sota l'horitzó, el Mediterrani, una franja de color que separa les edificacions del cel —ennuvolat o clar, depèn del dia— i tot plegat acompanyat de la remor dels vehicles de la Ronda. Amb l'al·licient afegit, que és estrany el dia en què algú no et pregunta pel Laberint (d'Horta), cosa paradoxal: jo en cerco la sortida; altres, l'entrada.

2011/03/15

Botes d'aigua

2011/03/15
Hi ha coses inexplicables. Una n'és perquè, quan plou, les úniques que calcen botes d'aigua per la ciutat són dones. I estranya perquè les botes de goma és un calçat lògic i pràctic com n'hi ha pocs —còmode, ja són figues d'un altre paner. Sé que és una fal·lera personal, però desitjo que plogui per sortir al carrer amb l'esperança de trobar algun home adult que les utilitzi; tot i que el resultat acostuma a ser decebedor, no en trobo cap. En canvi, de dones, sempre n'hi veig: amb botes llises de colors llampants, o decorades amb flors, o amb estampats psicodèlics com les de Custo i en dones d'edat avançada, invariablement, de color fosc. Però mai homes que les calcin, ni que fossin unes discretes de color negre. Crec que estan trigant massa els experts d'alguna universitat —a poder ser d'Estats Units— a encetar un estudi seriós del tema.

2011/02/25

Les cucaratxes

2011/02/25
Ni són negres, ni tenen sis potes. Viuen en oficines de sostres molt baixos amb lluminàries fluorescents que més que il·luminar en refreden la temperatura. Físicament, passen els anys i no envelleixen; únicament els creix la panxa, com si hi acumulessin tot l'aire que han respirat i no l'haguessin deixat escapar. Vesteixen jaquetes de llana d'un color inexistent, sempre la mateixa, i mai, mai, miren als ulls quan els parles. Només se senten segures repassant caixes plenes de fitxes groguenques escrites a má i omplint papers, en un estrany dialecte, amb velles màquines d'escriure. No se sap si saben caminar... i un pensaria que tampoc saben parlar, però no és així, de tant en tant es repeteixen entre elles: «Tens els rebuts?».

2010/09/13

Coses apreses de... (I)

2010/09/13
  • Dels còlics nefrítics, a gaudir d'una banyera plena d'aigua calenta.
  • De la condromalacia rotuliana, a gaudir del gimnàs i la bicicleta.
  • De la sobrecàrrega al quàdriceps, a gaudir de la piscina i els hidromassatges.
  • De passar l'estiu a Barcelona, a gaudir de la terrassa de casa.
  • De Nápoles 1944 de Norman Lewis, a comprendre més que és la compassió.
  • De tenir temps de sobres, el passeig vespertí.
  • De C., que em queda molt per aprendre..., afortunadament.
Continuarà...

2010/05/09

Dissabte

2010/05/09
De camí... Un grup de dones mudades de diumenge envolta una nena vestida de primera comunió barrant-hi el pas. Les més joves n'inciten la nena, amb rostre entre espantat i feliç, a què hi faci alguna ganyota simpàtica al fotògraf; no n'està massa per la labor... A l'altra banda del parc, els marits —suposo que ho són perquè també van ben mudats— mentrestant miren el terra i fumen. «No me quedan pilas» sento dir al fotògraf quan me n'allunyo...

Més endavant... La furgoneta està aparcada, en bateria, amb les portes obertes de bat a bat cap a la vorera. Dins, fins al sostre, tot és ple de paquets; uns confeccionats reciclant caixes de cartró i altres amb bosses prismàtiques, amb cremallera, de ràfia —a tot arreu sempre les trobes; són les samsonite dels pobres.  Un home, amb un cap massa petit en comparació amb un cos massa gran, darrera d'un taulell improvisat —una tauleta de televisió d'abans que existís Ikea—, hi agafa els calers, els paquets i a continuació hi lliura un rebut —sempre en aquest ordre. En algun país de l'Est —segurament Polònia—, algú els hi rebrà amb il·lusió.

A la botiga... Decepció; la veig una mica fràgil, no n'hi ha massa per escollir, pensava que hi trobaria més oferta. «14,95€» —diu la dependenta—, el mànec de fusta no m'agrada gaire; ja veurem el que dura.

De tornada... Dues dones, d'edat avançada, agafades del braç baixen pel carrer. Una arrossega un cotxet de la compra d'un blau indefinit; l'altra, la que arrossega el cotxet. Semblen bessones; cabells blancs permanentats, abrics cordats fins a l'últim botó, faldilles fosques a joc amb les sabates —netes i brillants— amb una miqueta de taló i ulleres immenses de sol que els hi tapen la cara deixant a la vista només la boca. Seran les Teresines?

2010/01/16

Un vespre qualsevol

2010/01/16
Estava fotut, així s'hi trobava. No era res de greu... "només" un estat d'ànim: res l'il·lusionava com abans. Hi havia dies que l'optimisme  s'absentava del seu tarannà, encara que entenia que com el cabell, també minvava amb l'edat. Llevat que la pèrdua de cabell no l'havia preocupat mai i això sí. Malgrat tot, allò que més ràbia el feia era com es prenia, últimament, els esdeveniments. Era conscient que li mancava l'elasticitat necessària, davant de les adversitats, feta servir altres vegades. En feia un gra massa. Si ho analitzava racionalment en tenia motius. Ara bé: per molt que ho rumiava —potser aquest era el problema—, no ho justificaven completament... Es feia trampes.

2009/04/25

Etiquetes

2009/04/25

—...una, dues...

Un petit plaer és: desenganxar l'etiqueta del preu d'un llibre acabat de comprar. Va més enllà de la mera acció física; fins que no ho faig, no el considero meu.

Pagar-lo a la llibreria, no em serveix de gaire... bé —no exagerem—, em serveix per no tenir problemes legals, és a dir, per no haver de sortir a corre-cuita de La Central amb la caixera al darrere.... Però és quan arribo a casa i en trec l'etiqueta que —de debó— el sento meu. Llavors respiro tranquil. Fins aleshores, és com si estigués als llimbs dels llibres, sense batejar, subjecte a tots els "perills" que es troben pel camí.

Tanmateix, la cosa no acaba aquí. Un cop separada l'etiqueta del llibre; la rebrego en forma de boleta; l'alineo amb les dels altres llibres comprats —sempre que n'hagi adquirit més d'un, esclar— i llavors, a poc a poc, les compto: una, dues... Quina satisfacció!

D'altra banda, si alguna vegada m'he oblidat de treure-les, constato que no envelleixen bé. El pas del temps que ennobleix el llibre embruta —indefectiblement— l'etiqueta, que com fulles de roure, caduca. És depriment trobar-ne una encara enganxada.

2009/04/07

Dilema

2009/04/07
Plou. Lent, sense presses. Sento l'aigua picar —tènuement— sobre el passamà metàl·lic de la barana de la terrassa. Melodia elegant que invita a continuar la lectura... o bé —una idea millor—, a gaudir-la des del llit. Què faig? Decidit: em quedo amb la suau música de terrats i l'escalfor de flassades (sí, ho sé, no ha quedat gaire poètic, però és que la meva expressivitat és limitada, limitadíssima).
Bona nit.

2009/04/02

El gat

2009/04/02

Joooder! —murmura en pujar-hi.
Hi era allà de nou. Els cabells rossos recollits, la cara pàl·lida, les botes blanques..., l'amplificador sobre el carret de rodes, el micròfon...

... El gato que estaaaá
triste y AZUUUUL,
nunca se olviiiida
que fuiste miiiía...

(Pròxima estació —sona pels altaveus del vagó—: Clot. Enllaç Línia 2 i Rodalies Renfe.)
No se la podrà treure del cap en un parell de dies.

...El gato que estaaaá.

2009/03/22

L'11

2009/03/22

Al fons, on són els seients encarats dos a dos, en queda un de lliure.
—Em permet —dic a l’home amb galtes de trompetista i pantalons de camuflatge que, eixancarrat, ocupa part del seient lliure.
«Gràcies», responc al seu gest en asseure'm-hi. Ell, encorbat endavant —absort—, trasteja al mòbil que té a la mà.

Passades quatre o cinc parades, es gira i em diu:
—Te voy a enseñar la foto de una mujer.
M'apropa el mòbil i un primer pla de la cara d’una dona amb els ulls tancats omple tota la pantalla.
¿Verdad que es guapa? —em pregunta.
—Sí —contesto més per sortir del pas que per veritable convicció.
—Es mi mujer... está muerta.
—Ho sento —dic, entre sorprès i confús per la inesperada informació, expectant per quin pot ser el desenllaç d'aquesta situació.

Perdona que te haya molestado —diu cinc minuts després, com si la meva resposta hagués trigat tot aquest temps en arribar al seu cervell—.
»Te enseño otra —continua dient, quan semblava que la conversa s'havia esgotat.
Busca en el mòbil i em mostra una altra de la mateixa dona —vestida amb una bata rosa— asseguda en un sofà.
Es de tres días antes... —afegeix amb un petit somriure—.
»Perdona que te haya molestado. —Es torna a disculpar.
(La noia asseguda davant nostre fuig el contacte amb la mirada.)

L'home reprèn el monòleg:
­ —Papa (ella me llamaba así —especifica—) no me encuentro bien
»Cuando llego la ambulancia... ya estaba muerta.

»Si es un cáncer estás preparadopero de esta manera, de repente...
I després d'una pausa afegeix:
Explicarlo, me desahoga —es justifica mentre faig un gest de condol amb el cap.

La parada de 'La Maquinista' està passat el semàfor.
Canvia a verd, m'aixeco.
—Adéu —li dic, sentint-me en deute per la confessió, de la qual m'ha fet partícip involuntari.
La resposta no em sorprèn: «Perdona la molestia».