'The Art Of Travel'

De les moltes reflexions del llibre d'Alain De Bottom, aquesta m'agradat especialment:

"Journeys are midwives of thought."

'The Art Of Travel'

'Amundsen-Scott: Duelo en la Antártida'

Narrar en paral·lel les expedicions d'arribada al Pol Sud de Robert F. Scott i Roald Amundsen és el recurs literari utilitzat per Javier Cacho per escriure aquest assaig, alhora que el principal alicient a l'hora de valorar-lo. Si bé no aporta informació nova, és molt clarificador, ben documentat i agradable de llegir. Mancava algú que endreces tot el que se'n sap i donés aquesta visió global d'uns mesos tan intensos. I 'Amundsen-Scott: Duelo en la Antártida' compleix a la perfecció aquesta tasca, admiro la feina feta. El que ja no n'estic tan segur, com ja he plantejat en anteriors ocasions, és que fos una cursa o un duel. Potser per a Amundsen, sí; però per a Scott, ho matisaria més. Quan més llegeixo sobre el tema, més dubtes en tinc.

A nivell més personal, m'ha ajudat a comprendre una mica més la personalitat —torturada— d'Amundsen. Un personatge que malgrat els meus esforços per ser just amb ell, em provoca certa antipatia. Com va tractar a Fredrik Hjalmar Johansen és un dels motius. Algú de la vàlua de Johansen, fins i tot si hagués pogut suposat un perill per al seu lideratge, no es mereixia el tracte que li va dispensar durant l'expedició i sobretot després, un cop a Noruega. Durant l'expedició el va apartar de l'equip que va arribar al Pol Sud i a la tornada a Noruega, li va continuar fent llum de gas i el va marginar dels reconeixements que van rebre els integrants de l'expedició. Coses que amb el temps, contribuirien al tràgic final de Johansen. Tinc la impressió que a Amundsen li va mancar grandesa, generositat, la virtut en què els britànics, i Scott no és una excepció, sempre van destacar-hi —tot i que també va haver-hi rivalitats (Scott vs. Shackleton), van ser més cavallers.

Encara que també penso que Amundsen obre un nou camí en el món dels viatges polars. És el primer explorador en el sentit actual del terme, més un gran esportista que no pas algú interessat en la recerca del desconegut. Com es preparava i assolia els objectius fan que, si encara visqués, s'adaptaria perfectament a qualsevol expedició d'ara —sempre que manés ell, aixo sí. En canvi, a Scott no me l'imagino. Les maneres de fer, les inquietuds i sobretot els seus valors xocarien amb els actuals, són d'un altre temps. Qui sap si millor, en tot cas diferent.

'Dos senyors'

«He tingut a Barcelona una considerable quantitat d'amics. Les seves idees sempre m'importaren menys que els seus sentiments. Gairebé tots ells (tots es pot dir) contribuïren a fer-me agradable l'existència.»  

Un senyor de Barcelona (R. Puguet)

—Josep Pla

Dues personalitats, dos tarannàs, dos estils. Així són Un senyor de Barcelona i Un senyor de Terra del foc, els dos relats biogràfics que componen el volum Dos senyors de Josep Pla. El llibre dedicat als germans Rafael Puget i Jacint Puguet respectivament. El Rafael, l'hereu de la fortuna familiar, l'humanista i el Jacint, l'emprenedor, l'home d'acció. Tots dos amb vides iguals d'apassionants, però tractades per Pla de manera diferent.

Personalment, prefereixo Un senyor de Barcelona on Pla demostra la seva mestria per capturar l'anècdota i els diàlegs, que transmeten vida, amb aquell detall que t'explica la totalitat; contraposat a la "narrativitat" pura i dura, que de vegades es fa esgotadora, amb la qual está escrit Un senyor de Terra del foc. Al final d'aquest només veia ovelles; el Jacint es va dedicar a la cria d'aquest bestiar a l'Argentina i llegir-lo és com fer-ne un curs accelerat. El trobo feixut —de moment, encara m'interessen més les persones—, què hi farem. Fins i tot Pla resulta avorrit..., de vegades.

'En defensa de los ociosos'

Tusitala, el que explica històries, és com els natius anomenaven Robert L. Stevenson al seu retir de Samoa. Em resulta fàcil imaginar-lo fent-ho. El veig assegut a l'ombra d'uns arbres, a mig matí, mentre de fons se sent la remor de las ones del mar. Parla sense cap pressa, envoltat d'una petita audiència, cercant la paraula adequada, atent a la reacció dels oients. Crec que és difícil que t'agradi llegir si no has gaudit, ni que sigui un cop, amb algun dels seus llibres. Tots contenen aquest "veri". No és gens estrany, per tant, que l'anomenessin així: va ser un mestre de la narració.

Si bé ho va ser de narrar, més encara ho va ser de l'art de viure —tot i que la salut mai l'hi va acompanyar. Una alegria de viure palpable a tots els seus escrits i que encomanar amb generositat. Part d'aquesta saviesa —amb les limitacions que suposa utilitzar paraules i conceptes en un assumpte empíric per naturalesa— està explícitament condensada a En defensa de los ociosos. Un petit assaig, que rellegeixo per enèsima vegada, sobre un dels possibles camins d'aquest art —el seu—: el que relaciona educació, ociositat i felicitat.

Ens recorda que «no hay deber que infravaloremos más que el deber de ser felices» i que aquest objectiu sense una educació adequada és difícil. Una educació per a la qual considera més útil lliurar-se a la «Ciencia de la Vida», que als llibres, «a su manera beneficiosos, pero no dejan de ser un pálido sustituto de la vida», ja que «una persona inteligente que sepa mirar y escuchar con atención y mantenga siempre una sonrisa en sus labios, obtendrá una educación más verdadera que la de muchos otros en una vida de heróicas vigilias (leyendo)». I és que «sobre las cumbres de la laboriosa ciencia formal se encuentra un conocimiento árido y frío; pero es tan sólo mirando alrededor de vosotros como aprehenderéis los cálidos y palpitantes hechos de la vida».

I és aquí on entra en lloc l'ociositat, com a part necessària i imprescindible de l'educació, ja que «en el teatro de la vida todos los papeles son importantes»; i tant els desvagats com els estadis d'ociositat en compleixen el seu. Tot i que s'ha de tenir clar què és ociositat per a Stevenson: «...que no consiste en no hacer nada sino en hacer muchas cosas no reconocidas en los dogmáticos formularios de las clases dirigentes,...». Pot ser des de «tocar el violín, distinguir un buen puro» a  «hablar con facilidad y tino a cualquier tipo de persona» i que sintetitzo com viure de manera conscient, i apassionada, el present.

'Nápoles 1944'

Encara recordo el pes de la motxilla, mentre camino sota el sol abrasador, els primers dies del Camí de Santiago i les ganes que tenia d'arribar a Pamplona per desempallegar-me de coses i alleugerir-la, com així vaig fer. Un dels primers damnificats va ser-ne el llibre que m'havia emportat: Nápoles 1944 —no vaig ni obrir-lo els pocs dies que em va acompanyar. Estic parlant de l'estiu de 2008 i no va ser fins a l'estiu d'enguany que el vaig recuperar de la lleixa on restava des d'aleshores. Cercava una lectura que no fos massa exigent i aquest semblava reunir condicions: una regió coneguda —el primer viatge que vaig fer "fora d'Europa" va ser a Nàpols, amb la seva desbordant vitalitat africana—, està escrit en forma de dietari cosa que facilita molt la lectura discontinua..., però m'equivocava en una cosa, de lleuger, res de res: que gran llibre!

Per què m'agrada tant? Perquè d'igual manera que em passa amb els Westerns, que m'agraden els que no surten indis —em sembla una manca d'imaginació ficar-ne—, m'agraden les històries de guerra a les quals no n'hi ha ni trets, ni operacions militars, ni apologia bèl·lica. Nápoles 1944 ho compleix a la perfecció; només fets quotidians, petits successos de persones corrents que miren d'en sortir-se, el millor que són capaços, en un context límit. I tot narrat amb sensibilitat, sense defugir la cruesa del moment i sense resultar morbós.

Un resum de l'any (1944) que Norman Lewis va passar a la regió de la Campania, com a oficial del Servei d'Intel·ligència Britànic, que destaca per la mirada compassiva amb la qual està escrit —crec que fins que no el vaig llegir, era un sentiment que no acabava de comprendre'l. Com entén, sense compartir necessàriament, el comportament, el patiment, dels italians que fan tot allò que poden per sobreviure en unes circumstàncies tan desesperades, fins i tot atemptant, de vegades, contra la seva dignitat com a éssers humans. No els jutja, sigui quina sigui la seva conducta, mira de comprendre'ls, i en canvi, ressalta amb sentit de l'humor les ganes de viure d'aquesta gent que ha perdut el poc que tenien.

I és que gràcies a ells es fa "més humà", cosa que notes, conforme va avançant el temps, a la manera d'escriure. Cap al final manifesta obertament: «Yo había llegado a admirar tanto la cultura y la humanidad de los italianos en el año que llevaba allí, que me daba cuenta de que si me dieran la oportunidad de volver a nacer y de elegir el país en que quería hacerlo, elegiría Italia.» En el fons, és el relat de l'enamorament d'una ment lúcida; d'algú que sap veure la grandesa entre la misèria. Crec que és difícil no estimar, com fa l'autor, l'avvocatto Lattarullo, sempre al límit de la mort per inanició, però digne a la seva manera; el tinent Frazer cada cop més demacrat per les atencions que  presta a la signora Lola i tants altres entranyables, o no, personatges que formen part del relat. En fi, un llibre preciós d'una situació que no ho era pas precisament.

Com escombrar un carrer

—Nunca se ha de pensar en toda la calle de una vez, ¿entiendes? Sólo hay que pensar en el paso siguiente, en la inspiración siguiente, en la siguiente barrida. Nunca nada más que en el siguiente.
Volvió a callar y reflexionar, antes de añadir:
—Entonces es divertido; eso es importante, porque entonces se hace bien la tarea. Y así ha de ser.
Después de una nueva y larga interrupción, siguió:
—De repente se da uno cuenta de que, paso a paso, se ha barrido toda la calle. Uno no se da cuenta cómo ha sido, y no se está sin aliento.
Asintió en silenció y dijo, poniendo punto final:
—Eso es importante.

Momo

—Michael Ende

D'un conte ple de reflexions, per a adults (i nens), i sense oblidar-ne a l'heroïna, Momo, posseïdora d'un "estrany" superpoder...

'Viatge sentimental'

 «Cuando el corazón vuela más allá del entendimiento, le ahorra al entendimiento infinitas penas.»

Viatge sentimental —Laurence Sterne

Sóc partidari de freqüentar, de tant en tant, "males companyies" i, últimament, n'he gaudit d'unes quantes literàries. Llibres amb idees diferents de les meves o d'aquells que només "distreuen" i dels quals, un cop acabats, no queda petjada. Tanmateix, tots els agraeixo profundament; són imprescindibles contribuint a la diversitat. M'aporten, entre d'altres coses, el contrast necessàri per apreciar-ne la magnitud d'altres com és ara el cas de Viatge sentimental per França i Itàlia de Laurence Sterne.

I és que: que et narrin un viatge a partir d'unes quantes anècdotes relacionades amb personatges coneguts pel camí, més que amb monuments, paisatges..., no és genial? Doncs això és Viatge sentimental. Potser, una de les poques maneres —si no l'única— en què encara té sentit la literatura de viatges, quan és senzill informar-se de qualsevol lloc, per molt remot que sigui. Després de llegir-ho, costa imaginar més modernitat que la de Sterne, el qual en fa, de la síntesi i l'omissió, un art (i es va publicar el 1768!!).

Com em passa amb els bons llibres no he entès res i ho entès tot; vull dir que quan rellegeixo una pàgina sempre trobo matissos diferents, mai no s'esgota per moltes vegades que ho faci. No només perquè està meravellosament escrita, que ho està, és alguna cosa més: té ànima. Viatge sentimental em toca, fa vibrar alguna cosa a dins meu, m'emociona..., com diu el protagonista en cert moment: «Pues mis pensamientos eran los mismos que él había expresado, con la única diferència de que yo no hubiera sabido formularlos ni la mitad de bien». Sens dubte, un dels llibres importants d'aquest any i font més que segura d'inspiració. Sort de les "males companyies"...

Chris Stewart / Luís Racionero

Sospito que la majoria de mortals no gaudirem ni de la meitat de les experiències viscudes pel Chris Stewart i el Luis Racionero; conclusió que trec sense cap més argument que la lectura dels seus llibres: Tres maneras de volcar un barco i Sobrevivir a un gran amor, seis veces respectivament. Tots dos, els he llegit alhora i aquesta coincidència temporal m'ha fet reflexionar sobre les actituds que representen, encara que no toquin els mateixos temes.

Tot i tenir en comú que són dos grans vividors, n'hi ha una cosa fonamental que els diferencia. Mentre el Chris Stewart sembla treure profit de tot, sigui quina sigui la situació, amb el Luís Racionero no passa el mateix. Aquest per moltes teories que elabora, unes amb més "gràcia" que d'altres, especialment sobre les dones —el llibre són unes memòries sentimentals—, no se'n surt; ensopega una vegada i una altra amb la mateixa pedra sense que el resultat no sigui diferent d'un nou fracàs. Incapaç de canviar, potser perquè no "escolta" prou o, si li dono el benefici del dubte, perquè mai no li ha interessat... Ha tingut talent, oportunitats i malgrat tot això arriba a la vellesa sense haver après res útil de veritat, ressentit amb les dones —vorejant la misogínia— i, el més trist, amb un toc profund d'amargor. Chris Stewart, en canvi, es morirà encantat d'haver passat per aquí, sense cap teoria i amb un somriure a la boca. És capaç de gaudir de qualsevol activitat i de fer gaudir els demes. Cosa que queda patent al llibre, basat en anècdotes dels seus inicis al món de la navegació, de com ho va afrontar, i no puc més que aplaudir el suc que en treu.

En fi, que si n'envegés algú de tots dos seria el Chris Stewart. Això sí, si alguna vegada noteu que "racioneo", sisplau, aviseu-me: m'agradaria ser un vell amb il·lusió per la vida i ganes d'aprendre sempre.

'Coses que et passen a Barcelona...' *

Al mateix instant en què vaig acabar el llibre em vaig sentir alliberat.

—Al·leluia —vaig dir tres cops seguits.

Però no me'n vaig sentir orgullós... Una i una altra vegada tornaven al meu cap cadascuna de les síl·labes que acabava de pronunciar. Em vaig dir que l’únic "dret" que tenia envers la Llucia era negar-li el comentari, i que prou hi era aquesta negativa per, a sobre, afegir-hi paraules tan poc amables.

—Quina condescendència! —vaig pensar—; jo, que encara sóc un amateur que hi està aprenent...

* "Homenatge" al Viatge sentimental de Sterne.

'Habíamos ganado la guerra'

Vaig rumiar si escriure o no sobre aquest llibre de l'Esther Tusquets. Una de les condicions que m'he auto-imposat per ressenyar els llibres que llegeixo és que m'agradin o els trobi interessants per algun motiu (els que no m'agraden els dono el benefici del dubte omitin-los). I en aquest cas, m'hi he decidit pel segon motiu: l'interès.

Si digués que el punt de vista que planteja per parlar de la Barcelona posterior a la Guerra Civil no m'ha semblat interessant: mentiria, ja que l'explica des del cantó del vencedors, cosa novedosa. El plantejament és original i l'Esther és valent en criticar el bàndol al qual pertanyia —encara que no s'identifiqui amb aquestes idees en l'actualitat—, d'això no hi ha dubte, però... la valentia "amb xarxa" no m'acaba de convèncer i és que sóc un romàntic per aquestes coses. Crec que, sense ser-ne conscient, és la suficiència de vencedor, la que per provocar als seus iguals, la fa adoptar aquesta rebel·lia. Sospito que només els vencedors és poden permetre la llibertat de criticar els seus companys de classe social d'aquesta manera. I això, vulguis que no em produeix cert enuig i em fa desconfiar-ne... al cap i a la fi, sap que res no hi perilla i sense això quina gràcia té?

'La aventura antártica del Endurance'

Frank A. Worsley, l'explorador polar neozelandès de la foto, va ser capità del vaixell i un dels homes de confiança —amb els imprescindibles Franz Wild i Tom Crean— a l'accidentada Expedició Imperial Trans-Antàrtica (1914-1917) d'Ernest Shackleton. Va publicar quatre llibres relacionats amb les seves experiències polars; La aventura antártica del Endurance en reuneix els dos relacionats amb l'anomenada expedició: Endurance i Shackleton's Boat Journey.

 A Shackleton's Boat Journey narra l'episodi de la navegació, amb el James Caird —nom del petit bot amb què la van fer—, des de l'illa Elefant fins a la de Georgia del Sud i la posterior travessa de 36 hores a peu d'aquesta última. Hi utilitza un vocabulari molt mariner —el millor del llibre i terreny en què es nota més còmode—, i és, sota el meu punt de vista, molt més interessant que Endurance. En aquest segon fa el relat sencer de tota l'expedició, és menys detallista, i al final es perd amb aventures posteriors, al retorn de l'expedició, a la Primera Guerra Mundial; les quals, ben bé, no saps perquè hi són, més enllà de reiterar l'amistat, lleialtat i admiració que unia Worsley amb Shackeleton, per si en quedaven dubtes després d'haver llegit l'anterior, i si una cosa queda clara és que no en queden, de dubtes.

Quan al pròleg de Patrick O'Brian, a part del seu nom com a ganxo publicitari, no hi aporta res; no és del millor que n'ha fet, encara que entén la fascinació que sent per aquests llibres de literatura naval i aventures, elements essencials de les seves novel·les.

'El carrer estret'

«—I com acabarà tot això, Francisqueta? —que li he dit.
—I com vol que acabi? Acabarà com tot... en res.»

El carrer estret

(Josep Pla)

Ara que ja he llegit uns quants llibres seus, tinc clar que Josep Pla només va escriure un llibre; un que té 46 volums: l'obra completa. Si bé tots es poden entendre com fragments d'un mateix relat, això no és pas perquè hi hagi una estructura o programa subjacent que els hi relacioni, sinó perquè hi ha una temàtica: la quotidianitat, una llengua: el català —fins i tot quan escriu en castellà— i sobretot un estil inconfusible comú a tots ells. Ni més ni menys, així de senzill i així d'extraordinari. 

Pla treballa per acumulació de materials que per proximitat construeixen aquest gran relat. I a la petita escala de cada llibre això és repeteix. El carrer estret, —segons el meu parer un dels seus millors llibres— malgrat que és una novel·la, n'es un bon exemple on cada capítol és una peça acabada —alguns veritables obres mestres—, tot i que com a conjunt no hi ha un nexe que els lligui més enllà d'una mateixa localització —el carrer Estret de Torrelles— i els dos personatges "principals": el nou veterinari i la seva cuinera —la Francisqueta—, si és que se'n pot parlar de principals en un retrat coral. Gairebé no hi ha trama i acaba, pràcticament, com comença; la diferència és que quan finalitza en sabem una mica més dels personatges que habiten el carrer Estret... i això és, certament, molt.

'Atlas de geografía humana'

«Porque, a veces, las cosas cambian.
Ya sé que parece imposible, que es increible pero, a veces, pasa.»

Atlas de geografía humana

(Almudena Grandes)

Des de fa temps estic "enganxat" a la pàgina que l'Almudena Grandes publica, cada quinze dies, a El País semanal. Escriptora interessada en personatges femenins de les que per destacar-los, no li cal caricaturitzar els masculins —a l'inrevés és igual d'odiós—; és més, els tracta bé, amb afecte, d'aquí la força que tenen les seves protagonistes, les quals en surten reforçades de la comparació. I és per això que ja tenia ganes de llegir una novel·la seva; Atlas de geografia humana no m'ha decebut en aquest sentit: segueix la mateixa línia.

Ha estat agradable llegir una novel·la amable —amb final feliç— de gent (dones) en crisi, que d'això va. Té l'aire d'una faula actual per adults. Sense que això sigui una crítica, ans el contrari, ja que escriure de la consecució de la felicitat és més difícil que sobre la tristesa. La prova palpable és la llargària (curta) d'aquesta ressenya —la felicitat és més breu que l'amargor. En resum, que he quedat satisfet amb ganes tornar a repetir.

'El nostre heroi, Josep Pla'

L'únic però que li poso al llibre de l'Enric Vila sobre Josep Pla són algunes afirmacions —relacionades amb l'ideari independentista de l'autor— discutibles per la lleugeresa amb la qual estan fetes. Per defensar una posició no cal menystenir-ne una altra. Quan això succeeix, el primer que en penso és: «si  l'"enemic" és tan babau com dius i aquí som tan llestos, com és que encara ens trobem així?». Em sembla sobretot ignorància... És el fotut de tenir idees tan fermes: un es pensa que ho sap tot. L'arrogància és dolenta i els prejudicis encara més... que també n'hi ha. Tot i així, s'agraeix que sigui tan clar i vehement, ja que és aquesta sinceritat, allò que fa tan atractiu el llibre i no tant, de vegades, el que hi opina.

Tret d'això, el llibre m'encanta; és més, l'he devorat. L'Enric és un fan de Pla —jo també em considero— i el seu llibre transmet aquesta passió, alhora que en demostra un gran coneixement. És brillant en la defensa de la tesi de Pla com a resistent de la cultura catalana, cosa que em sembla plausible, encara que si n'hagués defensat el contrari, hagués estat igual. L'obra de Pla és tan extraordinària que és defensa sola i suporta qualsevol lectura, només cal llegir-lo. En tot cas, mostra un Pla diferent a la imatge tòpica que se n'acostuma a difondre —més pròxim al Pla que havia imaginat en llegir-lo, el qual no em lligava massa amb allò que havia sentit dir d'ell.

Tot i que el més singular d'El nostre heroi, Josep Pla és com l'estructura: en forma de dietari —seguint els passos del mestre—: barreja Pla i les seves pròpies vivències personals, cosa que el fa amè, fins i tot si no t'interessa Pla. He descobert en l'Enric un paio interessant a seguir. Forma part d'aquesta tradició d'il·lustres torracollons, tan pròpia del país, i ja veurem si, malgrat el que diu, no acaba com molts d'ells...

'The winter journey'

Aclariment. Els altres Viatge(s) d'hivern recents que conec —els llibres de Juan Benet i Jaume Cabré— fan referència als cicles de lieder Winterreise (Viatge d'hivern) del compositor romàntic Franz Schubert. No així el títol d'aquest blog. L'origen del qual es refereix al sentit metafòric que Apsley Cherry-Garrard, explorador polar i escriptor, atribueix al viatge —èpic— que va fer, en companyia del Dr. Edward A. Wilson* i el Tinent 'Birdie' Bowers*, al Cap Crozier, l'hivern antàrtic de 1911. L'objectiu del qual era recollir ous de pingüí emperador per estudiar la seva reproducció —ho fa a l'estació fosca i de condicions metereològiques més adverses. Però el sentit amb què Cherry-Garrard l'utilitza es comprèn amb la lectura de la cita que encapçala la pàgina "l'autor" d'aquest blog i la qual utilitzo per resumir la seva "filosofia".

La narració de The Winter Journey (Viatge hivernal) es  troba a The Worst Journey In The World (El peor viaje del mundo) d'Apsley Cherry-Garrard, un dels llibres més emocionants d'expedicions polars que s'han escrit mai —si no el que més— i, sens dubte, un dels meus preferits. El que ho vulgui gaudir on-line, el pot trobar als següents enllaços:

• Primer volum de The Worst Journey In The World (en anglès), on es troba el Viatge d'hivern. El més interessant d'aquests enllaços és que són de l'edició amb els magnífics dibuixos del Dr. E. A. Wilson; els quals n'han desaparegut, desgraciadament, de les fetes en castellà.
• Segon volum de The Worst Journey In The World (en anglès). Edició amb els magnífics dibuixos del Dr. E. A. Wilson i amb índexs en hipertext. 

*Dos anys més tard, ambdos moriran amb Robert F. Scott en el viatge de tornada del Pol Sud i Apsley formarà part del grup de rescat que trobarà els seus cossos.

'Terra dels homes'

«Ser home és, precisament, ser responsable. És conèixer una vergonya davant d'una misèria que no semblava pas dependre d'un mateix. És estar orgullós d'una victòria que han obtingut els companys. És sentir, en posar la pròpia pedra, que es contribueix a construir el món.»

Terra dels homes

(Antoine de Saint-Exupéry)

Saint-Exupéry sempre m'enlluerna amb la seva saviesa. És d'aquests escriptors que els imagino més "persona" que altres, més evolucionat. Estic segur que si féssim un barem d'humanitat, a la part alta, hi ocuparia un lloc destacat, perquè n'és molta la que els seus llibres em transmeten. I Terra dels Homes n'és un bon exemple.

Pocs com ell han explorat, tan bé, en què consisteix l'essència de la condició humana: la conciència de formar part d'una comunitat, els éssers humans, on cal prioritzar el bé col·lectiu per sobre de l'individual. I és per això que visito Saint-Exupéry amb regularitat. El "venero" com a una mena de Sant-Laic amb la capacitat d'obrar el miracle de fer-me mantenir la il·lusió i l'esperança —encara que hi hagi moments em que resulti una tasca titànica...

Però, si només hagués estat un Home Bo que reflexiona acuradament —d'aquests n'hi ha hagut uns quants—, no em fascinaria com ho fa. M'atrau, sobretot, com sap comunicar-ho d'una manera poètica, bella —la bellesa és el reflex de la veritat—, sense ser ni cursi, ni "il·luminat"; cosa difícil d'aconseguir quan es tracta de temes tan delicats... Això ho poden fer els aventurers o els artistes: Saint-Exupéry era ambdues coses.

Es nota que l'admiro? (Resposta). Llavors crec que no cal que insisteixi més...

'Viaje en autobús'

M'havia proposat que aquest bloc, entre d'altres objectius, fos un quadern de bitàcola —com m'agrada aquesta paraula!— de lectures, cosa que últimament he descuidat. I no perquè no hagi llegit res d'interessant, ans al contrari, sinó perquè escriure del viatge a Algèria i la pròpia lectura m'han "robat" el temps necessari per fer-ho. He de posar-hi remei; anem per feina, doncs, que n'hi ha un bon stock acumulat.

Per sort, no hi vaig començar a llegir Pla amb Viaje en autobús, ja que d'haver-ho fet, n'hauria perdut les ganes, de continuar, per una temporada llarga i no patiria la fal·lera planiana que experimento des que el vaig "descobrir" —un dels esdeveniments que recordaré amb més estima d'aquests anys (grisos). Pla ha esdevingut una "religió" que professo amb gust, però aquest llibre no és el més indicat per iniciar-se en un escriptor que mai no deixa indiferent.

Viaje en autobús —en l'edició original en castellà de 1941— és el llibre seu que menys m'ha interessat (dels que n'he llegit); no em sembla el més reeixit. Si bé són presents l'estil característic i l'extraordinària capacitat d'observació; Pla en castellà és com llegir català escrit en castellà, fins i tot hi ha frases fetes traduïdes literalment del català del tipus «querer la luna en un cuévano» —de la manera tan grollera que està fet, em queda el dubte de si no serà intencionat. En fi, que trobo que perd quan escriu en castellà; allò que en català flueix, en castellà grinyola una mica.

Així i tot, allò que m'ha cridat més l'atenció del llibre és el conservadorisme ranci —rijoso— que destil·la i que en altres seus, no hi he trobat —Pla no va ser mai un "progre", però tampoc el "cavernícola" que s'acostuma a descriure. Vull pensar que és conseqüència del moment; acabada la Guerra Civil, intentava fer-se un lloc per al seu projecte literari —el llibre de l'Enric Vila sobre Pla, també pendent de resenya, m'ha ajudat a entendre'l més bé. Des d'aquest punt de vista, Viaje en autobús em sembla un document excepcional de l'ambient (sòrdid) imperant, al país, a la postguerra.

'La vida amarga'

«Ens allunyàrem, ell d'un cantó i jo d'un altre. Abans de girar el xamfrà vaig tombar el cap. El senyor Boca també s'havia tombat. Ens miràrem de lluny, un segon llarg. Érem amics, desconeguts i estranys. A la fi, vaig arronsar-me d'espatlles i vaig continuar el meu camí.»

La vida amarga
(Josep Pla)

Un veritable escriptor és aquell que és capaç de tenir un univers particular, ja sigui real o imaginari, en el qual es desenvolupin les seves obres. Conrad tenia el mar i els tròpics; Faulkner: el comtat de Yoknapatawpha; Benet: Región... i Josep Pla: les pensions —les «dispeses», utilitzant la paraula que ell hi fa servir—, ja siguin a Madrid, Berlin o Florència... on sigui si és que en prenem com a referència La vida amarga. Un recull de contes de dispeses, d'històries dels personatges que hi viuen, o millor dit, que hi malviuen.

Un llibre que traspua misèria, repressió —la que devia impregnar tota l'època— i olor d'espais amb manca de llum; coses que mai no fa explícites i que, per a mi, és el gran encert. Són contes de perdedors, als quals, malgrat tot, retrata amb una tendresa implícita, ja que no hi carrega mai les tintes —prou pateixen devia pensar. Simplement es limita a descriure'ls i la descripció que en fa és demolidora.

És sorprenent com diu tant d'un món, a priori, tan reduït — un món encaixat entre quatre parets— i, alhora, parla d'una època sencera. Senzillament brutal. Quan més llegeixo Pla, més m'agrada. Em sembla que serem bons amics.

'El petit príncep'

Des que era un nen —a prop de l'adolescència— i el vaig conèixer, El petit príncep és un llibre que freqüento amb regularitat —i ja han transcorregut uns quants anys. Ha crescut amb mi i jo amb ell. En cada visita, hi he trobat un llibre diferent; en obrir-lo, cada cop, tinc la sensació que hi haguessin afegit pàgines noves —mai no llegides anteriorment—, les quals em revelen continguts desconeguts fins aleshores.

De la lectura que he fet ara, tot i això, em quedo amb un detall en què mai no havia parat atenció altres vegades: la dedicatòria que n’hi ha a l’inici. N'és una de les maques que n'he vist mai —últimament, m'ha donat per fixar-m'hi. Sens dubte Léon Werth, a qui Antoine de Saint-Exupéry va dedicar El petit príncep, va ser un home (nen) afortunat per tenir un amic que li escrigués unes paraules tan sentides.

Havia pensat reproduir-la —com sempre faig amb fragments que m'agraden—, però, després de meditar-ho, m’ha semblat que seria trair l’essència del llibre —avui estic "purista". Ara que la majoria, per qüestions d'edat, hi hem perdut la capacitat de «veure els bens a través de les caixes», si més no, "obliguem-nos" a visitar-lo. (Primer, dic que no el vull citar i després el cito: pura contradicció. «Decididament —com diu el petit príncep—, les persones grans són molt estranyes»)

A peu per la Segarra

«És tan bonic no haver d’inventar, no haver de tenir pensaments genials sobre la vida i la mort, i poder ser, només, el puntual anotador de les inesperades paraules dels altres…»

A peu per la Segarra
(Josep M. Espinàs)

L'Espinàs —quina familiaritat!— em fa ràbia (d’enveja), no ho puc evitar. Escriu tan fluid i endreçat que produeix la impressió que fer-ho és molt senzill, cosa que és incerta —no cal anar-hi massa lluny per adonar-se'n. Amb quatre anècdotes viscudes, una mica de documentació —ben assimilada— i un parell reflexions pròpies, en té prou per bastir un llibre. Un bon exemple n'és A peu per la Segarra, en què relata el viatge que va fer per la comarca de la Segarra l’any 1962 —com "amaga" el títol: a peu—, i del qual he extrec algunes reflexions que m’han cridat l’atenció.

Sobre les dreceres:

«[...] No han après —no aprendran mai— que al bon caminador el que l’importa és el camí, no el punt d’arribada, i que per tant «guanyar temps» és una expressió sense cap sentit. S’agafarà una drecera si el camí és interessant per ell mateix, “encara” que escurci el viatge. [...]»

Sobre "Emmagatzemar" emocions:

«Però la gent normal hem d’evitar, davant d’indrets com aquest, la temptació d’immortalitzar-los gràficament. És una pretensió inútil. El resultat —el dibuix, la fotografia— no paga la pena, perquè només recull «la cosa», però no recull la nostra emoció davant la cosa.»

Sobre relacionar-se quan es viatja:

«Més endavant , en una mena d’era, veiem una família, i repetim la pregunta, no pas perquè dubtem de la noia d’abans, sinó per complir la norma del caminant, que és preguntar sempre, per sentir la veu de la gent i aprendre cada vegada una cosa nova.»

Les trobo, totes tres, encertadíssimes («Quina sorpresa!», si he estat jo qui les ha triades!) com a píndoles de saviesa extrapolable a altres àmbits, més enllà dels límits del fet, concret, de viatjar. L’Espinàs ja té això, amb una imatge que transmet serenitat i una certa despreocupació de les coses mundanes, és d’aquesta gent que sembla haver-ne trobat la fórmula, de la felicitat.