Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Saint-Exupéry. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Saint-Exupéry. Mostrar tots els missatges

2009/11/27

'Terra dels homes'

2009/11/27
«Ser home és, precisament, ser responsable. És conèixer una vergonya davant d'una misèria que no semblava pas dependre d'un mateix. És estar orgullós d'una victòria que han obtingut els companys. És sentir, en posar la pròpia pedra, que es contribueix a construir el món.»
Terra dels homes
(Antoine de Saint-Exupéry)

Saint-Exupéry sempre m'enlluerna amb la seva saviesa. És d'aquests escriptors que els imagino més "persona" que altres, més evolucionat. Estic segur que si féssim un barem d'humanitat, a la part alta, hi ocuparia un lloc destacat, perquè n'és molta la que els seus llibres em transmeten. I Terra dels Homes n'és un bon exemple.

Pocs com ell han explorat, tan bé, en què consisteix l'essència de la condició humana: la conciència de formar part d'una comunitat, els éssers humans, on cal prioritzar el bé col·lectiu per sobre de l'individual. I és per això que visito Saint-Exupéry amb regularitat. El "venero" com a una mena de Sant-Laic amb la capacitat d'obrar el miracle de fer-me mantenir la il·lusió i l'esperança —encara que hi hagi moments em que resulti una tasca titànica...

Però, si només hagués estat un Home Bo que reflexiona acuradament —d'aquests n'hi ha hagut uns quants—, no em fascinaria com ho fa. M'atrau, sobretot, com sap comunicar-ho d'una manera poètica, bella —la bellesa és el reflex de la veritat—, sense ser ni cursi, ni "il·luminat"; cosa difícil d'aconseguir quan es tracta de temes tan delicats... Això ho poden fer els aventurers o els artistes: Saint-Exupéry era ambdues coses.

Es nota que l'admiro? (Resposta). Llavors crec que no cal que insisteixi més...

2009/05/29

'El petit príncep'

2009/05/29
Des que era un nen —a prop de l'adolescència— i el vaig conèixer, El petit príncep és un llibre que freqüento amb regularitat —i ja han transcorregut uns quants anys. Ha crescut amb mi i jo amb ell. En cada visita, hi he trobat un llibre diferent; en obrir-lo, cada cop, tinc la sensació que hi haguessin afegit pàgines noves —mai no llegides anteriorment—, les quals em revelen continguts desconeguts fins aleshores.

De la lectura que he fet ara, tot i això, em quedo amb un detall en què mai no havia parat atenció altres vegades: la dedicatòria que n’hi ha a l’inici. N'és una de les maques que n'he vist mai —últimament, m'ha donat per fixar-m'hi. Sens dubte Léon Werth, a qui Antoine de Saint-Exupéry va dedicar El petit príncep, va ser un home (nen) afortunat per tenir un amic que li escrigués unes paraules tan sentides.

Havia pensat reproduir-la —com sempre faig amb fragments que m'agraden—, però, després de meditar-ho, m’ha semblat que seria trair l’essència del llibre —avui estic "purista". Ara que la majoria, per qüestions d'edat, hi hem perdut la capacitat de «veure els bens a través de les caixes», si més no, "obliguem-nos" a visitar-lo. (Primer, dic que no el vull citar i després el cito: pura contradicció. «Decididament —com diu el petit príncep—, les persones grans són molt estranyes»)