'The Art Of Travel'

De les moltes reflexions del llibre d'Alain De Bottom, aquesta m'agradat especialment:

"Journeys are midwives of thought."

'The Art Of Travel'

'Zona de Obras'

Només una de les moltes perles que es poden trobar al meravellós llibre de Leila Guerreiro, 'Zona de Obras':

"Se viaja para decir yo estuve ahí, yo vi, yo sé, yo fui, yo caminé, yo pise la calle que pisaron todos.

Y también están los viajes de los que no hacen ninguna de todas esas cosas —los viajes de los viajeros—; y los viajes inútiles: los viajes de los que viajan para contar."

Fragment de 'Viajar, contar, viajar'

Tom Crean's Hometown

Hauria estat imperdonable anar a Irlanda i no visitar el South Pole Inn a Annascaul. Tom Crean no me l'hauria perdonat... o sí.

Viatge a Irlanda -2015-

9-8-2015 / 30-8-2015: BCN-Dublin / Dublin-Belfast (Carrickfergus-'Carrick-a-Rede'-Dunluce Castle-Bushmills-Giant's Causeway) / Belfast-Derry / Derry-Sligo-Westport-Westport-Castlebar-Galway (Connemara-Kylemore Abbey-Killary Fiord-Cong) (Doolin-Innisheer-Cliffs of Moher) / Galway-Limerick (Adare) / Limerick-Tralee (Annascaul) / Tralee-Dingle (Ring of Dingle)(Connor Pass) / Dingle-Tralee-Killarney (Ross Castle) (Ring of Kerry) (Gap of Dunloe) / Killarney-Cork (Kinsale)(Gougane Barra Park-Bantry-and Mizen Head Signal Station-Schull-Skibbereen) / Cork-Waterford-Kilkeny (Jerpoint Abbey) / Kilkenny-Dublin (Sandycove)(Powerscourt-Wiclock Mountains-Glendalough) / Dublin-BCN

*Entre parentesi "day-trip's" des de la ciutat o poble a continuació del qual estan escrits.

De Burgos a Sahagún —2015—

[De camí a Hornillos del Camino]

1-8-2015 / 6-8-2015: Burgos-Hornillos del Camino, Hornillos del Camino-Castrojeriz, Castrojeriz-Frómista, Frómista-Carrión de los Condes, Carrión de los Condes-Calzadilla de la Cueza, Calzadilla de la Cueza-Sahagún.

De Santo Domingo a Burgos —2015—

El riu Oja, amb la Sierra de la Demanda al fons, a la sortida de Santo Domingo de la Calzada

2-4-2015 / 6-4-2015

Santo Domingo de la Calzada- Vilorio de Rioja, Vilorio de Rioja-Villafranca Montes de Oca, Villafranca Montes de Oca-Atapuerca, Atapuerca-Burgos.

Viatge a l'índia (Rajastan). —2014—

3-8-2014 / 1-9-2014

BCN-Viena-Delhi / Delhi-Agra (Fatehpur Sikri) / Agra-Jaipur (Amber, Abhaneri) / Jaipur-Ajmer-Pushkar (Ajmer) / Pushkar-Ajmer-Bundi / Bundi-Chittorgarh / Chittorgarh-Udaipur (Kumbhalgarh, Ranakpur) / Udaipur-Jodhpur / Jodhpur-Jaisalmer (Sam Sand Dunes, Bada Bagh, Amar Sagar) / Jaisalmer-Bikaner (Deshnok) / Bikaner-Fatehpur / Fatehpur-Nawalgarh (Parsurampura, Dundlod, Mandawa) / Nawalgarh-Jhunjhunu / Jhunjhunu-Delhi / Delhi-Zurich-BCN

*Entre parentesi 'day-trip' des de la ciutat o poble a continuació del qual estan escrits.

Viatge a l'Índia. Els preparatius

Per fi ja tinc els bitllets d'avió que marquen la fi del període d'incertesa que és decidir quin és el proper destí. Ara, amb els preparatius —sens dubte una de les etapes que més en gaudeixo—, comença el viatge de quatre setmanes al Rajastan d'aquest agost.

Els preparatius consisteixen a recercar experiències d'altres viatgers per fer-me una idea d'allò que puc trobar-me a nivell de carrer, ja que a part de l'avió i el visat no necessito res més, la resta sobre la marxa. Sent conscient, aixo sí, que cadascú de nosaltres experimenten una mateixa realitat de manera diferent, en funció de com veiem el món, i que per tant les has de passar pel teu sedàs a partir de preparatius d'altres viatges.

El que sí em crida l'atenció és que cada vegada és més difícil trobar aquesta mena relats a la xarxa —o que les meves dots per a això mermen amb l'edat. Qualsevol cerca es converteix en planes i planes d'ofertes d'agències de viatges o similars, que més o menys encobertes et volen vendre alguna cosa. La mercantilització de l'experiència del viatge donaria per a un post.

També hi ha, i és més molest encara, d'altres que desprenen una mena de superioritat moral en el fet de viatjar i de visitar quan més llocs, països, millor. Com si fos una competició. Viatjar està sobrevalorat. Viatjar, ja sigui al costat de casa o més lluny, és una cosa que s'ha de gaudir per se com qualsevol activitat que realitzem. Tinc la certesa que es pot viure perfectament sense viatjar i que es pot haver viatjat molt i no haver aprés res de res. Els viatges no són la vida, només en són, amb sort, una part més i paradoxalment quant més en viatges, una part més petita n'és.

En tot cas m'he decidit a anar-hi penjant aquí  links que vaig trobant que m'han agradat per algun motiu.

• Mochilas en viaje. Encantador blog de viatges d'una parella argentina. Tot el que he trobat sobre l'India m'ha semblat escrit amb sinceritat i ganes d'ajudar a futurs viatgers. No s'han de perdre les reflexions sobre el que l'India els va deixar. Té un component literari que és un plus.
• Trajinando por el mundo. Blog de Carmen Pérez. La primera paraula que em ve al cap quan hi penso és entusiasme pels viatges. Tots els posts n'estan plens.
• Pasión viajera. Blog de Anna Briongos. Que puc dir, la coneixo i segueixo des de la preparació del viatge a Iran amb la lectura dels seus llibres. Ara també m'està resultant útil la seva aproximació cultural a l'Índia, ja que també hi té un bon coneixement.

Per a temes de visat:

• Arke BLS Center. Empresa que tramita, a Espanya, els visats amb l'ambaixada Índia.

Vist a Madrid

A l'última visita a Madrid, passejant pel Malasaña, el meu barri favorit, vaig ensopegar amb aquest curiós anunci.

El món de... Cirauqui

En aquest segon Camino de Santiago —addició benigna—, a les afores de Cirauqui —un petit poble entre Estella i Puente La Reina—, el món sencer...

L'aventura, segons Simone Moro

[S. Moro, by C.Richards]

M'encanta, i la trobo molt encertada, la definició que Simone Moro fa d'aventura: "Algo que no está relacionado con los récords, los resultados o el éxito. Para mí, la aventura es algo que implica dos elementos básicos: la exposición y lo desconocido o misterioso. La aventura está íntimamente unida a lo que denominamos exploración. Una exploración tiene lugar tanto si es exitosa como si no, ya que explorar algo implica intentar alcanzar una región (física y mentalmente) que hasta entonces estaba inexplorada, por lo que cada paso que se da es ya un éxito", a l'entrevista que Óscar Gogorza li fa a El País el 29/12/2013.

Una entrevista, per una altra banda, plena de sentit comú a la qual reflexiona sobre diversos temes, entre ells molts tòpics sobre l'alpisme que s'encarrega de desmuntar, i que copio a continuació.

Escalando en el macizo del Fitz Roy, en la Patagonia argentina, una tormenta forzó la retirada de Simone Moro y su compañero. La pareja inició una serie de rápeles precarios, abandonando material y gestionándolo con sumo cuidado para no quedar varados en mitad de la pared: así decidieron rapelar de un único pitón clavado en la roca. El compañero de Moro descendió y gritó “¡libre!” y éste inició la maniobra de rápel. A medio camino, el pitón cedió y Simone cayó en picado. Debería haberse matado, pero en cambio, aterrizó sobre una repisa de nieve fresca, intacto. Unos metros a su izquierda, su compañero le miraba, mudo, aterrorizado. “No me mires así y alégrate, que tenemos un clavo extra para rapelar”, asegura que le dijo. Por serio que parezca, el alpinismo también merece ser observado con humor, con cierto desapego. A punto de volar a Pakistán para enfrentarse al Nanga Parbat (8.125 metros), junto al K 2 la única montaña de ochomil metros que permanece sin conquistar en invierno, el italiano Simone Moro (Bérgamo, 1967) reflexiona acerca de la aventura, de la muerte, de su relación con la montaña y de los valores manoseados que, se supone, emanan del alpinismo.
Pregunta. ¿Qué significa la palabra aventura para usted?
Respuesta. Algo que no está relacionado con los récords, los resultados o el éxito. Para mí, la aventura es algo que implica dos elementos básicos: la exposición y lo desconocido o misterioso. La aventura está íntimamente unida a lo que denominamos exploración. Una exploración tiene lugar tanto si es exitosa como si no, ya que explorar algo implica intentar alcanzar una región (física y mentalmente) que hasta entonces estaba inexplorada, por lo que cada paso que se da es ya un éxito.
P. ¿Qué tipo de aventura espera encontrar en el Nanga Parbat?
R. Una aventura intensa en toda regla. Política (hay peligro de terrorismo), vertical en el sentido de que el Nanga Parbat es la montaña más vertical del planeta, y psicológica porque después de 25 años nadie ha logrado aún escalarla en invierno y, sobre todo, desde la vertiente Rupal.
P. Hace unos meses unos sherpas estuvieron a punto de linchar a usted y a sus compañeros Steck y Griffith en el campo 2 del Everest. ¿Qué sentimientos alberga ahora al respecto?
R. Eso ya es parte del pasado. Lo he olvidado y no presto atención a la infinidad de comentarios basura que la gente escribió y dijo sobre lo ocurrido, sobre todo gente que estuvo involucrada o que intentó especular y sacar provecho de lo ocurrido. Muchos extranjeros intentaron defender a los sherpas envueltos en la revuelta por su propio beneficio transmitiendo una buena imagen de ellos como defensores. Pero todo acto de violencia es indefendible, así que no hay excusa ni justificación para lo ocurrido, ni para los sherpasinvolucrados. Eso no quita que piense que tuvimos muy mala suerte y nos topamos con los sherpas más estúpidos del campo 3 y por ello sigo queriendo y respetando a la gente de Nepal y a los sherpas en general.
P. ¿Qué conclusión personal ha extraído tras la experiencia en el Everest?
R. He confirmado una vez más que el mayor peligro de este planeta está personificado en al figura de los seres humanos, en la gente… Mucho más peligrosos que las avalanchas, las tormentas, los terremotos… El ser humano es el mayor peligro para el propio ser humano. En todas partes encontrarás buena gente y mala gente, incluso a ocho mil metros de altura, e incluso entre los sherpas…
P. En el Gasherbrum II, estuvo cerca de ser sepultado por una avalancha después de convertirse (junto a Urubko y Richards) en el primer hombre que hollaba un ochomil del Karakorum en invierno. ¿Cómo afronta uno la montaña sabiendo que puede fallecer en un accidente?
R. Todos morimos un día u otro, todos… incluso quienes están leyendo esta entrevista fallecerán algún día. Mientras tanto sigo intentando alejar esa fecha de mi calendario, y por ello abandono el 35% de mis expediciones sin lograr el objetivo, porque no quiero asumir demasiados riesgos.
P. ¿Ha cambiado su relación con la montaña?
R. Aún sigo enamorado y respetando las montañas y la naturaleza tanto como me respeto a mí mismo. Así que intento disfrutar y encontrar el equilibrio perfecto entre mi alma y el mundo en el que vivo. Sé que las aventuras y las expediciones son aún infinitas en el medio natural, lo que me da la seguridad de que durante las próximas generaciones seguiremos teniendo la oportunidad de explorar nuestro interior exponiéndonos tal como somos en el medio natural y salvaje.
P. Dice Ueli Steck que para ser un gran alpinista no se puede tener familia. ¿Está de acuerdo?
R. Para ser un gran alpinista, tanto como para ser un gran hombre, no debes nunca sacrificar tu naturaleza interna, tu esencia. Es simplemente un tema de capacidad, organización, alma… Así que entiendo perfectamente si alguien necesita estar solo o sin familia para alcanzar sus objetivos. Pero otros posiblemente también lo puedan hacer teniendo una vida normal esperándoles. Es un asunto de libre elección, y no algo necesariamente obligatorio.
P. Además de un gran alpinista es un gran empresario. ¿Cómo gestiona ambos mundos?
R. Un gran empresario es quizás decir demasiado. Prefiero decir que soy capaz de compaginar por mí mismo el sueño de ser un alpinista profesional y un piloto de helicópteros profesional. No vivo en una furgoneta o en una tienda. Lo hice en alguna ocasión, especialmente cuando era joven, pero desde entonces mantengo un cierto sentido de la realidad que me impulsa a hacer algo útil. La palabra negocio o empresa se confunde demasiado a menudo con los términos contaminación o sucio, y es algo totalmente erróneo.
P. ¿Qué significa fracasar en la montaña?
R. No existe el fracaso en la montaña. Es una palabra inventada y usada por periodistas y algún que otro colega montañero estúpido o celoso. Cualquier paso, por pequeño que sea, adentrándote en un terreno natural con el que has soñado es ya en sí un éxito. Si esos pequeños pasos te llevan hasta la cima y a alcanzar tus sueños, entonces todo ello supone un logro aún mayor.
P. El mundo de la montaña vende compañerismo, amistad, trabajo en equipo, autenticidad… pero sabemos que esto no es siempre cierto, ¿verdad?
R. Cada vez es peor… La sociedad cambia, y con ella los alpinistas. Se enfrentan por patrocinadores, popularidad, visibilidad, fama… En porcentajes, en el mundo del alpinismo hay exactamente el mismo porcentaje de idiotas que en la sociedad en la que vivimos. Así, pese a que tengo buenos amigos en el mundo del alpinismo, intento refugiarme y alejarme de todo cuando estoy en casa. No soy el típico tipo extrovertido que busca compartir momentos con la comunidad montañera. Siempre tienen algo sobre lo que discutir, y ya estoy cansado de escuchar a la gente quejarse o acusar a otros. Prefiero aprovechar mi tiempo libre saliendo a correr, escalando, o simplemente pasando tiempo con mi familia.
P. ¿Le desvelan los amigos perdidos en la montaña?
R. Sí, claro que sí. Soy una persona muy sensible. He perdido docenas de amigos en la montaña. Anatoli Boukreev o Iñaki Ochoa,dos de mis mejores amigos. Pero en lugar de quedarme en casa llorando su pérdida, prefiero vivir mi vida en su honor.
P. ¿El Nanga Parbat un trampolín para el K2 en invierno?
R. No sé con seguridad si intentaré alguna vez el K2 en invierno. Mi mujer soñó que fallecía mientras intentaba el K2 en invierno. Y suele acertar bastante en sus predicciones… De cualquier forma, si alguna vez lo intento, ya puedo adelantar que estoy orgulloso de mi carrera hasta ahora en cuanto a actividades invernales.
P. ¿Cómo es su relación con sus patrocinadores?
R. Muy Buena. Sé exactamente lo que necesitan y lo que quieren, y ellos saben hasta dónde puedo llegar, y que no soy solo un patrocinado, sino también una persona que intenta siempre devolverles la inversión que han hecho en mí. Muchos patrocinados piensan que el patrocinador es quien les paga las vacaciones, los viajes, y les permite tener una buena vida. Esto es un gran error, y a la larga es un motivo para que la relación se rompa.
P. Después de tantos años relacionado con la montaña, ¿cómo hace para mantener intacta la ilusión?
R. La pasión y la fuerza de mi sueño. El deseo de seguir explorando a grandes alturas. Todo esto ha sido fundamental, y ahora también mi nueva carrera como piloto de helicópteros que me permite permanecer en la montaña, en primera línea, explorando otros límites de una forma paralela, y en cierto modo también más útil que cuando simplemente escalo en solitario para mí. Así que puedo afirmar que estoy muy feliz por lo que tengo ahora, y por lo que haré en el futuro en las montañas.

Camino de Santiago —2013—

O Cebreiro - Triacastela - Sarria - Portomarín - Palas de Rei - Melide -Arzúa - Lavacolla - Santiago de Compostela.

I un inesperat, i fantàstic, retorn de 17 hores per La Corunya, Tierra de Campos...

O Cebreiro

Ja queda menys. Aviat arribarà l'hora de completar el camí fet el 2008. Espero que aquesta vegada d'una manera menys accidentada...

Sir Edmund Hillary, un senyor de Nova Zelanda

Adoro les (bones) històries. A 'Tras la huella de Nives', llibre de converses entre l'escriptor Erri de Luca i l'alpinista italiana Nives Meroi, n'hi ha unes quantes. Una de molt maca és la que Nives explica sobre la magnitud humana de Sir Edmund Hillary*, el primer que va fer el cim de l'Everest —acompanyat del xerpa Tensing Norgay.

«[...] ¿Sabes que no hay ninguna foto de Hillary sobre el Everest en aquella primera ascensión del 53? Hillary llevaba una cámara y fotografió a Tensing, el perfil de las montañas a su alrededor, pero no le pidió a Tensing que le hiciera una fotografía.[...] Sé que no lo hizo y para mí esa foto frustada es la mas hermosa de todas, el golpe de humildad que da precedencia a la empresa, no a quien la realiza. Aquel huesudo neozelandés larguirucho de un metro noventa y dos no se dejó fotografiar en la cima del Everest. Eso es para mi una lección.»

Mai un Sir m'ha semblat tan adequat. Resta pendent dedicar-li una entrada sencera en aquest meravellós llibre, manual d'estil alpí vital.

*Per cert, Hillary també està relacionat amb l'Antàrtida. Va ser a la tercera expedició que va trepitjar el Pol Sud, darrere de les d'Amundsen i Scott. És curiós, o no, com determinats personatges estan a tots els "fregats".

El darrer viatge de Colin Thubron

'El viaje catártico de Colin Thubron' és la magnífica entrevista realitzada a C. Thubron, pel Jacinto Antón —contagia passió en tot el que escriu—, a propòsit del seu últim llibre publicat: 'Hacia una montaña en el Tibet'. A continuació, uns quants fragments memorables de la conversa —els destacats, així com la selecció i els comentaris, són meus—:

«La soledad intimidante del Tíbet, donde “todo lo que no es esencial se ha consumido”, [...].» —Segurament la millor descripció que he trobat dels paisatges que m'agraden—.

«Es un mundo que impacta, que a veces sobrecoge con su soledad y vacío. Pero nunca me sentí atemorizado, al igual que jamás me ha infundido miedo el desierto. El desierto es liberador. En cambio, encuentro los bosques sofocantes”. »

«Thubron habla muy pausadamente mientras comemos. “Un viaje como ese te da cierta perspectiva sobre esas cosas. En la tradición budista es positivo que el individuo no sobreviva, resulta tranquilizador contrastar nuestra visión angustiada con esa tradición. No te conforta, no ofrece consuelo para la pérdida, pero la pone en otra perspectiva. Es difícil decir exactamente por qué hice ese viaje. La caminata no te libra de la pena. Un viaje no es una cura, pero produce una ilusión de cambio. Para poner algo entre yo y la muerte. Hacer algo, algo que marque”.»

«Hijo de soldado y descendiente de poeta: pluma y espada. “Será por eso que necesito escribir y viajar”. ¿Viajar es la parte marcial de su alma y escribir la otra? “Viajar te hace atrevido, y más aún viajar para escribir, te obliga a hacer cosas que no harías viajando por placer, como en el periodismo, olvidas el riesgo. Concentrarte en algo frena el miedo”.»

«“El Kailash nunca ha sido escalado. De alguna manera sigue puro. Me gusta esa tradición de respeto. Hablé con Reinhold Messner sobre el tema. Me dijo que no es una montaña difícil, pero que escalarla sería un sacrilegio. No se ha de perturbar a sus dioses”.» —M'encanta saber que encara quedem muntanyes sense escalar—.

«[...] hablando de Freya Stark, Colin me dice que la escritora, “una buena amiga”, le dejó en su testamento dos tazas de té de porcelana china. Se levanta, va a la cocina y vuelve con ellas. No puedo creerlo: ¡¡¡voy a tomar café en una taza que perteneció a Freya Stark!!! “Era como una abuela para mí, murió con más de 100 años, pero le gustaban los jóvenes. También me dio un mandala nepalí. Ella ha sido una de mis grandes influencias”. ¿Como lleva la amistad? Viajar es hacer amigos en ruta y perderlos continuamente. “Sí, haces muchos amigos que sabes que nunca volverás a ver. En especial en esas zonas remotas. Es duro. Todo el tiempo pierdes gente. Todo es transitorio en el camino”.» —També un és "fan" de la Stark, tot i que la lliço important és desfer-se de l'aferrar-se...

L'estil alpí d'aventura

[Imatge: Cua per ascendir a l'Everest ©Ralf Dujmovits]

Com ha canviat el conte! L'estiu de 1853 Richard F. Burton aconseguia ser un dels primers europeus en visitar els llocs sants de l'Islam a Medina i La Meca —prohibits per a qualsevol que no fos musulmà—, cosa que aleshores va ser un esdeveniment. Ara, això mateix, tot i que continua estant prohibit, es fa en taxi. Així ens ho explica l'enviada especial del diari El Mundo, A. Figueras, en un bon i actualitzat relat —en la que segur que hi ha estat una experiència inesborrable.

Aquesta aventura de l'Amanda em fa pensar en la manera d'aconseguir les coses i ràpid em venen al cap les llargues cues de turistes, amb oxigen, pujant l'Everest que es formen cada primavera. Reconec que cadascú  de nosaltres tenim motivacions diferents en plantejar-nos els reptes i que totes són comprensibles, però, hores d'ara quin sentit hi continuen tenint certs objectius, quan gairebé tot és possible tècnicament? Sense importar el com, no els banalitzem? Per què ha de pujar tothom, si té mitjans econòmics, sigui com sigui a l'Everest?

Per mi, l'aventura si té algun sentit encara està en l'estil d'abordar-la i no en els objectius. I aquí jo prefereixo "l'estil alpí"; és a dir, el que compta només amb els recursos personals i l'actitud. En el cas de l'Everest, sense oxigen i portant a sobre tot el necessàri, és a dir a, a l'estil alpí, com metafòricament utilitzo les paraules de Ralf Dujmovits. Un estil que no impedeix que cadascú pugui assolir el seu Everest personal, ja que no participa de la necessitat dels "trofeus" i on no importa més la fita que el camí fet per assolir-la. L'estil alpí valora l'aventura en funció de les condicions físiques i mentals de la persona: d'on surt, i no tant d'on arriba. Sense menystenir l'objectiu, però entenent-lo només com a conseqüència de la feina feta.

En tot cas, m'agradi més o menys, és un signe dels temps que vivim. Si no s'arriba a un objectiu visible, el procés sembla no tenir valor i és una pena: n'hi ha veritables fileres de màrtirs d'aquesta manera de patir l'aventura.

Actualització (15/7/2012):
Ó. Gogorza pública, a El Pais Semanal, incidint en el mateix tema: '¿Quién da la vez...'.

Tombuctú, el lloc més distant imaginable

—A René Caillié, el primer no musulmà que el va visitar... i va poder explicar-ho.

[Tombuctú, del llibre 'Heinrich Barth, viajes y descubrimientos' (1858)]

Ho diré ràpid. M'encanten els topònims que s'incorporen a la llengua del carrer. Especialment si són africans o asiàtics, ja que en sentir-los em transporten, a través de l'espai i el temps, a terres llunyanes estimades.

Fa un parell de setmanes, J. Valenzuela va evocar-me un. I a més, va descobrir-me una petita curiositat que desconeixia sobre ell. Va ser a 'Océano Tuareg', el reportatge que va publicar a El País Semanal. En concret, feia referència a l'acepció metafòrica que el nom de Tombuctú, la mítica ciutat del Sàhara, té en anglès i com, fins i tot, n'està recollida al diccionari.

Els britànics per aquestes coses són fenomenals: alhora poètics i metòdics. A sota, la prova que ho verifica.

Timbuktu

Pronunciation: /ˌtɪmbʌkˈtuː/

(also Timbuctoo)

• a town in northern Mali; population 35,600 (est. 2009). It was formerly a major trading centre for gold and salt on the trans-Saharan trade routes, reaching the height of its prosperity in the 16th century but falling into decline after its capture by the Moroccans in 1591. French name Tombouctou.
• used in reference to a remote or extremely distant place: from here to Timbuktu
  Font: Oxford Dictionary

+ informació sobre René Caillié i Tombuctú:

• El primero que regresó vivo desde Timbuctú
• La découverte de Tombouctou: déconstruction et reconstruction d’un mythe géographique
• Tombuctú, entrada de la Wikipedia

(2n) Viatge a Algèria. Part VI: Beni Abbés

6. La gent que mirava postes de sol

Beni Abbés © Viatge hivernal

Ajagut “a la tuareg”, és a dir, estès al terra de costat recolzat sobre el colze, noto l’agradable escalfor de la sorra als ronyons, mentre un suau vent, que es desperta quan el sol s’amaga per l’horitzó, m’acarona el rostre. Avui prou fluix per no enlairar la fina sorra que tot  ho enblanquina; però, prou fort per alleugerir, una miqueta, la temperatura ambiental.

Davant meu el Oued traça un meandre quan passa per l'oasi de Beni Abbés. Una ampla cicatriu excavada a la planura per la qual, tot i ser agost, encara flueix aigua. Una taca esfilagarsada sense cap pressa per marxar que, aquests dies, només taca la part de la llera en contacte amb la riba del Palmeral. La resta seca n'és un improvisat poliesportiu a l’aire lliure on es disputen diferents partits de futbol alhora; el final dels quals el marcarà la foscor, no l'esgotament dels joves participants.

Més a prop —tot just a sota meu—, el Ksar, una retícula irregular de cases-pati de fang i palla saltejada de  pals d'electricitat i de la verdor de les palmeres, també és ple a vessar de vitalitat. Tota la que li mancava durant les hores de més calor. Pels estretíssims carrerons que separen les cases —més adient seria dir que les suporten—, nens i adults corren i passegen respectivament; qualsevol lloc és bo per aturar-se i fer petar la xerrada. El muetzí, per l’altaveu de la mesquita —la qual trenca l’harmonia d’estil del conjunt—, aviat hi cridarà a oració.

Hi sóc, com cada capvespre des que vaig arribar-hi, a les dunes que hi ha sobre la cornisa del Oued, darrere l’hotel Le Rym. Un mirador privilegiat sobre aquest fascinador paisatge (físic i humà) on, quan el sol comença a mostrar signes d'amabilitat, es congrega una munió silenciosa de gent per comtemplar-lo mentre es pon. Majoritariament, joves i mares amb fills petits amb ulls de qui sap si avui succeirà alguna cosa que pagui la pena presenciar. Si fossin turistes que ho fessin, no hi seria gens estrany, tenim aquest vici —hi ha llocs en què fins i tot aplaudim—, però, de turistes, en aquesta època de l’any, apart d’aquest que parla, no n’hi ha cap —sóc l’únic hoste de l’hotel. Potser és que no hi ha res més interessant a fer aquí... o potser és la millor manera d'utilitzar el nostre temps...

(2n) Viatge a Algèria. Part XI: Batna

11. Un dia amb Jasim.
 

Timgad © Viatge hivernal

Batna va ésser la següent escala un cop abandonada la zona desèrtica. Fatigat, havia deixat enrere la calor esgotadora del sud en només cent kilòmetres, la distància que hi havia entre Batna i Biskra, on havia transbordat de taxi compartit venint des de El-Oued. Un trajecte entre dos paisatges molt diferents separats, només, per una serralada de baixa alçada, vertical des del cantó sud, que vaig travessar pel pas del El-Kantara. Una gorja de bellesa neolítica on compartien l'espai existent: el riu, la carretera, el ferrocarril i el cel. Les planures pedregoses, les palmeres i els llacs de sal quedaren a l’altra banda; fèrtils camps de conreu i la pluja em donaren la benvinguda. Quan vaig arribar a Batna, hi plovia.

L’objectiu era utilitzar-la com a base per visitar les ruïnes de Timgad, ciutat romana situada a uns quaranta kilòmetres. Per això, seguint una de les estratègies habituals, vaig preguntar a Azi, el recepcionista del modestíssim hotel on m’allotjava, si tenia algun “cosí” que em pogués portar i sobretot retornar-me —la dificultat d’anar a un lloc petit o escassament visitat no és anar-hi, acostuma a ser fàcil, el difícil és com tornar. “Casualment,” el seu germà era taxista i ho podia fer; acordat el preu, van quedar pel dia següent.

A l’hora convinguda el taxi era allà; un d'aquells amb els plàstics de fàbrica per protegir les tapisseries encara posats, que acabarà els seus dies amb el que quedi dels plàstics encara posats —com allà es en veuen sovint—, i Jasim, un home a prop de la cinquantena, d’expressió relaxada i ulls vivaços, al volant. De seguida, superades les preguntes per trencar el gel, vaig veure que congeniàvem. Primer em cridà l’atenció la manera de conduir, ja fos per la dèria de circular per un carrer principal en sentit contrari o, en carretera, per situar el vehicle sobre la línia blanca que separava els dos carrils; i, més endavant, per la seva bonhomia.

Però, només era l'inici de les sorpreses que em depararia... Innocent de mi, quan ja intuia el caràcter de les seves respostes, arribats a Timgad, veig que hi havia un llac en les proximitats del bellíssim paratge on està situada.
 —Jasim, com es diu aquest llac? —que li pregunto.
I Jasim, amb la serenitat que el caracteritzava i després de rumiar-ho una estona, contestà:
—Llac de Timgad —touché, com es podia dir sino el llac!
Sempre tenia a mà la resposta precisa; em deixava bocabadat...
Començàrem a voltar per les solitàries ruïnes, però, a la mitja hora, Jasim ja n’hi havia tingut prou, de pedres, per aquell dia; Jasim preferia les persones —com li passava a la majoria d’algerians que vaig conèixer— i marxà a xerrar amb el guardià de l'emplaçament.

Viatge a H. d. D. —2010—

Skyline de H. d. D. © Viatge hivernal

17 d'agost de 2010
L'última vegada que hi havia estat va ser fa vint-i-sis anys, llavors encara hi eren els avis. No ha canviat gaire; murs blancs amb sòcols de granit, carrers empedrats amb llambordes, gent asseguda a la porta de casa prenent la fresca..., reconec tots els llocs de seguida, només els afores són una mica diferents: més naus industrials —el progrés— i menys alzines centenàries.

20 d'agost de 2010

Ha vingut la germana petita de la meva avia materna, l'única viva d'aquella generació. Una dona autèntica en la seva senzillesa i molt activa, malgrat que, com ella diu, ja té «cuatro-ventes» i això es nota molt a les cames; ningú no ho diria.

———

Estic al territori del «niño», o «niña» —segons sigui el cas—, genèric afectuós que utilitzen, a l'àmbit familiar, les persones de més edat per referir-se a qualsevol amb una edat inferior a la seva. Tothom és «niño» o «niña» per algú, fins i tot amb seixanta-sis anys...

21 d'agost de 2010
Dia de trekking. Per un camí que no estic gaire segur de què hi vagi on vull arribar, de sobte, quatre mastins deslligats s'apropen —bordant d'aquella manera greu, gairebé afònica que ho fan— amb intencions que interpreto tan poc amigables que giro cua. Llavors em trobo un paisà que deu haver vist l'escena i li dic:
—Jodidos perros que no me dejan pasar.
—Son del vecino —em contesta—, esos no son malos... del todo. —I com a gran consell—: Si ves que se acercan demasiado te agachas y coges unas piedras...
Vaig passar-hi, això sí, amb por i gaudint-ne de la companyia d'un que m'ha seguit una estona; segurament, en tenia més, de por, ell que jo.

22 d'agost de 2010

A la matinada, després d'adormir-me a l'azotea sota els estels, quan el cel comença a clarejar i la fredor es fa notar, el xivarri dels ocells que fan nit als arbres propers i el cant del gall del veí, que té els dies de vida comptats —la Feria comença dimarts vinent—, m'hi desperten. M'encanta l'olor de rostolls de cereal que hi fa, quan la rosada humiteja suaument els camps que envolten el poble, en aquesta hora; n'és el mateix d'aleshores...