Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Iran. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Iran. Mostrar tots els missatges

2012/12/09

'Women without men'

2012/12/09
Ho diré d'entrada: muda, guanya. Després de visionar 'Women without men' (2009) de Shirin Neshat, és el primer que se m'ocurreix. Res de versió original, encara que dominis el farsi, millor sense so. Per què? Perquè no aporta res. Els diàlegs sobren, fins i tot a mi que m'agrada l'espessor del cinema francès o iranià, com és el cas. I el que és pitjor, resten.

Expliquen fets o accions que ja s'entenen. Malbaraten la feina feta amb la imatge. Bellíssima en línia amb el realisme màgic de la novel·la origen i que tan bé lliga amb el món de la directora. Queda clar que és on està còmoda —és una artista visual reconeguda—, però d'explicar històries encara ha d'insistir-hi una mica més.

Els personatges són plans i ni la potència de les imatges amaga les seves carències. El suposat retrat acurat de la dona en la societat iraniana prèvia al cop d'estat de 1953, encarnat en les quatre protagonistes, està construït amb estereotips absents d'ànima, previsibles fins a l'avorriment. I a l'altre gran protagonista, el jardí, li manca l'aire de paradís terrenal dels jardins perses, per molt que hi posis boira.

L'ambientació, cosa que hauria de passar desapercebuda, no col·labora tampoc. Calien les escenes de masses que fan més pena que glòria? Casablanca, on esta rodada, no passa per ser el Teheran del cop d'estat. Les teulades inclinades de l'inici generen una sensació d'inverosimilitud notable. Potser es filar massa prim, però si has estat als dos llocs ho notes, són d'una mena que mai no trobaries allà. Sé que és de pressupost ajustat i que no podien rodar a Iran, però es podia haver solucionat d'una altra manera: és cinema! En resum, una pel·lícula sobrevalorada que m'alegro d'haver-la vista, ja que amb una vegada n'hi ha prou.

2009/07/06

'Irán, tres décadas después'

2009/07/06
El tractament que els mitjans de comunicació dispensen a les notícies —sempre negatives, per descomptat— de països que no siguin europeus o EEUU és més que discutible; durant una setmana ocupen primeres planes, que sembla que s'acabi el món, i després la notícia en desapareix.

Els esdeveniments a l'Iran, arran de les eleccions fraudulentes, hi estan seguint aquest patró; hores d'ara han desaparegut de la televisió i dels diaris. L'única excepció en premsa (escrita) és el País, el qual a través de la seva corresponsal permanent, Angeles Espinosa, n'està fent un seguiment prou digne.

Ara bé, el que m'ha impulsat a escriure aquesta entrada no és això, sinó un altre fenomen que s'acostuma a produir de manera paral·lela: els articles d'anàlisi sobre l'esdeveniment en qüestió escrits per "grans experts". Experts que tant escriuen d'Iran, com d'Hondures o de Xina —admiro com són capaços d'omplir una plana senzera de diari sense dir-ne res. Si els analitzes són "reflexions de bar" envernissades amb un llenguatge seriós. No hi aporten res; hi pots canviar el nom del país i en serveixen per a qualsevol.

Per això, quan en trobes un —realment— interessant, paga la pena destacar-ho. És el cas de l'article de Juan Goytisolo: Iran, tres décadas después, publicat al diari El País, en el qual aporta reflexió i coneixement sobre un país tan complex com l'Iran, més enllà dels tòpics. És un model del que haurien de ser aquesta mena d'articles i la lectura del qual em sembla molt recomanable, si és que es té interès pel tema, és clar.

2009/06/20

L'onada verda

2009/06/20

Tots aquests dies, segueixo amb interès els esdeveniments que s'estan succeint a Iran —país pel qual sento grans simpaties— arran de les eleccions celebrades (cada dia que passa més convençut de què les han manipulades matusserament). Tinc la sensació de què estem vivim un moment històric, de canvi —si més no, és el que desitjo.

Ben bé no sé que hi passarà, el que sí era previsible és com s'està actuant la joventut, cosa que qualsevol amb una mica interès capta en viatjar per Iran en veure la seva vitalitat.

M'agradaria —i tinc l'esperança— que, com país de gent amable i educada, els iranians trobessin una solució a les expectatives de tothom —s'entén de la majoria— lliurament, sense vessaments de sang, i que no sigui, sobretot, passar d'un extrem a l'altre —ni retornar a temps passats de la Revolució, ni del Sha—, és a dir, que creïn alguna cosa nova conservant la seva singularitat. En definitiva, que no es quedi només en un «quítate tu, 'pa' ponerme yo» entre "germans".

2008/10/14

Iran

2008/10/14
Kashan © Viatge hivernal

Ha dado y dará muchas vueltas la historia,
al inteligente no le atrae el mundo.
¡Oh tú! que tienes poder haz algo,
antes de que seas incapaz.
Es mejor que quede la buena memoria de la persona
que una casa dorada y bonita.
¿Quién sabe si vivirá al año que viene,
o dónde se habrá ido el que era nuestro amigo?
¡Oh hermano mío! tener una bella apariencia no es nada,
ofrece una bonita belleza interior.
Si el cielo te otorga grandeza y superioridad,
custodia a los inferiores por siempre.
Sa’dí Širāzi

De tant en tant, t'emportes una petita alegria. Avui, ha estat l'article de La Vanguardia sobre l'Iran: "Fui vestida de chico hasta los 16" de Gemma Saura.

Em sembla interessant perquè coincideix força amb la idea que em vaig formar després d'estar viatjant per tot el país. Arriba a unes conclusions semblants i dóna una visió real —més de la que estem acostumats per aquí— sobre l'Iran. Un país extraordinari, en molts sentits, que disposa d'una joventut ben preparada amb ganes d'en sortir-se a la vida, autèntic problema del govern iranià i a la qual ha de respondre si no vol tenir problemes seriosos a mitjà termini.

En aquests moments, m'enrecordo del meu amic Pei, el qual per les últimes notícies que en tinc havia aconseguit emigrar a Turquia finalment —encara que, de moment, les condicions laborals no estaven a l'alçada de la seva formació.

Iran és un país que és jutjat per la ideologia dels seus dirigents, la qual no coincideix amb el sentir majoritari de la població. I on vaig trobar la mitjana més alta de gent educada, respectuosa i hospitalària dels que en conec. És injust el tracte que rep. És com si a nosaltres, se'ns identifiqués per les actuaccions aberrants de l'anterior President de Govern, amic íntim del més nefast President dels Estats Units, políglota reconegut i últimament dedicat al culturisme.

No hi ha com anar-hi per destruir la visió esbiaixada que —per interessos obscurs— es té de determinats països a occident.

1. La foto està feta a Kashan, citada a l'article. Una petita ciutat a prop de Qom coneguda perquè s'hi pot visitar el jardí: Bagh-e Tarikhi-ye Fin. Però, per a mi, molt més interessant per les espectaculars cases de comerciants del segle XIX que n'hi ha, i a un dels patis de les quals correspon la foto. A més, és la base ideal per fer una excursió d'un dia a Abyaneh, interessantíssim poblet situat a a uns 90 km, cap al sud, a les muntanyes.
2. Font del poema: 'Lengua Persa'

2008/06/10

Viatge Iran. —2006—

2008/06/10
BCN-Istanbul-Tehran / Tehran-Kashan (Abyaneh) / Kashan-Esfahan (Monar Jomban, Ateshkadeh-ye) / Esfahan-Yazd (Ateskadeh, Towers of silence, Dolat Abad) / Yazd-Kerman (Rayen, Mahan-bagh) / Kerman-Shiraz (Arg-e karim khani, Bagh-e Eram, Hafez tomb, Saadi's tomb) / Shiraz-Esfahan / Esfahan-Hamadan / Hamadan-Qazvin (Alamut-Ovan lake) / Qazvin-Rasht (Masuleh) / Rasht- Ardabil / Ardabil-Tabriz (El goli park, Kandovan) / Tabriz-Orumieh / Orumieh-Tabriz-Zanjan (Soltanieh, Rakhtshor-Khane, Takhat-e Soleyman) / Zanjan-Tehran / Tehran-Istanbul-BCN