'El quadern gris'

«[...] Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat en darrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.»

El quadern gris

(Josep Pla)

Fa gairebé una setmana que vaig acabar de llegir El quadern gris i encara no l'he paït totalment. Quan el vaig encetar, no imaginava pas que hi trobaria res de semblant: un text colpidor carregat de matisos. Entrar-hi ha estat senzill. He trobat, en Josep Pla —l'autor—, una ànima afí: un altre «infeliç» (l'apel·latiu és seu), cosa que m’ha facilitat molt la “feina” de comprendre’l —si més no la il·lusió d'aconseguir-ho.
N’havia sentit sempre grans elogis. Així i tot, no em decidia a llegir-lo per prejudicis absurds —Pla no està gaire benvist políticament per l’esquerra i, ja no en parlem, pels ‘...istes’. Però quan es va publicar en edició de butxaca —en dates recents—, m’hi vaig engrescar definitivament. En vaig tenir prou amb les primeres pàgines per adonar-me que havia estat una ximpleria no haver-ho fet abans. Hi he passat tantes bones estones de lectura que em plantejo: si no serà que no sóc tan d’esquerres com em pensava...?

Bromes a part, (mal) resumeixo El quadern gris —un llibre sense trama (és un dietari)— com un tros de la "realitat" del jove Josep Pla i al qual es toquen gran varietat de temes, que van des dels propis d’un diari personal (activitats diàries, angoixes, pensaments) fins a records d'infantesa, reflexions sobre creació literària o estades a «cases de senyoretes»..., però sempre amb la passió per l’escriptura com a nexe d'unió del conjunt. A més, puntejat amb pinzellades d'un agut sentit d’humor: «[...] —Señores, señores —deia, amb una punta d’angoixa a la cara—, guarden estos aplausos para cuando lleguemos a la síntesis del ácido cítrico. [...]» i sentències demolidores del tipus: «[...] la vida és una estona més aviat llarga, de mal camí». Tot hi cap, tot hi és. No crec pas que s’hi pugui demanar més.

Pla m'ha enganxat —ho reconec— i és per ser capaç d'omplir de vida tot allò que escriu utilitzant un estil clar i, sobretot, precís; encara que, més aviat, hauria de fer servir el verb «descriure» en comptes d'«escriure», ja que segons ell: «[...] La qüestió és mirar les coses, mirar-les bé, observar-les i després escriure-les».

'El collar de la paloma'

" Con la mirada se aleja y se atrae, se promete y se amenaza, se reprende y se da aliento, se ordena y se da veda, se fulmina a los criados, se previene contra los espias, se ríe y se llora, se pregunta y se responde, se concede y se niega. Cada una de estas situaciones tiene un signo especial en la mirada; pero estos signos no pueden ser definidos, de no verlos, ni pueden ser pintados ni descritos sino en muy pequeña parte.
Voy tan sólo a declarar aquellas cosas que son más fáciles: Una seña con el rabillo de un solo ojo denota veto de la cosa pedida. Una mirada lánguida es prueba de aceptación. La persistencia de la mirada es indicio de pesar y tristeza. La mirada de refilón es signo de alegría. El entornar los ojos da a entender amenaza. El volver la pupila a una parte cualquiera y retirarla al punto es para llamar la atención sobre lo que se ha mirado. La seña furtiva con el rabillo de los dos ojos denota súplica. El mover la pupila con rapidez desde el centro del ojo hacia la comisura interna indica imposibilidad. Mover ambas pupilas desde el centro de los ojos es prohibición absoluta. Las demás no pueden comprenderse sino viéndolas.
Sabe que los ojos hacen, a menudo, veces de mensajeros y que con ellos se da a entender lo que se quiere. Si los otros cuatro sentidos son puertas que conducen al corazón y aberturas que llevan al alma, la vista es, entre todos, el más sutil y de fiar como guía, y el de más eficaces resultados. Avanzada certera es del alma, su adalid orientador, y clarísimo espejo en que ella conoce las realidades, percibe las cualidades y analiza las sensaciones. "

Fragment del capítol: 9. Sobre las señas hechas con los ojos
El collar de la paloma. Tratado sobre el amor y los amantes
Ibn Hazm de Còrdova
(traducció de Emilio García Gómez)

Tenir la fortuna —perquè d'una sort es tracta— de llegir El collar de la paloma, és un viatge a la Còrdova del Califat dels Omeies per conèixer com entenien l’amor i adonar-nos que, potser, les coses no han canviat gaire. En tot cas, no tant com en podríem pensar pel salt temporal i cultural que ens separa. Cosa que hem d'agrair al poeta i filòsof andalusí Ibn Hazm de Còrdova —home de caràcter rebel i contestatari— que el va escriure a principis del segle XI, quan es trobava "exiliat" a Xàtiva. Seus són els versos, representatius de la seva forma de ser, que va escriure quan enemics seus, i en va tenir molts, van cremar obres seves:

Aunque queméis el papel, no podréis quemar
lo que encierra, porque lo llevo en mi pecho...

El collar de la paloma, escrit per encàrrec d’un amic —l'autor ho diu al pròleg—, és una Risāla —epístola— sobre l'amor. Un tractat “científic” en què Ibn Hazm, a la manera d’un "naturalista", descriu la fenomenologia de l'amor; més els símptomes, que no en què en consisteix. És una mena d’”enciclopèdia” de les manifestacions d’aquest sentiment. Bona mostra, és com està organitzat el llibre; dividit en 30 capítols —precedits d’un pròleg i clausurats per un epíleg— molt explícits, ja des del títol, quan al seu contingut: La esencia del amor; sobre las señales del amor; sobre quien se enamora en sueños; sobre quien se enamora por oír hablar del ser amado; sobre quien se enamora por una sola mirada; sobre quien no se enamora sino con el largo trato; sobre quien habiendo amado una cualidad determinada, no puede amar ya luego ninguna otra contraria; sobre las alusiones verbales; sobre las señas hechas con los ojos; sobre la correspondencia; sobre el mensajero; sobre la guarda del secreto; sobre la divulgación del secreto; sobre la sumisión; sobre la contradicción; sobre el que saca faltas; sobre el amigo favorable; sobre el espía; sobre el calumniador; sobre la unión amorosa; sobre la ruptura; sobre la lealtad; sobre la traición; sobre la separación; sobre la conformidad; sobre la enfermedad; sobre el olvido; sobre la muerte; sobre la fealdad del pecado; sobre la excelencia de la castidad. Però no és només interessant pel que diu, sinó per la manera com ho diu: una combinació —plena de moments de lucidesa— de prosa i poesia.

Aprovecha la ocasión, porque has de saber
que las ocasiones pasan más deprisa que el relampago.
¿Cuántas cosas que eran hacederas dejé para más tarde,
y luego, una vez idas, se hicieron nudos en mi garganta!
Date prisa a coger el tesoro que hallaste;
arrebata la presa como el halcón en acecho.

L’altre gran valor que hi trobo és que totes les històries que Ibn Hazm utilitza per il·lustrar el relat, es basen en la seva experiència personal o en la d'amics de confiança. En cert moment, diu al pròleg:

“Perdóname que no traiga a cuento las historias de los beduinos o de los antiguos, pues sus caminos son muy diferentes de los nuestros. Podría haber usado las noticias sin número que sobre ellos corren; pero no acostumbro a fatigar más cabalgadura que la mía, ni a lucir joyas prestadas.”

Fet que fa del Collar de la paloma, una crònica social dels últims anys del Califat de Còrdova, alhora que un relat autobiogràfic i personal. Una societat en què les relacions amoroses dels homes eren la majoria de vegades amb dones esclaves, de les quals el llibre va ple. Paradoxalment, les dones d'aquesta condició disposàvem de més llibertat per relacionar-se i mostrar-se en públic que les “dones lliures”, que en restar tancades a casa, per garantir l’honor familiar, tenien menys d'oportunitats de relacionar-se. Sembla ser que l’amor no estava gaire associat amb el matrimoni... O assabentar-nos, entre d’altres curiositats, que gairebé tots els Califes tenien els cabells rossos i sentien preferència per dones d'aquest tipus, quan no és el que a priori hauríem imaginat.

'El terror'

El 19 de maig de 1845, els vaixells de l'armada britànica HMS Erebus i HMS Terror comandats per Sir John Franklin, un dels més coneguts exploradors britànics de tots els temps, salpaven amb l'objectiu de navegar el Pas del Nord-oest. Per terra, ja s'havia fet, però mancava fer-ho per mar. Mai més se'ls tornaria a veure amb vida. Els cent trenta-sis homes que componien les dues tripulacions van desaparèixer. Des d'aleshores, l'expedició de Franklin ha esdevingut un dels grans misteris de l'exploració àrtica.

A l'època, en un fet sense precedents, es van organitzar desenes d'expedicions per rescatar-los. Tot va ser inútil, no se'ls va trobar i encara es busquen indicis de què va succeir-hi. L'agost passat, sense anar més lluny, un diari publicava la notícia d'una expedició organitzada pel govern canadenc per trobar les despulles del mític explorador. Encara que, en aquesta última, s'amagen interessos espuris del Canadà per reclamar la sobirania dels territoris àrtics que es coneixen com les "Terres de Franklin".

Com ja s'ha dit, no se'n sap gran cosa. Tot i això, amb les poques restes trobades fins ara —ha estat de gran ajuda la nota, descoberta a l'illa del Rei Guilem, escrita pel capità Crozier— s'ha fet una reconstrucció d'allò que, possiblement, va succeir-hi: la mort de Franklin en 1847, els dos hiverns consecutius atrapats a la banquisa, els problemes amb el segellat defectuós de les llaunes de conserves, l'abandonament dels vaixells quan es van esgotar els aliments i el carbó, l'escorbut, els episodis de canibalisme, la disgregació de les tripulacions, els intents d'alguns supervivents d'arribar al riu Great Fish i remuntar-lo com a salvació...

I és amb aquest material i amb l'afegit d'un element fantàstic-ecològic, d'origen cinèfil —del gran Howard Hawks!—, barrejant fantasia i realitat que Dan Simmons construeix l'entretinguda novel·la: El terror. Un relat en què el capità Francis Rawdon Moira Crozier (foto), mític explorador polar britànic d'origen irlandès i capità del HMS Terror, és el fil conductor i un dels protagonistes principals. Vuit-centes pàgines plenes d'aventura, amb un final digne d'aquests personatges i de la condició humana: del millor i del pitjor. En fi, aventures polars de l'època en què encara quedaven regions als mapes en blanc, sense saber què hi havia i què s'hi trobaria, i on s'anava amb poc més que una muda extra de roba interior —literalment— per enfrontar-se als rigors del clima àrtic.

'Rat Pack. Viviendo a su manera'

"No me digas lo que debo hacer. Si quieres, sugiérelo, pero no me lo ordenes."

Frank Sinatra

Si de vegades es té la sensació que l'amistat, quan es supera una certa edat, és una cosa que passa a un segon terme en detriment de la feina, la família o l'amor. Rat Pack. Viviendo a su manera és el "medicament" indicat per refutar aquesta creença.

L'amistat, com tot bé escàs, amb el pas dels anys es torna més valuosa i no deixa de meravellar-te quan sorgeix i perdura. Un bon exemple n'és al llibre de Javier Márquez. Relat amè de les relacions —amb els seus alts i baixos— dels integrants del Rat Pack. El nucli central del qual estava integrat per un tal Frank Sinatra, del qual no s'ha sentit parlar gaire; Dean Martin, un altre "desconegut" (sóc admirador seu per la interpretació que va fer a 'Rio Bravo' —un dels millors western que s'han fet mai—, i després de conèixer la seva filosofia de vida, encara més); Sammy Davis Jr., el més talentós del grup —al vídeo interpreta una de les meves cançons favorites: Mr. Bojangles; Peter Lawford i Joey Bishop. I de com aquests es van organitzar la vida 'a su manera' perquè la feina fos una simple excusa per reunir-se i passar-ho bé. Talent, elegància i diversió, un model a seguir.

'El mundo'

"Casi todo en al vida empieza por una necesidad de orden personal a la que luego encontramos motivaciones históricas. Primero hacemos las cosas y después las justificamos. Te levantas pronto porque te lo pide el cuerpo, pero con el tiempo encuentras una teoría sobre el levantarse pronto e inviertes las cosas, es decir, que te crees que te levantas pronto para seguir un programa, una religión, unos principios."

Tinc un problema amb el Juan José Millás. M'encanta quan escriu i opina a la premsa, però, en canvi, amb la literatura la satisfacció no és igual. La gaudeixo, però no pas d'una manera similar.

Allò que em fa "desintonitzar" és el seu món "irreal". Entenc que és substancial, però és que no em resulta prou creïble. No perquè sigui irreal, sinó perquè no em sembla versemblant. Pot semblar contradictori, però, per a mi, és un dels elements fonamentals. L'important no és si el que s'explica és real o imaginari, sinó que el món proposat per l'autor —l'univers particular— pogués existir.

Una altra explicació, senzillament, pot ésser desinterès per aquest món irreal. No vol dir que no sigui valuosa la seva obra, sinó que no hi connecto. Un cas semblant, en cinema, em passa amb John Ford. Li reconec el valor, però l'univers personal que reflecteixen les seves pel·lícules em repel·leix.

I tot això, a propòsit de l'última novel·la que ha publicat, El mundo. Interessant quan escriu sense "fantasia", menys captivadora quan fabula i és ocurrent. Llavors tenen més força les idees que les paraules. És com si es veiés massa el truc i la idea es mengés l'estil. És la part que menys m'agrada. Fins i tot l'eliminaria. La novel·la resultaria menys comprensible, però més poètica.

Després, està tota la metaliteratura; innecessària, també, segons el meu parer per a algú amb la seva capacitat d'observació i talent per escriure. De manera semblant a com es diu de les pel·lícules, amb un vint-i-cinc per cent menys de pàgines seria una novel·la encara més bona del que és ara.

'Breu història de l'islam'

Quan allò que predomina és el desconeixement, un assaig com Breu història de l'islam resulta imprescindible per tenir una visió global i formar-se una opinió pròpia sobre una fe com l'islam. Dóna les claus per entendre'l, com va néixer, perquè, en quin context —una religió en àrab pels àrabs—, en què consisteix —a diferència del cristianisme, i com també succeeix amb el judaisme, són més una manera determinada de viure que la creença en uns dogmes— i sobre tot, què és substancial i què ha estat tergiversat. Tot explicat d'una manera entenedora i imparcial.

El llibre és un relat dels esdeveniments polítics a què l'islam ha estat sotmès, ja des dels inicis en temps del profeta Mahoma, i la influència que n'han tingut en el desenvolupament, atès que són d'una importància cabdal, ja que és un ideal religiós que ha fet de la sacralització de la història —ben diferent que al cristianisme i altres religions que minusvaloren el món terrenal— una de les seves característiques principals. Karen amstrong, l'autora, diu:

"A l'islam, els musulmans han buscat Déu en la història. La seva escriptura sagrada, l'Alcorà, els va donar una missió històrica. El seu deure principal era crear una comunitat justa en la que tots els membres, fins i tot els més febles i vulnerables, fossin tractats amb un respecte absolut. L'experiencia de construir una societat així i viure-hi els proporcionaria indicis d'allò diví, perquè la seva vida s'acordaria amb la voluntat de de Déu. Un musulmà havia de redimir la història, i això significava que els afers d'estat no eren una distracció de l'espiritualitat sinó la substància de la mateixa religió. El benestar polític de la comunitat musulmana era una qüestió de summa importància. Com qualsevol ideal religiós, era d'una dificultat que feia gairebé impossible dur-lo a terme en les condicions imperfectes i tràgiques de la història, però després de cada fracàs, els musulmans s'havien d'aixecar i tornar a començar."

Particularment interessant, és el capítol dedicat als problemes actuals de l'islam. Entre ells, el de construir un estat islàmic modern, encara no resolt, i al qual no han ajudat, en cap moment, les ingerències occidentals. L'autora assenyala que la imposició de models i ritmes occidentals a societats que provenen d'un context històric, social, econòmic i cultural totalment diferent als nostres, no ha estat més que font de conflictes. A part de casos flagrants d'una doble moral afegeixo jo. Només cal recordar l'Orient Mitjà, Algèria als anys 90, la integració de Turquia a la Comunitat Europea, Iran, Hamàs a Gaza, etc.

'Hace mil años que estoy aquí'

"Clelia hablaba de cosas que Gioia no había oído decir nunca a nadie más. Alimentaba una pasión desenfrenada por el bidet, que nombraba una vez por lo menos en cada conversación, con los ojos que se le encendían como a una enamorada. Explicaba a Gioia cómo se usaba, mimando los movimientos a horcajadas en una silla y pidiéndole que los repitiera para ver si había comprendido bien."

Hi ha llibres que quan els comences sembla que ja els hagis llegit. Mana una sensació de familiaritat i tens la certesa que no et sorprendan. Saps que no et deixaran una forta petjada, però, malgrat tot, te n'atrapen i l'únic que desitges és tenir una estona lliure per continuar-ne la lectura —una lectura compulsiva—. La novel·la Hace mil años que estoy aquí de Mariolina Venezia ,    n'és d'aquests.

Pertany al subgènere de les nissagues familiars i és la crònica d'una família de Grottole, un poble del sud pobre d'Itàlia, al llarg dels anys i fins a dates recents. Un conjunt de petites històries en què les dones de la família es van traspassant, d'una generació a l'altra, el paper protagonista. Històries narrades a tres nivells: familiar, local —Grottole— i nacional, amb la història del naixement d'Itàlia com a país, com a teló de fons.

En llegir-la, he tingut la impressió de perdre'm informació. No perquè sigui dolenta la traducció, sinó perquè n'hi ha una reproducció d'una manera de parlar i uns costums "intraduïbles", fins i tot per a un italià, i que a un forà l'hi resulten encara més difícils d'entendre. Gran part del valor llibre radica en la reconstrucció d'aquest món ja desaparegut.

'Un pare, un fill'

Les coses que em produeixen enveja són aquelles que m'hauria agradat haver fet, escrit o projectat a mi. Aquesta és una d'elles. Pertany a El Viatjar infinit de Claudio Magris. Un relat de vint anys de viatges de l'autor. Entre ells, he trobat un apunt —especialment commovedor— que m'ha fet que no pugui esperar acabar de llegir el llibre per transcriure'l. I és que quan trobes un tresor, el que vols és compartir-lo.

UN PARE, UN FILL*

A Barcelona, a la sala del monestir de Pedralbes —un dels grans monuments del gòtic català— que acull una secció de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, destaca, entre els poc nombrosos visitants, una parella de pare i fill. El primer és un senyor pulcre d'uns setanta-cinc anys, baixet i d'aspecte tranquil, que dóna la mà a l'altre, clarament afectat per la síndrome de Down, o, com se sol dir impròpiament, un mongòlic.

A pocs passos de mi, tots dos s'aturen davant de cada quadre i el pare, sense deixar anar la mà del fill, li explica la Verge de la humilitat, de Fra Angelico, tema predilecte dels ordes mendicants, l'ombra d'on sorgeix el Retrat d'Antonio Anselmi de Tiziano, el canari que fuig de la gàbia al Retrat d' una dama de Pietro Longhi. El fill se l'escolta, assenteix amb el cap, de tant en tant murmura alguna cosa; pot ser que tingui quaranta o cinquanta anys, però sobretot té l'edat indefinible d'una criatura pansida. El pare li parla, l'escolta, li respon; probablement fa molts anys que fa el mateix i no sembla ni cansat ni angoixat, sinó complagut d'ensenyar al fill a estimar els Mestres.

Quan arriben davant del Retrat de Mariana d'Àustria, reina d'Espanya, es vincla per llegir el nom de l'autor, després es redreça de cop i, adreçant-se al fill, li diu, en un to de veu una mica alt: «Velázquez!», i es treu el barret i l'aixeca tan amunt com pot. La creu que una injustícia imperdonable li ha fet carregar, amb la minusvalidesa del fill, no li ha encorbat les espatlles, no l'ha plegat ni malejat, no li ha pres l'alegria de reconèixer la grandesa, retre-li homenatge i fer-ne partícip la persona per la qual segurament viu, el seu fill. Sovint el dolor sega, amarga, empeny comprensiblement a negar allò que altres, a qui la sort ha concedit molts dons, han aconseguit crear i que els ha fet obtenir glòria al món; sobretot una pena, com aquesta disminució, que obliga a estar a l'ombra, fa difícil alegrar-se i gaudir de l'esplendor que ha aconseguit un altre. El gest de respecte i de celebració de treure's el barret és un gest reial i encara ho és més l'evident plaer amb el qual el vell comunica el seu entusiasme al fill. Aquest amor patern i filial fa que aquestes dues persones es bastin, com es basta l'amor. És davant d'aquest home, que sense que ho sàpiga per a mi s'ha convertit en un petit mestre, que cal treure's el barret.

19 de marc de 1996"

A l'igual que Magris, no puc fer una altra cosa que treure'm, també, el barret; no cal afegir-hi res més.

*'El viatjar infinit' de Claudio Magris. Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas.

'La insostenible lleugeresa del ser'

"Y hay también una cuarta categoría, la más preciada, la de quienes viven bajo la mirada imaginaria de personas ausentes. Son los soñadores."

Una de les possibles —absurdes— maneres de classificar els escriptors, pot ser entre els que sents la necessitat física de subratllar quan els llegeixes i els que no. Milan Kundera n'és dels primers. Sembla que no el puguis llegir, sinó tens un llapis a mà i és curiós perquè odio subratllar els llibres (gran tema de debat), però amb els seus és impossible. Ho faig més que per tenir localitzats determinats paràgrafs per a una consulta posterior, cosa que rarament es produeix, per prolongar el record d'allò llegit —encara que el resultat sigui un fracàs absolut, ja que al cap de pocs dies no m'en recordo de res .

La insostenible lleugeresa del ser és la seva novel·la més famosa, però fins ara no havia arribat el seu moment, vull dir que no n’havia arribat, de llegir-la. Feia un cert temps que m’esperava a la prestatgeria i per fi vaig sentir la crida. Després de llegir-la, he entès que si l'hagués fet abans, paraules, noms que en unes altres circumstàncies no m’haurien dit res, ara es carregaven de sentit. Tinc la sospita que les bones novel·les actuen com a miralls on trobar el que cerquen de nosaltres.

Llegir a Kundera no és una aventura arriscada, l'escriptor txec-francès mai no decep. És una aposta segura. Sempre l’estaré agraït per primer llibre seu que vaig llegir: L'art de la novel·la. Un llibre-clau que em va obrir moltes portes a la literatura i que encara funciona; per a mi, és com el Complejidad y contradicción en la arquitectura de Robert Venturi, però de la novel·la.

Malgrat tot, Kundera està de nou d’actualitat per les acusacions d'haver delatat un company en la joventut. Personalment, crec que és una calúmnia, no perquè disposi d'informació privilegiada, sinó perquè l’entén dins d’aquest corrent revisionista al que pertanyen perles del tipus: «Franco era bastante socialista*» i meravelles semblants, que intenta fer-nos creure que el que és blanc, gris o el color que sigui, és negre. És més, encara que fos veritat no li restaria valor a algú que ha escrit i dit el que ell ha fet... però, i si ho va fer, què? És paradoxal l’obsessió amb la "puresa" que tenen els que estan plens de merda. En el fons, no li perdonen que retratés tan bé, fossin del signe que fossin, els comportaments totalitaris.

* Esperanza Aguirre dixit, "historiadora" i Presidenta de la Comunitat de Madrid en les estones lliures.

'El coleccionista de mundos'

"—No acierto a comprender qué os satisface tanto en estas historias, noche tras noche, hasta el punto de descuidar a vuestras familias. Garzas muertas, pelos cortados y un infiel por cuya boca habla el diablo.
—Aprendemos del mundo, imán ¿cómo puede perjudicarnos eso?
—Creo que el imán obra según el proverbió: La persona que nada sabe, nada duda."

És paradoxal que allò que em va incitar a llegir la novel·la d'Ilija Trojanow, a posteriori, sigui el que menys m'ha interessat. M'explico. Basada en la vida de Sir Richard Francis Burton —viatger incansable entre moltes altres coses, conegut també pel malnom de: "el diable"— està estructurada al voltant de tres moments de la vida de Burton: la seva estada inicial a l'Índia, el pelegrinatge a la Meca i l'expedició a la recerca de les fonts del Nil amb Speke.

Com a "fan" d'aquest fascinant personatge del segle XIX, em va semblar una magnífica oportunitat de conèixe'l més. Però no ha estat així. No m'ha aportat res de nou. Per saber més del personatge real, el més adient és anar a l'excel·lent biografia: El Capitán Richard F. Burton d'Edward Rice, la millor que conec. Així com als propis llibres de Burton, entre els quals destaca l'impressionant: Relat Personal d'un Pelegrinatge a Medina i la Meca.

Dit això, el millor per gaudir la rica prosa de la novel·la és oblidar-se de Burton, ja que és quan s'allunya de la realitat i és pura ficció, que resulta més interessant. Quan ofereix el punt de vista dels habitants dels llocs per on va viatjar Burton i imagina com el deurien veure, ja que el relat es construeix mitjantçant dos punts de vista: el de Burton i el dels habitants autòctons. I és al de la gent del país, el dels servents que el van acompanyar en aquests periples, on està la força del llibre. Més que al de Burton, que per tractar-se d'un personatge històric l'autor es troba més lligat de mans i no té el mateix grau de llibertat per recrear-lo literàriament. El relat potser seria més potent si Burton fos un personatge de ficció, ja que d'aquesta manera Trojanow s'atreviria a elucubrar-hi més.

A fi de comptes, la idea principal del llibre és la trobada entre cultures diferents. Com els europeus veien aquests llocs i com els autòctons veien la gent que arribava de fora. La relació entre la cultura occidental, representada per la britànica, i l'autòctona. Tant podria ser Burton com qualsevol altre, és —penso— circumstancial. L'elecció, em sembla més un homenatge de l'autor a Burton i la seva curiositat infinita que una altra cosa, atès que el veritable valor i protagonisme al llibre no recau en ell, sinó en ensenyar el punt de vista local, l'encert del llibre: narrar la història des de l'altra banda.

'Bartleby el Escribiente'

"...la felicidad busca la luz, por eso juzgamos que el mundo es alegre; pero el dolor se esconde en la soledad, por eso juzgamos que el dolor no existe."

Havia sentit parlar molt bé d'aquest llibre de Herman Melville i la veritat és que és cert tot el que se'n diu. Per aquest motiu, em fa una mica de respecte afegir-ne algun comentari..., però el desig d'incitar-ne a la lectura, al final: guanya.

Forma part del grup de llibres que algú amb un mínim d'interès per allò que s'ha fet de valor en literatura, ha de llegir. L'últim llibre que em va "impactar" d'una manera semblant va ser El Desierto de los Tártaros de Dino Buzzati. Crec que Bartleby el Escribiente, a més d'estar dins de la selecció de "llibres imprescindibles", comparteix amb el de Buzzati més coses; com són una manera moderna de veure l'individu i el sentit de l'existència (El Desierto de los Tártaros està escrit posteriorment).

L'argument del relat de Melville és senzill. Un copista que treballa en una trista oficina, d'un dia per a l'altre, es nega a fer els encàrrecs que li ordenen, contestant sempre amb la mateixa frase: "Preferiría no hacerlo". Una mena de resistència passiva que desarma els raonaments que li fan per a què abandoni aquest comportament. Actitud que acaba contagiant les persones que l'envolten i els fa col·laboradors involuntaris d'aquesta "bogeria".

El tema de fons és la soledat. Encarnada de manera brutal en Bartleby, el personatge que es nega a seguir les instruccions que li donen des d'afora. Metàfora de l'individu que s'enfronta a la societat. D'aquell que es rebel·la contra les normes i al qual es "cataloga" com a boig per viure al marge de les regles.

És un relat breu, del qual no pots afegir ni treure una sola paraula. Tots els personatges, tots els fets tenen un sentit. No n'hi ha res, de superflu; prova inequivoca de la mestria amb la qual està escrit.

'El caçador d'estels'

«Recorda-ho, Amir agha. No hi ha cap monstre, només un sol radiant.»

Ambientada a l’Afganistan, al període que va dels anys previs al final de la monarquia fins a la intauració del govern dels Talibans, la novel·la de Khaled Hosseini té com a fil argumentar la relació entre dos nens, que creixen plegats, de diferent classe social.

Més enllà de la localització, sobre la qual tornaré més endavant, allò que la fa notable és el tractament de conceptes tan universals com l'amistat, el sacrifici o la covardia. És una novel·la molt bella que aconsegueix, en molts moments, crear-te un nus a la gola per la duresa dels esdeveniments. Si hagués de posar-li un però, seria que la part final em resulta previsible en voler tancar totes les trames. És massa explícita, encara que això no impedeix tenir-te totalment enganxat a la història, ja que és molt potent, però hi fa perdre força poètica. Potser es nota massa la vocació de guió cinematogràfic; no és gens estrany que recentment l'hagin portada al cinema. Malgrat tot, la primera meitat fins a la tornada del protagonista a l’Afganistan és extraordinària.

D’entrada, per a mi, aquesta novel·la ja tenia molt de guanyat pel fet d’estar localitzada a un territori estimat: Àsia Central. I les referències a la cultura persa clàssica —a personatges com Rumi, Jayyam, Saadi, Hafez— no fan més que augmentar el plaer, en alimentar el meu desig de saber-ne més. El colofó són les històries del mul·là Nasrudín, conegudes a tots aquells països, que salvant totes les distàncies són els acudits de "Leperos" de la zona en una primera lectura superficial purament còmica, però que en lectures posteriors més profundes són un camí de creixement espiritual. De l'esmentat mul·là, per cert, n'hi ha una estàtua acompanyat del seu inseparable ruc a Bukhara, al costat d’aquelles de camells —força kitsch— que envolten la bassa del Labi Hauz. És l’únic personatge que, sense comptar Amir Temur —l’heroi oficial nacional—, té estàtues a l'Uzbekistan, la qual cosa per a la idiosincràsia d'allà em sembla excepcional.

'El món groc'

Article 4. Estic convençut que totes les coses que ens agradem estan relacionades entre si d'una manera invisible que fa que l'una et condueix a l'altra. Llegir l'article de l'Albert Espinosa al Periòdico, cada diumenge, s'ha convertit en un bon costum; per tant, anar a parar al seu llibre: El món groc era un fet inevitable.

Un cop l'he començat no l'he pogut deixar. Escriure del fet de viure —en positiu— no és fàcil i menys que sigui tan addictiu de llegir. L'autor en resumeix el contingut com a lliçons del càncer aplicades a la vida, però malgrat el que pugui semblar és vitalitat i sentit de l'humor el que n'hi ha. Un plaer.

P.D.: M'apunto Gabriel Celaya com a una de les pròximes "estacions" a visitar.

'Istanbul. Ciutat i records'

M'agrada Istanbul. Ja m'agradava abans haver-hi estat, o sigui que massa objectivitat no n'hi ha. Es pot dir que hi he estat cinc vegades, ja que compto les estones que he passat al seu aeroport —de camí o de tornada a destins més llunyans— i és que fins i tot esperar-hi, m'emociona.

Istanbul. Ciutat i records d'Orhan Pamuk —personatge peculiar— m'ha ajudat a entendre una mica més el perquè. A Istanbul, entre d'altres coses, és possible trobar la convivència, sense transició, entre un passat excepcional —no massa llunya— i un present molt vital. Encara es pot gaudir de llocs amb personalitat sense "museificar", potser no gaire macos, però plens de vida i d'altres de nous que, per a mi, tenen un encant particular: com la "terrassa de l'aparcament" on, a la nit, hi ha una vista fantàstica dels barris il·luminats de la Banya d'Or.

A part d'això, m'ha fet gràcia que parlés de barris com a Fener i Balat (fotos) —que em van entusiasmar—, testimonis d'un passat multicultural en un present globalitzat. Per cert, em quedo amb la idea de Pamuk segons la qual no existeix millor manera de saber qui som que a través dels que ens veuen des de fora.

En definitiva, un llibre imprescindible tant si és per preparar un viatge a Istanbul, com si l'únic que es desitja és saber una mica més d'aquesta gran ciutat; si més no, llibre sempre interessant per conèixer més a Pamuk i gaudir la seva prosa, ja que són, també, les seves memòries d'infantesa i joventut.

PD: Un objectiu futur és tornar-la a visitar nevada, o com a mínim: plovent.