2011/06/11

'En defensa de los ociosos'

2011/06/11
Tusitala, el que explica històries, és com els natius anomenaven Robert L. Stevenson al seu retir de Samoa. Em resulta fàcil imaginar-lo fent-ho. El veig assegut a l'ombra d'uns arbres, a mig matí, mentre de fons se sent la remor de las ones del mar. Parla sense cap pressa, envoltat d'una petita audiència, cercant la paraula adequada, atent a la reacció dels oients. Crec que és difícil que t'agradi llegir si no has gaudit, ni que sigui un cop, amb algun dels seus llibres. Tots contenen aquest "veri". No és gens estrany, per tant, que l'anomenessin així: va ser un mestre de la narració.

Si bé ho va ser de narrar, més encara ho va ser de l'art de viure —tot i que la salut mai l'hi va acompanyar. Una alegria de viure palpable a tots els seus escrits i que encomanar amb generositat. Part d'aquesta saviesa —amb les limitacions que suposa utilitzar paraules i conceptes en un assumpte empíric per naturalesa— està explícitament condensada a En defensa de los ociosos. Un petit assaig, que rellegeixo per enèsima vegada, sobre un dels possibles camins d'aquest art —el seu—: el que relaciona educació, ociositat i felicitat.

Ens recorda que «no hay deber que infravaloremos más que el deber de ser felices» i que aquest objectiu sense una educació adequada és difícil. Una educació per a la qual considera més útil lliurar-se a la «Ciencia de la Vida», que als llibres, «a su manera beneficiosos, pero no dejan de ser un pálido sustituto de la vida», ja que «una persona inteligente que sepa mirar y escuchar con atención y mantenga siempre una sonrisa en sus labios, obtendrá una educación más verdadera que la de muchos otros en una vida de heróicas vigilias (leyendo)». I és que «sobre las cumbres de la laboriosa ciencia formal se encuentra un conocimiento árido y frío; pero es tan sólo mirando alrededor de vosotros como aprehenderéis los cálidos y palpitantes hechos de la vida».

I és aquí on entra en lloc l'ociositat, com a part necessària i imprescindible de l'educació, ja que «en el teatro de la vida todos los papeles son importantes»; i tant els desvagats com els estadis d'ociositat en compleixen el seu. Tot i que s'ha de tenir clar què és ociositat per a Stevenson: «...que no consiste en no hacer nada sino en hacer muchas cosas no reconocidas en los dogmáticos formularios de las clases dirigentes,...». Pot ser des de «tocar el violín, distinguir un buen puro» a  «hablar con facilidad y tino a cualquier tipo de persona» i que sintetitzo com viure de manera conscient, i apassionada, el present.

D'aquesta manera, l'ociós disposa de la qualitat més preciada: la saviesa vital, «No se le encontrará entre los dogmáticos. Demostrará una tolerancia enorme y sosegada ante toda persona y opinión. Si no encuentra verdades fuera de toda duda, tampoco se identificará con falsedades evidentes. Su camino le llevará por una senda poco frecuentada [...], y le guiará hasta el Belvedere del Sentido Común». Per a Stevenson, estar extremadament ocupat és un símptoma de deficient vitalitat, d'addició a la feina i d'incapacitat per gaudir de la vida, trets que dificulten l'aprenentatge. Per estar ociós cal tenir curiositat, sentit de l'identitat personal, «generosidad a abandonarse a las provocaciones del azar» —el que ara es diu flexibilitat— i capacitat per gaudir del procés sense pensar en el resultat final —essencial.

Al cap i a la fi, En defensa de los ociosos és una reflexió ètica sobre una sèrie de valors: la alegria, la tolerància, la curiositat, la flexibilitat i per sobre de tot quin és el veritable èxit a la vida. Stevenson ho té clar: la felicitat personal i més encara la que contagiem als altres, «es mejor encontrar un hombre o una mujer felices que un billete de cinco libras», més que no pas els diners, el poder, l'estatus social o el prestigi professional. I és que sent feliços «vamos sembrando por el mundo anónimos beneficios que nos son desconocidos incluso a nosotros mismos y que, cuando eclosionan, a nadie sorprenden más que al benefactor».

I ara, seguim escoltant Stevenson on l'havíem deixat a l'inici, a l'ombra d'uns arbres, aviat serà l'hora de dinar i el seu relat està a punt d'acabar. A la tarda, després de la migdiada, hi haurà temps per a una altra història...

1 comentaris:

MAR BERNAD ALBAS ha dit...
27 de desembre de 2011 a les 3:29

Ho confeso m'encanta - en el teatro de la vida todos los papeles son importantes -

Publica un comentari a l'entrada