2. Una de freda i una de calenta.
 |
| Oran ©Viatge d'hivern |
He de reconèixer-ho, com s'acostuma a dir, esperava una altra cosa d'Oran..., però no ens avancem als esdeveniments.
Vaig arribar-hi amb el
rapide
de les 7:45. L'estació de ferrocarril, un edifici d'estil "neo-morisc", és
una excel·lent porta d'entrada a la ciutat. Fora, sota un sol de justícia, m'hi va rebre una munió de cotxes, de
gent i de pols en suspensió. El camí cap al centre era senzill, només havia de caminar pendent avall cap el mar.
[Parlant de portes. De l'invent de la
porta, entesa com l'element que relaciona allò que s'ha
separat previament, ningú no en parla. Invent sense el qual, el mur és un absurd. Podem imaginar un món sense rodes, sense
mòbil, sense internet; però sense portes... Per cert, els murs que se n'han construït sense, ja es veu que la intenció gaire bona no n'és.
Tornem-hi al relat.]
Havent trobat allotjament, vaig anar a dinar a ‘La Comète‘. Un restaurant
démodé
amb vells cambrers amatents vestits amb americana blanca, llacet i bigoti —també semblava incloure's a l'uniforme. L’amo, des d'una taula situada en un
racó, hi vigilava la marxa del negoci. L'ambient traslladava als
anys cinquanta del segle passat, tot i que de clientela: poca. Només hi érem
un parell de comercials —un d'ells, un italià amb moltes ganes de
conversa—, una família celebrant alguna cosa i jo; hi havia més
personal de sala que clients. La meva idea inicial era demanar la
paelle valenciane que figurava a la carta —l'italià se n'estava empassant una que feia molt bona fila—, però, després de parlar-ne amb el
maître, vaig
haver de canviar d'idea; havia fet tard, eren gairebé les dues
tocades —després de mi, havien baixat la persiana perquè no hi
entrés més gent!— i ja no en feien. Contratemps que vaig oblidar,
ràpidament, amb l'arribada de la..., el que havia demanat finalment
(imagineu la menja que més us agradi). Presentada en una mena de safata
daurada —un antiquari s'hauria barallat per
aconseguir-la— el cambrer, amb molta delicadesa, va servir-me'n una
ració i va deixar-la allà per si en volia més... I TANT QUE EN VOLIA
MÉS! Estava al cel.
L'endemà, vaig visitar la part baixa de la ciutat —el lloc on havia nascut la música
Raï—, assentada en una vall que, custodiada a una banda pel Fuerte de Santa Cruz i a
l'altra pel Castillo Nuevo, descendeix abruptament des de l'altiplà
—sobre els penya-segats de la costa— on es situa la part més moderna de
la ciutat cap al port de pescadors. El que vaig trobar-hi, va ser
desolació: un munt de solars buits, cases estintolades per enderrocar i
molta calma. Poca cosa quedava de l'esplendor de temps passats i del
futur, no n'hi havia notícies; com si, encara, no s'hagués recuperat del
terratremol de 1790. Feia l'aspecte de què, últimament, no n'hagués passat res, ni de bo, ni de dolent. Res a veure amb l'ambient frenètic
de la Place du 1 Novembre —plaça de l'ajuntament, centre actual a la
part alta. Fins i tot, el mercat urbà que neixia en un dels extrems de
la Place "Rabah" i s'enfilava fins a prop de la desacralitzada església de
Saint-Louis era poc bulliciós. Vaig anar-me'n, doncs, convençut de què
havia desaparegut tot el que allò havia estat en un altre temps. Bé:
tot no, els carrers costeruts i el record, hi quedaven...
