2011/04/07

(2n) Viatge a Algèria. Part XI: Batna

2011/04/07
11. Un dia amb Jasim.
 
Timgad © Viatge hivernal
Batna va ésser la següent escala un cop abandonada la zona desèrtica. Fatigat, havia deixat enrere la calor esgotadora del sud en només cent kilòmetres, la distància que hi havia entre Batna i Biskra, on havia transbordat de taxi compartit venint des de El-Oued. Un trajecte entre dos paisatges molt diferents separats, només, per una serralada de baixa alçada, vertical des del cantó sud, que vaig travessar pel pas del El-Kantara. Una gorja de bellesa neolítica on compartien l'espai existent: el riu, la carretera, el ferrocarril i el cel. Les planures pedregoses, les palmeres i els llacs de sal quedaren a l’altra banda; fèrtils camps de conreu i la pluja em donaren la benvinguda. Quan vaig arribar a Batna, hi plovia.

L’objectiu era utilitzar-la com a base per visitar les ruïnes de Timgad, ciutat romana situada a uns quaranta kilòmetres. Per això, seguint una de les estratègies habituals, vaig preguntar a Azi, el recepcionista del modestíssim hotel on m’allotjava, si tenia algun “cosí” que em pogués portar i sobretot retornar-me —la dificultat d’anar a un lloc petit o escassament visitat no és anar-hi, acostuma a ser fàcil, el difícil és com tornar. “Casualment,” el seu germà era taxista i ho podia fer; acordat el preu, van quedar pel dia següent.

A l’hora convinguda el taxi era allà; un d'aquells amb els plàstics de fàbrica per protegir les tapisseries encara posats, que acabarà els seus dies amb el que quedi dels plàstics encara posats —com allà es en veuen sovint—, i Jasim, un home a prop de la cinquantena, d’expressió relaxada i ulls vivaços, al volant. De seguida, superades les preguntes per trencar el gel, vaig veure que congeniàvem. Primer em cridà l’atenció la manera de conduir, ja fos per la dèria de circular per un carrer principal en sentit contrari o, en carretera, per situar el vehicle sobre la línia blanca que separava els dos carrils; i, més endavant, per la seva bonhomia.

Però, només era l'inici de les sorpreses que em depararia... Innocent de mi, quan ja intuia el caràcter de les seves respostes, arribats a Timgad, veig que hi havia un llac en les proximitats del bellíssim paratge on està situada.
 —Jasim, com es diu aquest llac? —que li pregunto.
I Jasim, amb la serenitat que el caracteritzava i després de rumiar-ho una estona, contestà:
—Llac de Timgad —touché, com es podia dir sino el llac!
Sempre tenia a mà la resposta precisa; em deixava bocabadat...
Començàrem a voltar per les solitàries ruïnes, però, a la mitja hora, Jasim ja n’hi havia tingut prou, de pedres, per aquell dia; Jasim preferia les persones —com li passava a la majoria d’algerians que vaig conèixer— i marxà a xerrar amb el guardià de l'emplaçament.

Ara podríeu pensar que Jasim era un personatge “peculiar”, fins i tot còmic, el cert és que no, o sí, que importa. Més enllà de les seves singularitats, era una persona amb un sentit comú aclaparador, simpàtic sense embafar i sobretot tranquil, res l’alterava; tot i tenir múltiples ocupacions: les dues dones, els quatre fills —un parell de cada—, una extensa família,  i les feines a la fàbrica de tubs, amb el taxi, passejant turístes... En resum, era una d’aquelles persones que et fan amable la vida.

En tornar de Timgad, abans de deixar-me a l’hotel, va invitar-me a sopar a casa seva, a trencar el dejú diari del Ramadà. La veritat és que la companyia i variar la dieta em venien molt de gust. Els pocs restaurants que hi havia estaven tancats degut a les dates que vivíem, fins i tot després de la posta de sol, i aleshores m’alimentava de pa —que bo era!—, d'una mena de mortadel·la picant de pollastre que era fàcil trobar-la a qualsevol lloc, quesitos, i algun plàtan de l'Equador —efectes de la globalització.

Casa seva era un primer pis, d’un edifici que no en tenia més de tres, a les afores de Batna, on la porta del replà d’escala no tenia pinta de tancar-se mai. Va presentar-me els dos fills petits, el menor dels quals va jugar al nostre voltant tota la nit; encara recordo el seu riure amb les bromes del pare. Quan a la presència de la dona, la segona —amb la qual convivia de manera habitual—, hi va consistir en una veu, que de tant en tant, se sentia des d’una habitació contigua, acompanyada de fons pel soroll d’una televisió que retrasmetia les celebracions des de la Meca.

La sala on sopàrem era espaiosa, moblada amb gust obsessiu per la corba i decorada amb les imatges religioses que esperava veure. Sobre una taula baixa, una sopa exquisida lleugerament picant, abundant carn en diferents preparacions i, sospito que degut a la meva presència, sardines farcides (al matí, havíem parlat de com el peix formava part de la dieta dels habitants de Timgad i com guarnia com a motiu decoratiu les esteles funeràries... i del temps que no en menjava). Mentre sopàvem, parlàrem de les respectives famílies  —era el germà gran de sis homes i tres dones—, de la feina i d’altres temes més transcendentals com el futbol. Només en un moment va marxar per pregar a la sala contigua, amb la dona —suposo— i els fills. Les postres van consistir en flam de xocolata —d'una mida gegant, que vaig ésser incapaç de rebutjar davant el seu entusiasme— i els dolços típics del Ramadà, que es poden comprar a les paradetes improvisades que inunden els carrers en aquesta festivitat.

Per a mi va ser un autèntic festí, després de tants dies sense sopar en condicions, tot i que el millor fou la hospitalitat de Jasim i la seva família. Per cert, una altra cosa difícil d’oblidar és Jasim bevent uns gots plens fins a dalt d'OrangineFanta de taronja—; no he vist mai ningú que l'hi agradés tant, fins i tot la prenia per acompanyar el cafè —genio y figura hasta la sepultura. Jasim compilava la saviesa d’un ancià i la innocència (naturalitat) d’un nen.

De tornada a l’hotel, va acompanyar-me Khalid, un altre dels seus germans, que feia de recepcionista a la tarda, el qual em va prometre que l’endemà tindria esmorzar —des què havia començat el Ramadà, havien deixat de servir-lo als llocs on m’allotjava—, la qual cosa va ser el remat ideal de la nit. Bona companyia i cafè per encetar el dia següent, que poc necessitava per tenir un dia excel·lent.

0 comentaris:

Publica un comentari