2010/07/02

Osh

2010/07/02
Vista d'Osh des del Tron de Salomó © Viatge hivernal
Aquests dies passats, hem sentit parlar molt d'Osh. Ha estat arran els disturbis, amb conseqüències nefastes, que n'hi ha hagut. No parlaré d'això —els que em coneixeu ja us imagineu que en penso—, ho faré sobre algunes impressions de quan vaig visitar aquesta ciutat al viatge per l'Uzbekistan i el Kirguizistan.

Us podria parlar del seu gran atractiu turístic: el Tron de Salomó. Un turó rocós que la presideix, en forma de dona pregant —això si més no diu la gent d'allà—, al qual, a dalt, hi ha un minúscul santuari on les dones demanen per la seva fertilitat. Segons la llegenda el profeta Mahoma va pregar-hi una vegada —un forats deixats a la roca pels seus genolls i per les llàgrimes vessades mentre orava en són la prova (?).  Des d'ell es tenen unes vistes sensacionals de la ciutat i de la vall on s'ubica: la vall de Fergana —dividida per Stalin, de manera pèrfida, entre Uzbekistan, Tadjikistan i Kirguizistan, i en part origen dels problemes actuals. S'hi pot pujar de dues maneres: per unes costerudes i interminables escales, entre arbres i matolls les branques dels quals estan farcides de petites cintes de roba de colors que impedeixen veure les fulles (penso que eren pregàries o exvots); o des de l'altre costat, rodejant el cementiri islàmic que s'hi troba als peus —com vaig fer jo—, per un camí encara més difícil..., però això no és pas allò que us volia explicar...

La importància d'Osh, per a mi, és que va ser la primera ciutat kirguiza que trepitjava i el que això significava: canvi de país. Tot i la pobresa més gran que s'hi palpava, en comparació amb l'Uzbekistan del qual venia, la recordo com l'entrada al paradís. Hi deixava enrere els incidents que havia tingut amb alguns individus de la policia uzbeka que havien enterbolit el meu periple per un país amb extraordinaris monuments del passat i gent del carrer amable. Em desempallegava, per fi, del clima opressiu que pateix l'Uzbekistan degut al govern dictatorial. A Kirguizistan, sense ser cap meravella política aleshores, s'hi respirava un altre ambient. M'hi vaig sentir a gust, lliure, tot i les maneres rudes, però sempre hospitalaries de relacionar-se de la gent que, en un primer moment, sorprenen a un mediterrani.

També em cridà l'atenció, per una banda, la gran diversitat ètnica que tenia la població d'Osh: kirguissos, uzbeks i en menor mesura tadjics i russos —cadascun d'ells amb el seus trets físics, idioma, barret típic... El basar és visita imprescindible per veure-ho— I per una altra banda, el contrast entre el baix nivell de vida i l'abundància desmesurada de vehicles de gama alta (Mercedes, 4x4...) i botigues de telefonia mòbil que n'hi ha. El negoci del tràfic de droga té força a veure-hi. Osh, pel seu emplaçament estratègic, hi és el punt de distribució de l'heroïna afgana cap a occident. I és que, com ha quedat clar últimament, no és la ciutat tranquil·la que aparenta ser a primer cop d'ull...

0 comentaris:

Publica un comentari