2011/04/20

(2n) Viatge a Algèria. Part VI: Beni Abbés

2011/04/20
6. La gent que mirava postes de sol

Beni Abbés © Viatge hivernal
Ajagut “a la tuareg”, és a dir, estès al terra de costat recolzat sobre el colze, noto l’agradable escalfor de la sorra als ronyons, mentre un suau vent, que es desperta quan el sol s’amaga per l’horitzó, m’acarona el rostre. Avui prou fluix per no enlairar la fina sorra que tot  ho enblanquina; però, prou fort per alleugerir, una miqueta, la temperatura ambiental.

Davant meu el Oued traça un meandre quan passa per l'oasi de Beni Abbés. Una ampla cicatriu excavada a la planura per la qual, tot i ser agost, encara flueix aigua. Una taca esfilagarsada sense cap pressa per marxar que, aquests dies, només taca la part de la llera en contacte amb la riba del Palmeral. La resta seca n'és un improvisat poliesportiu a l’aire lliure on es disputen diferents partits de futbol alhora; el final dels quals el marcarà la foscor, no l'esgotament dels joves participants.

Més a prop —tot just a sota meu—, el Ksar, una retícula irregular de cases-pati de fang i palla saltejada de  pals d'electricitat i de la verdor de les palmeres, també és ple a vessar de vitalitat. Tota la que li mancava durant les hores de més calor. Pels estretíssims carrerons que separen les cases —més adient seria dir que les suporten—, nens i adults corren i passegen respectivament; qualsevol lloc és bo per aturar-se i fer petar la xerrada. El muetzí, per l’altaveu de la mesquita —la qual trenca l’harmonia d’estil del conjunt—, aviat hi cridarà a oració.

Hi sóc, com cada capvespre des que vaig arribar-hi, a les dunes que hi ha sobre la cornisa del Oued, darrere l’hotel Le Rym. Un mirador privilegiat sobre aquest fascinador paisatge (físic i humà) on, quan el sol comença a mostrar signes d'amabilitat, es congrega una munió silenciosa de gent per comtemplar-lo mentre es pon. Majoritariament, joves i mares amb fills petits amb ulls de qui sap si avui succeirà alguna cosa que pagui la pena presenciar. Si fossin turistes que ho fessin, no hi seria gens estrany, tenim aquest vici —hi ha llocs en què fins i tot aplaudim—, però, de turistes, en aquesta època de l’any, apart d’aquest que parla, no n’hi ha cap —sóc l’únic hoste de l’hotel. Potser és que no hi ha res més interessant a fer aquí... o potser és la millor manera d'utilitzar el nostre temps...

0 comentaris:

Publica un comentari