2008/11/18

'La insostenible lleugeresa del ser'

2008/11/18
"Y hay también una cuarta categoría, la más preciada, la de quienes viven bajo la mirada imaginaria de personas ausentes. Son los soñadores."
Una de les possibles —absurdes— maneres de classificar els escriptors, pot ser entre els que sents la necessitat física de subratllar quan els llegeixes i els que no. Milan Kundera n'és dels primers. Sembla que no el puguis llegir, sinó tens un llapis a mà i és curiós perquè odio subratllar els llibres (gran tema de debat), però amb els seus és impossible. Ho faig més que per tenir localitzats determinats paràgrafs per a una consulta posterior, cosa que rarament es produeix, per prolongar el record d'allò llegit —encara que el resultat sigui un fracàs absolut, ja que al cap de pocs dies no m'en recordo de res .

La insostenible lleugeresa del ser és la seva novel·la més famosa, però fins ara no havia arribat el seu moment, vull dir que no n’havia arribat, de llegir-la. Feia un cert temps que m’esperava a la prestatgeria i per fi vaig sentir la crida. Després de llegir-la, he entès que si l'hagués fet abans, paraules, noms que en unes altres circumstàncies no m’haurien dit res, ara es carregaven de sentit. Tinc la sospita que les bones novel·les actuen com a miralls on trobar el que cerquen de nosaltres.

Llegir a Kundera no és una aventura arriscada, l'escriptor txec-francès mai no decep. És una aposta segura. Sempre l’estaré agraït per primer llibre seu que vaig llegir: L'art de la novel·la. Un llibre-clau que em va obrir moltes portes a la literatura i que encara funciona; per a mi, és com el Complejidad y contradicción en la arquitectura de Robert Venturi, però de la novel·la.

Malgrat tot, Kundera està de nou d’actualitat per les acusacions d'haver delatat un company en la joventut. Personalment, crec que és una calúmnia, no perquè disposi d'informació privilegiada, sinó perquè l’entén dins d’aquest corrent revisionista al que pertanyen perles del tipus: «Franco era bastante socialista*» i meravelles semblants, que intenta fer-nos creure que el que és blanc, gris o el color que sigui, és negre. És més, encara que fos veritat no li restaria valor a algú que ha escrit i dit el que ell ha fet... però, i si ho va fer, què? És paradoxal l’obsessió amb la "puresa" que tenen els que estan plens de merda. En el fons, no li perdonen que retratés tan bé, fossin del signe que fossin, els comportaments totalitaris.

* Esperanza Aguirre dixit, "historiadora" i Presidenta de la Comunitat de Madrid en les estones lliures.

0 comentaris:

Publica un comentari