2008/12/28

'Hace mil años que estoy aquí'

2008/12/28
"Clelia hablaba de cosas que Gioia no había oído decir nunca a nadie más. Alimentaba una pasión desenfrenada por el bidet, que nombraba una vez por lo menos en cada conversación, con los ojos que se le encendían como a una enamorada. Explicaba a Gioia cómo se usaba, mimando los movimientos a horcajadas en una silla y pidiéndole que los repitiera para ver si había comprendido bien."

Hi ha llibres que quan els comences sembla que ja els hagis llegit. Mana una sensació de familiaritat i tens la certesa que no et sorprendan. Saps que no et deixaran una forta petjada, però, malgrat tot, te n'atrapen i l'únic que desitges és tenir una estona lliure per continuar-ne la lectura —una lectura compulsiva—. La novel·la Hace mil años que estoy aquí de Mariolina Venezia ,    n'és d'aquests.

Pertany al subgènere de les nissagues familiars i és la crònica d'una família de Grottole, un poble del sud pobre d'Itàlia, al llarg dels anys i fins a dates recents. Un conjunt de petites històries en què les dones de la família es van traspassant, d'una generació a l'altra, el paper protagonista. Històries narrades a tres nivells: familiar, local —Grottole— i nacional, amb la història del naixement d'Itàlia com a país, com a teló de fons.

En llegir-la, he tingut la impressió de perdre'm informació. No perquè sigui dolenta la traducció, sinó perquè n'hi ha una reproducció d'una manera de parlar i uns costums "intraduïbles", fins i tot per a un italià, i que a un forà l'hi resulten encara més difícils d'entendre. Gran part del valor llibre radica en la reconstrucció d'aquest món ja desaparegut.

0 comentaris:

Publica un comentari