2009/12/18

Subtilesa

2009/12/18
"Subtilesa". La de certa gent que per dir que fa tard a una cita, quan arriba l'hora a la qual s'havia quedat i no hi és, truca i, amb veu aflautada —imprescindible—, pregunta: «A quina hora havíem quedat? A dos quarts... o a la una?».

Impressionant!

2009/11/27

'Terra dels homes'

2009/11/27
«Ser home és, precisament, ser responsable. És conèixer una vergonya davant d'una misèria que no semblava pas dependre d'un mateix. És estar orgullós d'una victòria que han obtingut els companys. És sentir, en posar la pròpia pedra, que es contribueix a construir el món.»
Terra dels homes
(Antoine de Saint-Exupéry)

Saint-Exupéry sempre m'enlluerna amb la seva saviesa. És d'aquests escriptors que els imagino més "persona" que altres, més evolucionat. Estic segur que si féssim un barem d'humanitat, a la part alta, hi ocuparia un lloc destacat, perquè n'és molta la que els seus llibres em transmeten. I Terra dels Homes n'és un bon exemple.

Pocs com ell han explorat, tan bé, en què consisteix l'essència de la condició humana: la conciència de formar part d'una comunitat, els éssers humans, on cal prioritzar el bé col·lectiu per sobre de l'individual. I és per això que visito Saint-Exupéry amb regularitat. El "venero" com a una mena de Sant-Laic amb la capacitat d'obrar el miracle de fer-me mantenir la il·lusió i l'esperança —encara que hi hagi moments em que resulti una tasca titànica...

Però, si només hagués estat un Home Bo que reflexiona acuradament —d'aquests n'hi ha hagut uns quants—, no em fascinaria com ho fa. M'atrau, sobretot, com sap comunicar-ho d'una manera poètica, bella —la bellesa és el reflex de la veritat—, sense ser ni cursi, ni "il·luminat"; cosa difícil d'aconseguir quan es tracta de temes tan delicats... Això ho poden fer els aventurers o els artistes: Saint-Exupéry era ambdues coses.

Es nota que l'admiro? (Resposta). Llavors crec que no cal que insisteixi més...

2009/11/15

'Viaje en autobús'

2009/11/15
M'havia proposat que aquest bloc, entre d'altres objectius, fos un quadern de bitàcola —com m'agrada aquesta paraula!— de lectures, cosa que últimament he descuidat. I no perquè no hagi llegit res d'interessant, ans al contrari, sinó perquè escriure del viatge a Algèria i la pròpia lectura m'han "robat" el temps necessari per fer-ho. He de posar-hi remei; anem per feina, doncs, que n'hi ha un bon stock acumulat.

Per sort, no hi vaig començar a llegir Pla amb Viaje en autobús, ja que d'haver-ho fet, n'hauria perdut les ganes, de continuar, per una temporada llarga i no patiria la fal·lera planiana que experimento des que el vaig "descobrir" —un dels esdeveniments que recordaré amb més estima d'aquests anys (grisos). Pla ha esdevingut una "religió" que professo amb gust, però aquest llibre no és el més indicat per iniciar-se en un escriptor que mai no deixa indiferent.

Viaje en autobús
—en l'edició original en castellà de 1941— és el llibre seu que menys m'ha interessat (dels que n'he llegit); no em sembla el més reeixit. Si bé són presents l'estil característic i l'extraordinària capacitat d'observació; Pla en castellà és com llegir català escrit en castellà, fins i tot hi ha frases fetes traduïdes literalment del català del tipus «querer la luna en un cuévano» —de la manera tan grollera que està fet, em queda el dubte de si no serà intencionat. En fi, que trobo que perd quan escriu en castellà; allò que en català flueix, en castellà grinyola una mica.

Així i tot, allò que m'ha cridat més l'atenció del llibre és el conservadorisme ranci —rijoso— que destil·la i que en altres seus, no hi he trobat —Pla no va ser mai un "progre", però tampoc el "cavernícola" que s'acostuma a descriure. Vull pensar que és conseqüència del moment; acabada la Guerra Civil, intentava fer-se un lloc per al seu projecte literari —el llibre de l'Enric Vila sobre Pla, també pendent de resenya, m'ha ajudat a entendre'l més bé. Des d'aquest punt de vista, Viaje en autobús em sembla un document excepcional de l'ambient (sòrdid) imperant, al país, a la postguerra.

2009/10/18

(2n) Viatge a Algèria. Part I: Alger.

2009/10/18
«I era cert. Sempre m'ha agradat el desert. T'asseus en una duna de sorra. No es veu res. No se sent res. I tanmateix alguna cosa resplendeix en silenci...
—El que fa bonic el desert —va dir el petit príncep, és que en algun lloc amaga un pou...»
El petit príncep
(Antoine de Saint-Exupéry)

A poc a poc penjaré, en aquesta sèrie d'entrades, fotografies i algunes impressions relacionades amb els llocs visitats en aquest segon viatge a Algèria. No pretenen ser ni exhaustives, ni representatives del viscut —escriptura i vivències són independents—; ni per suposat un retrat del país, si de cas de mi... Són evocacions d'alguna anècdota que em ve al cap —generalment, una "desgràcia": són més amenes de llegir—, ara que ja han passat uns dies des què en vaig tornar i amb l'única intenció de fer-te passar una (bona) estona.

1. La suite.
Alger © Viatge hivernal
El taxi m'ha deixat a la Place Port Said, on es troben el conegut cafè 'Tantonville' i l'antic Teatre de l'Òpera; punt de reunió de desvagats —els parterres elevats proporcionen llocs per seure a llegir el diari o matar el temps (un bé preuat a Alger)— i de negociants que, de manera il·lícita, es guanyen la vida amb el canvi de divises. És la zona on vull allotjar-me, ja que es concentren un bon nombre d'hotels econòmics i és, a més, a tocar de la Casbah, la qual visitaré demà.

Després de visitar-ne un parell —al vespre, la majoria ja són plens—, finalment trobo habitació al 'C. T.'. Les millors ja estaven ocupades i no n'hi havia massa per escollir; però l'amabilitat del recepcionista, un ambient que recordava haver viscut temps millors i que no tinc més ganes de voltar-hi —perquè no dir-ho—, tot plegat fa que m'hi quedi.

L'habitació 128 està a l'última planta: la setena; mai no vaig entendre quina era la relació que n'hi havia entre el número d'habitació i la planta a la qual hi era..., ja que tampoc no n'hi havia tantes per justificar-ho. Hi pujo, entre sotragades, amb l'ascensor situat al forat de l'elegant escala de marbre; les "portes" del qual són dues reixes plegables... si algú s'en deixa una mal tancada: et toca pujar-hi a peu.

Més aviat petita, está reculada del pla de façana, cosa que fa que tingui una terrassa al davant amb unes vistes impressionants. Les parets, estampades de mosquits suïcidats fins a l'alçada d'un home amb el braç estès, són d'un verd pàl·lid amortitzat fa molts anys. Les canonades d'aigua són vistes, del mateix color, però sense l'estampat —els artistes nocturns no arribem tan alt. Un gran llit de matrimoni, dues tauletes de nit, una taula d'escriptori, un parell de cadires diferents —una de l'altra—, un armari, una mena de banc per desar les sabates, un penja robes, una llar de foc —tapiada—, un rentamans amb un mirall de vores esfilagarsades i un bidet formen el mobiliari d'edat i procedència incerta. Tants mobles en tan poc espai que resulta dificíl moure-s'hi —en farien falta dues com aquesta per encabir-los bé, si més no les dues que n'hi ha en vertical col·locar-les en horitzontal—, cosa que invita a estar-se a la terrassa; o a dormir-hi, com faran els meus veïns —la calor n'és l'altra raó decisiva.

2009/10/12

(2n) Viatge a Algèria. Part II: Oran.

2009/10/12
2. Una de freda i una de calenta. 
 Oran ©Viatge d'hivern
He de reconèixer-ho, com s'acostuma a dir, esperava una altra cosa d'Oran..., però no ens avancem als esdeveniments.

Vaig arribar-hi amb el rapide de les 7:45. L'estació de ferrocarril, un edifici d'estil "neo-morisc", és una excel·lent porta d'entrada a la ciutat. Fora, sota un sol de justícia, m'hi va rebre una munió de cotxes, de gent i de pols en suspensió. El camí cap al centre era senzill, només havia de caminar pendent avall cap el mar.

[Parlant de portes. De l'invent de la porta, entesa com l'element que relaciona allò que s'ha separat previament, ningú no en parla. Invent sense el qual, el mur és un absurd. Podem imaginar un món sense rodes, sense mòbil, sense internet; però sense portes... Per cert, els murs que se n'han construït sense, ja es veu que la intenció gaire bona no n'és. Tornem-hi al relat.]

Havent trobat allotjament, vaig anar a dinar a ‘La Comète‘. Un restaurant démodé amb vells cambrers amatents vestits amb americana blanca, llacet i bigoti —també semblava incloure's a l'uniforme. L’amo, des d'una taula situada en un racó, hi vigilava la marxa del negoci. L'ambient traslladava als anys cinquanta del segle passat, tot i que de clientela: poca. Només hi érem un parell de comercials —un d'ells, un italià amb moltes ganes de conversa—, una família celebrant alguna cosa i jo; hi havia més personal de sala que clients. La meva idea inicial era demanar la paelle valenciane que figurava a la carta —l'italià se n'estava empassant una que feia molt bona fila—, però, després de parlar-ne amb el maître, vaig haver de canviar d'idea; havia fet tard, eren gairebé les dues tocades —després de mi, havien baixat la persiana perquè no hi entrés més gent!— i ja no en feien. Contratemps que vaig oblidar, ràpidament, amb l'arribada de la..., el que havia demanat finalment (imagineu la menja que més us agradi). Presentada en una mena de safata daurada —un antiquari s'hauria barallat per aconseguir-la— el cambrer, amb molta delicadesa, va servir-me'n una ració i va deixar-la allà per si en volia més... I TANT QUE EN VOLIA MÉS! Estava al cel.

L'endemà, vaig visitar la part baixa de la ciutat —el lloc on havia nascut la música Raï—, assentada en una vall que, custodiada a una banda pel Fuerte de Santa Cruz i a l'altra pel Castillo Nuevo, descendeix abruptament des de l'altiplà  —sobre els penya-segats de la costa— on es situa la part més moderna de la ciutat cap al port de pescadors. El que vaig trobar-hi, va ser desolació: un munt de solars buits, cases estintolades per enderrocar i molta calma. Poca cosa quedava de l'esplendor de temps passats i del futur, no n'hi havia notícies; com si, encara, no s'hagués recuperat del terratremol de 1790. Feia l'aspecte de què, últimament, no n'hagués passat res, ni  de bo, ni de dolent. Res a veure amb l'ambient frenètic de la Place du 1 Novembre —plaça de l'ajuntament, centre actual a la part alta. Fins i tot, el mercat urbà que neixia en un dels extrems de la Place "Rabah" i s'enfilava fins a prop de la desacralitzada església de Saint-Louis era poc bulliciós. Vaig anar-me'n, doncs, convençut de què havia desaparegut tot el que allò havia estat en un altre temps. Bé: tot no, els carrers costeruts i el record,  hi quedaven...

2009/10/08

(2n) Viatge a Algèria. Part III: Tlemcen.

2009/10/08
3. Vol sense motor.
Tomba de Sidi Boumediene © Viatge hivernal
Sí, Tlemcen és el lloc on vaig iniciar-me en el món de l'aviació... i també —inshallah— on el dono per acabat. Amb una vegada n'hi ha prou. I és que l'experiència no va ser pas massa reixida que diguem... Per tornar-ho a provar, primer hauria de millorar la maniobra de l'aterratge; l'enlairament sembla ser una habilitat innata.

Enlairar-me, com deia, ho vaig fer perfecte; l'últim que en vaig veure abans, van ser uns esglaons de pedra tan desgastats pel trepig de la gent, que es veia l'os si n'haguessin tingut. De tan polits que n'estaven, brillaven sota els raigs de sol com si fossin de metall. «Mira que macos», vaig pensar. El següent que recordo és un dolor profund a la zona de la rabada i una cremor intensa a les mans. Havia baixat, de cop, fins al primer replà l'escala que salvava el desnivell entre dos carrers del mercat. Encara no entenia, ben bé, que m'havia succeït, quan l'home que tenia la parada al peu de l'escala em va preguntar si em trobava bé.
—Très bien —li vaig contestar—, a Barcelona sempre les hi baixem així...

Bé: això és el que m'hauria agradat estar capaç de contestar... la veritat és que li vaig fer un gest abaixant, lleugerament, el cap i movent-lo a banda i banda mentre amb la mà em tapava els ulls. Estava atordit sense poder, gairebé, articular paraula. Llavors, l'únic en què pensava era que, tant de bo, no m'hagués trencat alguna cosa. Van ser uns instants eterns.

Quan vaig tornar-me a ubicar —després de fer una avaluació dels danys—, com vaig poder, vaig aixecar-me; vaig eixugar-me la sang de les esgarrapades de les mans i dolorit —al cos, i a l'ànima per l'estúpit sentit del ridícul que m'invaeix quan ensopego—, arrossegant els peus,  hi vaig marxar d'allà. La resta del viatge, en seure cada vegada, vaig recordar-me de la maleïda escala.

Per sort, Tlemcen tenia molt més que oferir-me... per exemple: l'orgull maternal dels cuidadors de la mesquita i la tomba del veneradíssim  Sidi Boumediene mentre me les ensenyaven; el taxista amb el qual vaig tornar de Sidi Boumediene, quan pluvia, bon coneixedor —com altres compatriotes de la zona— de la ruta "turística" Almeria-Alicante-Lleida (que, a més, vés a saber perquè no va voler cobrar-me: «es gratis»); el microclima benigne, els arbres —no s'entén la història de Tlemcen sense l'entorn on s'ubica— i sobretot les terrasses dels seus cafès.

No recordo haver-ne vist una profusió igual enlloc d'Algèria. Qualsevol mínim eixamplament de la vorera, a l'ombra, significava l'establiment d'una terrassa —d'aquestes davant de les quals pots passar mil vegades sense recordar un sol detall precís. Ocupada —indeflectiblement— per homes, en petits grups o —la majoria dels casos— per solitaris de got buit i despesa magra, tan mimetitzats amb el mobiliari que no podies destriar on acabava la persona i on començava la cadira. La simbiosi era perfecta i la pressa, un concepte desterrat. S'ha de tenir un sentit del temps diferent de l'occidental  per ocupar, amb dignitat, una d'aquestes cadires. Nosaltres em sembla que tenim atrofiada aquesta competència —com moltes altres—; per la meva part, vaig fer-ne un master intensiu.