Etiquetes

—...una, dues...

Un petit plaer és: desenganxar l'etiqueta del preu d'un llibre acabat de comprar. Va més enllà de la mera acció física; fins que no ho faig, no el considero meu.

Pagar-lo a la llibreria, no em serveix de gaire... bé —no exagerem—, em serveix per no tenir problemes legals, és a dir, per no haver de sortir a corre-cuita de La Central amb la caixera al darrere.... Però és quan arribo a casa i en trec l'etiqueta que —de debó— el sento meu. Llavors respiro tranquil. Fins aleshores, és com si estigués als llimbs dels llibres, sense batejar, subjecte a tots els "perills" que es troben pel camí.

Tanmateix, la cosa no acaba aquí. Un cop separada l'etiqueta del llibre; la rebrego en forma de boleta; l'alineo amb les dels altres llibres comprats —sempre que n'hagi adquirit més d'un, esclar— i llavors, a poc a poc, les compto: una, dues... Quina satisfacció!

D'altra banda, si alguna vegada m'he oblidat de treure-les, constato que no envelleixen bé. El pas del temps que ennobleix el llibre embruta —indefectiblement— l'etiqueta, que com fulles de roure, caduca. És depriment trobar-ne una encara enganxada.

Vida sana

Sentit al Quimet: «Posa'm, sisplau! Un cigaló de ron Pujol... amb sacarina». Constato, amb satisfacció, que els consells de les autoritats mèdiques han calat entre el "jovent" que el freqüenta.

Melody Gardot

Melody Gardot ha estat, per a mi, el descobriment musical del que va d'any. La vaig sentir, per primer cop, farà un parell de mesos i des d'aleshores que la escolto continuament. La veu encisadora i l'estil malenconiós —barreja exquisida de jazz i blues— són irresistibles; creen addició.

La comparen amb Norah Jones, però jo la trobo —musicalment— més estilitzada, més sofisticada i amb un punt cool de gran dama del jazz que la diferencia. Salvant totes les distàncies de gènere musical, em recorda a Beth Gibbons, però menys "turmentada".

No sóc pas partidari, en general, d'establir relacions entre obra i biografia (de l'autor) per justificar resultats —l'obra se n'ha de defensar per si mateixa. Però en el cas de Melody Gardot, crec que sí és oportú perquè els seus inicis musicals estan vinculats a l'accident que va sofrir quan tenia 19 anys. Un atropellament —quan anava en bicicleta— que a punt va estar de costar-li la vida. Li va causar greus lesions —les ulleres fosques i el bastó que utilitza quan està dempeus, en són conseqüència—, arran de les quals, en el procés de recuperació, els metges li van prescriure la música com a teràpia rehabilitadora. D'aquesta experiència va néixer el primer disc, de títol i contingut al·lusiu: Some Lessons - The Bedroom Sessions (2005) —les cançons les va compondre al llit. Després, n'ha editat dos més: Worrisome Heart (2008) —de caire intimista— i My One and Only Thrill (2009) —que es caracteritza per uns arranjaments orquestrals que hi donen una sonoritat vintage.

Dilema

Plou. Lent, sense presses. Sento l'aigua picar —tènuement— sobre el passamà metàl·lic de la barana de la terrassa. Melodia elegant que invita a continuar la lectura... o bé —una idea millor—, a gaudir-la des del llit. Què faig? Decidit: em quedo amb la suau música de terrats i l'escalfor de flassades (sí, ho sé, no ha quedat gaire poètic, però és que la meva expressivitat és limitada, limitadíssima).
Bona nit.

El gat

—Joooder! —murmura en pujar-hi.
Hi era allà de nou. Els cabells rossos recollits, la cara pàl·lida, les botes blanques..., l'amplificador sobre el carret de rodes, el micròfon...

... El gato que estaaaá
triste y AZUUUUL,
nunca se olviiiida
que fuiste miiiía...

(Pròxima estació —sona pels altaveus del vagó—: Clot. Enllaç Línia 2 i Rodalies Renfe.)
No se la podrà treure del cap en un parell de dies.

...El gato que estaaaá.

L'11

Al fons, on són els seients encarats dos a dos, en queda un de lliure.
—Em permet —dic a l’home amb galtes de trompetista i pantalons de camuflatge que, eixancarrat, ocupa part del seient lliure.
«Gràcies», responc al seu gest en asseure'm-hi. Ell, encorbat endavant —absort—, trasteja al mòbil que té a la mà.

Passades quatre o cinc parades, es gira i em diu:
—Te voy a enseñar la foto de una mujer.
M'apropa el mòbil i un primer pla de la cara d’una dona amb els ulls tancats omple tota la pantalla.
—¿Verdad que es guapa? —em pregunta.
—Sí —contesto més per sortir del pas que per veritable convicció.
—Es mi mujer... está muerta.
—Ho sento —dic, entre sorprès i confús per la inesperada informació, expectant per quin pot ser el desenllaç d'aquesta situació.

—Perdona que te haya molestado —diu cinc minuts després, com si la meva resposta hagués trigat tot aquest temps en arribar al seu cervell—.
»Te enseño otra —continua dient, quan semblava que la conversa s'havia esgotat.
Busca en el mòbil i em mostra una altra de la mateixa dona —vestida amb una bata rosa— asseguda en un sofà.
—Es de tres días antes... —afegeix amb un petit somriure—.
»Perdona que te haya molestado. —Es torna a disculpar.
(La noia asseguda davant nostre fuig el contacte amb la mirada.)

L'home reprèn el monòleg:
­ —Papa (ella me llamaba así —especifica—) no me encuentro bien…
»Cuando llego la ambulancia... ya estaba muerta.
»Si es un cáncer estás preparado… pero de esta manera, de repente...
I després d'una pausa afegeix:
—Explicarlo, me desahoga —es justifica mentre faig un gest de condol amb el cap.

La parada de 'La Maquinista' està passat el semàfor.
Canvia a verd, m'aixeco.
—Adéu —li dic, sentint-me en deute per la confessió, de la qual m'ha fet partícip involuntari.
La resposta no em sorprèn: «Perdona la molestia».