2009/02/27

Tom Crean

2009/02/27

A la galeria de personatges —de la més rabiosa actualitat— que m’hauria agradat conèixer, hi és amb lletres d'or: Tom Crean (1877-1938), mariner irlandès que representa magníficament l'Època Heroica de l’exploració polar. Un paio —sempre amb la pipa, la porta en gairebé totes les fotografies que n'hi ha— d'una gran fortalesa física i mental. Caroline Alexander, al llibre Atrapados en el Hielo, quan en parla diu: “Crean era tan indestructible como puede llegar a serlo un hombre”, però si m'interessa no és simplement per aquestes qualitats.

El que el fa especial per a mi no són, només, les proeses polars —que no són poques—, sinó la modèstia de la qual va fer gala tota la vida. M’agrada pensar que Tom Crean és el Dean Martin de l’exploració polar. Sense complicar-se la vida més enllà del necessari, amb un notable sentit de la lleialtat i l’amistat, incapaç de perdre mai el sentit de l’humor que el caracteritzava i amb unes dubtoses habilitats per al món de la interpretació melòdica —Ernest , a les ordres del qual va servir, explica que Crean es va passar tota l’expedició de 1914 a 1916 taral·lejant una cançó i que no van aconseguir-hi esbrinar-ne quina era—, en això se'n diferenciaria de Martin (ningú no és perfecte).

Un altre aspecte que trobo destacable és que un cop acabada l’etapa polar va iniciar una vida familiar, cosa que dins de la categoria d’homes que parlem, molt pocs van aconseguir-ne —molts van tenir un final més o menys tràgic o problemes d’adaptació. Va ser-ne dels pocs que va morir "al llit".

Forma part d’aquest segon nivell d'exploradors, a l’ombra dels grans noms, que no acostuma a sortir als llibres en grans lletres. Individus com Edward Wilson, Campbell, Crozier, Franz Wild, F.A. Worsley, Svedrup, Johansen* “el Tom Crean noruec”, entre altres. Gent d'una gran qualitat humana per tot allò que en sabem.

Crean va participar en tres de les quatre grans expedicions britàniques  que es van realitzar a l'Antàrtida a l’època coneguda com a Heroica de l'exploració polar. Excepte a la del Nimrod de Shackleton, va ser-hi a la del Discovery (1901-1904), a la del Terra Nova (1911-1913) —ambdues comandades per Scott— i a la de l’Endurance (1914-1916) —dirigida Shackleton. Segurament és dels éssers vivents —si exceptuem el pingüí Emperador, però aquest juga amb avantatge perquè hi viu tot l'any— que més temps va passar a l’Antàrtida quan es parla de l’Època Heroica. Però no avancem esdeveniments i comencen...

Va néixer el mateix dia que Sir Edmund Hilary, coincidències del destí, en una granja a prop d'Annascaul, comtat de Kerry, en una família de pagesos que no nedaven precisament en l’abundància i amb la "sort" de tenir nou germans més per jugar... Quan li faltaven pocs dies per complir els setze, mentint sobre l'edat, es va allistar a l’Armada Britànica, en la qual va començar servint a l'Impregnable. En 1901, quan formava part de la tripulació del Ringarooma —vaixell d'avituallament del Discovery—, la deserció d’un mariner de l’expedició de Robert Scott va propiciar que n'ocupés el lloc i formés part de l'expedició Discovery (1901-1904) al continent gelat. Fet que canviarà la seva vida.

Des del primer moment, pel seu caràcter impertorbable i bromista, i per l'actitud per al treball físic es va adaptar perfectament al grup, en el qual va causar una grata impressió, tant entre els companys com en Scott. Cosa que, a la tornada a la Gran Bretanya, li va significar la primera de les medalles polars que aconseguirà.

A la següent expedició que va organitzar Scott, la del Terra Nova (1910-1911) —i última, Scott morirà en dramàtiques circumstàncies—, conscient de la vàlua de Crean, una de les primeres coses que va fer és assegurar-se'n la participació. Crean no va decebre, cosa que va quedar demostrada amb dos heroïcitats “marca de la casa”. La primera, quan en una de les “excursions” preparatòries van quedar aïllats —a la deriva— en una placa de glaç i Crean va anar saltant d’una placa de glaç a una altra, fins arribar a terra ferma, per demanar ajuda. I la segona, la més coneguda, quan formava part de l’últim grup de suport de l'expedició de Scott amb Bill Lashly i Edgar Evans; en el viatge de tornada —després d’un cúmul de desgràcies (accident a la glacera Beardmore, ceguesa d’Evans, manca d’aliments, empitjorament de la salut d’Evans a causa de l’escorbut)—, per salvar la vida dels dos companys, i amics, va estar caminant 18 hores seguides en mig de la rufada per arribar a “la punta de la Cabana”—amb poc més que una mica de xocolata, unes galetes i sense res per resguardar-se. Des d’on es va organitzar un grup d'homes que va poder rescatar-los amb vida. Mesos més tard, serà un dels onze homes que trobaran, sense vida, Scott i els seus acompanyants. Fets que faran que rebés la segona medalla polar.

L’última expedició en què va participar va ser la de l’Endurance (1914-1916). Dirigida, en aquest cas, per Shackleton. Ambdós havien coincidit a l’expedició del Discovery i Shackleton coneixia perfectament els fets protagonitzats per Crean a la del Terra Nova, així que el va invitar a afegir-s'hi, segur que la participació de Crean n'augmentava les possibilitats d’èxit. En l’èpica expedició de l’Endurance, esdevindrà un dels homes claus —Crean i F. Wild seran els dos en què Shackleton confiarà plenament durant tota l'expedició— i acompanyarà a Shackleton —F.A. Worsley, serà l'altre acompanyant no diví— en la “caminada mística” de 36 hores, a través de la desconeguda orografia de l’illa de Geòrgia del Sud, que suposarà l’inici de la salvació de tots els components de l’expedició. Tot això, una vegada més, li suposarà una tercera medalla polar.

Tant Scott com Shackleton, dues personalitats tan oposades, van coincidir en què Crean era un dels pocs homes en els quals es podia confiar cegament quan les coses anaven malament de veritat.

Un cop de tornada de l’expedició de l’Endurance sans i estalvis, participa a la Primera Guerra Mundial i sobreviu. Molts companys d’expedició moriran a les trinxeres —paradoxes del destí. El 1917, es casarà amb Ellen Herlihy a Annascaul.

El 1920, Shackleton que està organitzant la que serà la seva última expedició, la del Quest (1921), —en la qual morirà d’un cobriment de cor de camí a l’Antàrtida— l’invita a participar-hi, però Crean devia pensar que ja havia vist prou pingüins, llavors ja tenia dues filles, i en rebutja la invitació. Aquell mateix any, les seqüeles d’una caiguda li deixen uns problemes de visió que precipiten la retirada de l’Armada Britànica, després de 27 anys de servei. Obre amb la seva dona un pubel South Pole Inn —encara existeix— a Annascaul, on viurà fins a la seva mort a l’edat de 61 anys d’unes complicacions d’una operació d’apendicitis.

Un cop retirat a Annascaul, amb la humilitat que el va caracteritzar tota la vida es va guardar les medalles i mai més parlarà de les experiències a l’Antàrtida. De fet, no n'hi ha cap entrevista, ni cap escrit. Sembla ser que ni tan sols les va explicar a les seves filles.

El 2003, dues filles que encara són vives —de les tres que va tenir, una altra va morir quan tenia 4 anys— van inaugurar una estàtua d'homenatge davant del South Polar Inn, a la qual van assistir familiars i descendents dels que van ser companys seus a l’Antàrtida.

En fi, un tipus d’allò el més interessant i no prou reconegut, si més no, fora d'Irlanda on és un heroi nacional en companyia de l'altre irlandès famós de l'exploració polar: Shackleton. A tall d'anècdota, hi ha una cervesa amb el seu nom i, fins i tot, s'ha fet un anunci de la Guinness parodiant la proesa més coneguda, en el qual es dóna a entendre que els motius reals de Crean per fer-ne el que va fer, van ser-ne uns altres... en té gràcia i em sembla que com a bon irlandès també li hauria agradat.

Hjalmar Johansen com succeeix amb Tom Crean, te’l trobes a tots els esdeveniments importants; tot i que mai va ser prou reconeguda la seva vàlua, cosa que va influir en el seu trist final. Va ser l’acompanyant de Nansen al “passeig” que van fer plegats per l’Àrtic. Després serà un dels integrants de l'expedició amb la qual Amundsen arribarà al Pol Sud, malgrat que aquest per diferències l'apartarà del grup final —Amundsen que mai el va voler portar, ho va fer per petició de Nansen, li va faltar grandesa per reconeixer la seva vàlua i li va fer fins i tot llum de gas en el retorn de l'expedició a Noruega. Anys més tard, tindrà un final tràgic: es suicidarà. Nansen, a la sentida nota necrològica que li va dedicar, va dir: «Hjalmar Johansen era un hombre sin doblez, un alma leal». La Royal Geographical Society en un article elogiòs a la seva tasca d'explorador va dir: «aunque no tenía madera de líder, era el hombre en quien sus jefes siempre podían confiar». En fí, un cas semblant, encara que malograt, al de Crean.


Per saber-ne més:

1 comentaris:

Lujo ha dit...
4 de març de 2009 a les 17:18

Hola,
Esta entrada me ha encantado. Lo explicas como si fuera un cuento y resulta super agradable.
Te agradezco que hayas recogido esta información..., si no fuera por este maravilloso blog no hubiera conocido la fantástica historia de Tom Crean. :)
Estoy que lo flipo!!! ;P
Muchas gracias ;)

Saludotes :)

Publica un comentari a l'entrada