2011/08/24

El laberint

2011/08/24
Pujar a un lloc elevat és una de les maneres de distanciar-me de les preocupacions. En cas d'emergència, enfilar-se  a una cadira, dempeus, també hi serveix; però si es té una mica més de temps, recomano buscar qualsevol espai enlairat que permeti tenir la visió d'un horitzó llunyà —a major camp visual, més gran n'és l'efecte. L'objectiu és guanyar espai físic amb la mirada, ampliar els límits que els maldecaps redueixen; al capdavall, modificar-ne la proporció amb l'espai on creixen, és això el que els resta transcendència.

Iniciar l'ascensió té beneficis des del primer moment. Pel camí en vas deixant i n'arribes dalt gairebé net; no perquè les preocupacions es quedin abaix  —t'acompanyen on vagis—, sinó que, per la disminució progressiva d'oxigen que hi ha quan t'allunyes del nivell del mar, s'hi asfixien  —m'agrada imaginar-les així. I les que resten, les veritablement importants, amb la nova contextualització, doncs, deixen ser-ho... tant.

En el meu cas, anar a la Vall d'Hebron, als jardins que envolten el Velòdrom, és la destinació que tinc més a mà. Des d'aquí veig un panorama sensacional. Emmarcat per xiprers, pins pinyoners i plataners, en primer pla la severitat cartesiana del col·legi dels Salesians; darrere gran part de les façanes mitgeres de Barcelona —les que defineixen el caràcter real d'una ciutat—; més enllà, tot just sota l'horitzó, el Mediterrani, una franja de color que separa les edificacions del cel —ennuvolat o clar, depèn del dia— i tot plegat acompanyat de la remor dels vehicles de la Ronda. Amb l'al·licient afegit, que és estrany el dia en què algú no et pregunta pel Laberint (d'Horta), cosa paradoxal: jo en cerco la sortida; altres, l'entrada.

0 comentaris:

Publica un comentari