2009/10/06

(2n) Viatge a Algèria. Part V: Tarigh.

2009/10/06
5. El primer oasi (Tarigh)

Tarigh © Viatge hivernal
Tarigh: el palmerar, el Ksar, el Gran Erg (Occidental) a l'esquena... o al davant segons es miri. L'aire es palpa. La calor, tan aclaparadora, és un fluid al qual nedes. Estic a casa...

2009/09/20

(2n) Viatge a Algèria. Part VII: Timimoun.

2009/09/20
7. Jamal-Le Chameau

Llac salat © Viatge hivernal
Aquí, una d'aquestes coses absurdes que fas quan estàs fora de casa i no et veu ningú... Ens el vam trobar passejant el seu amo, a un bonic i frondós paratge —la pista que travessa el llac salat de Timimoun—, quan tornaven de fer Le Gourara Circuit. La idea de fer-nos plegats la foto va ser del xofer que m'acompanyava; va pensar que tot bon turista l'havia de tenir i com no tinc voluntat, ja ho sabeu —ni vergonya—, vaig accedir-hi sense oposar gaire resistència.

Al principi, Jamal-Le Chameau —així em va dir després que es deia— estava amb el morro baix i cara de pocs amics, però va ser posar-me al seu davant que, tot d'una, com un professional de la passarel·la, va aixecar el cap i va somriure —el punyeter sembla que em faci burla. Més tard, en confiança, em va dir que era de la broma i que li agradava prendre el pèl... als estrangers.


2009/09/10

(2n) Viatge a Algèria. —2009—

2009/09/10

BCN-Alger / Alger-Oran / Oran-Tlemcen / Tlemcen-Mecheria-Aïn Sefra / Aïn Sefra-Béchar-Taghit / Taghit-Bechar-Beni Abbés / Beni Abbés-Timimoun (Gourara Circuit) / Timimoun-El-meniaa / El-meniaa-Vall de M'zab (Ghardaïa, Melika, Bou-Noura, El Atteuf, Beni Isguen) / Vall de M'zab-Ourgla / Ourgla-El-oued / El-oued-Batna (Timgad) / Batna-Constantine / Constantine-Setif / Setif-Alger / Alger-BCN

2009/09/04

(2n) Viatge a Algèria.

2009/09/04
Beni Abbès © Viatge d'hivern
Ja estic de tornada del viatge a Algèria. Un país proper geogràficament, però alhora desconegut i escassament "explotat" turísticament —els "negres" anys noranta van aturar moltes expectatives i encara hi resten algunes seqüeles. La bellesa del qual és, podríem dir, gregària, ja que radica més en els conjunts, siguin paisatgístics, arquitectònics o humans, que en els elements que els hi integren per separat.

A més, a l'experiència del viatge, s'hi ha afegit la possibilitat de viure el Ramadà —un al·licient més—, cosa que per a un no musulmà suposa algun inconvenient; tot i que es compensa amb la vivència de què significa aquest esdeveniment tan important al món islàmic.

Quan em "recuperi" una mica, el mes d'agost no és precisament el moment de l'any més còmode per anar-hi —la calor és extrema a les zones de desert—, n'explicaré alguna cosa...

2009/07/30

'Un lector vampiro'

2009/07/30

A pocs dies d'emprendre el viatge d'estiu d'enguany, acabo de llegir un article del Javier Cercas amb el qual m'he sentit molt identificat. Particularment, en allò sobre la incapacitat d'escriure una resenya mínimament decent del llibres que m'agraden —com acostumo a fer en aquest blog. En fí, que sóc un lector vampiro i no ho sabia... No em desagrada pas la idea.

2009/07/17

'La vida amarga'

2009/07/17
«Ens allunyàrem, ell d'un cantó i jo d'un altre. Abans de girar el xamfrà vaig tombar el cap. El senyor Boca també s'havia tombat. Ens miràrem de lluny, un segon llarg. Érem amics, desconeguts i estranys. A la fi, vaig arronsar-me d'espatlles i vaig continuar el meu camí.»
La vida amarga
(Josep Pla)

Un veritable escriptor és aquell que és capaç de tenir un univers particular, ja sigui real o imaginari, en el qual es desenvolupin les seves obres. Conrad tenia el mar i els tròpics; Faulkner: el comtat de Yoknapatawpha; Benet: Región... i Josep Pla: les pensions —les «dispeses», utilitzant la paraula que ell hi fa servir—, ja siguin a Madrid, Berlin o Florència... on sigui si és que en prenem com a referència La vida amarga. Un recull de contes de dispeses, d'històries dels personatges que hi viuen, o millor dit, que hi malviuen.

Un llibre que traspua misèria, repressió —la que devia impregnar tota l'època— i olor d'espais amb manca de llum; coses que mai no fa explícites i que, per a mi, és el gran encert. Són contes de perdedors, als quals, malgrat tot, retrata amb una tendresa implícita, ja que no hi carrega mai les tintes —prou pateixen devia pensar. Simplement es limita a descriure'ls i la descripció que en fa és demolidora.

És sorprenent com diu tant d'un món, a priori, tan reduït — un món encaixat entre quatre parets— i, alhora, parla d'una època sencera. Senzillament brutal. Quan més llegeixo Pla, més m'agrada. Em sembla que serem bons amics.