«[...] "Hay quienes dicen que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones", dijo Fabra, como si fuera a negar que lo estuvieran. Sin embargo, lo que añadió acto seguido, en un magnífico gag, corroboró los rumores con creces: Fabra justificó la idea de habilitar la pista de aterrizaje, la terminal y la torre de control (todo ello no operativo) para que "cualquier ciudadano que lo desee pueda visitarlas y pasear por ellas, cosa que no podrían hacer si fueran a despegar aviones". Lo cual es una gran verdad. Deberían, por tanto, inaugurarse estaciones de ferrocarril y de metro por las que nunca circularan trenes, sólo para permitir a los ciudadanos el gustazo de caminar por ellas sin peligro de ser arrollados, así como autovías en las que estuviera prohibido el tráfico de vehículos, estadios en los que jamás se jugaran partidos (los futbolistas nos impedirían pisar el césped, oigan), centrales nucleares en las que no hubiera reactores y aparcamientos en los que no entraran coches. Ya está bien de que no podamos pasear por ninguno de estos sitios, tranquilamente, con los niños y con los abuelos, que van un poco lentos. A Camps, por su parte, no se le ocurrió otra gracia que espetarle a Fabra, conocido por las gafas negras tupidas que no se quita ni a sol ni a sombra y que le dan un aire de ciego total, en la interpretación más benévola: "Eres un visionario". Tenían que estar de acuerdo en el número cómico, porque, si no, yo de Fabra me habría mosqueado.»Quina veritat és que la realitat supera la ficció. Només s'ha de veure l'article de El País Semanal de Marías. Feia temps que no llegia una cosa tan delirant; el fotut és que és real i no s'ha hagut d'inventar res.
—Javier MaríasUn gran dúo cómico
2011/04/17
El "visionari"
2011/04/17
2011/04/07
(2n) Viatge a Algèria. Part XI: Batna
2011/04/07
11. Un dia amb Jasim.
Batna va ésser la següent escala un cop abandonada la zona desèrtica. Fatigat, havia deixat enrere la calor esgotadora del sud en només cent kilòmetres, la distància que hi havia entre Batna i Biskra, on havia transbordat de taxi compartit venint des de El-Oued. Un trajecte entre dos paisatges molt diferents separats, només, per una serralada de baixa alçada, vertical des del cantó sud, que vaig travessar pel pas del El-Kantara. Una gorja de bellesa neolítica on compartien l'espai existent: el riu, la carretera, el ferrocarril i el cel. Les planures pedregoses, les palmeres i els llacs de sal quedaren a l’altra banda; fèrtils camps de conreu i la pluja em donaren la benvinguda. Quan vaig arribar a Batna, hi plovia.
L’objectiu era utilitzar-la com a base per visitar les ruïnes de Timgad, ciutat romana situada a uns quaranta kilòmetres. Per això, seguint una de les estratègies habituals, vaig preguntar a Azi, el recepcionista del modestíssim hotel on m’allotjava, si tenia algun “cosí” que em pogués portar i sobretot retornar-me —la dificultat d’anar a un lloc petit o escassament visitat no és anar-hi, acostuma a ser fàcil, el difícil és com tornar. “Casualment,” el seu germà era taxista i ho podia fer; acordat el preu, van quedar pel dia següent.
A l’hora convinguda el taxi era allà; un d'aquells amb els plàstics de fàbrica per protegir les tapisseries encara posats, que acabarà els seus dies amb el que quedi dels plàstics encara posats —com allà es en veuen sovint—, i Jasim, un home a prop de la cinquantena, d’expressió relaxada i ulls vivaços, al volant. De seguida, superades les preguntes per trencar el gel, vaig veure que congeniàvem. Primer em cridà l’atenció la manera de conduir, ja fos per la dèria de circular per un carrer principal en sentit contrari o, en carretera, per situar el vehicle sobre la línia blanca que separava els dos carrils; i, més endavant, per la seva bonhomia.
Però, només era l'inici de les sorpreses que em depararia... Innocent de mi, quan ja intuia el caràcter de les seves respostes, arribats a Timgad, veig que hi havia un llac en les proximitats del bellíssim paratge on està situada.
—Jasim, com es diu aquest llac? —que li pregunto.
I Jasim, amb la serenitat que el caracteritzava i després de rumiar-ho una estona, contestà:
—Llac de Timgad —touché, com es podia dir sino el llac!
Sempre tenia a mà la resposta precisa; em deixava bocabadat...
Començàrem a voltar per les solitàries ruïnes, però, a la mitja hora, Jasim ja n’hi havia tingut prou, de pedres, per aquell dia; Jasim preferia les persones —com li passava a la majoria d’algerians que vaig conèixer— i marxà a xerrar amb el guardià de l'emplaçament.
Timgad © Viatge hivernal |
L’objectiu era utilitzar-la com a base per visitar les ruïnes de Timgad, ciutat romana situada a uns quaranta kilòmetres. Per això, seguint una de les estratègies habituals, vaig preguntar a Azi, el recepcionista del modestíssim hotel on m’allotjava, si tenia algun “cosí” que em pogués portar i sobretot retornar-me —la dificultat d’anar a un lloc petit o escassament visitat no és anar-hi, acostuma a ser fàcil, el difícil és com tornar. “Casualment,” el seu germà era taxista i ho podia fer; acordat el preu, van quedar pel dia següent.
A l’hora convinguda el taxi era allà; un d'aquells amb els plàstics de fàbrica per protegir les tapisseries encara posats, que acabarà els seus dies amb el que quedi dels plàstics encara posats —com allà es en veuen sovint—, i Jasim, un home a prop de la cinquantena, d’expressió relaxada i ulls vivaços, al volant. De seguida, superades les preguntes per trencar el gel, vaig veure que congeniàvem. Primer em cridà l’atenció la manera de conduir, ja fos per la dèria de circular per un carrer principal en sentit contrari o, en carretera, per situar el vehicle sobre la línia blanca que separava els dos carrils; i, més endavant, per la seva bonhomia.
Però, només era l'inici de les sorpreses que em depararia... Innocent de mi, quan ja intuia el caràcter de les seves respostes, arribats a Timgad, veig que hi havia un llac en les proximitats del bellíssim paratge on està situada.
—Jasim, com es diu aquest llac? —que li pregunto.
I Jasim, amb la serenitat que el caracteritzava i després de rumiar-ho una estona, contestà:
—Llac de Timgad —touché, com es podia dir sino el llac!
Sempre tenia a mà la resposta precisa; em deixava bocabadat...
Començàrem a voltar per les solitàries ruïnes, però, a la mitja hora, Jasim ja n’hi havia tingut prou, de pedres, per aquell dia; Jasim preferia les persones —com li passava a la majoria d’algerians que vaig conèixer— i marxà a xerrar amb el guardià de l'emplaçament.
2011/03/25
La inducció com a problema
2011/03/25
Exemple:
El 1912 es va fer tristament famós...
Pero con toda mi experiencia, nunca me he encontrado en un accidente [...] de ningún tipo que sea digno de mención. En todos mis años en el mar, sólo he visto un barco en situación difícil. Nunca vi ningún naufragio, nunca he naufragado ni jamás me he encontrado en una situación que amenazara con acabar en algún tipo de desastre.
E. J. Smith, 1907,
capitán del RMS Titanic
Extret de: El cisne negro, el impacto de lo altamente improbable de N. N. Taleb
El 1912 es va fer tristament famós...
2011/03/22
'Batachero'
2011/03/22
Algú canta una canço de amor a les dutxes...
—Madle miiiiía! Essse hooooobre está entregao.
—Madle miiiiía! Essse hooooobre está entregao.
2011/03/15
Botes d'aigua
2011/03/15
Hi ha coses inexplicables. Una n'és perquè, quan plou, les úniques que calcen botes d'aigua per la ciutat són dones. I estranya perquè les botes de goma és un calçat lògic i pràctic com n'hi ha pocs —còmode, ja són figues d'un altre paner. Sé que és una fal·lera personal, però desitjo que plogui per sortir al carrer amb l'esperança de trobar algun home adult que les utilitzi; tot i que el resultat acostuma a ser decebedor, no en trobo cap. En canvi, de dones, sempre n'hi veig: amb botes llises de colors llampants, o decorades amb flors, o amb estampats psicodèlics com les de Custo i en dones d'edat avançada, invariablement, de color fosc. Però mai homes que les calcin, ni que fossin unes discretes de color negre. Crec que estan trigant massa els experts d'alguna universitat —a poder ser d'Estats Units— a encetar un estudi seriós del tema.
2011/03/02
Subscriure's a:
Missatges (Atom)