Jean Seberg, again

'El Viaje a la Tradición Mediterránea'

Fa un parell de diumenges, a La 2, a una hora una mica intempestiva, vaig ensopegar amb 'El Viaje a la Tradición Mediterránea'. Una magnifica serie documental sobre els valors que compartim tots els que vivim al voltant del Mediterrani -i tinc la sospita que més enllà, també. Valors perennes, independents dels temps, de la immediatesa, fronteres, religions, llengua, etc i que molts s'entesten a negar. Valors intemporals que, com diu una de les participants en el pròleg -video inserit a continuació-, fa que sentis una idea de familiaritat en moura't per la mediterrània, encara que no estiguis al teu país, no coneguis les tradicions, ni la llengua, ni practiquis o estiguis immers en determinada tradició religiosa. En fi, el que fa que sigui l'àmbit preferit per als meus viatges. Nord, sud, est, oest, tan hi fa.

Pròleg



Font: RTVE a la carta

Camino de Santiago —2013—

O Cebreiro - Triacastela - Sarria - Portomarín - Palas de Rei - Melide -Arzúa - Lavacolla - Santiago de Compostela.

I un inesperat, i fantàstic, retorn de 17 hores per La Corunya, Tierra de Campos...

O Cebreiro

Ja queda menys. Aviat arribarà l'hora de completar el camí fet el 2008. Espero que aquesta vegada d'una manera menys accidentada...

'The first time ever I saw your face'

Pot semblar impossible millorar una obra mestra, però Johnny Cash ho va aconseguir amb aquesta personal versió.

Sir Edmund Hillary, un senyor de Nova Zelanda

Adoro les (bones) històries. A 'Tras la huella de Nives', llibre de converses entre l'escriptor Erri de Luca i l'alpinista italiana Nives Meroi, n'hi ha unes quantes. Una de molt maca és la que Nives explica sobre la magnitud humana de Sir Edmund Hillary*, el primer que va fer el cim de l'Everest —acompanyat del xerpa Tensing Norgay.

«[...] ¿Sabes que no hay ninguna foto de Hillary sobre el Everest en aquella primera ascensión del 53? Hillary llevaba una cámara y fotografió a Tensing, el perfil de las montañas a su alrededor, pero no le pidió a Tensing que le hiciera una fotografía.[...] Sé que no lo hizo y para mí esa foto frustada es la mas hermosa de todas, el golpe de humildad que da precedencia a la empresa, no a quien la realiza. Aquel huesudo neozelandés larguirucho de un metro noventa y dos no se dejó fotografiar en la cima del Everest. Eso es para mi una lección.»

Mai un Sir m'ha semblat tan adequat. Resta pendent dedicar-li una entrada sencera en aquest meravellós llibre, manual d'estil alpí vital.

*Per cert, Hillary també està relacionat amb l'Antàrtida. Va ser a la tercera expedició que va trepitjar el Pol Sud, darrere de les d'Amundsen i Scott. És curiós, o no, com determinats personatges estan a tots els "fregats".

'Zou bisou bisou'

A qui no li agraden festes com aquestes?

De l'inici de la cinquena temporada de Mad Men, memorable interpretació de Jessica Paré d'un clàssic del pop francès del seixanta. Un moment estelar, d'aquells en què s'ajunten diverses dèries personals.

Ara que millor que tot això, és que seria la música perfecta que m'agradaria per al meu funeral. No dic escoltar-la perquè em serà una mica complicat -és el que tenen totes les bones idees, que són imperfectes.

Ja ho estic veient, tothom seriòs, potser fent de tant en tant un comentari en veu baixa, com s'espera de gent educada en tals circumstàncies, i de sobte, a tot volum:

1, 2, 3, 4

Zou bisou bisou
Zou bisou bisou
Zou bisou bisou, zou bisou bisou, zou bisou bisou, mon Dieu qu'ils sont doux...

Jean Seberg

[via My Vintage Book Collection, del llibre 'Godard' de Richard Roud]

La malauradament turmentada Jean Seberg en un fotograma de Jean-Luc Godard —veure 'À bout de souffle' és un mustdo. Segurament l'actriu més bella de tota la història del cinema en una de les imatges més precioses mai creades.

'Dinda' by coffee&wine

Vaig descobrir les delicioses cançons d'Ana Franco (coffee&wine) a l'actuació que va fer a l'últim Minifestival de Música Independent de Barcelona. Des d'aleshores, en sóc un addicte.

'Up'

"Espero que no lleguemos nunca a considerarnos expertos porque siempre se aprende algo nuevo en cada película”.

—Pete Docter, director de 'Up'

Igual que hi ha llibres de capçalera, i cadascú té els seus, també n'hi ha de pel·lícules. 'Up' n'és una de les meves. La vaig descobrir fa poc —si ho sé, últimament no estic gaire al dia de cinema— i em meravello cada vegada que la veig, el flashback de l'inici és un d'aquests moments cinematogràfics difícils d'oblidar!

Descriu, com a poques, el que per a mi és l'esperit d'aventura. No tant com a proesa atlètica, la forma com s'entén ara, sinó com a estat mental de consciència que no coneix condició, classe ni edat. Perquè aventura és escollir entre diferents opcions (quotidianes) sense oblidar els somnis. Somnis, que com bé 'Up' ensenya, sempre som a temps de materialitzar-los, si no perdem el Sud —en sóc més de suds que no pas de nords.

A Nasreddin story

Nasreddin at last reached the home of an Ottoman official who had invited him to dinner. He had travelled a long distance on his donkey, and his clothes were dirty. However, as it was very late and he didn't have time to change, he knocked on the front door. When it was opened, he saw that the guests had already come. But before he could introduce himself, his host told him that beggars were not welcome and shut the door in Nasreddin's face.

Nasreddin then went to the saddlebag on his donkey and slowly changed into his finest clothes. Looking magnificent in them, he knocked on the door again. This time, his host welcomed him with many courtesies, and led him to the main table.

When the food was served, everyone watched in amazement as Nasreddin poured a bowl of soup into one pocket of his silk robe. He was placing his roast meat on top of the fur on his sleeves, murmuring "Eat, fur, eat!", when the host, horrified, asked him for an explanation. Nasreddin replied he was feeding his clothes: from the way he had been treated before, it was clear that the host had invited his clothes, not him.

'I love you' by Woodkid

"Auggie Wren's Christmas Story"

"If you buy me lunch, my friend, I'll tell you the best Christmas story you ever heard. And I guarantee that every word of it is true."

We walked down the block to Jack's, a cramped and boisterous delicatessen with good pastrami sandwiches and photographs of old Dodgers teams hanging on the walls. We found a table at the back, ordered our food, and then Auggie launched into his story.

 "It was the summer of seventy-two," he said. "A kid came in one morning and started stealing things from the store. He must have been about nineteen or twenty, and I don't think I've ever seen a more pathetic shoplifter in my life. He's standing by the rack of paperbacks along the far wall and stuffing books into the pockets of his raincoat. It was crowded around the counter just then, so I didn't see him at first. But once I noticed what he was up to, I started to shout. He took off like a jackrabbit, and by the time I managed to get out from behind the counter, he was already tearing down Atlantic Avenue. I chased after him for about half a block, and then I gave up. He'd dropped something along the way, and since I didn't feel like running any more, I bent down to see what it was.

 "It turned out to be his wallet. There wasn't any money inside, but his driver's license was there along with three or four snapshots. I suppose I could have called the cops and had him arrested. I had his name and address from the license, but I felt kind of sorry for him. He was just a measly little punk, and once I looked at those pictures in his wallet, I couldn't bring myself to feel very angry at him. Robert Goodwin. That was his name. In one of the pictures, I remember, he was standing with his arm around his mother or grandmother. In another one he was sitting there at age nine or ten dressed in a baseball uniform with a big smile on his face. I just didn't have the heart. He was probably on dope now, I figured. A poor kid from Brooklyn without much going for him. Who cared about a couple of trashy paperbacks anyway?

 "So I held on to the wallet. Every once in a while I'd get a little urge to send it back to him, but I kept delaying and never did anything about it. Then Christmas rolls around and I'm stuck with nothing to do. The boss usually invites me over to his house to spend the day, but that year he and his family were down in Florida visiting relatives. So I'm sitting in my apartment that morning feeling a little sorry for myself, and then I see Robert Goodwin's wallet lying on a shelf in the kitchen. I figure what the hell, why not do something nice for once, and I put on my coat and go out to return the wallet in person.

 "The address was over in Boerum Hill, somewhere in the projects. It was freezing out that day, and I remember getting lost a few times trying to find the right building. Everything looks the same in that place, and you keep going over the same ground thinking you're somewhere else. Anyway, I finally get to the apartment I'm looking for and ring the bell. Nothing happens. I assume no one's there, but I try again just to make sure. I wait a little longer, and just when I'm about to give up, I hear someone shuffling to the door. An old woman's voice asks, 'Who's there?' and I say, 'I'm looking for Robert Goodwin.' 'Is that you, Robert?' the old woman says, and then she undoes about fifteen locks and opens the door.

 "She has to be at least eighty, maybe ninety years old, and the first thing I notice about her is that she's blind. 'I knew you'd come, Robert,' she says. 'I knew you wouldn't forget your Granny Ethel on Christmas.' And then she opens her arms as if she's about to hug me.

 "I didn't have much time to think, you understand. I had to say something real fast, and before I knew what was happening, I could hear the words coming out of my mouth. 'That's right, Granny Ethel,' I said. 'I came back to see you on Christmas.' Don't ask me why I did it. I don't have any idea. Maybe I didn't want to disappoint her or something, I don't know. It just came out that way, and then this old woman was suddenly hugging me there in front of the door, and I was hugging her back.

 "I didn't exactly say that I was her grandson. Not in so many words, at least, but that was the implication. I wasn't trying to trick her, though. It was like a game we'd both decided to play - without having to discuss the rules. I mean, that woman knew I wasn't her grandson Robert. She was old and dotty, but she wasn't so far gone that she couldn't tell the difference between a stranger and her own flesh and blood. But it made her happy to pretend, and since I had nothing better to do anyway, I was happy to go along with her.

 "So we went into the apartment and spent the day together. The place was a real dump, I might add, but what else can you expect from a blind woman who does her own housekeeping? Every time she asked me a question about how I was, I would lie to her. I told her I found a good job working in a cigar store, I told her I was about to get married, I told her a hundred pretty stories, and she made like she believed every one of them. 'That's fine, Robert,' she would say, nodding her head and smiling. 'I always knew things would work out for you.'

 "After a while, I started getting pretty hungry. There didn't seem to be much food in the house, so I went out to a store in the neighborhood and brought back a mess of stuff. A precooked chicken, vegetable soup, a bucket of potato salad, a chocolate cake, all kinds of things. Ethel had a couple of bottles of wine stashed in her bedroom, and so between us we managed to put together a fairly decent Christmas dinner. We both got a little tipsy from the wine, I remember, and after the meal was over we went out to sit in the living room, where the chairs were more comfortable. I had to take a pee, so I excused myself and went to the bathroom down the hall. That's where things took yet another turn. It was ditsy enough doing my little jig as Ethel's grandson, but what I did next was positively crazy, and I've never forgiven myself for it.

 "I go into the bathroom, and stacked up against the wall next to the shower, I see a pile of six or seven cameras. Brand-new thirty-five-millimeter cameras, still in their boxes, top-quality merchandise. I figure this is the work of the real Robert, a storage place for one of his recent hauls. I've never taken a picture in my life, and I've certainly never stolen anything, but the moment I see those cameras sitting in the bathroom, I decide I want one of them for myself. Just like that. And without even stopping to think about it, I tuck one of those boxes under my arm and go back to the living room.

 "I couldn't have been gone for more than three minutes, but in that time Granny Ethel had fallen asleep in her chair. Too much Chianti, I suppose. I went into the kitchen to wash the dishes, and she slept on through the whole racket, snoring like a baby. There didn't seem any point in disturbing her, so I decided to leave. I couldn't even write her a note to say goodbye, seeing that she was blind and all, and so I just left. I put her grandson's wallet on the table, picked up the camera again, and walked out of the apartment. And that's the end of the story."

-Paul Auster

'Las cabras'

"Ahí fue que aprendí que cuando oscurece, las cabras no se mueven. Se quedan donde están, y punto. Al día siguiente regresas y están en el mismo lugar."

Alejandro Ortiz, pastor de cabras

(Vist a El Periódico de Catalunya,29/1/2013)

Antic conte japonès

El jove Akira era l'encarregat d'anar a buscar l'aigua fresca que bevien a la casa-escola del mestre Oé. Cada matí anava a la rica font que naixia al peu del turó, a vint minuts de distància. Per a aquesta tasca, havien aconseguit dos grans atuells de terrissa que mantenien l'aigua fresca tot el dia. Els dos càntirs penjaven dels extrems d'un pal robust que, col·locat al llarg del coll, li permetia portar fins a tretze o catorze litres sense gaire esforç.

Però resulta que un dels atuells tenia una esquerda per la qual s'escapava part de l'aigua i, al final del trajecte, només arribava la meitat del contingut.

Durant els dos darrers anys, aquesta havia estat la dinàmica: l'Akira anava aviat a la font, omplia els dos recipients i tornava només amb un atuell i mig d'aigua.

El càntir perfecte estava molt orgullós dels seus èxits: durant tot aquest temps havia portat tot l'aigua que li permetia el contingut. Però el càntir trencat estava trist i avergonyit de la seva imperfecció, ja que era conscient que només aconseguia complir la meitat de la comesa per a la qual havia estat creat.

Després d'aquells dos anys de treball, l'atuell trencat ja no va resistir més la pressió i va alçar la veu per dir:
—Estic tan avergonyit!
L'Akira va girar el cap cap a l'esquerra, va veure gemegar la pobra ceràmica i va preguntar:
—Vergonya de què, amic meu?
—Durant tot aquest temps, no he estat capaç de portar bé l'aigua fins a casa del mestre. Quin desaprofitament! Per culpa dels meus defectes, he espatllat part de la teva feina —es va queixar el càntir.
L'Akira va somriure amablement i va dir:
—No diguis això. Ara arribarem a la font i us ompliré d'aigua, i vull que et fixis en com és de bonic el camí de tornada a casa.

Quan van arribar a la font, el càntir va deixar que li posessin l'aigua i, un cop damunt de les espatlles de l'Akira, va començar a mirar al seu voltant, tal com li havien indicat.
—El camí és preciós —va dir el càntir.
—A mi també m'agrada. Veus les flors precioses que voregen la cuneta? —va preguntar l'Akira.
—Oh, són boniquíssimes! —va exclamar el recipient.
—T'has adonat que només hi ha flors en aquest costat del camí? Durant aquest dos anys, he plantat llavors en aquest costat perquè sabia que hi creixerien les flors gràcies a l'aigua que tu vessaves cada dia —va assenyalar el jove.
—De veritat? -va preguntar el càntir, emocionat.
—Sí. Gràcies a això durant aquests anys he gaudit d'aquestes flors en els passejos matinals i no solament això, he pogut decorar amb flors la taula del mestre. Estimat amic, si no fossis com ets, ni el senyor Oé ni jo hauríem pogut gaudir de la bellesa com hem fet!

Autor: desconegut

(Via: MSP)

'Women without men'

Ho diré d'entrada: muda, guanya. Després de visionar 'Women without men' (2009) de Shirin Neshat, és el primer que se m'ocurreix. Res de versió original, encara que dominis el farsi, millor sense so. Per què? Perquè no aporta res. Els diàlegs sobren, fins i tot a mi que m'agrada l'espessor del cinema francès o iranià, com és el cas. I el que és pitjor, resten.

Expliquen fets o accions que ja s'entenen. Malbaraten la feina feta amb la imatge. Bellíssima en línia amb el realisme màgic de la novel·la origen i que tan bé lliga amb el món de la directora. Queda clar que és on està còmoda —és una artista visual reconeguda—, però d'explicar històries encara ha d'insistir-hi una mica més.

Els personatges són plans i ni la potència de les imatges amaga les seves carències. El suposat retrat acurat de la dona en la societat iraniana prèvia al cop d'estat de 1953, encarnat en les quatre protagonistes, està construït amb estereotips absents d'ànima, previsibles fins a l'avorriment. I a l'altre gran protagonista, el jardí, li manca l'aire de paradís terrenal dels jardins perses, per molt que hi posis boira.

L'ambientació, cosa que hauria de passar desapercebuda, no col·labora tampoc. Calien les escenes de masses que fan més pena que glòria? Casablanca, on esta rodada, no passa per ser el Teheran del cop d'estat. Les teulades inclinades de l'inici generen una sensació d'inverosimilitud notable. Potser es filar massa prim, però si has estat als dos llocs ho notes, són d'una mena que mai no trobaries allà. Sé que és de pressupost ajustat i que no podien rodar a Iran, però es podia haver solucionat d'una altra manera: és cinema! En resum, una pel·lícula sobrevalorada que m'alegro d'haver-la vista, ja que amb una vegada n'hi ha prou.

Quan menys t'ho esperes...

[Imatge: via La verdad absoluta no existe]

Quan menys t'ho esperes, visitant un d'aquests blogs que m'agrada seguir, trobes joies com aquestes. És només marketing d'una marca de iogurts... tot i que estaria bé que hi fos més habitual.

'Temor'

Temor

El temor pasa de hombre a hombre

sin saberlo,

como una hoja pasa su temblor

a otra.

De repente todo el árbol tiembla

y no hay ni rastro de viento.

—Charles Simic

[vía: Círculo de Poesía]

'Le Grand Voyage'

No té efectes especials, no intervenen actors coneguts, no passen coses excepcionals ni singulars, ni tan sols divertides i malgrat tot això, o precisament per tot això, i per la senzillesa i honestedat amb la que està filmada, perquè és una bona història, 'Le grand Voyage' (2004) m'ha entusiasmat.

Un relat incòmode, a estones, del pelegrinatge (Hajj) d'un ancià d'origen marroquí, des del sud de França a La Meca, per carretera!!, acompanyat del seu fill adolescent que li fa, contra la seva voluntat, de xofer. Un viatge iniciàtic, tant per al pare com per al fill, on travessaran gran part d'Europa, Turquia i els països de l'Orient Mitjà fins arribar a l'Aràbia Saudita. Una contraposició entre dues maneres de veure el món, la del jove i la del vell, la del creient i la de l'agnòstic, la de l'europeu i la de l'àrab. Gens complaent amb els personatges i que els mostra amb la seves inquietuds, anhels i complexitats, mesquins i generosos alhora per exemple. Amb detalls cinematogràfics gens casuals, com que el cotxe que utilitzen tingui una porta d'un altre color recuperada d'un desguàs, on comença la història. L'element desubicat que no encaixa amb la resta, com el vell a Europa o el jove a l'Aràbia, però que malgrat tot tiren endavant.

A més a més, la pel·licula té l'alicient de haver estat la primera de ficció filmada amb permís de les autoritats saudíes, durant els dies del Hajj, a La Meca. El que també li afegeix un valor documental en permetre conèixer l'ambient i com es viu per molts musulmans aquesta recomanació.

Comunicació humana

Quina veritat és...

(via: Wendy Macnaughton)

'Amundsen-Scott: Duelo en la Antártida'

Narrar en paral·lel les expedicions d'arribada al Pol Sud de Robert F. Scott i Roald Amundsen és el recurs literari utilitzat per Javier Cacho per escriure aquest assaig, alhora que el principal alicient a l'hora de valorar-lo. Si bé no aporta informació nova, és molt clarificador, ben documentat i agradable de llegir. Mancava algú que endreces tot el que se'n sap i donés aquesta visió global d'uns mesos tan intensos. I 'Amundsen-Scott: Duelo en la Antártida' compleix a la perfecció aquesta tasca, admiro la feina feta. El que ja no n'estic tan segur, com ja he plantejat en anteriors ocasions, és que fos una cursa o un duel. Potser per a Amundsen, sí; però per a Scott, ho matisaria més. Quan més llegeixo sobre el tema, més dubtes en tinc.

A nivell més personal, m'ha ajudat a comprendre una mica més la personalitat —torturada— d'Amundsen. Un personatge que malgrat els meus esforços per ser just amb ell, em provoca certa antipatia. Com va tractar a Fredrik Hjalmar Johansen és un dels motius. Algú de la vàlua de Johansen, fins i tot si hagués pogut suposat un perill per al seu lideratge, no es mereixia el tracte que li va dispensar durant l'expedició i sobretot després, un cop a Noruega. Durant l'expedició el va apartar de l'equip que va arribar al Pol Sud i a la tornada a Noruega, li va continuar fent llum de gas i el va marginar dels reconeixements que van rebre els integrants de l'expedició. Coses que amb el temps, contribuirien al tràgic final de Johansen. Tinc la impressió que a Amundsen li va mancar grandesa, generositat, la virtut en què els britànics, i Scott no és una excepció, sempre van destacar-hi —tot i que també va haver-hi rivalitats (Scott vs. Shackleton), van ser més cavallers.

Encara que també penso que Amundsen obre un nou camí en el món dels viatges polars. És el primer explorador en el sentit actual del terme, més un gran esportista que no pas algú interessat en la recerca del desconegut. Com es preparava i assolia els objectius fan que, si encara visqués, s'adaptaria perfectament a qualsevol expedició d'ara —sempre que manés ell, aixo sí. En canvi, a Scott no me l'imagino. Les maneres de fer, les inquietuds i sobretot els seus valors xocarien amb els actuals, són d'un altre temps. Qui sap si millor, en tot cas diferent.

Tu saps que la meva vida és un somni

Matino per no somiar. Altra gent ho fa perquè és més activa a primera hora, m'incloc també, però no és aquesta la raó. El cert és que avorreixo començar el dia amb mal de cap i somiar m'ho provoca. Bé, somiar en sí, no; és recordar, en llevar-me, que he somiat. I és que sóc dels que dorm d'una tirada, però que un cop em desperto, que acostuma a ser d'hora, si em torno a dormir, tot el que somio en aquesta estona ho recordo i aleshores: mal de cap. Últimament n'estic tenint força...

Un somni es repeteix. El protagonitza Bernardo Cortés, el rapsode-cantant de la Barceloneta, conegut gràcies al personatge d'El Terrat —inspirat inicialment en ell. Una d'aquestes persones que, físicament, amb l'edat no es panseix; ni sembla encongir-se com altres. Ell és d'una categoria diferent, s'està autoincinerant. Una pell molt bruna i seca, no sua mai, ho suggereix. Sembla tenir un foc, per dintre, que l'anés carbonitzant a poc a poc. Qualsevol dia només trobaran una americana, unes sabatilles gegants, un munt de cendres i una pila de papers volant.

I és que, al somni, el Bernardo hi duu una americana rossegada de ratlla diplomàtica on les espatlles li arriben gairebé als colzes i els dits és l'únic que deixen veure les mànigues, mentre sostenen un mànec de folis rebregats per l'ús. Calça unes sabatilles esportives negres, sorprenentment actuals, d'adolescent. Si l'americana era tres o quatre talles més gran, les sabatilles potser són vuit números més. Tan grans que entre el seu taló i el final de la sabatilla podries ficar un puny sencer. Cosa que fa que no les aixequi gaire del terra quan camina. Més aviat les arrossega, com si ho fes amb raquetes de neu.

El cas és que el veig baixant, a la parada inici-final, de l'autobús 36 al carrer Ramon Trias Fargas, el de darrere l'Hotel Arts. Està a punt de travessar-lo per fer drecera per l'hotel i arribar al Port Olímpic on, suposo, treballa ara. Però abans que ho faci, en passar al meu costat,  li pregunto: «L'hi ha valgut la pena?». Al que, amb preses, m'hi contesta: «Què?»

[Pròxima entrega: 'Les cases d'una planta no fan bona ombra']

Pierre és nom de gat

Era diumenge i com altres durant l'últim mes hi era a la platja. Acostumo anar-hi a la del Somorrostro, o com tothom la coneix: «la que està davant de l'Hospital del Mar al costat del socorrista». Una elecció que té molt a veure amb la comoditat —l'autobús que passa per davant de casa, hi té el final— i amb la mandra de no haver-me de capficar gaire per prendre un parell d'hores de sol, el meu límit psicològic d'estança a la platja.

Havia escollit un lloc a tercera fila. La primera és per a la gent gran que s'emporta les tumbones de casa; la segona, per a les famílies amb para-sol i cotxet de nen impossible de bellugar per la sorra; i a partir de la tercera, per al primer que hi arriba. Aquí havia col·locat la meva tovallola vermella; fàcilment localitzable en sortir de l'aigua, sense ulleres, i no fer el zombi pel sorral.

Quan duia una bona estona de tranquil·litat, no tenia veïns xerraires a la vora, tot just darrere meu van situar-se un grup d'adolescents, nois i noies al cinquanta per cent, amb ganes que tothom conegués les seves vicissituds diàries. Converses que si bé, en un primer moment, destorbaven la pau que regnava fins aleshores, aviat van ser font d'entreteniment. Unes vegades per la frescor i la innocència dels comentaris, la majoria per l'enginy de les rèpliques.

I així passava el matí, entre glopades de sorra i rialles, quan van afegir-s'hi un parell de nois més: els cosins francesos del Jordan —un dels nois del grup. En principi ningú no els va fer massa cas —per no dir cap— i es van situar a l'extrem més allunyat de les noies; però, passada una estona, una en va sentir prou curiositat per la seva presència i va trencar el gel.

 —¿Cómo os llamáis?— va preguntar-los.
 —Mathieu —va dir el més espavilat.
 —¿Y tú? —va repreguntar la noia al més tímid.
 —Pierre.
 —¡Ahí va —va dir ella—, como mi gato!

[Pròxima entrega: 'Tu saps que la meva vida és un somni']

El Jordi

El Jordi, com a les celebritats se'l coneix només pel nom, és xinès. Si més no d'esperit, d'aparença no ho sembla. Anys enrere, quan encara no existien les botigues 24 hores, anessis a l'hora que anessis a la seva papereria —per simplificar li dic papereria, però més aviat és un basar—, sempre hi era darrere del taulell, amb el cabell rinxolat —ja aleshores una mica blanc—, ulleres de cul de got i barba de boc. Una mena de científic hippie que, enterrat sota una muntanya de llibres —el desordre és el seu punt fort—, unes vegades menjava un entrepà i altres vés a saber què feia allà sota. No hi havia ni migdies, ni caps de setmana, ni per suposat vacances.

El que més m'agrada del seu negoci és anar a fer-hi una fotocòpia —una de les seves especialitats—; pots passar-te un matí sencer a la seva botiga. Saps quan hi entres, no quan en sortiràs. Un cop a dintre, la noció del temps es perd. Mai no s'apressa. Tenir la botiga plena de gent no li afecta en el seu tarannà meticulòs..., aparentment, ja que si algú li manifesta una mica de pressa, el més segur és que li digui un estirabot. I quan és l'hora de passar per caixa, s'arramba tant els objectes a les ulleres per mirar el preu que hi contacten, com si ho necessités, més que per la miopia, per assegurar-se emocionalment del valor de la llibreta MiquelRius que vols en aquell moment —les adoro en totes les versions; són com les Moleskine, però sense tantes ínfules.

El cas és que el temps passa i el Jordi s'ha traslladat, encara que ell està igual —sempre ha tingut l'aspecte d'ara: ni jove, ni vell. Ha deixat el cèntric local que regentava per un altre en un carrer amagat, i tot i que ha empaperat el barri amb indicacions de com arribar-hi, continua sent de difícil accés. La crisi haurà influït en el canvi, però un té la sensació que, com explicaven abans dels elefants a l'hora de morir-se, ha cercat un lloc arrecerat on retirar-se. Aviat un altre xinès, aquest sí d'aparença, ocuparà el seu antic local; com a poc a poc, n'està succeint amb la resta, afortunadament.

Les bases de Shackleton i Scott

Street View arriba a l'Antàrtida i ens ensenya cinc panoràmiques de punts històrics emblemàtics. N'escolleixo les dues més interesants situades a l'illa de Ross, d'on van començar totes les expedicions dels britànics en els seus intents d'arribar al Pol Sud:

1. Base de Shackleton, Cap Royds (1908). Expedició Nimrod.
2. Base de Scott, Cap Evans (1911). Expedició Terra Nova.

Altres llocs històrics:
3. Base Discovery, Punta Hut —Punta de la Cabana— (1901). Expedició Discovery.
4. Cap Crozier, el del Viatge Hivernal d'on s'inpira aquest blog.

Cercant un mapa de l'illa de Ross on situar-les, he trobat aquesta imatge aèria i no m'he pogut resistir a posar-la per la seva bellesa.

El darrer viatge de Colin Thubron

'El viaje catártico de Colin Thubron' és la magnífica entrevista realitzada a C. Thubron, pel Jacinto Antón —contagia passió en tot el que escriu—, a propòsit del seu últim llibre publicat: 'Hacia una montaña en el Tibet'. A continuació, uns quants fragments memorables de la conversa —els destacats, així com la selecció i els comentaris, són meus—:

«La soledad intimidante del Tíbet, donde “todo lo que no es esencial se ha consumido”, [...].» —Segurament la millor descripció que he trobat dels paisatges que m'agraden—.

«Es un mundo que impacta, que a veces sobrecoge con su soledad y vacío. Pero nunca me sentí atemorizado, al igual que jamás me ha infundido miedo el desierto. El desierto es liberador. En cambio, encuentro los bosques sofocantes”. »

«Thubron habla muy pausadamente mientras comemos. “Un viaje como ese te da cierta perspectiva sobre esas cosas. En la tradición budista es positivo que el individuo no sobreviva, resulta tranquilizador contrastar nuestra visión angustiada con esa tradición. No te conforta, no ofrece consuelo para la pérdida, pero la pone en otra perspectiva. Es difícil decir exactamente por qué hice ese viaje. La caminata no te libra de la pena. Un viaje no es una cura, pero produce una ilusión de cambio. Para poner algo entre yo y la muerte. Hacer algo, algo que marque”.»

«Hijo de soldado y descendiente de poeta: pluma y espada. “Será por eso que necesito escribir y viajar”. ¿Viajar es la parte marcial de su alma y escribir la otra? “Viajar te hace atrevido, y más aún viajar para escribir, te obliga a hacer cosas que no harías viajando por placer, como en el periodismo, olvidas el riesgo. Concentrarte en algo frena el miedo”.»

«“El Kailash nunca ha sido escalado. De alguna manera sigue puro. Me gusta esa tradición de respeto. Hablé con Reinhold Messner sobre el tema. Me dijo que no es una montaña difícil, pero que escalarla sería un sacrilegio. No se ha de perturbar a sus dioses”.» —M'encanta saber que encara quedem muntanyes sense escalar—.

«[...] hablando de Freya Stark, Colin me dice que la escritora, “una buena amiga”, le dejó en su testamento dos tazas de té de porcelana china. Se levanta, va a la cocina y vuelve con ellas. No puedo creerlo: ¡¡¡voy a tomar café en una taza que perteneció a Freya Stark!!! “Era como una abuela para mí, murió con más de 100 años, pero le gustaban los jóvenes. También me dio un mandala nepalí. Ella ha sido una de mis grandes influencias”. ¿Como lleva la amistad? Viajar es hacer amigos en ruta y perderlos continuamente. “Sí, haces muchos amigos que sabes que nunca volverás a ver. En especial en esas zonas remotas. Es duro. Todo el tiempo pierdes gente. Todo es transitorio en el camino”.» —També un és "fan" de la Stark, tot i que la lliço important és desfer-se de l'aferrar-se...

L'estil alpí d'aventura

[Imatge: Cua per ascendir a l'Everest ©Ralf Dujmovits]

Com ha canviat el conte! L'estiu de 1853 Richard F. Burton aconseguia ser un dels primers europeus en visitar els llocs sants de l'Islam a Medina i La Meca —prohibits per a qualsevol que no fos musulmà—, cosa que aleshores va ser un esdeveniment. Ara, això mateix, tot i que continua estant prohibit, es fa en taxi. Així ens ho explica l'enviada especial del diari El Mundo, A. Figueras, en un bon i actualitzat relat —en la que segur que hi ha estat una experiència inesborrable.

Aquesta aventura de l'Amanda em fa pensar en la manera d'aconseguir les coses i ràpid em venen al cap les llargues cues de turistes, amb oxigen, pujant l'Everest que es formen cada primavera. Reconec que cadascú  de nosaltres tenim motivacions diferents en plantejar-nos els reptes i que totes són comprensibles, però, hores d'ara quin sentit hi continuen tenint certs objectius, quan gairebé tot és possible tècnicament? Sense importar el com, no els banalitzem? Per què ha de pujar tothom, si té mitjans econòmics, sigui com sigui a l'Everest?

Per mi, l'aventura si té algun sentit encara està en l'estil d'abordar-la i no en els objectius. I aquí jo prefereixo "l'estil alpí"; és a dir, el que compta només amb els recursos personals i l'actitud. En el cas de l'Everest, sense oxigen i portant a sobre tot el necessàri, és a dir a, a l'estil alpí, com metafòricament utilitzo les paraules de Ralf Dujmovits. Un estil que no impedeix que cadascú pugui assolir el seu Everest personal, ja que no participa de la necessitat dels "trofeus" i on no importa més la fita que el camí fet per assolir-la. L'estil alpí valora l'aventura en funció de les condicions físiques i mentals de la persona: d'on surt, i no tant d'on arriba. Sense menystenir l'objectiu, però entenent-lo només com a conseqüència de la feina feta.

En tot cas, m'agradi més o menys, és un signe dels temps que vivim. Si no s'arriba a un objectiu visible, el procés sembla no tenir valor i és una pena: n'hi ha veritables fileres de màrtirs d'aquesta manera de patir l'aventura.

Actualització (15/7/2012):
Ó. Gogorza pública, a El Pais Semanal, incidint en el mateix tema: '¿Quién da la vez...'.

'Halili'

25 de maig, un més. La tradició mana i aquesta vegada amb una altra de les meves cançons favorites: 'Halili' de Cheb Mami, interpretada a duo amb Zaho. Una versió que millora amb el pas del temps..., com un servidor.

Tombuctú, el lloc més distant imaginable

—A René Caillié, el primer no musulmà que el va visitar... i va poder explicar-ho.

[Tombuctú, del llibre 'Heinrich Barth, viajes y descubrimientos' (1858)]

Ho diré ràpid. M'encanten els topònims que s'incorporen a la llengua del carrer. Especialment si són africans o asiàtics, ja que en sentir-los em transporten, a través de l'espai i el temps, a terres llunyanes estimades.

Fa un parell de setmanes, J. Valenzuela va evocar-me un. I a més, va descobrir-me una petita curiositat que desconeixia sobre ell. Va ser a 'Océano Tuareg', el reportatge que va publicar a El País Semanal. En concret, feia referència a l'acepció metafòrica que el nom de Tombuctú, la mítica ciutat del Sàhara, té en anglès i com, fins i tot, n'està recollida al diccionari.

Els britànics per aquestes coses són fenomenals: alhora poètics i metòdics. A sota, la prova que ho verifica.

Timbuktu

Pronunciation: /ˌtɪmbʌkˈtuː/

(also Timbuctoo)

• a town in northern Mali; population 35,600 (est. 2009). It was formerly a major trading centre for gold and salt on the trans-Saharan trade routes, reaching the height of its prosperity in the 16th century but falling into decline after its capture by the Moroccans in 1591. French name Tombouctou.
• used in reference to a remote or extremely distant place: from here to Timbuktu
  Font: Oxford Dictionary

+ informació sobre René Caillié i Tombuctú:

• El primero que regresó vivo desde Timbuctú
• La découverte de Tombouctou: déconstruction et reconstruction d’un mythe géographique
• Tombuctú, entrada de la Wikipedia

Astronomia aplicada

[Imatge: via this isn't happiness]

Reconeixent constel·lacions. De vegades no cal mirar al cel; hi són molt més a prop.

La bogeria de l'emperador

De tant en tant, es desconeix per què, un pingüí emperador es comporta raro. En comptes de seguir el camí per alimentar-se, que el duu des de la seva colònia fins al mar, de sobte s'atura i després d'una estona en què sembla rumiar-s'ho —aparentment "desorientat"—, gira cua i s'endinsa a l'interior del continent. Una decisió que el duu directe cap a la mort. Qualsevol intent d'ajudar-lo a trobar la direcció correcta és inútil; sempre escollirà la ruta suïcida.

A priori, pensava que m'interessarien més les històries humanes de 'Encuentros en el fin del mundo': les de les persones que viuen i treballen a l'Antàrtida. Al final, el comportament dels emperadors n'ha estat la metàfora més colpidora.

'Los héroes imperfectos de la Antártida'

El Fram a la Badia de les Balenes, Antàrtida. Foto: Norwegian National Library
 

'Los héroes imperfectos de la Antártida' és un reportatge, a tres veus, publicat a El País Semanal. Commemora el centenari de l'arribada al Pol Sud. Defensa una idea central que comparteixo: els exploradors polars de l'època heroica atrauen, sobretot, per la seva humanitat (imperfecció); més que no pas pels objectius assolits, que també en alguns casos. Les seves febleses, mancances i errades de judici els fa propers a nosaltres, hi empatitzem. Limitacions que, per una altra banda, no els va impedir assumir aquests grans reptes. Potser perquè hi eren conscients que l'únic important era continuar endavant.

• 'Los héroes imperfectos de la Antártida' 

1. 'Los noruegos prefieren a Nansen' per Jacinto Antón.
2. 'Símbolo de cooperación' per Jerónimo López.
3. 'Las razones inexplicables de la exploración polar' per Óscar Gogorza. El més interessant de tots tres.

• Versió en Pdf del reportatge

'Vagabond'

Adoro 'Vagabond' de Beirut. L'inici de la cançó és hipnòtic, bé... tota ella, és impossible no quedar-se enganxat en aquesta mena de "Bolero de Ravel Pop". I del nou video que n'han fet, que dir, p-r-e-c-i-ó-s.

Això és el que vaig veure (III)

• Vestuari de mafiós d'un país de l'est: caçadora de pell marró i, sigui hivern o estiu, sandàlies de tires creuades amb mitjons blau fosc.
• Un any anant-hi i no me n'havia adonat. L'edifici de La Principal és groc!
• Camino mirant les cornises dels edificis; veig una Barcelona nova.
• Un dependent del Colmado Quílez, amb el blusó característic, es gira per mirar el cul d'una noia.


• Sentir-hi les petjades a La Central. És el soroll del silenci.
• Trobo un llibre de notes de Chejov. Em penedeixo de no haver-lo adquirit.
• Passeig de Gràcia. L'escorta de J. de Marichalar vesteix una corbata verd fluorescent. Serà per atreure-hi tota l'atenció? Impossible.
• Matinadors de diumenge. Per obligació, escombriaires; per devoció, evangèlics camí del temple; per vici, lectors de diari.


• El nombre de possibilitats de què un nen es llenci a la piscina, sense esgotar-se, tendeix a infinit. Més infinit, quant més petit.
• Filosofia de piscina: 20/20/20. 20 de natació (acció), 20 de spa (descans) i 20 de sauna (reflexió).
• El pare locutor radiofònic: «—Y ahora metemos el bañador en esta bolsa...».
• L'avi que xiula cap a dintre. Indescifrable.


• Dones grans que van a urgències perquè la filla se les escolti.
• Un altre look, d'egipci: sense pèl ni al cap, barba i sobretot celles i pestanyes.
• 'Gat', un nom per a un gat sense nom. Clar, concís i senzill.
• Els homes amb l'edat es feminitzen; les dones es masculinitzen. Sortim guanyant.

'Feria rural'

F E R I A  R U R A L
A Hayden Carruth

No os lamentéis por haberos perdido
al perro de seis patas. Nosotros lo hemos visto
y se pasa casi todo el tiempo tirado en el suelo.
En cuanto a lo de sus patas de más,

te acostumbras en seguida
y acabas pensando en otras cosas,
tipo qué noche tan fría y siniestra
para venir a la feria.

Su amo arrojó un palo a lo lejos
y el perro salió corriendo tras él.
Corría con cuatro patas y las otras dos le colgaban,
y una chica se reía muchísimo de eso.

Estaba borracha, y también lo estaba el hombre
que le besaba el cuello sin parar.
El perro volvió con el palo y se quedó mirándonos.
Y ese era todo el espectáculo.

—Charles Simic

'Dos senyors'

«He tingut a Barcelona una considerable quantitat d'amics. Les seves idees sempre m'importaren menys que els seus sentiments. Gairebé tots ells (tots es pot dir) contribuïren a fer-me agradable l'existència.»  

Un senyor de Barcelona (R. Puguet)

—Josep Pla

Dues personalitats, dos tarannàs, dos estils. Així són Un senyor de Barcelona i Un senyor de Terra del foc, els dos relats biogràfics que componen el volum Dos senyors de Josep Pla. El llibre dedicat als germans Rafael Puget i Jacint Puguet respectivament. El Rafael, l'hereu de la fortuna familiar, l'humanista i el Jacint, l'emprenedor, l'home d'acció. Tots dos amb vides iguals d'apassionants, però tractades per Pla de manera diferent.

Personalment, prefereixo Un senyor de Barcelona on Pla demostra la seva mestria per capturar l'anècdota i els diàlegs, que transmeten vida, amb aquell detall que t'explica la totalitat; contraposat a la "narrativitat" pura i dura, que de vegades es fa esgotadora, amb la qual está escrit Un senyor de Terra del foc. Al final d'aquest només veia ovelles; el Jacint es va dedicar a la cria d'aquest bestiar a l'Argentina i llegir-lo és com fer-ne un curs accelerat. El trobo feixut —de moment, encara m'interessen més les persones—, què hi farem. Fins i tot Pla resulta avorrit..., de vegades.