(2n) Viatge a Algèria. Part IV: Aïn Sefra.

4. "Font groga": la porta del desert.

Aïn Sefra © Viatge hivernal

Afeccionat com sóc a la literatura de viatges, la raó principal de fer escala a Aïn Sefra, i no a Mecheria (on vaig canviar de mitjà de transport) o a Bechar (més al sud), camí de Taghit —un dels punts ineludibles del meu viatge—, va ser la de conèixer on va morir Isabelle Eberhardt. Aventurera i escriptora, de començaments del segle XX, que va recórrer tot el Sàhara —vestida amb robes d'home— i que va morir aquí ofegada, en una avinguda —cruel paradoxa del destí—, quan s'hi recuperava de la malària. Un personatge prou interessant encara que no hagués escrit cap dels seus llibres i articles... i això que només tenia  27 anys quan va morir! La meva estança a Aïn Sefra, per tant, va ser el meu (morbós) homenatge.

L'Aïn Sefra actual atesora l'encant dels llocs que no en tenen, és a dir, el de la quotidianitat. Carrers nous desproporcionadament amples pel clima i l'escàs trànsit existent, alguns arbres vulgars, cases anodines com a màxim de dues plantes i on sembla que si bé no n'hi ha massa a fer —el tedi s'endevinava a la cara dels seus habitants—, tampoc no s'hi passa misèria.

Són els llocs com aquest, precisament, els que em donen la sensació de viatjar, per "innecessaris".  Hi ha llocs que no m'he de perdre: els que marquen la ruta, però són les escales intermitges (no convé arribar massa ràpid a allò que es desitja) les que em proporcionen la sensació d'exclusivitat, de "descobriment" necessària a tot viatge. Als "ineludibles", hi sé una mica el que trobaré; als "innecessaris", hi trobo la felicitat de no haver de veure, visitar, experimentar, provar res a priori, per "obligació", només ser-hi amb els ulls ben oberts. Són els "temps morts" que m'interessen i que sóc incapaç de descriure...

Atenció: no n'hi ha cap hotel dintre del poble —el que hi havia està tancat. L'únic que resta obert, El-Mekhter, està a uns dos kilòmetres a les afores, travessant el oued, al costat de la dunes. Un hotel de l'època colonial, atrotinat, però tot i així amb el tarannà dels hotels d'aquella època. Les habitacions, gràcies a la singular distribució de passadissos semi-soterrats i patis, disposen totes de ventilació creuada i d'un solàrium privat. És perfecte per retirar-se a llegir o a escriure una temporada. Sense comptar que, per estar a tocar —literalment— de les dunes, permet, de camí cap al sud, tenir el primer contacte amb la sorra.

P.S. Font groga és la traducció de Aïn Sefra. Sempre em sorprén la força poètica d'aquests topònims tan exòtics —si més no per a mi. Què pot haver-hi de més d'important que una font en un lloc tan àrid?

(2n) Viatge a Algèria. Part V: Tarigh.

5. El primer oasi (Tarigh)

Tarigh © Viatge hivernal

Tarigh: el palmerar, el Ksar, el Gran Erg (Occidental) a l'esquena... o al davant segons es miri. L'aire es palpa. La calor, tan aclaparadora, és un fluid al qual nedes. Estic a casa...

(2n) Viatge a Algèria. Part VII: Timimoun.

7. Jamal-Le Chameau

Llac salat © Viatge hivernal

Aquí, una d'aquestes coses absurdes que fas quan estàs fora de casa i no et veu ningú... Ens el vam trobar passejant el seu amo, a un bonic i frondós paratge —la pista que travessa el llac salat de Timimoun—, quan tornaven de fer Le Gourara Circuit. La idea de fer-nos plegats la foto va ser del xofer que m'acompanyava; va pensar que tot bon turista l'havia de tenir i com no tinc voluntat, ja ho sabeu —ni vergonya—, vaig accedir-hi sense oposar gaire resistència.

Al principi, Jamal-Le Chameau —així em va dir després que es deia— estava amb el morro baix i cara de pocs amics, però va ser posar-me al seu davant que, tot d'una, com un professional de la passarel·la, va aixecar el cap i va somriure —el punyeter sembla que em faci burla. Més tard, en confiança, em va dir que era de la broma i que li agradava prendre el pèl... als estrangers.

(2n) Viatge a Algèria. —2009—

BCN-Alger / Alger-Oran / Oran-Tlemcen / Tlemcen-Mecheria-Aïn Sefra / Aïn Sefra-Béchar-Taghit / Taghit-Bechar-Beni Abbés / Beni Abbés-Timimoun (Gourara Circuit) / Timimoun-El-meniaa / El-meniaa-Vall de M'zab (Ghardaïa, Melika, Bou-Noura, El Atteuf, Beni Isguen) / Vall de M'zab-Ourgla / Ourgla-El-oued / El-oued-Batna (Timgad) / Batna-Constantine / Constantine-Setif / Setif-Alger / Alger-BCN

(2n) Viatge a Algèria.

Beni Abbès © Viatge d'hivern

Ja estic de tornada del viatge a Algèria. Un país proper geogràficament, però alhora desconegut i escassament "explotat" turísticament —els "negres" anys noranta van aturar moltes expectatives i encara hi resten algunes seqüeles. La bellesa del qual és, podríem dir, gregària, ja que radica més en els conjunts, siguin paisatgístics, arquitectònics o humans, que en els elements que els hi integren per separat.

A més, a l'experiència del viatge, s'hi ha afegit la possibilitat de viure el Ramadà —un al·licient més—, cosa que per a un no musulmà suposa algun inconvenient; tot i que es compensa amb la vivència de què significa aquest esdeveniment tan important al món islàmic.

Quan em "recuperi" una mica, el mes d'agost no és precisament el moment de l'any més còmode per anar-hi —la calor és extrema a les zones de desert—, n'explicaré alguna cosa...

'Un lector vampiro'

A pocs dies d'emprendre el viatge d'estiu d'enguany, acabo de llegir un article del Javier Cercas amb el qual m'he sentit molt identificat. Particularment, en allò sobre la incapacitat d'escriure una resenya mínimament decent del llibres que m'agraden —com acostumo a fer en aquest blog. En fí, que sóc un lector vampiro i no ho sabia... No em desagrada pas la idea.