2008/11/04

'Italiano para principiantes'

2008/11/04
Hi ha pel·lícules que hauria de ser obligatori veure-les com a mínim una vegada. Italiano para principiantes (2000) n'és una. És la segona vegada que la veig i m'ha emocionat tant com la primera. És una petita joia del cinema europeu dels últims anys, una delícia dit en poques paraules.

És càlida, tendra i amb un peculiar sentit de l'humor —més si tenim en compte que està ambientada en un gèlid poble danès, al qual sembla que mai no passi res—. L'argument gira al voltant d'una sèrie de personatges —amb vides no massa reeixides— que decideixen, un cop per setmana, anar a aprendre l'italià al centre social, i com aquesta cita setmanal actua com a element catalitzador de les seves vides.

Un altre punt destacable, que a priori pot resultar contradictori per ser una comèdia, és que es tracta d'un film 'dogma', amb les exigències que hi implica, però a les quals, la directora Lone Scherfig, amb talent i sensibilitat, li sap treure tot el suc possible. Tot això, sense infravalorar la magnífica interpretació dels actors —el recepcionista de l’hotel és difícil d’oblidar—. En resum, és una demostració de com es pot fer una bona comèdia romàntica amb pocs mitjans. Segurament, és una de les pel·lícules 'dogma' més interessants —com l'escruixidora Celebration (1998) en un altre gènere— de les que s'han fet sota aquest “paraigua”.

La següent pel·lícula de Lone Scherfig: Wilbur se quiere suicidar (2002), —per ara l'última que ha fet, que sàpiga— és una altra meravella. Més dramàtica, però amb la mateixa sensibilitat i que et deixa el mateix regust de felicitat que Italiano para principiantes.

0 comentaris:

Publica un comentari