2009/11/27

'Terra dels homes'

2009/11/27
«Ser home és, precisament, ser responsable. És conèixer una vergonya davant d'una misèria que no semblava pas dependre d'un mateix. És estar orgullós d'una victòria que han obtingut els companys. És sentir, en posar la pròpia pedra, que es contribueix a construir el món.»
Terra dels homes
(Antoine de Saint-Exupéry)

Saint-Exupéry sempre m'enlluerna amb la seva saviesa. És d'aquests escriptors que els imagino més "persona" que altres, més evolucionat. Estic segur que si féssim un barem d'humanitat, a la part alta, hi ocuparia un lloc destacat, perquè n'és molta la que els seus llibres em transmeten. I Terra dels Homes n'és un bon exemple.

Pocs com ell han explorat, tan bé, en què consisteix l'essència de la condició humana: la conciència de formar part d'una comunitat, els éssers humans, on cal prioritzar el bé col·lectiu per sobre de l'individual. I és per això que visito Saint-Exupéry amb regularitat. El "venero" com a una mena de Sant-Laic amb la capacitat d'obrar el miracle de fer-me mantenir la il·lusió i l'esperança —encara que hi hagi moments em que resulti una tasca titànica...

Però, si només hagués estat un Home Bo que reflexiona acuradament —d'aquests n'hi ha hagut uns quants—, no em fascinaria com ho fa. M'atrau, sobretot, com sap comunicar-ho d'una manera poètica, bella —la bellesa és el reflex de la veritat—, sense ser ni cursi, ni "il·luminat"; cosa difícil d'aconseguir quan es tracta de temes tan delicats... Això ho poden fer els aventurers o els artistes: Saint-Exupéry era ambdues coses.

Es nota que l'admiro? (Resposta). Llavors crec que no cal que insisteixi més...

2009/11/15

'Viaje en autobús'

2009/11/15
M'havia proposat que aquest bloc, entre d'altres objectius, fos un quadern de bitàcola —com m'agrada aquesta paraula!— de lectures, cosa que últimament he descuidat. I no perquè no hagi llegit res d'interessant, ans al contrari, sinó perquè escriure del viatge a Algèria i la pròpia lectura m'han "robat" el temps necessari per fer-ho. He de posar-hi remei; anem per feina, doncs, que n'hi ha un bon stock acumulat.

Per sort, no hi vaig començar a llegir Pla amb Viaje en autobús, ja que d'haver-ho fet, n'hauria perdut les ganes, de continuar, per una temporada llarga i no patiria la fal·lera planiana que experimento des que el vaig "descobrir" —un dels esdeveniments que recordaré amb més estima d'aquests anys (grisos). Pla ha esdevingut una "religió" que professo amb gust, però aquest llibre no és el més indicat per iniciar-se en un escriptor que mai no deixa indiferent.

Viaje en autobús
—en l'edició original en castellà de 1941— és el llibre seu que menys m'ha interessat (dels que n'he llegit); no em sembla el més reeixit. Si bé són presents l'estil característic i l'extraordinària capacitat d'observació; Pla en castellà és com llegir català escrit en castellà, fins i tot hi ha frases fetes traduïdes literalment del català del tipus «querer la luna en un cuévano» —de la manera tan grollera que està fet, em queda el dubte de si no serà intencionat. En fi, que trobo que perd quan escriu en castellà; allò que en català flueix, en castellà grinyola una mica.

Així i tot, allò que m'ha cridat més l'atenció del llibre és el conservadorisme ranci —rijoso— que destil·la i que en altres seus, no hi he trobat —Pla no va ser mai un "progre", però tampoc el "cavernícola" que s'acostuma a descriure. Vull pensar que és conseqüència del moment; acabada la Guerra Civil, intentava fer-se un lloc per al seu projecte literari —el llibre de l'Enric Vila sobre Pla, també pendent de resenya, m'ha ajudat a entendre'l més bé. Des d'aquest punt de vista, Viaje en autobús em sembla un document excepcional de l'ambient (sòrdid) imperant, al país, a la postguerra.