2012/11/23

'Temor'

2012/11/23
Temor

El temor pasa de hombre a hombre
sin saberlo,
como una hoja pasa su temblor
a otra.
De repente todo el árbol tiembla
y no hay ni rastro de viento.

—Charles Simic

2012/10/28

'Le Grand Voyage'

2012/10/28
No té efectes especials, no intervenen actors coneguts, no passen coses excepcionals ni singulars, ni tan sols divertides i malgrat tot això, o precisament per tot això, i per la senzillesa i honestedat amb la que està filmada, perquè és una bona història, 'Le grand Voyage' (2004) m'ha entusiasmat.

Un relat incòmode, a estones, del pelegrinatge (Hajj) d'un ancià d'origen marroquí, des del sud de França a La Meca, per carretera!!, acompanyat del seu fill adolescent que li fa, contra la seva voluntat, de xofer. Un viatge iniciàtic, tant per al pare com per al fill, on travessaran gran part d'Europa, Turquia i els països de l'Orient Mitjà fins arribar a l'Aràbia Saudita. Una contraposició entre dues maneres de veure el món, la del jove i la del vell, la del creient i la de l'agnòstic, la de l'europeu i la de l'àrab. Gens complaent amb els personatges i que els mostra amb la seves inquietuds, anhels i complexitats, mesquins i generosos alhora per exemple. Amb detalls cinematogràfics gens casuals, com que el cotxe que utilitzen tingui una porta d'un altre color recuperada d'un desguàs, on comença la història. L'element desubicat que no encaixa amb la resta, com el vell a Europa o el jove a l'Aràbia, però que malgrat tot tiren endavant.

A més a més, la pel·licula té l'alicient de haver estat la primera de ficció filmada amb permís de les autoritats saudíes, durant els dies del Hajj, a La Meca. El que també li afegeix un valor documental en permetre conèixer l'ambient i com es viu per molts musulmans aquesta recomanació.

2012/10/15

Comunicació humana

2012/10/15
Quina veritat és...

2012/09/15

'Amundsen-Scott: Duelo en la Antártida'

2012/09/15
Narrar en paral·lel les expedicions d'arribada al Pol Sud de Robert F. Scott i Roald Amundsen és el recurs literari utilitzat per Javier Cacho per escriure aquest assaig, alhora que el principal alicient a l'hora de valorar-lo. Si bé no aporta informació nova, és molt clarificador, ben documentat i agradable de llegir. Mancava algú que endreces tot el que se'n sap i donés aquesta visió global d'uns mesos tan intensos. I 'Amundsen-Scott: Duelo en la Antártida' compleix a la perfecció aquesta tasca, admiro la feina feta. El que ja no n'estic tan segur, com ja he plantejat en anteriors ocasions, és que fos una cursa o un duel. Potser per a Amundsen, sí; però per a Scott, ho matisaria més. Quan més llegeixo sobre el tema, més dubtes en tinc.

A nivell més personal, m'ha ajudat a comprendre una mica més la personalitat —torturada— d'Amundsen. Un personatge que malgrat els meus esforços per ser just amb ell, em provoca certa antipatia. Com va tractar a Fredrik Hjalmar Johansen és un dels motius. Algú de la vàlua de Johansen, fins i tot si hagués pogut suposat un perill per al seu lideratge, no es mereixia el tracte que li va dispensar durant l'expedició i sobretot després, un cop a Noruega. Durant l'expedició el va apartar de l'equip que va arribar al Pol Sud i a la tornada a Noruega, li va continuar fent llum de gas i el va marginar dels reconeixements que van rebre els integrants de l'expedició. Coses que amb el temps, contribuirien al tràgic final de Johansen. Tinc la impressió que a Amundsen li va mancar grandesa, generositat, la virtut en què els britànics, i Scott no és una excepció, sempre van destacar-hi —tot i que també va haver-hi rivalitats (Scott vs. Shackleton), van ser més cavallers.

Encara que també penso que Amundsen obre un nou camí en el món dels viatges polars. És el primer explorador en el sentit actual del terme, més un gran esportista que no pas algú interessat en la recerca del desconegut. Com es preparava i assolia els objectius fan que, si encara visqués, s'adaptaria perfectament a qualsevol expedició d'ara —sempre que manés ell, aixo sí. En canvi, a Scott no me l'imagino. Les maneres de fer, les inquietuds i sobretot els seus valors xocarien amb els actuals, són d'un altre temps. Qui sap si millor, en tot cas diferent.

2012/09/03

Tu saps que la meva vida és un somni

2012/09/03
Matino per no somiar. Altra gent ho fa perquè és més activa a primera hora, m'incloc també, però no és aquesta la raó. El cert és que avorreixo començar el dia amb mal de cap i somiar m'ho provoca. Bé, somiar en sí, no; és recordar, en llevar-me, que he somiat. I és que sóc dels que dorm d'una tirada, però que un cop em desperto, que acostuma a ser d'hora, si em torno a dormir, tot el que somio en aquesta estona ho recordo i aleshores: mal de cap. Últimament n'estic tenint força...

Un somni es repeteix. El protagonitza Bernardo Cortés, el rapsode-cantant de la Barceloneta, conegut gràcies al personatge d'El Terrat —inspirat inicialment en ell. Una d'aquestes persones que, físicament, amb l'edat no es panseix; ni sembla encongir-se com altres. Ell és d'una categoria diferent, s'està autoincinerant. Una pell molt bruna i seca, no sua mai, ho suggereix. Sembla tenir un foc, per dintre, que l'anés carbonitzant a poc a poc. Qualsevol dia només trobaran una americana, unes sabatilles gegants, un munt de cendres i una pila de papers volant.

I és que, al somni, el Bernardo hi duu una americana rossegada de ratlla diplomàtica on les espatlles li arriben gairebé als colzes i els dits és l'únic que deixen veure les mànigues, mentre sostenen un mànec de folis rebregats per l'ús. Calça unes sabatilles esportives negres, sorprenentment actuals, d'adolescent. Si l'americana era tres o quatre talles més gran, les sabatilles potser són vuit números més. Tan grans que entre el seu taló i el final de la sabatilla podries ficar un puny sencer. Cosa que fa que no les aixequi gaire del terra quan camina. Més aviat les arrossega, com si ho fes amb raquetes de neu.

El cas és que el veig baixant, a la parada inici-final, de l'autobús 36 al carrer Ramon Trias Fargas, el de darrere l'Hotel Arts. Està a punt de travessar-lo per fer drecera per l'hotel i arribar al Port Olímpic on, suposo, treballa ara. Però abans que ho faci, en passar al meu costat,  li pregunto: «L'hi ha valgut la pena?». Al que, amb preses, m'hi contesta: «Què?»

[Pròxima entrega: 'Les cases d'una planta no fan bona ombra']

2012/08/08

Pierre és nom de gat

2012/08/08
Era diumenge i com altres durant l'últim mes hi era a la platja. Acostumo anar-hi a la del Somorrostro, o com tothom la coneix: «la que està davant de l'Hospital del Mar al costat del socorrista». Una elecció que té molt a veure amb la comoditat —l'autobús que passa per davant de casa, hi té el final— i amb la mandra de no haver-me de capficar gaire per prendre un parell d'hores de sol, el meu límit psicològic d'estança a la platja.

Havia escollit un lloc a tercera fila. La primera és per a la gent gran que s'emporta les tumbones de casa; la segona, per a les famílies amb para-sol i cotxet de nen impossible de bellugar per la sorra; i a partir de la tercera, per al primer que hi arriba. Aquí havia col·locat la meva tovallola vermella; fàcilment localitzable en sortir de l'aigua, sense ulleres, i no fer el zombi pel sorral.

Quan duia una bona estona de tranquil·litat, no tenia veïns xerraires a la vora, tot just darrere meu van situar-se un grup d'adolescents, nois i noies al cinquanta per cent, amb ganes que tothom conegués les seves vicissituds diàries. Converses que si bé, en un primer moment, destorbaven la pau que regnava fins aleshores, aviat van ser font d'entreteniment. Unes vegades per la frescor i la innocència dels comentaris, la majoria per l'enginy de les rèpliques.

I així passava el matí, entre glopades de sorra i rialles, quan van afegir-s'hi un parell de nois més: els cosins francesos del Jordan —un dels nois del grup. En principi ningú no els va fer massa cas —per no dir cap— i es van situar a l'extrem més allunyat de les noies; però, passada una estona, una en va sentir prou curiositat per la seva presència i va trencar el gel.

 —¿Cómo os llamáis?— va preguntar-los.
 —Mathieu —va dir el més espavilat.
 —¿Y tú? —va repreguntar la noia al més tímid.
 —Pierre.
 —¡Ahí va —va dir ella—, como mi gato!

[Pròxima entrega: 'Tu saps que la meva vida és un somni']