2010/09/04

Simic

2010/09/04

Nuestro difunto amigo detestaba los cielos azules,
los predicadores que citan la Biblia,
los políticos que besan a los niños,
las mujeres que son todo dulzura.

Le gustaban los borrachos en la iglesia,
los nudistas jugando a voleibol,
los perros perdidos haciendo amigos,
los pájaros cantando al buen tiempo mientras defecan.

—Charles Simic
Brutal!
(Selecció i traducció: J. Cercas)

2010/08/30

Viatge a H. d. D. —2010—

2010/08/30
Skyline de H. d. D. © Viatge hivernal
17 d'agost de 2010
L'última vegada que hi havia estat va ser fa vint-i-sis anys, llavors encara hi eren els avis. No ha canviat gaire; murs blancs amb sòcols de granit, carrers empedrats amb llambordes, gent asseguda a la porta de casa prenent la fresca..., reconec tots els llocs de seguida, només els afores són una mica diferents: més naus industrials —el progrés— i menys alzines centenàries.

20 d'agost de 2010
Ha vingut la germana petita de la meva avia materna, l'única viva d'aquella generació. Una dona autèntica en la seva senzillesa i molt activa, malgrat que, com ella diu, ja té «cuatro-ventes» i això es nota molt a les cames; ningú no ho diria.
———
Estic al territori del «niño», o «niña» —segons sigui el cas—, genèric afectuós que utilitzen, a l'àmbit familiar, les persones de més edat per referir-se a qualsevol amb una edat inferior a la seva. Tothom és «niño» o «niña» per algú, fins i tot amb seixanta-sis anys...

21 d'agost de 2010
Dia de trekking. Per un camí que no estic gaire segur de què hi vagi on vull arribar, de sobte, quatre mastins deslligats s'apropen —bordant d'aquella manera greu, gairebé afònica que ho fan— amb intencions que interpreto tan poc amigables que giro cua. Llavors em trobo un paisà que deu haver vist l'escena i li dic:
Jodidos perros que no me dejan pasar.
Son del vecino —em contesta—, esos no son malos... del todo. —I com a gran consell—: Si ves que se acercan demasiado te agachas y coges unas piedras...
Vaig passar-hi, això sí, amb por i gaudint-ne de la companyia d'un que m'ha seguit una estona; segurament, en tenia més, de por, ell que jo.

22 d'agost de 2010
A la matinada, després d'adormir-me a l'azotea sota els estels, quan el cel comença a clarejar i la fredor es fa notar, el xivarri dels ocells que fan nit als arbres propers i el cant del gall del veí, que té els dies de vida comptats —la Feria comença dimarts vinent—, m'hi desperten. M'encanta l'olor de rostolls de cereal que hi fa, quan la rosada humiteja suaument els camps que envolten el poble, en aquesta hora; n'és el mateix d'aleshores...

2010/08/10

Do be do be do

2010/08/10
(Via ffffound)
Va a ser que tots tres tenen part de raó...

2010/08/06

'Viatge sentimental'

2010/08/06
 «Cuando el corazón vuela más allá del entendimiento, le ahorra al entendimiento infinitas penas.»
Viatge sentimental —Laurence Sterne

Sóc partidari de freqüentar, de tant en tant, "males companyies" i, últimament, n'he gaudit d'unes quantes literàries. Llibres amb idees diferents de les meves o d'aquells que només "distreuen" i dels quals, un cop acabats, no queda petjada. Tanmateix, tots els agraeixo profundament; són imprescindibles contribuint a la diversitat. M'aporten, entre d'altres coses, el contrast necessàri per apreciar-ne la magnitud d'altres com és ara el cas de Viatge sentimental per França i Itàlia de Laurence Sterne.

I és que: que et narrin un viatge a partir d'unes quantes anècdotes relacionades amb personatges coneguts pel camí, més que amb monuments, paisatges..., no és genial? Doncs això és Viatge sentimental. Potser, una de les poques maneres —si no l'única— en què encara té sentit la literatura de viatges, quan és senzill informar-se de qualsevol lloc, per molt remot que sigui. Després de llegir-ho, costa imaginar més modernitat que la de Sterne, el qual en fa, de la síntesi i l'omissió, un art (i es va publicar el 1768!!).

Com em passa amb els bons llibres no he entès res i ho entès tot; vull dir que quan rellegeixo una pàgina sempre trobo matissos diferents, mai no s'esgota per moltes vegades que ho faci. No només perquè està meravellosament escrita, que ho està, és alguna cosa més: té ànima. Viatge sentimental em toca, fa vibrar alguna cosa a dins meu, m'emociona..., com diu el protagonista en cert moment: «Pues mis pensamientos eran los mismos que él había expresado, con la única diferència de que yo no hubiera sabido formularlos ni la mitad de bien». Sens dubte, un dels llibres importants d'aquest any i font més que segura d'inspiració. Sort de les "males companyies"...

2010/07/28

Humor

2010/07/28
(Vist a Indexed)

2010/07/21

Chris Stewart / Luís Racionero

2010/07/21
Sospito que la majoria de mortals no gaudirem ni de la meitat de les experiències viscudes pel Chris Stewart i el Luis Racionero; conclusió que trec sense cap més argument que la lectura dels seus llibres: Tres maneras de volcar un barco i Sobrevivir a un gran amor, seis veces respectivament. Tots dos, els he llegit alhora i aquesta coincidència temporal m'ha fet reflexionar sobre les actituds que representen, encara que no toquin els mateixos temes.

Tot i tenir en comú que són dos grans vividors, n'hi ha una cosa fonamental que els diferencia. Mentre el Chris Stewart sembla treure profit de tot, sigui quina sigui la situació, amb el Luís Racionero no passa el mateix. Aquest per moltes teories que elabora, unes amb més "gràcia" que d'altres, especialment sobre les dones —el llibre són unes memòries sentimentals—, no se'n surt; ensopega una vegada i una altra amb la mateixa pedra sense que el resultat no sigui diferent d'un nou fracàs. Incapaç de canviar, potser perquè no "escolta" prou o, si li dono el benefici del dubte, perquè mai no li ha interessat... Ha tingut talent, oportunitats i malgrat tot això arriba a la vellesa sense haver après res útil de veritat, ressentit amb les dones —vorejant la misogínia— i, el més trist, amb un toc profund d'amargor. Chris Stewart, en canvi, es morirà encantat d'haver passat per aquí, sense cap teoria i amb un somriure a la boca. És capaç de gaudir de qualsevol activitat i de fer gaudir els demes. Cosa que queda patent al llibre, basat en anècdotes dels seus inicis al món de la navegació, de com ho va afrontar, i no puc més que aplaudir el suc que en treu.

En fi, que si n'envegés algú de tots dos seria el Chris Stewart. Això sí, si alguna vegada noteu que "racioneo", sisplau, aviseu-me: m'agradaria ser un vell amb il·lusió per la vida i ganes d'aprendre sempre.