La mestria del socorrista

Nena 2 (amb cara de súplica): Podem ficar-nos-hi?
Socorrista: Teniu catorze anys?
Nena 1 (amb pena): En tinc dotze.

Fi de la història.

Persones admirables de 2011

• Maruja Ruiz, per viure amb integritat i ser-ne un exemple sempre.
• Joan Subirats per fer aprendre i oferir un punt de vista polític diferent.
• Paco Vallejo, per tenir tan clar que ni els escacs, ni cap altra cosa és més important que viure.
• Gerlinde Kaltenbrunner per mantenir l'esperit romàntic de l'alpinisme i l'aventura: «és més important l'estil que el resultat».
• Enrique Vila-Matas per explorar, escriure i subministrar felicitat al seus lectors.
• Ellen Johnson Sirleaf, per tenir una voluntad ferma i clara. Imprescindible el documental Dones de ferro de Libèria.
  

'La prisión blanca'

Si sueñas, y los sueños no te arroban
si piensas, y pensar no es tu ambición;
si al triunfo y al desastre te acomodas,
y ves en uno y otro un impostor.

Si a tu cerebro y pecho y nervio obligas
a estar despiertos, aunque ya agotados,
y así sigues bregando con la vida
porque tu voluntad dice; Sigamos!

Si ocupas el minuto inexorable
de sesenta minutos de tu afán,
tuyo es el mundo, tuyos sus caudales,
y tú eres, hijo, un hombre de verdad.

«L'esperit del Quest»

El primer que atreia la mirada d'algú entrés al Quest, vaixell de la tercera i última expedició a l'Antàrtida d'Ernest Shackleton* (1921), eren aquestes estrofes gravades sobre una planxa de bronze. Shackleton, en consonància amb l'esperit de l'època, adorava aquesta èpica encesa. Conèixer el que un home estima estalvia moltes explicacions sobre el seu caràcter. Tot i que un bon llibre que l'intenti comprendre també pot ser una gran ajuda. La prisión blanca d'Alfred Lansing sobre l'Expedició Transantàrtica Imperial (1914-1916) —la segona comandada per Shackleton— ho és.

 l'Endurance atrapat al gel (via Retronaut)

Lansing escriu el relat més complet que conec sobre l'epopeia de l'Endurance —aquesta expedició, també, és coneguda pel nom del vaixell. N'aprofundeix, més que cap altre, en la psicologia dels homes que van participar-hi. De Shackleton, en destaca els seus dots de lideratge a l'adversitat; com quan, abandonat l'Endurance, es va desfer d'unes monedes d'or per exemplificar als seus homes que es quedessin només amb l'essencial per sobreviure. Però també els seus neguits a l'hora de prendre decisions, ja fos per moure un campament o anar a caçar foques; el malanomenaven: «el vell cautelós» o «Jack, el cautelós». Un Shackleton més humà, més autèntic, que d'altres que he llegit. Valent i prudent alhora, fugint de la mitificació del personatge amb què, en altres llibres, se l'acostuma a descriure.

Un conclou, en llegir-lo, que Shackleton poseïa l'instint de saber quan calia continuar i quan desistir en les situacions compromeses. Que feia honor al lema familiar, «Fortitudine Vincimus» (Resistir és véncer), alhora l'enriquia sent conscient de què per sobre de tot estava la vida dels seus homes i això va ser la seva gran victòria. Tenia la saviesa d'afegir-hi: «...,de vegades» al moment precís.

*Shackleton morí d'una sobtada angína de pit a l'illa de Georgia del sud. A l'escala, que amb el Quest, feien de camí a l'Antàrtida. Era l'illa que cinc anys abans havia estat la  salvació de l'expedició que relata La prisión blanca.

Centenari de l'arribada al Pol Sud

[Imatge: Membres de l'expedició de Scott al Pol Sud  © Scott Polar Research Institut]

Avui fa 100 anys Amundsen arribava al Pol Sud. I m'alegra que sigui notícia als diaris i que l'hi dediquin especials. Tot i que discrepo del plantejament. Enfocar-ho com una competició (la cursa entre Scott i Amundsen) no m'interessa gens —a part de què no és cert, dos no competeixen si un no ho fa (Scott). El que em captiva de l'exploració polar és la part humana, el comportament de les persones en una situació límit; la resta, per a mi, és secundari. Si uns van arribar primer, es van quedar a mig camí o no van arribar... això està bé pels historiadors, pel llibre Guinness; m'interessa més què va succeir pel camí, l'aventura. Què significa per a l'ésser humà de:

• Repte amb un mateix: motivació personal.
• Convivència amb els companys.
• I enfrontament amb el desconegut ( i amb l'adversitat).

Valorar-la més per l'esperit romàntic d'aleshores, que no pas pel competitiu d'avui i amb el qual, erròniament, s'interpreta a l'actualitat en la majoria dels casos. És per això que, moltes vegades, en aquest món d'expedicions polars, els "fracassos" són més alliçonadors que no pas els èxits.

Això és el que vaig veure (I)

• Una parella agafada de la mà amb maletes idèntiques. Ell arrossega la seva amb la mà dreta, ella amb l'esquerra.
• Dues turistes esmorzen, en silenci, en una terrassa. Les cares són de «què faig aquí, quan no és això el que vull».
• A la platja. Sentit aquest estiu: «¡Vestidiiitos playeeeros, pareeeos!»
• Un guitarrista que no toca. Només mira.

• Una mare que estreny, suaument, les galtes del seu fill perquè li faci un petó. El nen somriu, d'aquella manera.
• El mecànic del carrer Ll.: granota curta i arrambada que deixa a la vista els mitjons que sobresurten de les botes, panxa prominent i cames primes. De lluny, sembla un ocell tropical.
• El cotxe del metge del carrer M. de F., tan bo que el motor fa soroll de nau espacial. Impacient, n'espero el moment de l'enlairament.
• Una senyora gran que es fica a la piscina amb les ulleres de carrer. A continuació, se les treu per parlar.

• Una noia jove parla pel mòbil des que puja al vagó fins que en baixa. És l'única que es manté en silenci.
• El passeig de Gràcia és per baixar-lo quan no n'hi ha gairebé cotxes, fa fred i el sol et dóna a la cara.
• Una mare ànec i els seus fills entren a l'hotel Mandarín Oriental. Ho fan en fila índia i amb el cap cot.
• Una adolescent amb minifaldilla es canvia les sabates planes per unes de taló alt que treu d'una bossa del Mercadona. Ara somriu entremaliada.

• Dues amigues amb les mateixes sabates vermelles de cordons. I també la mateixa bossa.
• Un quiosc de metro obert que ven amb els llums apagats. Quatre ulls brillen en la foscor.
• Un emprenedor emprenyat. A crits, garanteix rendibilitats del 25% per un Nokia antic. 
• Una dona de cabells llisos s'arrissa les pestanyes dins d'un cotxe aparcat. El carrer està poc il·luminat i el cotxe, interiorment, gens. 

Valerian Albanov | 'En el país de la muerte blanca'

10 d'abril de 1914. Valerian Albanov, primer oficial del Santa Ana, abandona el vaixell amb l'objectiu d'arribar a terra ferma en un intent desesperat per salvar la vida. El Santa Ana fa gairebé dos anys que està atrapat al gel àrtic, i les expectatives de què això canviï són nul·les. Li acompanyen tretze homes, la resta d'integrants* de l'expedició de G. Brusilov, de la qual forma part, decideixen quedar-se al vaixell —inclòs el propi Brusilov. Albanov i Alexander Konrad, un dels seus acompanyants, en seran els únics supervivents; els que van romandre al vaixell, mai no seran trobats. En el país de la muerte blanca és el relat d'aquesta historia de supervivència i Albanov, el seu autor.

L'expedició de Georgiy Brusilov volia localitzar noves zones de caça de morses i óssos polars travessant el Pas del Nordest, cosa que no s'havia intentat d'ençà ho havia aconseguit  Erik Nordenskiöld, per primera vegada, entre 1878 i 1879. Però unes limitades aptituds professionals dels integrants de l'expedició, començant per les de Brusilov; manca de recursos (mapes, aliments adequats, combustible); unes gotes d'inconsciència i poca fortuna, van fer que comences aviat amb mal peu. Al mes i escaig de salpar, a l'octubre de 1912, quedaren encerclats pel gel i a la deriva en el Mar de Kara.

Després de passar dos hiverns atrapats, Albanov mantenia una relació pèssima amb el capità Brusilov. En gran part per això i inspirat perquè havien fet Fridtjof Nansen i F.H. Johansen, en 1896, va buscar-hi la salvació, emulant-los. Intentaria arribar al cap de Flora de l'illa de Northbrook, arxipèlag de Franz Josef Land, a la recerca del refugi i les provisions de l'expedició Jackson-Harmsworth (1894-1897) que, anys abans, havien estat la salvació d'ells. Era el punt més pròxim on podrien trobar, potser, alguna ajuda o si més des d'allà adreçar-se a les illes Svalbard, aquestes sí habitades tot l'any. Però a diferència de Nansen,  ni tan sols sabia exactament on era —no disposava dels instruments adequats per situar-se, ni mapes precisos—, ni tenia els mitjans de desplaçament i la preparació per moure's per l'Àrtic de Nansen.