2012/02/04

Alexia

2012/02/04
Entristeix entrar a la casa que algú ha deixat forçat per les circumstàncies. Aquí i allà hi veus petites petjades del seu pas. Els forats d'on penjava l'aire condicionat —que no volent deixar res de valor al banc, s'han emportat—; l'invent que s'havien enginyat, en la ventilació de la cuina, per impedir que l'aire passés; o la il·lusió amb què un dia van pintar la paret del capçal del llit de vermell intens, qui sap si estímul de nits de passió... Afegits, colors que dotaven de vida aquestes parets. Parets que eren el seu dia a dia.

Però, més que el rastre dels adults, colpeja el dels infants. Una foto d'un nen de pocs anys que somriu vestit de diumenge; les parets guixades com només ells ho fan, ocupant tota l'alçada al seu abast, amb aquells traços llargs, enèrgics, multicolors...; i sobretot impacta quan darrera una porta, al costat d'adhesius d'una Minnie que sonmia «I wish a Perfect love story...», imprès en un paper i enganxat amb gomets, trobes un nom escrit: Alexia. Li posa cara al drama, ja no és un número.

0 comentaris:

Publica un comentari