2011/01/22

Aquagym

2011/01/22
«QUE-EM-PIE-CE-YA, QUE-EL-PÚ-BLI-CO-SE-VA» sento de fons, acompanyat d'un soroll sincopat de picar de mans, cridoria que em treu del núvol de pensaments al qual estava. L'enrenou prové dels participants de la classe d'aquagym, impacients de rebre la seva dosi diària de Waka-Waka i Panamericano. Un grup format per homes i dones que no baixen de la seixantena —majoria dones, tot s'ha de dir—, amb cossos d'haver trepitjat poc un gimnàs, però amb les ganes de jugar d'un nen.

M'agradaria tenir una màquina del temps per viatjar a la seva joventut i preguntar-los, si s'imaginen, en un futur, fent gimnàstica a l'aigua, al ritme de la música i dels crits d'una monitora. No ho serien, és més, suposo que en riurien. Els canvis que ha viscut aquesta generació són brutals... i la seva capacitat d'adaptació: extraordinària.

També penso, a part d'en l'inimaginable, en tot allò que havíem suposat que mai no faríem, ni diríem, i que un bon dia fem i diem. En part com a renúncia i en part com a elecció conscient en entendre millor determinada situació. De com la vida ens facilita oportunitats per questionar-nos certes creences i fer més rica la nostra comprensió del món. James Bond tenia raó: Nunca digas nunca jamás. I que m'ho diguin a mi, mentre rumio tot això a la piscina d'hidromassatge... Està clar: ara no descarto fer aquagym si arribo a la seva edat —o abans—, o allò que estigui de moda aleshores, si el cos aguanta perquè la ment i l'esperit estan preparats.

0 comentaris:

Publica un comentari