La bogeria de l'emperador

De tant en tant, es desconeix per què, un pingüí emperador es comporta raro. En comptes de seguir el camí per alimentar-se, que el duu des de la seva colònia fins al mar, de sobte s'atura i després d'una estona en què sembla rumiar-s'ho —aparentment "desorientat"—, gira cua i s'endinsa a l'interior del continent. Una decisió que el duu directe cap a la mort. Qualsevol intent d'ajudar-lo a trobar la direcció correcta és inútil; sempre escollirà la ruta suïcida.

A priori, pensava que m'interessarien més les històries humanes de 'Encuentros en el fin del mundo': les de les persones que viuen i treballen a l'Antàrtida. Al final, el comportament dels emperadors n'ha estat la metàfora més colpidora.

'Los héroes imperfectos de la Antártida'

El Fram a la Badia de les Balenes, Antàrtida. Foto: Norwegian National Library
 

'Los héroes imperfectos de la Antártida' és un reportatge, a tres veus, publicat a El País Semanal. Commemora el centenari de l'arribada al Pol Sud. Defensa una idea central que comparteixo: els exploradors polars de l'època heroica atrauen, sobretot, per la seva humanitat (imperfecció); més que no pas pels objectius assolits, que també en alguns casos. Les seves febleses, mancances i errades de judici els fa propers a nosaltres, hi empatitzem. Limitacions que, per una altra banda, no els va impedir assumir aquests grans reptes. Potser perquè hi eren conscients que l'únic important era continuar endavant.

• 'Los héroes imperfectos de la Antártida' 

1. 'Los noruegos prefieren a Nansen' per Jacinto Antón.
2. 'Símbolo de cooperación' per Jerónimo López.
3. 'Las razones inexplicables de la exploración polar' per Óscar Gogorza. El més interessant de tots tres.

• Versió en Pdf del reportatge

'Vagabond'

Adoro 'Vagabond' de Beirut. L'inici de la cançó és hipnòtic, bé... tota ella, és impossible no quedar-se enganxat en aquesta mena de "Bolero de Ravel Pop". I del nou video que n'han fet, que dir, p-r-e-c-i-ó-s.

Això és el que vaig veure (III)

• Vestuari de mafiós d'un país de l'est: caçadora de pell marró i, sigui hivern o estiu, sandàlies de tires creuades amb mitjons blau fosc.
• Un any anant-hi i no me n'havia adonat. L'edifici de La Principal és groc!
• Camino mirant les cornises dels edificis; veig una Barcelona nova.
• Un dependent del Colmado Quílez, amb el blusó característic, es gira per mirar el cul d'una noia.


• Sentir-hi les petjades a La Central. És el soroll del silenci.
• Trobo un llibre de notes de Chejov. Em penedeixo de no haver-lo adquirit.
• Passeig de Gràcia. L'escorta de J. de Marichalar vesteix una corbata verd fluorescent. Serà per atreure-hi tota l'atenció? Impossible.
• Matinadors de diumenge. Per obligació, escombriaires; per devoció, evangèlics camí del temple; per vici, lectors de diari.


• El nombre de possibilitats de què un nen es llenci a la piscina, sense esgotar-se, tendeix a infinit. Més infinit, quant més petit.
• Filosofia de piscina: 20/20/20. 20 de natació (acció), 20 de spa (descans) i 20 de sauna (reflexió).
• El pare locutor radiofònic: «—Y ahora metemos el bañador en esta bolsa...».
• L'avi que xiula cap a dintre. Indescifrable.


• Dones grans que van a urgències perquè la filla se les escolti.
• Un altre look, d'egipci: sense pèl ni al cap, barba i sobretot celles i pestanyes.
• 'Gat', un nom per a un gat sense nom. Clar, concís i senzill.
• Els homes amb l'edat es feminitzen; les dones es masculinitzen. Sortim guanyant.

'Feria rural'

F E R I A  R U R A L
A Hayden Carruth

No os lamentéis por haberos perdido
al perro de seis patas. Nosotros lo hemos visto
y se pasa casi todo el tiempo tirado en el suelo.
En cuanto a lo de sus patas de más,

te acostumbras en seguida
y acabas pensando en otras cosas,
tipo qué noche tan fría y siniestra
para venir a la feria.

Su amo arrojó un palo a lo lejos
y el perro salió corriendo tras él.
Corría con cuatro patas y las otras dos le colgaban,
y una chica se reía muchísimo de eso.

Estaba borracha, y también lo estaba el hombre
que le besaba el cuello sin parar.
El perro volvió con el palo y se quedó mirándonos.
Y ese era todo el espectáculo.

—Charles Simic

'Dos senyors'

«He tingut a Barcelona una considerable quantitat d'amics. Les seves idees sempre m'importaren menys que els seus sentiments. Gairebé tots ells (tots es pot dir) contribuïren a fer-me agradable l'existència.»  

Un senyor de Barcelona (R. Puguet)

—Josep Pla

Dues personalitats, dos tarannàs, dos estils. Així són Un senyor de Barcelona i Un senyor de Terra del foc, els dos relats biogràfics que componen el volum Dos senyors de Josep Pla. El llibre dedicat als germans Rafael Puget i Jacint Puguet respectivament. El Rafael, l'hereu de la fortuna familiar, l'humanista i el Jacint, l'emprenedor, l'home d'acció. Tots dos amb vides iguals d'apassionants, però tractades per Pla de manera diferent.

Personalment, prefereixo Un senyor de Barcelona on Pla demostra la seva mestria per capturar l'anècdota i els diàlegs, que transmeten vida, amb aquell detall que t'explica la totalitat; contraposat a la "narrativitat" pura i dura, que de vegades es fa esgotadora, amb la qual está escrit Un senyor de Terra del foc. Al final d'aquest només veia ovelles; el Jacint es va dedicar a la cria d'aquest bestiar a l'Argentina i llegir-lo és com fer-ne un curs accelerat. El trobo feixut —de moment, encara m'interessen més les persones—, què hi farem. Fins i tot Pla resulta avorrit..., de vegades.