'Women without men'

Ho diré d'entrada: muda, guanya. Després de visionar 'Women without men' (2009) de Shirin Neshat, és el primer que se m'ocurreix. Res de versió original, encara que dominis el farsi, millor sense so. Per què? Perquè no aporta res. Els diàlegs sobren, fins i tot a mi que m'agrada l'espessor del cinema francès o iranià, com és el cas. I el que és pitjor, resten.

Expliquen fets o accions que ja s'entenen. Malbaraten la feina feta amb la imatge. Bellíssima en línia amb el realisme màgic de la novel·la origen i que tan bé lliga amb el món de la directora. Queda clar que és on està còmoda —és una artista visual reconeguda—, però d'explicar històries encara ha d'insistir-hi una mica més.

Els personatges són plans i ni la potència de les imatges amaga les seves carències. El suposat retrat acurat de la dona en la societat iraniana prèvia al cop d'estat de 1953, encarnat en les quatre protagonistes, està construït amb estereotips absents d'ànima, previsibles fins a l'avorriment. I a l'altre gran protagonista, el jardí, li manca l'aire de paradís terrenal dels jardins perses, per molt que hi posis boira.

L'ambientació, cosa que hauria de passar desapercebuda, no col·labora tampoc. Calien les escenes de masses que fan més pena que glòria? Casablanca, on esta rodada, no passa per ser el Teheran del cop d'estat. Les teulades inclinades de l'inici generen una sensació d'inverosimilitud notable. Potser es filar massa prim, però si has estat als dos llocs ho notes, són d'una mena que mai no trobaries allà. Sé que és de pressupost ajustat i que no podien rodar a Iran, però es podia haver solucionat d'una altra manera: és cinema! En resum, una pel·lícula sobrevalorada que m'alegro d'haver-la vista, ja que amb una vegada n'hi ha prou.

Quan menys t'ho esperes...

[Imatge: via La verdad absoluta no existe]

Quan menys t'ho esperes, visitant un d'aquests blogs que m'agrada seguir, trobes joies com aquestes. És només marketing d'una marca de iogurts... tot i que estaria bé que hi fos més habitual.

'Temor'

Temor

El temor pasa de hombre a hombre

sin saberlo,

como una hoja pasa su temblor

a otra.

De repente todo el árbol tiembla

y no hay ni rastro de viento.

—Charles Simic

[vía: Círculo de Poesía]

'Le Grand Voyage'

No té efectes especials, no intervenen actors coneguts, no passen coses excepcionals ni singulars, ni tan sols divertides i malgrat tot això, o precisament per tot això, i per la senzillesa i honestedat amb la que està filmada, perquè és una bona història, 'Le grand Voyage' (2004) m'ha entusiasmat.

Un relat incòmode, a estones, del pelegrinatge (Hajj) d'un ancià d'origen marroquí, des del sud de França a La Meca, per carretera!!, acompanyat del seu fill adolescent que li fa, contra la seva voluntat, de xofer. Un viatge iniciàtic, tant per al pare com per al fill, on travessaran gran part d'Europa, Turquia i els països de l'Orient Mitjà fins arribar a l'Aràbia Saudita. Una contraposició entre dues maneres de veure el món, la del jove i la del vell, la del creient i la de l'agnòstic, la de l'europeu i la de l'àrab. Gens complaent amb els personatges i que els mostra amb la seves inquietuds, anhels i complexitats, mesquins i generosos alhora per exemple. Amb detalls cinematogràfics gens casuals, com que el cotxe que utilitzen tingui una porta d'un altre color recuperada d'un desguàs, on comença la història. L'element desubicat que no encaixa amb la resta, com el vell a Europa o el jove a l'Aràbia, però que malgrat tot tiren endavant.

A més a més, la pel·licula té l'alicient de haver estat la primera de ficció filmada amb permís de les autoritats saudíes, durant els dies del Hajj, a La Meca. El que també li afegeix un valor documental en permetre conèixer l'ambient i com es viu per molts musulmans aquesta recomanació.

Comunicació humana

Quina veritat és...

(via: Wendy Macnaughton)

'Amundsen-Scott: Duelo en la Antártida'

Narrar en paral·lel les expedicions d'arribada al Pol Sud de Robert F. Scott i Roald Amundsen és el recurs literari utilitzat per Javier Cacho per escriure aquest assaig, alhora que el principal alicient a l'hora de valorar-lo. Si bé no aporta informació nova, és molt clarificador, ben documentat i agradable de llegir. Mancava algú que endreces tot el que se'n sap i donés aquesta visió global d'uns mesos tan intensos. I 'Amundsen-Scott: Duelo en la Antártida' compleix a la perfecció aquesta tasca, admiro la feina feta. El que ja no n'estic tan segur, com ja he plantejat en anteriors ocasions, és que fos una cursa o un duel. Potser per a Amundsen, sí; però per a Scott, ho matisaria més. Quan més llegeixo sobre el tema, més dubtes en tinc.

A nivell més personal, m'ha ajudat a comprendre una mica més la personalitat —torturada— d'Amundsen. Un personatge que malgrat els meus esforços per ser just amb ell, em provoca certa antipatia. Com va tractar a Fredrik Hjalmar Johansen és un dels motius. Algú de la vàlua de Johansen, fins i tot si hagués pogut suposat un perill per al seu lideratge, no es mereixia el tracte que li va dispensar durant l'expedició i sobretot després, un cop a Noruega. Durant l'expedició el va apartar de l'equip que va arribar al Pol Sud i a la tornada a Noruega, li va continuar fent llum de gas i el va marginar dels reconeixements que van rebre els integrants de l'expedició. Coses que amb el temps, contribuirien al tràgic final de Johansen. Tinc la impressió que a Amundsen li va mancar grandesa, generositat, la virtut en què els britànics, i Scott no és una excepció, sempre van destacar-hi —tot i que també va haver-hi rivalitats (Scott vs. Shackleton), van ser més cavallers.

Encara que també penso que Amundsen obre un nou camí en el món dels viatges polars. És el primer explorador en el sentit actual del terme, més un gran esportista que no pas algú interessat en la recerca del desconegut. Com es preparava i assolia els objectius fan que, si encara visqués, s'adaptaria perfectament a qualsevol expedició d'ara —sempre que manés ell, aixo sí. En canvi, a Scott no me l'imagino. Les maneres de fer, les inquietuds i sobretot els seus valors xocarien amb els actuals, són d'un altre temps. Qui sap si millor, en tot cas diferent.

Tu saps que la meva vida és un somni

Matino per no somiar. Altra gent ho fa perquè és més activa a primera hora, m'incloc també, però no és aquesta la raó. El cert és que avorreixo començar el dia amb mal de cap i somiar m'ho provoca. Bé, somiar en sí, no; és recordar, en llevar-me, que he somiat. I és que sóc dels que dorm d'una tirada, però que un cop em desperto, que acostuma a ser d'hora, si em torno a dormir, tot el que somio en aquesta estona ho recordo i aleshores: mal de cap. Últimament n'estic tenint força...

Un somni es repeteix. El protagonitza Bernardo Cortés, el rapsode-cantant de la Barceloneta, conegut gràcies al personatge d'El Terrat —inspirat inicialment en ell. Una d'aquestes persones que, físicament, amb l'edat no es panseix; ni sembla encongir-se com altres. Ell és d'una categoria diferent, s'està autoincinerant. Una pell molt bruna i seca, no sua mai, ho suggereix. Sembla tenir un foc, per dintre, que l'anés carbonitzant a poc a poc. Qualsevol dia només trobaran una americana, unes sabatilles gegants, un munt de cendres i una pila de papers volant.

I és que, al somni, el Bernardo hi duu una americana rossegada de ratlla diplomàtica on les espatlles li arriben gairebé als colzes i els dits és l'únic que deixen veure les mànigues, mentre sostenen un mànec de folis rebregats per l'ús. Calça unes sabatilles esportives negres, sorprenentment actuals, d'adolescent. Si l'americana era tres o quatre talles més gran, les sabatilles potser són vuit números més. Tan grans que entre el seu taló i el final de la sabatilla podries ficar un puny sencer. Cosa que fa que no les aixequi gaire del terra quan camina. Més aviat les arrossega, com si ho fes amb raquetes de neu.

El cas és que el veig baixant, a la parada inici-final, de l'autobús 36 al carrer Ramon Trias Fargas, el de darrere l'Hotel Arts. Està a punt de travessar-lo per fer drecera per l'hotel i arribar al Port Olímpic on, suposo, treballa ara. Però abans que ho faci, en passar al meu costat,  li pregunto: «L'hi ha valgut la pena?». Al que, amb preses, m'hi contesta: «Què?»

[Pròxima entrega: 'Les cases d'una planta no fan bona ombra']

Pierre és nom de gat

Era diumenge i com altres durant l'últim mes hi era a la platja. Acostumo anar-hi a la del Somorrostro, o com tothom la coneix: «la que està davant de l'Hospital del Mar al costat del socorrista». Una elecció que té molt a veure amb la comoditat —l'autobús que passa per davant de casa, hi té el final— i amb la mandra de no haver-me de capficar gaire per prendre un parell d'hores de sol, el meu límit psicològic d'estança a la platja.

Havia escollit un lloc a tercera fila. La primera és per a la gent gran que s'emporta les tumbones de casa; la segona, per a les famílies amb para-sol i cotxet de nen impossible de bellugar per la sorra; i a partir de la tercera, per al primer que hi arriba. Aquí havia col·locat la meva tovallola vermella; fàcilment localitzable en sortir de l'aigua, sense ulleres, i no fer el zombi pel sorral.

Quan duia una bona estona de tranquil·litat, no tenia veïns xerraires a la vora, tot just darrere meu van situar-se un grup d'adolescents, nois i noies al cinquanta per cent, amb ganes que tothom conegués les seves vicissituds diàries. Converses que si bé, en un primer moment, destorbaven la pau que regnava fins aleshores, aviat van ser font d'entreteniment. Unes vegades per la frescor i la innocència dels comentaris, la majoria per l'enginy de les rèpliques.

I així passava el matí, entre glopades de sorra i rialles, quan van afegir-s'hi un parell de nois més: els cosins francesos del Jordan —un dels nois del grup. En principi ningú no els va fer massa cas —per no dir cap— i es van situar a l'extrem més allunyat de les noies; però, passada una estona, una en va sentir prou curiositat per la seva presència i va trencar el gel.

 —¿Cómo os llamáis?— va preguntar-los.
 —Mathieu —va dir el més espavilat.
 —¿Y tú? —va repreguntar la noia al més tímid.
 —Pierre.
 —¡Ahí va —va dir ella—, como mi gato!

[Pròxima entrega: 'Tu saps que la meva vida és un somni']

El Jordi

El Jordi, com a les celebritats se'l coneix només pel nom, és xinès. Si més no d'esperit, d'aparença no ho sembla. Anys enrere, quan encara no existien les botigues 24 hores, anessis a l'hora que anessis a la seva papereria —per simplificar li dic papereria, però més aviat és un basar—, sempre hi era darrere del taulell, amb el cabell rinxolat —ja aleshores una mica blanc—, ulleres de cul de got i barba de boc. Una mena de científic hippie que, enterrat sota una muntanya de llibres —el desordre és el seu punt fort—, unes vegades menjava un entrepà i altres vés a saber què feia allà sota. No hi havia ni migdies, ni caps de setmana, ni per suposat vacances.

El que més m'agrada del seu negoci és anar a fer-hi una fotocòpia —una de les seves especialitats—; pots passar-te un matí sencer a la seva botiga. Saps quan hi entres, no quan en sortiràs. Un cop a dintre, la noció del temps es perd. Mai no s'apressa. Tenir la botiga plena de gent no li afecta en el seu tarannà meticulòs..., aparentment, ja que si algú li manifesta una mica de pressa, el més segur és que li digui un estirabot. I quan és l'hora de passar per caixa, s'arramba tant els objectes a les ulleres per mirar el preu que hi contacten, com si ho necessités, més que per la miopia, per assegurar-se emocionalment del valor de la llibreta MiquelRius que vols en aquell moment —les adoro en totes les versions; són com les Moleskine, però sense tantes ínfules.

El cas és que el temps passa i el Jordi s'ha traslladat, encara que ell està igual —sempre ha tingut l'aspecte d'ara: ni jove, ni vell. Ha deixat el cèntric local que regentava per un altre en un carrer amagat, i tot i que ha empaperat el barri amb indicacions de com arribar-hi, continua sent de difícil accés. La crisi haurà influït en el canvi, però un té la sensació que, com explicaven abans dels elefants a l'hora de morir-se, ha cercat un lloc arrecerat on retirar-se. Aviat un altre xinès, aquest sí d'aparença, ocuparà el seu antic local; com a poc a poc, n'està succeint amb la resta, afortunadament.

Les bases de Shackleton i Scott

Street View arriba a l'Antàrtida i ens ensenya cinc panoràmiques de punts històrics emblemàtics. N'escolleixo les dues més interesants situades a l'illa de Ross, d'on van començar totes les expedicions dels britànics en els seus intents d'arribar al Pol Sud:

1. Base de Shackleton, Cap Royds (1908). Expedició Nimrod.
2. Base de Scott, Cap Evans (1911). Expedició Terra Nova.

Altres llocs històrics:
3. Base Discovery, Punta Hut —Punta de la Cabana— (1901). Expedició Discovery.
4. Cap Crozier, el del Viatge Hivernal d'on s'inpira aquest blog.

Cercant un mapa de l'illa de Ross on situar-les, he trobat aquesta imatge aèria i no m'he pogut resistir a posar-la per la seva bellesa.

El darrer viatge de Colin Thubron

'El viaje catártico de Colin Thubron' és la magnífica entrevista realitzada a C. Thubron, pel Jacinto Antón —contagia passió en tot el que escriu—, a propòsit del seu últim llibre publicat: 'Hacia una montaña en el Tibet'. A continuació, uns quants fragments memorables de la conversa —els destacats, així com la selecció i els comentaris, són meus—:

«La soledad intimidante del Tíbet, donde “todo lo que no es esencial se ha consumido”, [...].» —Segurament la millor descripció que he trobat dels paisatges que m'agraden—.

«Es un mundo que impacta, que a veces sobrecoge con su soledad y vacío. Pero nunca me sentí atemorizado, al igual que jamás me ha infundido miedo el desierto. El desierto es liberador. En cambio, encuentro los bosques sofocantes”. »

«Thubron habla muy pausadamente mientras comemos. “Un viaje como ese te da cierta perspectiva sobre esas cosas. En la tradición budista es positivo que el individuo no sobreviva, resulta tranquilizador contrastar nuestra visión angustiada con esa tradición. No te conforta, no ofrece consuelo para la pérdida, pero la pone en otra perspectiva. Es difícil decir exactamente por qué hice ese viaje. La caminata no te libra de la pena. Un viaje no es una cura, pero produce una ilusión de cambio. Para poner algo entre yo y la muerte. Hacer algo, algo que marque”.»

«Hijo de soldado y descendiente de poeta: pluma y espada. “Será por eso que necesito escribir y viajar”. ¿Viajar es la parte marcial de su alma y escribir la otra? “Viajar te hace atrevido, y más aún viajar para escribir, te obliga a hacer cosas que no harías viajando por placer, como en el periodismo, olvidas el riesgo. Concentrarte en algo frena el miedo”.»

«“El Kailash nunca ha sido escalado. De alguna manera sigue puro. Me gusta esa tradición de respeto. Hablé con Reinhold Messner sobre el tema. Me dijo que no es una montaña difícil, pero que escalarla sería un sacrilegio. No se ha de perturbar a sus dioses”.» —M'encanta saber que encara quedem muntanyes sense escalar—.

«[...] hablando de Freya Stark, Colin me dice que la escritora, “una buena amiga”, le dejó en su testamento dos tazas de té de porcelana china. Se levanta, va a la cocina y vuelve con ellas. No puedo creerlo: ¡¡¡voy a tomar café en una taza que perteneció a Freya Stark!!! “Era como una abuela para mí, murió con más de 100 años, pero le gustaban los jóvenes. También me dio un mandala nepalí. Ella ha sido una de mis grandes influencias”. ¿Como lleva la amistad? Viajar es hacer amigos en ruta y perderlos continuamente. “Sí, haces muchos amigos que sabes que nunca volverás a ver. En especial en esas zonas remotas. Es duro. Todo el tiempo pierdes gente. Todo es transitorio en el camino”.» —També un és "fan" de la Stark, tot i que la lliço important és desfer-se de l'aferrar-se...

L'estil alpí d'aventura

[Imatge: Cua per ascendir a l'Everest ©Ralf Dujmovits]

Com ha canviat el conte! L'estiu de 1853 Richard F. Burton aconseguia ser un dels primers europeus en visitar els llocs sants de l'Islam a Medina i La Meca —prohibits per a qualsevol que no fos musulmà—, cosa que aleshores va ser un esdeveniment. Ara, això mateix, tot i que continua estant prohibit, es fa en taxi. Així ens ho explica l'enviada especial del diari El Mundo, A. Figueras, en un bon i actualitzat relat —en la que segur que hi ha estat una experiència inesborrable.

Aquesta aventura de l'Amanda em fa pensar en la manera d'aconseguir les coses i ràpid em venen al cap les llargues cues de turistes, amb oxigen, pujant l'Everest que es formen cada primavera. Reconec que cadascú  de nosaltres tenim motivacions diferents en plantejar-nos els reptes i que totes són comprensibles, però, hores d'ara quin sentit hi continuen tenint certs objectius, quan gairebé tot és possible tècnicament? Sense importar el com, no els banalitzem? Per què ha de pujar tothom, si té mitjans econòmics, sigui com sigui a l'Everest?

Per mi, l'aventura si té algun sentit encara està en l'estil d'abordar-la i no en els objectius. I aquí jo prefereixo "l'estil alpí"; és a dir, el que compta només amb els recursos personals i l'actitud. En el cas de l'Everest, sense oxigen i portant a sobre tot el necessàri, és a dir a, a l'estil alpí, com metafòricament utilitzo les paraules de Ralf Dujmovits. Un estil que no impedeix que cadascú pugui assolir el seu Everest personal, ja que no participa de la necessitat dels "trofeus" i on no importa més la fita que el camí fet per assolir-la. L'estil alpí valora l'aventura en funció de les condicions físiques i mentals de la persona: d'on surt, i no tant d'on arriba. Sense menystenir l'objectiu, però entenent-lo només com a conseqüència de la feina feta.

En tot cas, m'agradi més o menys, és un signe dels temps que vivim. Si no s'arriba a un objectiu visible, el procés sembla no tenir valor i és una pena: n'hi ha veritables fileres de màrtirs d'aquesta manera de patir l'aventura.

Actualització (15/7/2012):
Ó. Gogorza pública, a El Pais Semanal, incidint en el mateix tema: '¿Quién da la vez...'.

'Halili'

25 de maig, un més. La tradició mana i aquesta vegada amb una altra de les meves cançons favorites: 'Halili' de Cheb Mami, interpretada a duo amb Zaho. Una versió que millora amb el pas del temps..., com un servidor.