'Buonanotte fiorellino'

Des què vaig sentir aquesta petita joia de Francesco De Gregori per primer cop, farà una setmana, que no me la trec del cap. Em resulta impossible escoltar-la només una vegada...

Buonanotte buonanotte
amore mio
buonanotte tra il telefono
e il cielo
ti ringrazio per avermi stupito
per avermi giurato che e' vero
il granturco nei campi e' maturo
ed ho tanto bisogno di te
la coperta e' gelata
e l'estate e' finita
buonanotte questa notte e' per te.
Buonanotte buonanotte fiorellino
Buonanotte tra le stelle
e la stanza
per sognarti devo averti vicino
e vicino non e' ancora abbastanza
ora un raggio di sole
si e' fermato
proprio sopra il mio biglietto
scaduto
tra i tuoi fiocchi di neve
e le tue foglie di te'
Buonanotte questa notte e' per te.
Buonanotte Buonanotte monetina
Buonanotte tra il mare
e la pioggia
la tristezza passera' domattina
e l'anello restera' sulla spiaggia
gli uccellini nel vento non
si fanno mai male
hanno ali piu' grandi di me
e dall'alba al tramonto
sono soli nel sole
Buonanotte
questa notte e' per te
questa notte e' per te

De viatge per La Clota

© Viatge d'hivern

La Clota, petit oasi semirural, situat entre el barri d'Horta, el Carmel i la zona esportiva de la Vall d'Hebró de Barcelona ha resistit el creixement de la ciutat d'aquestes últimes dècades —com un poblat de la Gàl·lia. És un lloc únic caracteritzat per cases unifamiliars, moltes d'autoconstrucció, horts i alguns tallers; un ambient tranquil ideal per passejar-hi.

Actualment, es troba subjecte a dos Plans de Millora Urbana, recentment aprovats, que modificaran el seu futur. El primer amb l'objectiu de conservar la part més singular, la que limita amb el carrer Lisboa. El segon, més discutible, que afegirà noves construccions plurifamiliars a la zona que limita amb l'avinguda de l'Estatut, a l'espai que ocupava una antiga bòbila, en un dels pocs solars buits que queden a Barcelona.

Esperem a veure els resultats i sobretot que el que afecta la zona contigua a l'avinguda de l'Estatut tingui l'encert, si més no, de crear una zona amb personalitat en un espai tan singular.

'Le Rayon Vert'

Ahir vaig estar veient la pel·lícula d'Éric Rohmer: Le Rayon Vert (El Raig Verd). Feia cosa d’un any que l'havia vista per última vegada. Rohmer és un dels pocs directors, dels quals m’agrada tot el que han fet, fins i tot les pel·lícules menys reixides. Mai és banal i quan l’encerta és sublim.

Les seves pel·lícules explicades d’una manera simplista —tota la seva obra són com a variacions sobre un mateix tema— van d’escollir les actrius més maques de l'època i fer-les parlar de temes interessants. Són cants a la bellesa, a la exterior i a la interior, farcits d'un erotisme domèstic, sense artificis. La filmografia de Rohmer és una mena d'inventari de la bellesa juvenil francesa de la segona meitat del segle xx.

El seu cinema es caracteritza per una depurada posada en escena i una transparència en la concepció, que totes juntes defineixen un llenguatge cinematogràfic singular, subordinat sempre a una idea principal. I és aquesta conjunció entre idea i materialització que fa que sigui un gran director i alhora tan modern.

A títol de curiositat, aquesta pel·lícula neix d'una llegenda romàntica, procedent d’una novel·la de Jules Verne, amb el mateix títol, segons la qual la persona que veu el raig verd* no s'equivocarà mai en qüestions amoroses, ja que podrà veure amb claretat a l'interior del seu cor i al dels altres.

*El raig verd és un fenomen òptic que es produeix a la posta de sol, en condicions molt específiques, i consisteix en què el sol en amagar-se per l’horitzó, l’últim raig que es veu és de color verd.

Extraterrestres

No m'he pogut resistir, és fascinació el que sento per aquest vídeo. La prepotència, l'anar sobrat, la mirada condescendent... L'actitud és impagable: mastegant xiclet d'una manera despreocupada amb la rialleta "perdonavides". Ha de ser-ne genètic, sinó no és comprensible com es pot arribar a aquest grau de perfecció. Vés a saber si no serà una malaltia que no s'ha descobert encara...

El meus moments preferits són els de complicitat entre la Presidenta de la Comunitat de Madrid i l'individu amb la corbata verda. Es pot ser més "pijo"? No ho crec. Per cert, la meva teoria és que és un extraterrestre, cap ésser humà pot tenir tant de cabells. Ara m'estic enrecordant d'un altre bastant conegut, aficionat als idiomes i a posar els peus sobre la taula, que també ve del mateix planeta...

Si alguna vegada us pregunteu que és ser de dretes, perdó liberal, és això. És aquest comportament. Perquè ser de dretes o d'esquerres és una qüestió d'estètica, de la forma en què ens relacionem amb els altres. Des del respecte, d'igual a igual, com identifico a la gent, realment, d'esquerres o des de la tolerància displicent com és el tarannà de dretes, perdó liberal, que és caracteritza per deixar ben clar que s'està en possessió de la veritat i en menystenir la dels altres.

Són uns màrtirs. Han vingut a aquest món a haver de tolerar —no els queda més remei— una sèrie d'individus que s'entesten en viure segons les seves idees i a sobre, el que és més greu, a no aplaudir les seves accions. On anirem a parar, pensaran. S'estan guanyant el cel... i els diners, que és el que s'amaga darrere tot això.

Viatge Uzbekistan-Kyrgyzstan. —2007—

BCN-Istanbul-Tashkent / Tashkent-Urgench-Khiva / Khiva-Bukhara / Bukhara-Samarkanda (Shakhrisabz, Urgut) / Samarkanda-Tashkent-Kokand / Kokand-Fergana / Fergana-Osh / Osh-Jalalabad-Kazarman / Kazarman-Naryn (Tash-rabat caravanserai) / Naryn-Kotckor-Sonkol "yurt camp ulansin" / Sonkol-Kotckor-Balychy-Karakol / Karakol-Jeti_oghüz "yurt camp" / Jeti_oghüz-Karakol-Cholpon_Ata / Cholpon_Ata-Bishkek / Bishkek-Istanbul-BCN

Viatge Iran. —2006—

BCN-Istanbul-Tehran / Tehran-Kashan (Abyaneh) / Kashan-Esfahan (Monar Jomban, Ateshkadeh-ye) / Esfahan-Yazd (Ateskadeh, Towers of silence, Dolat Abad) / Yazd-Kerman (Rayen, Mahan-bagh) / Kerman-Shiraz (Arg-e karim khani, Bagh-e Eram, Hafez tomb, Saadi's tomb) / Shiraz-Esfahan / Esfahan-Hamadan / Hamadan-Qazvin (Alamut-Ovan lake) / Qazvin-Rasht (Masuleh) / Rasht- Ardabil / Ardabil-Tabriz (El goli park, Kandovan) / Tabriz-Orumieh / Orumieh-Tabriz-Zanjan (Soltanieh, Rakhtshor-Khane, Takhat-e Soleyman) / Zanjan-Tehran / Tehran-Istanbul-BCN

Viatge Turquia. —2005—

BCN-Istanbul / Istanbul-Selçuk (Kusadasi, Efeso) / Selçuk-Pamukkale / Pamukkale-Denizli-Konya / Konya-Göreme (Uchisar, Avanos, Nevsehir) / Göreme-Kayseri-Malatya / Malatya-Nemrut / Nemrut-Malatya-Diyarbakir / Diyarbakir-Van (Van kalesi, Hosap kalesi, Akdamar) / Van-Dogubayazit (Ishak pasa) / Dogubayazit-Igdir-Kars (Ani) / Kars-Erzurum / Erzurum-Trabson (Sumela) / Trabson-Ünye / Ünye-Samsum-Amasya / Amasya-Gerede-Karabuk-Safranbolu (Amasra) / Safranbolu-Istanbul (Sariyen) / Istanbul-BCN

Viatge Marroc. —2004—

BCN-Málaga / Màlaga-Algeciras-Ceuta-Tetuan-Xaouen / Xaouen-Ketama-Fez-Meknes / Fez-Er_Rachidia / Er_Rachidia-Tinghir ( Gorja del Todra) / Tinghir-Boumalne Dadès (Gorja del Dadès) / Boumalne Dadès-Ouarzazate (Ait Ben Hadou) / Ouarzazate-Marrakech / Marrakech-Agadir / Agadir-Essaouira / Essaouira-Safi / Safi-Casablanca / Casablanca-Rabat / Rabat-Larache / Larache-Tanger / Tanger-Algeciras-Malaga / Malaga-BCN

(2n) Viatge Itàlia-Grècia. —2003—

Bcn-Milano / Milano-Roma (Villa Adriana,Villa de l'Este) / Brindisi-Patras-Atenes (Delfos) / Atenes-Nauplio (Micenes, Epidauro) / Nauplio-Tripoli-Esparta (Mystra) / Esparta-Artemisa-Kalamata-Pyrgos (Olympia) / Pyrgos-Patras-Ancona / Ancona-Pesaro-Urbino / Urbino-Arezzo (Perugia, Siena, Florencia) / Arezzo-Milano / Milano-BCN

Ernest Shackleton

"For sudden the worst turns the best to the brave."
Prospice
Robert Browning
(cita favorita de E. Shackleton)

Allò que més admiro de l'explorador polar angloirlandès Ernst Shackleton —que amb Richard F. Burton estan entre els meus exploradors preferits— és la capacitat de lideratge. Un paio que no perdia mai l'optimisme, ni la serenitat, ni a les situacions més extremes. Segons ell deia: «el pesimisme és el primer pas cap a la covardia».

N'és el més gran, malgrat que mai no va aconseguir l'objectiu inicial de les expedicions. Van ser complets fracassos, però, sempre, va fer el més difícil: sobreviure a les adversitats, a les quals es va haver d'enfrontar i que, per cert, van ser-ne moltes. Apsley Cherry-Garrard al seu magnífic llibre El peor viaje del mundo diu: "Para un proyecto conjunto de corte científico y geográfico, dadme a Scott. Para una carrera al Polo Norte y nada más, Amundsen. Y si estoy en un maldito agujero y quiero salir de él, dadme a Shackleton."

A la primera expedició que va fer com a cap a l'Antàrtida, la del Nimrod (1907-1909) —abans havia participat a l'expedició del Discovery de Robert F. Scott—, quan hi eren molt a prop del Pol Sud i tenien moltíssimes possibilitats de ser els primers en arribar-hi, va decidir tornar cap a la costa. Sabia que si arribaven al Pol, després no en podrien tornar. No tindrien ni prou forces ni aliments —cosa que li passarà posteriorment a Scott a l'expedició del Terra Nova. No es va equivocar, hi van tornar al límit... però vius. Posar per davant la vida dels homes a la glòria de ser els primers, ho diu tot de la seva manera de ser. «Més val —deia— ser un ruc viu que un lleó mort».

A la següent expedició que va liderar, la Transantàrtica (1914-1916), es proposaven ser-ne els primers en travessar el continent Antàrtic a peu. Llavors ja havia estat conquerit el Pol Sud per Roald Amundsen —en comparació amb la tragèdia que va sofrir-hi Scott, es pot dir que sense despentinar-se—, però l'Endurance, el vaixell en què hi anaven, va quedar atrapat al gel a unes milles de la costa. El gel, després d'uns mesos, el va destrossar i enfonsar. Van haver-lo d'abandonar i llavors va començar la gran epopeia per salvar la vida. Gairebé dos anys patint penalitats. Malgrat tot, després de viure una experiència èpica, van tornar-hi tots sans i estalvis. Al seu llibre South n'està recollida, i al llibre-exposició-documental Atrapats al Gel de Caroline Alexander també n'està magníficament explicada entre d'altres fonts

De nou, no va perdre cap home, cosa estranya a les expedicions polars, i més si eren britàniques.Els britànics eren els més valents, però no es caracteritzaven, precisament, per la seva capacitat d'adaptació al medi. S'entestaven, per exemple, a no fer servir gossos —feien servir ponis mantxurians amb desastrosos resultats—, o si en portaven eren siberians i no groenlandesos que són els adequats; l'alimentació es basava en conserves, malgrat ja es coneixia que per combatre l'escorbut el millor era menjar aliments frescos (carn de foca, de pingüí) com feien els Esquimals a l'Àrtic, etc.

Paradoxalment, molts d'aquests homes de Shackleton moriran, poc després, a les trinxeres a la Primera Guerra Mundial. Un cas apart per l'excepcionalitat (que es mereixerà una entrada futura) és el del mariner Tom Crean, el qual va participar a les dues expedicions de Scott i a la de l'Endurance de Shackleton. Home dur, lleial i valent; va ser un dels pocs, que van participar en totes aquestes aventures i que va morir ja gran envoltat de la família.

Per acabar, Shackleton va tenir un final a l'alçada del personatge. Morí —només arribar-hi— d'un cobriment de cor a l'illa de Georgia del Sud, on havia trobat la salvació per a l'expedició de l'Endurance, quan es proposava emprendre una nova expedició a l'Antàrtida —Quest (1921). No aconseguia adaptar-se a la vida en la metròpoli. Tenia 48 anys.

'Wakapoogee'

Vaig estar dubtant de posar-li wakapoogee al blog. No ho vaig fer. He preferit reservar aquesta paraula, que només sentir-la em fa somriure. Té aquesta màgia. No tant per la paraula en sí, és el nom d'un llac, com pel record al qual la tinc associada.

Quin és l'origen no ho revelaré —per ara—, aquestes coses s'han de descobrir per un mateix. Cadascú tenim les nostres fonts de saviesa i felicitat —a visitar cada cert temps—, en les quals trobem grans "veritats" del tipus: «pescador que toma demasiados martinis, sólo pesca aceitunas». Del mateix lloc, també, prové la meva passió pel nom Abigail, però això és una altra història...