2012/04/06

'Los héroes imperfectos de la Antártida'

2012/04/06
El Fram a la Badia de les Balenes, Antàrtida. Foto: Norwegian National Library
 
'Los héroes imperfectos de la Antártida' és un reportatge, a tres veus, publicat a El País Semanal. Commemora el centenari de l'arribada al Pol Sud. Defensa una idea central que comparteixo: els exploradors polars de l'època heroica atrauen, sobretot, per la seva humanitat (imperfecció); més que no pas pels objectius assolits, que també en alguns casos. Les seves febleses, mancances i errades de judici els fa propers a nosaltres, hi empatitzem. Limitacions que, per una altra banda, no els va impedir assumir aquests grans reptes. Potser perquè hi eren conscients que l'únic important era continuar endavant.
  1. 'Los noruegos prefieren a Nansen' per Jacinto Antón.
  2. 'Símbolo de cooperación' per Jerónimo López.
  3. 'Las razones inexplicables de la exploración polar' per Óscar Gogorza. El més interessant de tots tres.

2012/04/03

'Vagabond'

2012/04/03


Adoro 'Vagabond' de Beirut. L'inici de la cançó és hipnòtic, bé... tota ella, és impossible no quedar-se enganxat en aquesta mena de "Bolero de Ravel Pop". I del nou video que n'han fet, que dir, p-r-e-c-i-ó-s.

2012/03/29

Això és el que vaig veure (III)

2012/03/29
  • Vestuari de mafiós d'un país de l'est: caçadora de pell marró i, sigui hivern o estiu, sandàlies de tires creuades amb mitjons blau fosc.
  • Un any anant-hi i no me n'havia adonat. L'edifici de La Principal és groc!
  • Camino mirant les cornises dels edificis; veig una Barcelona nova.
  • Un dependent del Colmado Quílez, amb el blusó característic, es gira per mirar el cul d'una noia.

  • Sentir-hi les petjades a La Central. És el soroll del silenci.
  • Trobo un llibre de notes de Chejov. Em penedeixo de no haver-lo adquirit.
  • Passeig de Gràcia. L'escorta de J. de Marichalar vesteix una corbata verd fluorescent. Serà per atreure-hi tota l'atenció? Impossible.
  • Matinadors de diumenge. Per obligació, escombriaires; per devoció, evangèlics camí del temple; per vici, lectors de diari.

  • El nombre de possibilitats de què un nen es llenci a la piscina, sense esgotar-se, tendeix a infinit. Més infinit, quant més petit.
  • Filosofia de piscina: 20/20/20. 20 de natació (acció), 20 de spa (descans) i 20 de sauna (reflexió).
  • El pare locutor radiofònic: «—Y ahora metemos el bañador en esta bolsa...».
  • L'avi que xiula cap a dintre. Indescifrable.

  • Dones grans que van a urgències perquè la filla se les escolti.
  • Un altre look, d'egipci: sense pèl ni al cap, barba i sobretot celles i pestanyes.
  • 'Gat', un nom per a un gat sense nom. Clar, concís i senzill.
  • Els homes amb l'edat es feminitzen; les dones es masculinitzen. Sortim guanyant.

2012/03/21

'Feria rural'

2012/03/21
F E R I A  R U R A L
A Hayden Carruth

No os lamentéis por haberos perdido
al perro de seis patas. Nosotros lo hemos visto
y se pasa casi todo el tiempo tirado en el suelo.
En cuanto a lo de sus patas de más,

te acostumbras en seguida
y acabas pensando en otras cosas,
tipo qué noche tan fría y siniestra
para venir a la feria.

Su amo arrojó un palo a lo lejos
y el perro salió corriendo tras él.
Corría con cuatro patas y las otras dos le colgaban,
y una chica se reía muchísimo de eso.

Estaba borracha, y también lo estaba el hombre
que le besaba el cuello sin parar.
El perro volvió con el palo y se quedó mirándonos.
Y ese era todo el espectáculo.

—Charles Simic

2012/03/14

'Dos senyors'

2012/03/14




«He tingut a Barcelona una considerable quantitat d'amics. Les seves idees sempre m'importaren menys que els seus sentiments. Gairebé tots ells (tots es pot dir) contribuïren a fer-me agradable l'existència.»  
Un senyor de Barcelona (R. Puguet)
—Josep Pla

Dues personalitats, dos tarannàs, dos estils. Així són Un senyor de Barcelona i Un senyor de Terra del foc, els dos relats biogràfics que componen el volum Dos senyors de Josep Pla. El llibre dedicat als germans Rafael Puget i Jacint Puguet respectivament. El Rafael, l'hereu de la fortuna familiar, l'humanista i el Jacint, l'emprenedor, l'home d'acció. Tots dos amb vides iguals d'apassionants, però tractades per Pla de manera diferent.

Personalment, prefereixo Un senyor de Barcelona on Pla demostra la seva mestria per capturar l'anècdota i els diàlegs, que transmeten vida, amb aquell detall que t'explica la totalitat; contraposat a la "narrativitat" pura i dura, que de vegades es fa esgotadora, amb la qual está escrit Un senyor de Terra del foc. Al final d'aquest només veia ovelles; el Jacint es va dedicar a la cria d'aquest bestiar a l'Argentina i llegir-lo és com fer-ne un curs accelerat. El trobo feixut —de moment, encara m'interessen més les persones—, què hi farem. Fins i tot Pla resulta avorrit..., de vegades.

2012/03/10

'El edificio Yacobián'

2012/03/10
Per què s'hauria de veure El edificio Yacobián (2006), pel·lícula egípcia basada en la novel·la homònima d'Alaa Al-Aswany? Perquè aporta comprensió, a una mirada occidental, sobre la contradictòria i complexa societat egípcia actual.

Toca la discriminació de la dona, l'homosexualitat, la corrupció política, també no podia faltar una història d'amor... tot i que el tema més interessant és el de la relació entre manca d'oportunitats i fonamentalisme religiós. Cóm la pobresa, la injustícia social o el classisme ajuden a desenvolupar postures extremes. Ben és cert que no són l'única causa, tampoc en l'islamisme radical, però sí hi acostumen a ser presents a les arrels d'aquests moviments que afecten a totes les confessions religioses. Són el brou on s'han cuit moltes vegades.

L'esser humà sempre cerca solució als seus anhels de supervivència física i social, i si no poden ser-ne saciats en la societat que l'envolta, intentarà canviar-la per satisfer-los; de vegades, amb violència. Injustificable en qualsevol cas, però humanament comprensible en un context en què l'individu no veu altres possibilitats. Tot i que a la llarga en resulti perjudicial, ja que engendra venjança i aquesta, més violència; un cercle virtuós malèfic que no resolt els problemes i sí complica solucionar-los. Cosa que queda ben patent a la pel·lícula.

Vista al 2012, sembla premonitoria i un retrat encertat del clima previ a l'enderrocament del règim de Hosni Mubarak en l'esclat de la Primavera Àrab —malgrat la seva estètica de culebró. D'una banda, destaca la importància que els Germans Musulmans (islamistes) han tingut com a mobilitzadors d'una part de la societat i d'una altra, el del temut aparell de seguretat de l'estat i l'exercit, ambdos elements claus en aquest procés de transició i potser part del problema actual, més que no pas els propis Germans Musulmans. En fí, més que recomanable.