2010/04/29

Kundera, duc de Redonda

2010/04/29
Els premis són un aspecte secundari a la "filosofia" de Viatge d'hivern, la qual radica més en la satisfacció personal en fer el que sigui que en la —possible— recompensa (material) que se n'obté. Ara bé, en aquest cas en faig excepció amb un que s'avé amb l'esperit romàntic d'aquest blog. Es tracta del premi Reino de Redonda que ha estat concedit enguany a Milan Kundera —escriptor estimat—, que ell n'ha acceptat «divertit», i que el converteix en el duc de Redonda de 2010. "Regne" singular —del qual el "monarca" actual és l'escriptor Javier Marías— que té una llista extensa d'il·lustres nobles i que, per cert, té per lema el simpàtic Ride si sapis (riu si en saps)... Tant de bo tots hi fossin així.

Felicitats Kundera!!

2010/04/20

Això no està bé

2010/04/20
Sé que, afortunadament, a la vida no n'hi ha veritats absolutes: les coses no són o blanc o negre; hi domina el gris en una infinitud de matissos. Tot és complicat, res és senzill, cadascú té les seves raons i totes són legítimes... però, hi ha temes que per molt que intento comprendre'ls, que m'hi esforço, no me'n surto.

Em costa entendre com un jutge que l'únic que pretenia era que una sèrie de gent sapigués on estaven enterrats els seus familiars assassinats a la Guerra Civil —ni tan sols qui ho havia fet—, ara, és trobi acusat de prevaricació (??) pels hereus dels botxins. Perplexitat és l'unica parula que se m'ocurreix per definir-ho. Serà legal, tot el que vulguin, però per moltes argúcies que hi facin servir:  a-i-x-ò  n-o  e-s-t-à  b-é. És un fàstic i una vergonya que els que no creuen en la democràcia s'aprofitin dels mitjans que aquesta facilita. Això no és justícia.

Malgrat tot, de tant en tant algú que m'ajuda a entendre perquè passa el que ens passa. I en aquest cas és el Javier Cercas. M'atreveixo a dir, que amb el Sergi Pàmies, un dels pocs intel·lectuals d'esquerres, sense "monyeries" —com diria el Pàmies—, que tenim i que, com el propi Javier manifesta al següent article entre d'altres coses, tant se'n troba a faltar.

Nuevos reaccionarios

En realidad no son tan nuevos. En realidad empezaron a aparecer hacia los años ochenta, cuando empezó la resaca de las revoluciones izquierdistas de los sesenta y empezó a producirse una deserción en masa desde las filas de la izquierda a las de la derecha igual que en los años sesenta se había producido una deserción en masa desde las filas de la derecha a las de la izquierda. Me refiero a los intelectuales, claro está, o a eso que antes se llamaba intelectuales y que ya nadie sabe cómo llamar. El resultado de ese trasvase multitudinario es que ahora mismo, en España, la expresión “intelectual de derechas”, que en los años sesenta era prácticamente un oxímoron, se ha convertido prácticamente en un pleonasmo, aunque por supuesto la mayoría de los intelectuales de derechas se llaman a sí mismos liberales o progresistas. En cuanto a los intelectuales de izquierdas, ¿dónde están? ¿Quiénes son? A juzgar por la repercusión de sus declaraciones en los medios, no hay duda: Javier Bardem, el Gran Wyoming y últimamente Willy Toledo, que ha dicho la canallada de turno sobre el régimen canalla de Cuba. No sé si hace falta decir que siento el mayor respeto por los tres, pero la verdad es que no acabo de ver a ninguno de los tres convertido en proveedor de ideas de la izquierda española.

Quizá exagero. Quizá el panorama no sea tan negro y los nuevos reaccionarios no sean tantos, aunque la verdad es que hacen un ruido tremendo. ¿Dónde están? ¿Quiénes son? Los nuevos reaccionarios no son jóvenes –tienen entre 50 y 70 años, digamos– y son esencialmente radicales: de jóvenes se pincharon radicalismo en vena y de mayores siguen enganchados a él; de jóvenes fueron maoístas, estalinistas, anarquistas, ultracatalanistas o ultravasquistas o simplemente terroristas, y de mayores son lo mismo, sólo que al revés: ultraderechistas o ultraespañolistas. Ellos son así: siempre ultras, o siempre istas. Ahora, en teoría, están contra el fanatismo y el totalitarismo –sobre todo, claro está, contra el totalitarismo de izquierda que hace 40 años aplaudían y ya casi no existe-, pero tienen un temperamento fanático y una mentalidad totalitaria, lo que los incapacita por completo para el escepticismo, la tolerancia y la ironía, aunque no para el sarcasmo. A la menor oportunidad te restriegan por la cara su antifranquismo, como si haber acertado una vez garantizase que acertarán siempre; a la menor oportunidad te restriegan por la cara sus ultras y sus istas, como si haberte equivocado una vez no garantizase que te puedes equivocar siempre. Si de verdad hubieran leído a Ortega, justificarían su inconsecuencia ideológica apelando a él, que comparaba con mulas a los hombres consecuentes con sus ideas. “No es uno quien debe ser consecuente con sus ideas”, decía Ortega, “sino sus ideas quienes deben ser consecuentes con la realidad”. Por supuesto, Ortega tenía razón, sólo que olvidó añadir que la inconsecuencia por sí misma no es ninguna virtud ni asegura ningún acierto, y que un hombre inconsecuente cuyas ideas siguen sin ser consecuentes con la realidad deja de ser una mula, pero se convierte en un burro. Cito a Ortega porque es un liberal y los nuevos reaccionarios suelen declararse liberales y hasta titulan sus columnas como la de Jiménez Losantos: “Comentarios liberales”. Para cualquier liberal de verdad, ese título sólo puede ser un sarcasmo; o un insulto. Como sólo puede ser un sarcasmo o un insulto que los nuevos reaccionarios saquen a diario en procesión a Orwell y a Camus, dos tipos de quienes hace 40 años abominaban porque tuvieron el coraje de denunciar el totalitarismo en una época totalitaria y que 40 años después abominarían de ellos porque los verían como una amenaza totalitaria en una época democrática. En realidad, nada está más lejos de cualquier idea liberal y de progreso que los nuevos reaccionarios; no lo digo yo, lo dice un verdadero liberal: “Si hay una actitud opuesta a la mía”, asegura Claudio Magris, “es aquella que mantenían muchos revolucionarios extremistas que hace 40 años creían que la revolución iba a crear un mundo perfecto, y vieron que eso no ocurrió y se convirtieron en seres completamente reaccionarios”.

Son ellos, los nuevos reaccionarios, que desde hace tiempo están monopolizando con sus gritos y ademanes de histeria el discurso ideológico de este país (y no sólo de este país). Por lo demás, no tenemos derecho a quejarnos: la culpa es nuestra. La culpa es, quiero decir, de una izquierda cuyas ideas son con frecuencia un montón de vaguedades metidas en un saco de buenos sentimientos y cuyo horizonte mental ni siquiera se ha despejado del todo de mitos siniestros como el de Cuba; y la culpa es también de una generación de treintañeros y cuarentones, la mía, que ni siquiera tuvo tiempo de ser marxista, que no ha cometido alguno de los errores de sus padres, pero tampoco ha sido capaz de casi ninguno de sus aciertos, una generación que ha crecido en democracia y eso la ha vuelto ideológicamente tolerante y escéptica, pero también pasota y comodona, una generación que, por decirlo como Foster Wallace, ha abandonado el terreno en manos de una pandilla de fundamentalistas despiadados. Ahí siguen ellos, y así nos va a nosotros.

El País Semanal 18/04/2010 (Javier Cercas)

2010/03/27

'Habíamos ganado la guerra'

2010/03/27
Vaig rumiar si escriure o no sobre aquest llibre de l'Esther Tusquets. Una de les condicions que m'he auto-imposat per ressenyar els llibres que llegeixo és que m'agradin o els trobi interessants per algun motiu (els que no m'agraden els dono el benefici del dubte omitin-los). I en aquest cas, m'hi he decidit pel segon motiu: l'interès.

Si digués que el punt de vista que planteja per parlar de la Barcelona posterior a la Guerra Civil no m'ha semblat interessant: mentiria, ja que l'explica des del cantó del vencedors, cosa novedosa. El plantejament és original i l'Esther és valent en criticar el bàndol al qual pertanyia —encara que no s'identifiqui amb aquestes idees en l'actualitat—, d'això no hi ha dubte, però... la valentia "amb xarxa" no m'acaba de convèncer i és que sóc un romàntic per aquestes coses. Crec que, sense ser-ne conscient, és la suficiència de vencedor, la que per provocar als seus iguals, la fa adoptar aquesta rebel·lia. Sospito que només els vencedors és poden permetre la llibertat de criticar els seus companys de classe social d'aquesta manera. I això, vulguis que no em produeix cert enuig i em fa desconfiar-ne... al cap i a la fi, sap que res no hi perilla i sense això quina gràcia té?

2010/03/25

'La aventura antártica del Endurance'

2010/03/25
Frank A. Worsley, l'explorador polar neozelandès de la foto, va ser capità del vaixell i un dels homes de confiança —amb els imprescindibles Franz Wild i Tom Crean— a l'accidentada Expedició Imperial Trans-Antàrtica (1914-1917) d'Ernest Shackleton. Va publicar quatre llibres relacionats amb les seves experiències polars; La aventura antártica del Endurance en reuneix els dos relacionats amb l'anomenada expedició: Endurance i Shackleton's Boat Journey.

 A Shackleton's Boat Journey narra l'episodi de la navegació, amb el James Caird —nom del petit bot amb què la van fer—, des de l'illa Elefant fins a la de Georgia del Sud i la posterior travessa de 36 hores a peu d'aquesta última. Hi utilitza un vocabulari molt mariner —el millor del llibre i terreny en què es nota més còmode—, i és, sota el meu punt de vista, molt més interessant que Endurance. En aquest segon fa el relat sencer de tota l'expedició, és menys detallista, i al final es perd amb aventures posteriors, al retorn de l'expedició, a la Primera Guerra Mundial; les quals, ben bé, no saps perquè hi són, més enllà de reiterar l'amistat, lleialtat i admiració que unia Worsley amb Shackeleton, per si en quedaven dubtes després d'haver llegit l'anterior, i si una cosa queda clara és que no en queden, de dubtes.

Quan al pròleg de Patrick O'Brian, a part del seu nom com a ganxo publicitari, no hi aporta res; no és del millor que n'ha fet, encara que entén la fascinació que sent per aquests llibres de literatura naval i aventures, elements essencials de les seves novel·les.

2010/03/11

'De huizen van Hristina'

2010/03/11
(Sèrie: Lloyd Hotel) ©Hristina Tasheva
El documental holandès De Huizen van Hristina  —Les cases de Hristina— (2007) m'ha deixat impactat. L'he vist al 33 i feia temps que no m'emocionava tant. Relata el dia a dia d'una emigrant il·legal búlgara, Hristina Tasheva, dona de fer feines a Amsterdam. El plantejament n'és senzill: una càmera la segueix mentre treballa i reflexiona —unes vegades en veu en off i altres parlant, directament, a càmera—  sobre la seva condició d'il·legal —la seva invisibilitat com a ésser humà—, sobre els seus sentiments i sobre tot allò que envolta la seva vida: el desarrelament, la soledat, la frustració, el futur... Fins aquí la part "previsible", el que fa singular la història de Hristina és que també fa fotografies de l'interior de les cases on treballa. Unes magnífiques fotografies, en blanc i negre, de bellesa malenconiosa, que recullen tots aquests pensaments i expresen la seva vocació d'artista.

Tot i així, el que més crida la atenció és la fortalesa, la determinació, que la Hristina transmet; amagada, això si, sota el somriure trist permanent —per no plorar— que utilitza quan parla i l'aparença enganyosa de fragilitat física —és primeta, sense corbes. Hi quedes encisat, és deliciós quan parla en anglès...

PD: Sembla que la Hristina se n'està sortint —l'ajuda del documental ha estat important—, està clar que s'ho mereix i me n'alegro molt.

Per saber-ne més:
  • Web de la Hristina Tasheva.
  • Per veure el documental: De Huizen van Hristina de Suzanne Raes (en anglès i holandès). No n'he parlat de la Suzanne Raes, la directora, i és injust, té el gran mèrit d'haver sabut captar el potencial de la Hristina.

2010/02/27

'El carrer estret'

2010/02/27
«—I com acabarà tot això, Francisqueta? —que li he dit.
—I com vol que acabi? Acabarà com tot... en res.»
El carrer estret
(Josep Pla)

Ara que ja he llegit uns quants llibres seus, tinc clar que Josep Pla només va escriure un llibre; un que té 46 volums: l'obra completa. Si bé tots es poden entendre com fragments d'un mateix relat, això no és pas perquè hi hagi una estructura o programa subjacent que els hi relacioni, sinó perquè hi ha una temàtica: la quotidianitat, una llengua: el català —fins i tot quan escriu en castellà— i sobretot un estil inconfusible comú a tots ells. Ni més ni menys, així de senzill i així d'extraordinari. 

Pla treballa per acumulació de materials que per proximitat construeixen aquest gran relat. I a la petita escala de cada llibre això és repeteix. El carrer estret, —segons el meu parer un dels seus millors llibres malgrat que és una novel·la, n'es un bon exemple on cada capítol és una peça acabada —alguns veritables obres mestres—, tot i que com a conjunt no hi ha un nexe que els lligui més enllà d'una mateixa localització —el carrer Estret de Torrelles— i els dos personatges "principals": el nou veterinari i la seva cuinera —la Francisqueta—, si és que se'n pot parlar de principals en un retrat coral. Gairebé no hi ha trama i acaba, pràcticament, com comença; la diferència és que quan finalitza en sabem una mica més dels personatges que habiten el carrer Estret... i això és, certament, molt.