2008/12/28

'Hace mil años que estoy aquí'

2008/12/28
"Clelia hablaba de cosas que Gioia no había oído decir nunca a nadie más. Alimentaba una pasión desenfrenada por el bidet, que nombraba una vez por lo menos en cada conversación, con los ojos que se le encendían como a una enamorada. Explicaba a Gioia cómo se usaba, mimando los movimientos a horcajadas en una silla y pidiéndole que los repitiera para ver si había comprendido bien."

Hi ha llibres que quan els comences sembla que ja els hagis llegit. Mana una sensació de familiaritat i tens la certesa que no et sorprendan. Saps que no et deixaran una forta petjada, però, malgrat tot, te n'atrapen i l'únic que desitges és tenir una estona lliure per continuar-ne la lectura —una lectura compulsiva—. La novel·la Hace mil años que estoy aquí de Mariolina Venezia ,    n'és d'aquests.

Pertany al subgènere de les nissagues familiars i és la crònica d'una família de Grottole, un poble del sud pobre d'Itàlia, al llarg dels anys i fins a dates recents. Un conjunt de petites històries en què les dones de la família es van traspassant, d'una generació a l'altra, el paper protagonista. Històries narrades a tres nivells: familiar, local —Grottole— i nacional, amb la història del naixement d'Itàlia com a país, com a teló de fons.

En llegir-la, he tingut la impressió de perdre'm informació. No perquè sigui dolenta la traducció, sinó perquè n'hi ha una reproducció d'una manera de parlar i uns costums "intraduïbles", fins i tot per a un italià, i que a un forà l'hi resulten encara més difícils d'entendre. Gran part del valor llibre radica en la reconstrucció d'aquest món ja desaparegut.

2008/12/26

'La Bûche'

2008/12/26

En dates com aquestes en què les cadenes de televisió ens bombardegen amb pel·lícules "nadalenques", —anava a dir bavoses quan el problema és que són dolentes— si n'hagués d'escollir una relacionada amb el Nadal em quedaria amb 'La Bûche' (Cena de Navidad) de Danièle Thompson.

Una pel·li de 1999 sobre les relacions de tres germanes ( Sabine Azéma, Emmanuelle Béart —abans que es desfigurés amb uns llavis "impossibles"— , i Charlotte Gainsbourg) i les persones del seu entorn, els dies previs al Sopar de Nadal.

El que m'agrada, a part de la bona estona que et fa passar, és que tots els esdeveniments importants s'expliquen amb silencis i mirades, sense paraules; malgrat que és una pel·lícula "francesa" en què, en certs moments, s'utilitza el recurs teatral de què els actors parlin directament a càmera. Però és la manera cinematogràfica de narrar, com només el cinema pot fer el que m'interessa. Transmetre sentiments amb imatges. Un silenci, una caiguda d'ulls ens diu tot allò que hem de saber.

Arribats a aquest punt, destacaria la interpretació de Sabine Azéma (Louba), magnífica. Fins i tot està bé Charlotte Gainsbourg (Milla) que no és sant de la meva devoció. En fi, una excel.lent combinació de subtilesa i la dosi de bons sentiments esperables en una història ambientada en aquestes dates. Una comèdia nadalenca per a adults sense fals sentimentalisme. Tan difícil és fer-ho? Sembla que sí, perquè no n'hi ha gaires.

Ah! me n'oblidava, em sembla genial el fet de regalar làmpades de tauleta i si són de pell de lleopart molt millor; detall que hi serveix per retratar un personatge. Quan a algú que se l'hi ocurreix incloure-ho és lògic que després sigui capaç de fer un film notable.

2008/12/20

Mirar vs. veure

2008/12/20
Cada divendres hi ha cita ineludible amb El País; la raó, l'article de contraportada de Juan José Millás. Tant ell, com El Roto o l'Iñaki Gabilondo em fan recordar una cita de Le Corbusier que recordo de quan estudiava: «Sempre s'ha de dir el que es veu, però, sobretot, el més important és veure el que es veu». Tots tres posseeixen aquesta qualitat, no només són capaços de mirar la realitat sinó de veure-la. I aquests en són dos bons exemples.



'Aclaración'
El País 19/12/2008

A ver si nos ponemos de acuerdo con el significado de las palabras porque esto empieza a parecer la Torre de Babel. Esos chicos que se encadenan a las puertas de una reunión del G-8 no son antisistema. Por el contrario, lo fortalecen al dar trabajo a la policía. Antisistema es el que bombardea un país entero amparado en una documentación falsa fabricada por él mismo. Antisistema es el cómplice de esa acción. Antisistema es el que colabora en el traslado ilegal de seres humanos secuestrados a punta de pistola para ser torturados en agujeros antisistema como Guantánamo. Antisistema es el juez que en vez de comportarse como un poder del Estado hace declaraciones propias de un tonto del culo. Antisistema es el que pretende convertir a la Universidad en la correa de transmisión de los intereses empresariales. Antisistema es el banquero que da préstamos a personas que no tienen ninguna posibilidad de devolverlos. Antisistema es el tasador que valora en 100 un piso de 70. Antisistema son las personas de orden como Madoff, con el que hasta hace cuatro días querían cenar hasta los obispos. Antisistema, por cierto, son los obispos y arzobispos pederastas y quienes les protegen para que no vayan a la cárcel. Antisistema es, por ejemplo, el presidente de la Comunidad de Valencia, que ha estado boicoteando durante tres meses una asignatura (dos, si contamos el inglés) que forma parte del currículum escolar. Antisistema es quien pone sus intereses particulares por encima de la lucha antiterrorista (Aguirre, sin ir más lejos). Antisistema son los supervisores, los gestores, los auditores y los custodios que han estado mirando hacia otro lado. Antisistema es el que presta el dinero gratis, revelando así su auténtico valor de mierda. Antisistema, en fin, es el sistema, que viene a ser lo mismo que si el hígado fuera antihígado.
(J.J. Millás)

2008/12/18

Nadal a l'Antàrtida

2008/12/18


M'encanta aquesta foto de Kathryn Schaffer, astrofísica de la Universitat de Chicago, així com moltes de les que n'hi ha al seu bloc. Un diari de les seves estades a la base polar nord americana a l'Antàrtida —llàstima que s'acabi el febrer de 2008— fent tasques de recerca i en el qual relata la història de l'Avet de Nadal que surt a la foto; el qual, al llarg de campanyes successives, ha estat construït per operaris de la base amb deixalles metàl·liques.

2008/12/16

Visc (a)... una botiga

2008/12/16


Sempre hem d'estar agraïts a la gent que ens governa. Tants anys pensant que vivia en una ciutat i resulta que no. Gràcies a les campanyes publicitàries* de l'Ajuntament, he descobert la veritat. Visc (a)... una botiga! No em tinc per massa sagaç, però ja en sospitava alguna cosa...

*La campanya "Visc(a) Barcelona!" juga amb el doble sentit, en català, segons s'escrigui la "a" junta o com a preposició. En castellà seria: 'Viva Barcelona/ Vivo en Barcelona'.

2008/12/02

'Un pare, un fill'

2008/12/02
Les coses que em produeixen enveja són aquelles que m'hauria agradat haver fet, escrit o projectat a mi. Aquesta és una d'elles. Pertany a El Viatjar infinit de Claudio Magris. Un relat de vint anys de viatges de l'autor. Entre ells, he trobat un apunt —especialment commovedor— que m'ha fet que no pugui esperar acabar de llegir el llibre per transcriure'l. I és que quan trobes un tresor, el que vols és compartir-lo.

UN PARE, UN FILL*

A Barcelona, a la sala del monestir de Pedralbes —un dels grans monuments del gòtic català— que acull una secció de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, destaca, entre els poc nombrosos visitants, una parella de pare i fill. El primer és un senyor pulcre d'uns setanta-cinc anys, baixet i d'aspecte tranquil, que dóna la mà a l'altre, clarament afectat per la síndrome de Down, o, com se sol dir impròpiament, un mongòlic.

A pocs passos de mi, tots dos s'aturen davant de cada quadre i el pare, sense deixar anar la mà del fill, li explica la Verge de la humilitat, de Fra Angelico, tema predilecte dels ordes mendicants, l'ombra d'on sorgeix el Retrat d'Antonio Anselmi de Tiziano, el canari que fuig de la gàbia al Retrat d' una dama de Pietro Longhi. El fill se l'escolta, assenteix amb el cap, de tant en tant murmura alguna cosa; pot ser que tingui quaranta o cinquanta anys, però sobretot té l'edat indefinible d'una criatura pansida. El pare li parla, l'escolta, li respon; probablement fa molts anys que fa el mateix i no sembla ni cansat ni angoixat, sinó complagut d'ensenyar al fill a estimar els Mestres.

Quan arriben davant del Retrat de Mariana d'Àustria, reina d'Espanya, es vincla per llegir el nom de l'autor, després es redreça de cop i, adreçant-se al fill, li diu, en un to de veu una mica alt: «Velázquez!», i es treu el barret i l'aixeca tan amunt com pot. La creu que una injustícia imperdonable li ha fet carregar, amb la minusvalidesa del fill, no li ha encorbat les espatlles, no l'ha plegat ni malejat, no li ha pres l'alegria de reconèixer la grandesa, retre-li homenatge i fer-ne partícip la persona per la qual segurament viu, el seu fill. Sovint el dolor sega, amarga, empeny comprensiblement a negar allò que altres, a qui la sort ha concedit molts dons, han aconseguit crear i que els ha fet obtenir glòria al món; sobretot una pena, com aquesta disminució, que obliga a estar a l'ombra, fa difícil alegrar-se i gaudir de l'esplendor que ha aconseguit un altre. El gest de respecte i de celebració de treure's el barret és un gest reial i encara ho és més l'evident plaer amb el qual el vell comunica el seu entusiasme al fill. Aquest amor patern i filial fa que aquestes dues persones es bastin, com es basta l'amor. És davant d'aquest home, que sense que ho sàpiga per a mi s'ha convertit en un petit mestre, que cal treure's el barret.

19 de marc de 1996"
A l'igual que Magris, no puc fer una altra cosa que treure'm, també, el barret; no cal afegir-hi res més.

*'El viatjar infinit' de Claudio Magris. Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas.