Les cucaratxes

Ni són negres, ni tenen sis potes. Viuen en oficines de sostres molt baixos amb lluminàries fluorescents que més que il·luminar en refreden la temperatura. Físicament, passen els anys i no envelleixen; únicament els creix la panxa, com si hi acumulessin tot l'aire que han respirat i no l'haguessin deixat escapar. Vesteixen jaquetes de llana d'un color inexistent, sempre la mateixa, i mai, mai, miren als ulls quan els parles. Només se senten segures repassant caixes plenes de fitxes groguenques escrites a má i omplint papers, en un estrany dialecte, amb velles màquines d'escriure. No se sap si saben caminar... i un pensaria que tampoc saben parlar, però no és així, de tant en tant es repeteixen entre elles: «Tens els rebuts?».

Naufragi

Gràcies a l'errada/malifeta d'Endesa —tramites per donar-te de baixa un dia determinat i després ho fan quan li dóna la gana—, estic al nou domicili abans del previst. La manca d'un servei imprescindible, com és l'electricitat, va precipitar la decisió. En llevar-me aquell dia, hi desconeixia que aquella era l'última nit que passaria al pis de SiM. Molts finals importants han estat sense tenir temps d'acomiadar-me, potser ha estat el millor.

Acostumat al meu espai, és estrany no tenir la mateixa intimitat. Una de les coses que més trobo a faltar és el llit; no especialment el matalàs —que també—, sinó la dimensió. Estirar els braços en tota la seva amplària, nedar entre els llençols, no trobar-ne el límit. Ara és com si dormís a un taüt, confortable, però un taüt al cap i a la fi. Només em falta la capa negra i els ullals... Vigileu!

El trasllat dels mobles, llibres i altres rampoines al traster és demà. Carinyosament, li dic "el naufragi" i hi tinc ganes de acabar d'una vegada, de passar full. Les mudances són una llauna... i més per fer taula-rasa. La cosa bona és que comences de nou lleuger d'equipatge —com a mi m'agrada viatjar—, tot i que aquest cop sense veure l'altra riba, ni ocells al cel que l'anunciïn.

Aquagym

«QUE-EM-PIE-CE-YA, QUE-EL-PÚ-BLI-CO-SE-VA» sento de fons, acompanyat d'un soroll sincopat de picar de mans, cridoria que em treu del núvol de pensaments al qual estava. L'enrenou prové dels participants de la classe d'aquagym, impacients de rebre la seva dosi diària de Waka-Waka i Panamericano. Un grup format per homes i dones que no baixen de la seixantena —majoria dones, tot s'ha de dir—, amb cossos d'haver trepitjat poc un gimnàs, però amb les ganes de jugar d'un nen.

M'agradaria tenir una màquina del temps per viatjar a la seva joventut i preguntar-los, si s'imaginen, en un futur, fent gimnàstica a l'aigua, al ritme de la música i dels crits d'una monitora. No ho serien, és més, suposo que en riurien. Els canvis que ha viscut aquesta generació són brutals... i la seva capacitat d'adaptació: extraordinària.

També penso, a part d'en l'inimaginable, en tot allò que havíem suposat que mai no faríem, ni diríem, i que un bon dia fem i diem. En part com a renúncia i en part com a elecció conscient en entendre millor determinada situació. De com la vida ens facilita oportunitats per questionar-nos certes creences i fer més rica la nostra comprensió del món. James Bond tenia raó: Nunca digas nunca jamás. I que m'ho diguin a mi, mentre rumio tot això a la piscina d'hidromassatge... Està clar: ara no descarto fer aquagym si arribo a la seva edat —o abans—, o allò que estigui de moda aleshores, si el cos aguanta perquè la ment i l'esperit estan preparats.

Per què escric?

El País Semanal publicava un reportatge, diumenge passat, al qual es preguntava «Por qué escribo» a cinquanta escriptors reconeguts; a continuació, una selecció de les respostes que més m'han arribat. Què hi contestaria jo? La "solució" al final del post.

Fernando Iwasaki
Escribo porque leo y gracias a la lectura nacen arroyos y afluentes del torrente de libros leídos. Escribo porque creo en la austera inmortalidad de la palabra escrita y en las bibliotecas como paraísos laicos. Escribo porque es el más poderoso acto libertario que conozco. Escribo porque el hechizo de la literatura es fulminante y a mí me hace ilusión ser aprendiz de aquellas magias. Escribo porque mis padres y mis hijos se alegran cada vez que alguien les cuenta que ha leído algo mío. Escribo porque contar historias es el oficio más antiguo del mundo. Escribo porque dedico todos los libros de ficción a mi mujer y así -mientras siga escribiendo- ella sabrá que la sigo queriendo.

Use Lahoz
Es una pregunta trampa en cuya respuesta se funden el placer y la necesidad. Supongo que escribo porque adoro las sorpresas y vivir con intensidad. Nada hay más inalcanzable que lo vivido, y la escritura incluye a veces la quimera de atrapar el pasado junto a la posibilidad de soñar despierto. Trae implícita la aventura de revivir, de combatir el paso del tiempo. Escribir ayuda a comprender y a ordenar el desorden. Escribir equilibra. Escribo para encontrar sentido al sinsentido, y porque me permite sentir el placer de contar la realidad y lo que imagino. Y también porque en el acto de escribir interviene la memoria, la experiencia y la imaginación, bienes a proteger. Escribo para reflexionar y pensar y darle vueltas a la vida de personajes siempre más interesantes que la mía. Y disfrutar del placer de la ficción, que es adictivo y que, como la realidad, no tiene límites. Escribo por supuesto para combatir el aburrimiento y pasarlo en grande. Para un escritor vivir, fundamentalmente, es escribir. Escribo para estar en paz conmigo mismo, por aquello que decía Machado de "yo vivo en paz con los hombres y en guerra con mis entrañas". Escribo porque conmueve y perdura, cada novela es la primera. Además es bastante barato. En fin: escribo porque aprendo, y así, a veces, parece que siga estudiando.

Andrés Neuman
Escribo porque de niño sentí que la escritura era una forma de curiosidad e ignorancia. Escribo porque la infancia es una actitud. Escribo porque no sé, y no sé por qué escribo. Escribo porque solo así puedo pensar. Escribo porque la felicidad también es un lenguaje. Escribo porque el dolor agradece que lo nombren. Escribo porque la muerte es un argumento difícil de entender. Escribo porque me da miedo morirme sin escribir. Escribo porque quisiera ser quienes no seré, vivir lo que no vivo, recordar lo que no vi. Escribo porque, sin ficción, el tiempo nos oprime. Escribo porque la ficción multiplica la vida. Escribo porque las palabras fabrican tiempo, y tiempo nos queda poco.

Amélie Nothomb
Me preguntan por qué elegí escribir. Yo no lo elegí. Es igual que enamorarse. Se sabe que no es una buena idea y uno no sabe cómo ha llegado ahí pero al menos, hay que intentarlo. Se le dedica toda la energía, todos los pensamientos, todo el tiempo. Escribir es un acto y al igual que el amor, es algo que se hace. Se desconoce su modo de empleo, así que se inventa porque necesariamente hay que encontrar un medio para hacerlo, un medio para conseguirlo.

Perquè m'agradaria saber escriure —de veritat— i practicant és com s' hi aprèn. I amb quin objectiu? Amb el de compartir emocions, sentiments, idees, experiències..., compartir forma part de l'essència de la condició humana. També, perquè m'agrada, com deia Oscar Wilde, «fer les coses que mereixen l'alegria, no la pena» i escriure n'és una.

'Nápoles 1944'

Encara recordo el pes de la motxilla, mentre camino sota el sol abrasador, els primers dies del Camí de Santiago i les ganes que tenia d'arribar a Pamplona per desempallegar-me de coses i alleugerir-la, com així vaig fer. Un dels primers damnificats va ser-ne el llibre que m'havia emportat: Nápoles 1944 —no vaig ni obrir-lo els pocs dies que em va acompanyar. Estic parlant de l'estiu de 2008 i no va ser fins a l'estiu d'enguany que el vaig recuperar de la lleixa on restava des d'aleshores. Cercava una lectura que no fos massa exigent i aquest semblava reunir condicions: una regió coneguda —el primer viatge que vaig fer "fora d'Europa" va ser a Nàpols, amb la seva desbordant vitalitat africana—, està escrit en forma de dietari cosa que facilita molt la lectura discontinua..., però m'equivocava en una cosa, de lleuger, res de res: que gran llibre!

Per què m'agrada tant? Perquè d'igual manera que em passa amb els Westerns, que m'agraden els que no surten indis —em sembla una manca d'imaginació ficar-ne—, m'agraden les històries de guerra a les quals no n'hi ha ni trets, ni operacions militars, ni apologia bèl·lica. Nápoles 1944 ho compleix a la perfecció; només fets quotidians, petits successos de persones corrents que miren d'en sortir-se, el millor que són capaços, en un context límit. I tot narrat amb sensibilitat, sense defugir la cruesa del moment i sense resultar morbós.

Un resum de l'any (1944) que Norman Lewis va passar a la regió de la Campania, com a oficial del Servei d'Intel·ligència Britànic, que destaca per la mirada compassiva amb la qual està escrit —crec que fins que no el vaig llegir, era un sentiment que no acabava de comprendre'l. Com entén, sense compartir necessàriament, el comportament, el patiment, dels italians que fan tot allò que poden per sobreviure en unes circumstàncies tan desesperades, fins i tot atemptant, de vegades, contra la seva dignitat com a éssers humans. No els jutja, sigui quina sigui la seva conducta, mira de comprendre'ls, i en canvi, ressalta amb sentit de l'humor les ganes de viure d'aquesta gent que ha perdut el poc que tenien.

I és que gràcies a ells es fa "més humà", cosa que notes, conforme va avançant el temps, a la manera d'escriure. Cap al final manifesta obertament: «Yo había llegado a admirar tanto la cultura y la humanidad de los italianos en el año que llevaba allí, que me daba cuenta de que si me dieran la oportunidad de volver a nacer y de elegir el país en que quería hacerlo, elegiría Italia.» En el fons, és el relat de l'enamorament d'una ment lúcida; d'algú que sap veure la grandesa entre la misèria. Crec que és difícil no estimar, com fa l'autor, l'avvocatto Lattarullo, sempre al límit de la mort per inanició, però digne a la seva manera; el tinent Frazer cada cop més demacrat per les atencions que  presta a la signora Lola i tants altres entranyables, o no, personatges que formen part del relat. En fi, un llibre preciós d'una situació que no ho era pas precisament.

Que tinguem sort

"Este es el mensaje del náufrago en la botella. Pase lo que pase, y nos pase lo que nos pase, hay cosas que trataremos de que nos queden.

Por ejemplo, unas cuantas convicciones. No nos da igual todo. Nuestra capacidad de pasotismo es muy limitada. Como es lógico, nada nos importará mas de lo que nos importa lo nuestro y lo de los nuestros… y además esta sociedad nos ha hipertrofiado el individualismo a todos, pero ya nunca podremos evitar que el otro, los otros, lo común, lo colectivo, nos afecten.

Será un grado inferior al debido, sin duda. Pero nos resistiremos a caer anestesiados. Siempre hemos creído que nadie es sólo un individuo. No nos borraremos de la política, nos acercaremos a ella con precaución porque la hemos conocido lo suficiente para saber que es de poco fiar.

Pero, aún con las ilusiones desteñidas y el escepticismo rampante, tenemos muy claro que seguimos siendo de los nuestros. Y que la historia no está escrita. De modo que el fatalismo y la resignación quedan descartados.

A lo largo de los últimos 45 años hemos vivido intentando conocer, entender lo que habíamos conocido y contar lo que habíamos entendido. A partir de hoy, es seguro que continuaremos intentado conocer y entender lo que vayamos conociendo. Mas difícil será lo tercero, encontrar dónde y cómo contarlo. Pero ya veremos."

Úlltim comentari d'Iñaki Gabilondo a CNN+ (23/12/2010)

És una pena i un símptoma dels temps actuals que gent del tarannà i vàlua de Gabilondo desaparegui de l'opinió pública —i per ende un medi de comunicació com CNN+. L'admiro per l'honestedat i integritat que transmet, fins i tot més que per les seves opinions. Desitjo que només sigui un adéu temporal i, com ell, penso que no tot val i que la història encara no està escrita.

Personalment, m'identifico amb aquest comentari, ara que també tanco un cicle en el meu particular annus horribilis i començaré una nova etapa lleuger d'equipatge, tornant a la casella de sortida, en una mena de "joc de l'oca". No sé que em depararà el futur, i a diferència d'ell no «tinc l'electricitat pagada», però continuo creient que sigui el sigui tindrà sentit. Espero que tot això que m'està succeint, i em succeeixi, em serveixi per aprendre a trobar-ho, tingui prou saviesa per comprendre-ho i coratge per posar-ho en pràctica. Que tinguem sort...