Mirar vs. veure

Cada divendres hi ha cita ineludible amb El País; la raó, l'article de contraportada de Juan José Millás. Tant ell, com El Roto o l'Iñaki Gabilondo em fan recordar una cita de Le Corbusier que recordo de quan estudiava: «Sempre s'ha de dir el que es veu, però, sobretot, el més important és veure el que es veu». Tots tres posseeixen aquesta qualitat, no només són capaços de mirar la realitat sinó de veure-la. I aquests en són dos bons exemples.

'Aclaración'
El País 19/12/2008

A ver si nos ponemos de acuerdo con el significado de las palabras porque esto empieza a parecer la Torre de Babel. Esos chicos que se encadenan a las puertas de una reunión del G-8 no son antisistema. Por el contrario, lo fortalecen al dar trabajo a la policía. Antisistema es el que bombardea un país entero amparado en una documentación falsa fabricada por él mismo. Antisistema es el cómplice de esa acción. Antisistema es el que colabora en el traslado ilegal de seres humanos secuestrados a punta de pistola para ser torturados en agujeros antisistema como Guantánamo. Antisistema es el juez que en vez de comportarse como un poder del Estado hace declaraciones propias de un tonto del culo. Antisistema es el que pretende convertir a la Universidad en la correa de transmisión de los intereses empresariales. Antisistema es el banquero que da préstamos a personas que no tienen ninguna posibilidad de devolverlos. Antisistema es el tasador que valora en 100 un piso de 70. Antisistema son las personas de orden como Madoff, con el que hasta hace cuatro días querían cenar hasta los obispos. Antisistema, por cierto, son los obispos y arzobispos pederastas y quienes les protegen para que no vayan a la cárcel. Antisistema es, por ejemplo, el presidente de la Comunidad de Valencia, que ha estado boicoteando durante tres meses una asignatura (dos, si contamos el inglés) que forma parte del currículum escolar. Antisistema es quien pone sus intereses particulares por encima de la lucha antiterrorista (Aguirre, sin ir más lejos). Antisistema son los supervisores, los gestores, los auditores y los custodios que han estado mirando hacia otro lado. Antisistema es el que presta el dinero gratis, revelando así su auténtico valor de mierda. Antisistema, en fin, es el sistema, que viene a ser lo mismo que si el hígado fuera antihígado.

(J.J. Millás)

Nadal a l'Antàrtida

M'encanta aquesta foto de Kathryn Schaffer, astrofísica de la Universitat de Chicago, així com moltes de les que n'hi ha al seu bloc. Un diari de les seves estades a la base polar nord americana a l'Antàrtida —llàstima que s'acabi el febrer de 2008— fent tasques de recerca i en el qual relata la història de l'Avet de Nadal que surt a la foto; el qual, al llarg de campanyes successives, ha estat construït per operaris de la base amb deixalles metàl·liques.

Visc (a)... una botiga

Sempre hem d'estar agraïts a la gent que ens governa. Tants anys pensant que vivia en una ciutat i resulta que no. Gràcies a les campanyes publicitàries* de l'Ajuntament, he descobert la veritat. Visc (a)... una botiga! No em tinc per massa sagaç, però ja en sospitava alguna cosa...

*La campanya "Visc(a) Barcelona!" juga amb el doble sentit, en català, segons s'escrigui la "a" junta o com a preposició. En castellà seria: 'Viva Barcelona/ Vivo en Barcelona'.

'Un pare, un fill'

Les coses que em produeixen enveja són aquelles que m'hauria agradat haver fet, escrit o projectat a mi. Aquesta és una d'elles. Pertany a El Viatjar infinit de Claudio Magris. Un relat de vint anys de viatges de l'autor. Entre ells, he trobat un apunt —especialment commovedor— que m'ha fet que no pugui esperar acabar de llegir el llibre per transcriure'l. I és que quan trobes un tresor, el que vols és compartir-lo.

UN PARE, UN FILL*

A Barcelona, a la sala del monestir de Pedralbes —un dels grans monuments del gòtic català— que acull una secció de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, destaca, entre els poc nombrosos visitants, una parella de pare i fill. El primer és un senyor pulcre d'uns setanta-cinc anys, baixet i d'aspecte tranquil, que dóna la mà a l'altre, clarament afectat per la síndrome de Down, o, com se sol dir impròpiament, un mongòlic.

A pocs passos de mi, tots dos s'aturen davant de cada quadre i el pare, sense deixar anar la mà del fill, li explica la Verge de la humilitat, de Fra Angelico, tema predilecte dels ordes mendicants, l'ombra d'on sorgeix el Retrat d'Antonio Anselmi de Tiziano, el canari que fuig de la gàbia al Retrat d' una dama de Pietro Longhi. El fill se l'escolta, assenteix amb el cap, de tant en tant murmura alguna cosa; pot ser que tingui quaranta o cinquanta anys, però sobretot té l'edat indefinible d'una criatura pansida. El pare li parla, l'escolta, li respon; probablement fa molts anys que fa el mateix i no sembla ni cansat ni angoixat, sinó complagut d'ensenyar al fill a estimar els Mestres.

Quan arriben davant del Retrat de Mariana d'Àustria, reina d'Espanya, es vincla per llegir el nom de l'autor, després es redreça de cop i, adreçant-se al fill, li diu, en un to de veu una mica alt: «Velázquez!», i es treu el barret i l'aixeca tan amunt com pot. La creu que una injustícia imperdonable li ha fet carregar, amb la minusvalidesa del fill, no li ha encorbat les espatlles, no l'ha plegat ni malejat, no li ha pres l'alegria de reconèixer la grandesa, retre-li homenatge i fer-ne partícip la persona per la qual segurament viu, el seu fill. Sovint el dolor sega, amarga, empeny comprensiblement a negar allò que altres, a qui la sort ha concedit molts dons, han aconseguit crear i que els ha fet obtenir glòria al món; sobretot una pena, com aquesta disminució, que obliga a estar a l'ombra, fa difícil alegrar-se i gaudir de l'esplendor que ha aconseguit un altre. El gest de respecte i de celebració de treure's el barret és un gest reial i encara ho és més l'evident plaer amb el qual el vell comunica el seu entusiasme al fill. Aquest amor patern i filial fa que aquestes dues persones es bastin, com es basta l'amor. És davant d'aquest home, que sense que ho sàpiga per a mi s'ha convertit en un petit mestre, que cal treure's el barret.

19 de marc de 1996"

A l'igual que Magris, no puc fer una altra cosa que treure'm, també, el barret; no cal afegir-hi res més.

*'El viatjar infinit' de Claudio Magris. Edicions de 1984. Traducció d'Anna Casassas.

'La insostenible lleugeresa del ser'

"Y hay también una cuarta categoría, la más preciada, la de quienes viven bajo la mirada imaginaria de personas ausentes. Son los soñadores."

Una de les possibles —absurdes— maneres de classificar els escriptors, pot ser entre els que sents la necessitat física de subratllar quan els llegeixes i els que no. Milan Kundera n'és dels primers. Sembla que no el puguis llegir, sinó tens un llapis a mà i és curiós perquè odio subratllar els llibres (gran tema de debat), però amb els seus és impossible. Ho faig més que per tenir localitzats determinats paràgrafs per a una consulta posterior, cosa que rarament es produeix, per prolongar el record d'allò llegit —encara que el resultat sigui un fracàs absolut, ja que al cap de pocs dies no m'en recordo de res .

La insostenible lleugeresa del ser és la seva novel·la més famosa, però fins ara no havia arribat el seu moment, vull dir que no n’havia arribat, de llegir-la. Feia un cert temps que m’esperava a la prestatgeria i per fi vaig sentir la crida. Després de llegir-la, he entès que si l'hagués fet abans, paraules, noms que en unes altres circumstàncies no m’haurien dit res, ara es carregaven de sentit. Tinc la sospita que les bones novel·les actuen com a miralls on trobar el que cerquen de nosaltres.

Llegir a Kundera no és una aventura arriscada, l'escriptor txec-francès mai no decep. És una aposta segura. Sempre l’estaré agraït per primer llibre seu que vaig llegir: L'art de la novel·la. Un llibre-clau que em va obrir moltes portes a la literatura i que encara funciona; per a mi, és com el Complejidad y contradicción en la arquitectura de Robert Venturi, però de la novel·la.

Malgrat tot, Kundera està de nou d’actualitat per les acusacions d'haver delatat un company en la joventut. Personalment, crec que és una calúmnia, no perquè disposi d'informació privilegiada, sinó perquè l’entén dins d’aquest corrent revisionista al que pertanyen perles del tipus: «Franco era bastante socialista*» i meravelles semblants, que intenta fer-nos creure que el que és blanc, gris o el color que sigui, és negre. És més, encara que fos veritat no li restaria valor a algú que ha escrit i dit el que ell ha fet... però, i si ho va fer, què? És paradoxal l’obsessió amb la "puresa" que tenen els que estan plens de merda. En el fons, no li perdonen que retratés tan bé, fossin del signe que fossin, els comportaments totalitaris.

* Esperanza Aguirre dixit, "historiadora" i Presidenta de la Comunitat de Madrid en les estones lliures.

'Italiano para principiantes'

Hi ha pel·lícules que hauria de ser obligatori veure-les com a mínim una vegada. Italiano para principiantes (2000) n'és una. És la segona vegada que la veig i m'ha emocionat tant com la primera. És una petita joia del cinema europeu dels últims anys, una delícia dit en poques paraules.

És càlida, tendra i amb un peculiar sentit de l'humor —més si tenim en compte que està ambientada en un gèlid poble danès, al qual sembla que mai no passi res—. L'argument gira al voltant d'una sèrie de personatges —amb vides no massa reeixides— que decideixen, un cop per setmana, anar a aprendre l'italià al centre social, i com aquesta cita setmanal actua com a element catalitzador de les seves vides.

Un altre punt destacable, que a priori pot resultar contradictori per ser una comèdia, és que es tracta d'un film 'dogma', amb les exigències que hi implica, però a les quals, la directora Lone Scherfig, amb talent i sensibilitat, li sap treure tot el suc possible. Tot això, sense infravalorar la magnífica interpretació dels actors —el recepcionista de l’hotel és difícil d’oblidar—. En resum, és una demostració de com es pot fer una bona comèdia romàntica amb pocs mitjans. Segurament, és una de les pel·lícules 'dogma' més interessants —com l'escruixidora Celebration (1998) en un altre gènere— de les que s'han fet sota aquest “paraigua”.

La següent pel·lícula de Lone Scherfig: Wilbur se quiere suicidar (2002), —per ara l'última que ha fet, que sàpiga— és una altra meravella. Més dramàtica, però amb la mateixa sensibilitat i que et deixa el mateix regust de felicitat que Italiano para principiantes.