Viatge Iran. —2006—

BCN-Istanbul-Tehran / Tehran-Kashan (Abyaneh) / Kashan-Esfahan (Monar Jomban, Ateshkadeh-ye) / Esfahan-Yazd (Ateskadeh, Towers of silence, Dolat Abad) / Yazd-Kerman (Rayen, Mahan-bagh) / Kerman-Shiraz (Arg-e karim khani, Bagh-e Eram, Hafez tomb, Saadi's tomb) / Shiraz-Esfahan / Esfahan-Hamadan / Hamadan-Qazvin (Alamut-Ovan lake) / Qazvin-Rasht (Masuleh) / Rasht- Ardabil / Ardabil-Tabriz (El goli park, Kandovan) / Tabriz-Orumieh / Orumieh-Tabriz-Zanjan (Soltanieh, Rakhtshor-Khane, Takhat-e Soleyman) / Zanjan-Tehran / Tehran-Istanbul-BCN

Viatge Turquia. —2005—

BCN-Istanbul / Istanbul-Selçuk (Kusadasi, Efeso) / Selçuk-Pamukkale / Pamukkale-Denizli-Konya / Konya-Göreme (Uchisar, Avanos, Nevsehir) / Göreme-Kayseri-Malatya / Malatya-Nemrut / Nemrut-Malatya-Diyarbakir / Diyarbakir-Van (Van kalesi, Hosap kalesi, Akdamar) / Van-Dogubayazit (Ishak pasa) / Dogubayazit-Igdir-Kars (Ani) / Kars-Erzurum / Erzurum-Trabson (Sumela) / Trabson-Ünye / Ünye-Samsum-Amasya / Amasya-Gerede-Karabuk-Safranbolu (Amasra) / Safranbolu-Istanbul (Sariyen) / Istanbul-BCN

Viatge Marroc. —2004—

BCN-Málaga / Màlaga-Algeciras-Ceuta-Tetuan-Xaouen / Xaouen-Ketama-Fez-Meknes / Fez-Er_Rachidia / Er_Rachidia-Tinghir ( Gorja del Todra) / Tinghir-Boumalne Dadès (Gorja del Dadès) / Boumalne Dadès-Ouarzazate (Ait Ben Hadou) / Ouarzazate-Marrakech / Marrakech-Agadir / Agadir-Essaouira / Essaouira-Safi / Safi-Casablanca / Casablanca-Rabat / Rabat-Larache / Larache-Tanger / Tanger-Algeciras-Malaga / Malaga-BCN

(2n) Viatge Itàlia-Grècia. —2003—

Bcn-Milano / Milano-Roma (Villa Adriana,Villa de l'Este) / Brindisi-Patras-Atenes (Delfos) / Atenes-Nauplio (Micenes, Epidauro) / Nauplio-Tripoli-Esparta (Mystra) / Esparta-Artemisa-Kalamata-Pyrgos (Olympia) / Pyrgos-Patras-Ancona / Ancona-Pesaro-Urbino / Urbino-Arezzo (Perugia, Siena, Florencia) / Arezzo-Milano / Milano-BCN

Ernest Shackleton

"For sudden the worst turns the best to the brave."
Prospice
Robert Browning
(cita favorita de E. Shackleton)

Allò que més admiro de l'explorador polar angloirlandès Ernst Shackleton —que amb Richard F. Burton estan entre els meus exploradors preferits— és la capacitat de lideratge. Un paio que no perdia mai l'optimisme, ni la serenitat, ni a les situacions més extremes. Segons ell deia: «el pesimisme és el primer pas cap a la covardia».

N'és el més gran, malgrat que mai no va aconseguir l'objectiu inicial de les expedicions. Van ser complets fracassos, però, sempre, va fer el més difícil: sobreviure a les adversitats, a les quals es va haver d'enfrontar i que, per cert, van ser-ne moltes. Apsley Cherry-Garrard al seu magnífic llibre El peor viaje del mundo diu: "Para un proyecto conjunto de corte científico y geográfico, dadme a Scott. Para una carrera al Polo Norte y nada más, Amundsen. Y si estoy en un maldito agujero y quiero salir de él, dadme a Shackleton."

A la primera expedició que va fer com a cap a l'Antàrtida, la del Nimrod (1907-1909) —abans havia participat a l'expedició del Discovery de Robert F. Scott—, quan hi eren molt a prop del Pol Sud i tenien moltíssimes possibilitats de ser els primers en arribar-hi, va decidir tornar cap a la costa. Sabia que si arribaven al Pol, després no en podrien tornar. No tindrien ni prou forces ni aliments —cosa que li passarà posteriorment a Scott a l'expedició del Terra Nova. No es va equivocar, hi van tornar al límit... però vius. Posar per davant la vida dels homes a la glòria de ser els primers, ho diu tot de la seva manera de ser. «Més val —deia— ser un ruc viu que un lleó mort».

A la següent expedició que va liderar, la Transantàrtica (1914-1916), es proposaven ser-ne els primers en travessar el continent Antàrtic a peu. Llavors ja havia estat conquerit el Pol Sud per Roald Amundsen —en comparació amb la tragèdia que va sofrir-hi Scott, es pot dir que sense despentinar-se—, però l'Endurance, el vaixell en què hi anaven, va quedar atrapat al gel a unes milles de la costa. El gel, després d'uns mesos, el va destrossar i enfonsar. Van haver-lo d'abandonar i llavors va començar la gran epopeia per salvar la vida. Gairebé dos anys patint penalitats. Malgrat tot, després de viure una experiència èpica, van tornar-hi tots sans i estalvis. Al seu llibre South n'està recollida, i al llibre-exposició-documental Atrapats al Gel de Caroline Alexander també n'està magníficament explicada entre d'altres fonts

De nou, no va perdre cap home, cosa estranya a les expedicions polars, i més si eren britàniques.Els britànics eren els més valents, però no es caracteritzaven, precisament, per la seva capacitat d'adaptació al medi. S'entestaven, per exemple, a no fer servir gossos —feien servir ponis mantxurians amb desastrosos resultats—, o si en portaven eren siberians i no groenlandesos que són els adequats; l'alimentació es basava en conserves, malgrat ja es coneixia que per combatre l'escorbut el millor era menjar aliments frescos (carn de foca, de pingüí) com feien els Esquimals a l'Àrtic, etc.

Paradoxalment, molts d'aquests homes de Shackleton moriran, poc després, a les trinxeres a la Primera Guerra Mundial. Un cas apart per l'excepcionalitat (que es mereixerà una entrada futura) és el del mariner Tom Crean, el qual va participar a les dues expedicions de Scott i a la de l'Endurance de Shackleton. Home dur, lleial i valent; va ser un dels pocs, que van participar en totes aquestes aventures i que va morir ja gran envoltat de la família.

Per acabar, Shackleton va tenir un final a l'alçada del personatge. Morí —només arribar-hi— d'un cobriment de cor a l'illa de Georgia del Sud, on havia trobat la salvació per a l'expedició de l'Endurance, quan es proposava emprendre una nova expedició a l'Antàrtida —Quest (1921). No aconseguia adaptar-se a la vida en la metròpoli. Tenia 48 anys.

'Wakapoogee'

Vaig estar dubtant de posar-li wakapoogee al blog. No ho vaig fer. He preferit reservar aquesta paraula, que només sentir-la em fa somriure. Té aquesta màgia. No tant per la paraula en sí, és el nom d'un llac, com pel record al qual la tinc associada.

Quin és l'origen no ho revelaré —per ara—, aquestes coses s'han de descobrir per un mateix. Cadascú tenim les nostres fonts de saviesa i felicitat —a visitar cada cert temps—, en les quals trobem grans "veritats" del tipus: «pescador que toma demasiados martinis, sólo pesca aceitunas». Del mateix lloc, també, prové la meva passió pel nom Abigail, però això és una altra història...