Valerian Albanov | 'En el país de la muerte blanca'

10 d'abril de 1914. Valerian Albanov, primer oficial del Santa Ana, abandona el vaixell amb l'objectiu d'arribar a terra ferma en un intent desesperat per salvar la vida. El Santa Ana fa gairebé dos anys que està atrapat al gel àrtic, i les expectatives de què això canviï són nul·les. Li acompanyen tretze homes, la resta d'integrants* de l'expedició de G. Brusilov, de la qual forma part, decideixen quedar-se al vaixell —inclòs el propi Brusilov. Albanov i Alexander Konrad, un dels seus acompanyants, en seran els únics supervivents; els que van romandre al vaixell, mai no seran trobats. En el país de la muerte blanca és el relat d'aquesta historia de supervivència i Albanov, el seu autor.

L'expedició de Georgiy Brusilov volia localitzar noves zones de caça de morses i óssos polars travessant el Pas del Nordest, cosa que no s'havia intentat d'ençà ho havia aconseguit  Erik Nordenskiöld, per primera vegada, entre 1878 i 1879. Però unes limitades aptituds professionals dels integrants de l'expedició, començant per les de Brusilov; manca de recursos (mapes, aliments adequats, combustible); unes gotes d'inconsciència i poca fortuna, van fer que comences aviat amb mal peu. Al mes i escaig de salpar, a l'octubre de 1912, quedaren encerclats pel gel i a la deriva en el Mar de Kara.

Després de passar dos hiverns atrapats, Albanov mantenia una relació pèssima amb el capità Brusilov. En gran part per això i inspirat perquè havien fet Fridtjof Nansen i F.H. Johansen, en 1896, va buscar-hi la salvació, emulant-los. Intentaria arribar al cap de Flora de l'illa de Northbrook, arxipèlag de Franz Josef Land, a la recerca del refugi i les provisions de l'expedició Jackson-Harmsworth (1894-1897) que, anys abans, havien estat la salvació d'ells. Era el punt més pròxim on podrien trobar, potser, alguna ajuda o si més des d'allà adreçar-se a les illes Svalbard, aquestes sí habitades tot l'any. Però a diferència de Nansen,  ni tan sols sabia exactament on era —no disposava dels instruments adequats per situar-se, ni mapes precisos—, ni tenia els mitjans de desplaçament i la preparació per moure's per l'Àrtic de Nansen.

Albanov era un home d'una empenta extraordinària. Sense ell, els homes del seu grup haurien mort al cap de pocs dies, però això no treu que les seves habilitats per conduir un grup i motivar-lo no eren ni les d'un Scott, Amundsen o Shackleton —cadascun d'ells amb estils diferents, però efectius. Ja fos perquè era massa individualista —inicialment, volia marxar sol—, o perquè tenia poca traça en el tracte humà —ell reconeix que tenia un caràcter irascible—, o perquè els seus companys eren un «apàtics i uns incompetents» com ell els descriu sovint; el cas és que no va saber-se guanyar la confiança que aquests altres exploradors havien aconseguit dels seus homes, element essencial en una situació com aquesta. Un té la sensació que, en molts moments, eren més una pesada rèmora que no pas una ajuda. Tot i que es comprèn que l'estat límit d'esgotament físic i psíquic al qual tots havien arribat influïa, de manera determinant, en els seus comportaments poc racionals —és aquesta sinceritat que fa tan humà i hipnòtic el relat.

Tot i això, Albanov demostra una gran noblesa. Prova de la qual són les ocasions en què retrocedeix a la recerca dels endarrerits o perduts, o quan perdona la vida dels amotinats —no dóna, tampoc, els noms al llibre—, els quals havien posat el grup en perill. També queda claríssim, i potser és el seu tret més distintiu, que posseïa una fortalesa mental indubtable. Crec que són molt significatius de la seva mentalització i capacitat de supervivència les seves "visualitzacions": el somni de l'endeví, o quan es "veu" a un mercat persa, i no explico més per no desvetllar-les.

El cert és que, després d'un cúmul de penalitats, l'11 de juliol de 1914 arribarà exhaut al cap de Flora, acompanyat només de A. Konrad. Dies més tard, afortunadament, seran rescatats per un vaixell al qual patiran, encara, una altra sèrie de contratemps abans d'arribar a port segur. Durant els noranta dies del seu periple per l'Àrtic siberià s'havia enfrontat a múltiples adversitats (tempestes, motins, accidents, manca d'aliment, etc.) i, malgrat el que ell expressa, crec que sempre va tenir la fortuna del seu costat en els moments claus, sinó no hauria sobreviscut.

Finalment, a nivell personal, he dir que desconeixia la historia i l'existència del llibre d'Albanov. La contraportada, a la qual el col·loquen a l'alçada dels textos clàssics de Nansen, Scott, Cherry-Garrard i Shackleton, em feia desconfiar-ne, però la veritat és que el relat és captivador, no tan tècnic com d'altres, però amb molta força narrativa —la que dóna explicar els esdeveniments en primera persona. Gairebé és com una novel·la de misteri, amb la diferència que tot va succeir de veritat i que uns quants homes s'hi jugaven la vida, i gairebé tots la hi van perdre. En fi, un petit descobriment personal per l'interès humà de l'epopeia i la qualitat literària.

*Formava part de l'expedició una dona, la senyoreta Yerminiya Zhdanko, cosa rara en el món mariner i més encara en el de l'exploració polar.