Tombuctú, el lloc més distant imaginable

—A René Caillié, el primer no musulmà que el va visitar... i va poder explicar-ho.

[Tombuctú, del llibre 'Heinrich Barth, viajes y descubrimientos' (1858)]

Ho diré ràpid. M'encanten els topònims que s'incorporen a la llengua del carrer. Especialment si són africans o asiàtics, ja que en sentir-los em transporten, a través de l'espai i el temps, a terres llunyanes i estimades.

Fa un parell de setmanes, J. Valenzuela va evocar-me un. I a més, va descobrir-me una petita curiositat que desconeixia sobre ell a 'Océano Tuareg', el reportatge que va publicar a El País Semanal. En concret, feia referència a l'acepció metafòrica que el nom de Tombuctú, la mítica ciutat del Sàhara, té en anglès i com, fins i tot, n'està recollida al diccionari.

Els britànics per aquestes coses són fenomenals: alhora poetes i metòdics. A sota, la prova que ho verifica.

Timbuktu

Pronunciation: /ˌtɪmbʌkˈtuː/

(also Timbuctoo)

• a town in northern Mali; population 35,600 (est. 2009). It was formerly a major trading centre for gold and salt on the trans-Saharan trade routes, reaching the height of its prosperity in the 16th century but falling into decline after its capture by the Moroccans in 1591. French name Tombouctou.
• used in reference to a remote or extremely distant place: from here to Timbuktu
  Font: Oxford Dictionary

+ informació sobre René Caillié i Tombuctú:

• El primero que regresó vivo desde Timbuctú
• La découverte de Tombouctou: déconstruction et reconstruction d’un mythe géographique
• Tombuctú, entrada de la Wikipedia

Astronomia aplicada

[Imatge: via this isn't happiness]

Reconeixent constel·lacions. De vegades no cal mirar al cel; hi són molt més a prop.

La bogeria de l'emperador

De tant en tant, es desconeix per què, un pingüí emperador es comporta estranyament. En comptes de seguir el camí, per alimentar-se, que el durà des de la seva colònia fins al mar, de sobte s'atura i després d'una estona en què sembla rumiar-s'ho —aparentment "desorientat"—, gira cua en direcció contrària i s'endinsa a l'interior del continent. Una decisió que el duu directe cap a la mort. Tot i que el més curiós és que qualsevol intent d'ajudar-lo a trobar la direcció correcta és inútil, sempre escollirà la ruta suïcida.

A priori, pensava que m'interessarien més les històries humanes de 'Encuentros en el fin del mundo', les de les persones que viuen i treballen a l'Antàrtida; però al final, el comportament dels emperadors n'ha estat la metàfora més colpidora.

'Los héroes imperfectos de la Antártida'

El Fram a la Badia de les Balenes, Antàrtida. Foto: Norwegian National Library
 

'Los héroes imperfectos de la Antártida' és un magnífic reportatge publicat a El País Semanal, commemorant el centenari de l'arribada al Pol Sud, amb el qual comparteixo la idea central que defensa: els exploradors polars de l'època heroica atrauen, sobretot, per la seva humanitat (imperfecció); més que no pas pels objectius assolits. Les febleses, les mancances, les errades de judici és el que els fa propers a nosaltres, que hi connectem. Cosa que per una altra banda, aleshores, no els va impedir assumir aquests grans reptes. Potser perquè hi eren conscients —o ho intuien— i tot i així van continuar endavant, l'únic veritablement important.

• 'Los héroes imperfectos de la Antártida' 

1. 'Los noruegos prefieren a Nansen' per Jacinto Antón.
2. 'Símbolo de cooperación' per Jerónimo López.
3. 'Las razones inexplicables de la exploración polar' per Óscar Gogorza. El més interessant de tots tres.

• Versió en Pdf del reportatge

'Vagabond'

Adoro 'Vagabond' de Beirut. L'inici de la cançó és hipnòtic, bé... tota ella, és impossible no quedar-se enganxat en aquesta mena de "Bolero de Ravel Pop". I del nou video que n'han fet, que dir, p-r-e-c-i-ó-s.

Això és el que vaig veure (III)

• Vestuari de mafiós d'un país de l'est: caçadora de pell marró i, sigui hivern o estiu, sandàlies de tires creuades amb mitjons blau fosc.
• Un any anant-hi i no me n'havia adonat. L'edifici de La Principal és groc!
• Camino mirant les cornises dels edificis; veig una Barcelona nova.
• Un dependent del Colmado Quílez, amb el blusó característic, es gira per mirar el cul d'una noia.


• Sentir-hi les petjades a La Central. És el soroll del silenci.
• Trobo un llibre de notes de Chejov. Em penedeixo de no haver-lo adquirit.
• Passeig de Gràcia. L'escorta de J. de Marichalar vesteix una corbata verd fluorescent. Serà per atreure-hi tota l'atenció? Impossible.
• Matinadors de diumenge. Per obligació, escombriaires; per devoció, evangèlics camí del temple; per vici, lectors de diari.


• El nombre de possibilitats de què un nen es llenci a la piscina, sense esgotar-se, tendeix a infinit. Més infinit, quant més petit.
• Filosofia de piscina: 20/20/20. 20 de natació (acció), 20 de spa (descans) i 20 de sauna (reflexió).
• El pare locutor radiofònic: «—Y ahora metemos el bañador en esta bolsa...».
• L'avi que xiula cap a dintre. Indescifrable.


• Dones grans que van a urgències perquè la filla se les escolti.
• Un altre look, d'egipci: sense pèl ni al cap, barba i sobretot celles i pestanyes.
• 'Gat', un nom per a un gat sense nom. Clar, concís i senzill.
• Els homes amb l'edat es feminitzen; les dones es masculinitzen. Sortim guanyant.